No acostumo a llegir novel·la negra: és un gènere que no m'interpel·la i tampoc m'atrau. Són molt pocs els casos d'obres d'aquest gènere que m'hagi2/5
No acostumo a llegir novel·la negra: és un gènere que no m'interpel·la i tampoc m'atrau. Són molt pocs els casos d'obres d'aquest gènere que m'hagin agradat, i solen tenir en comú que defugen l'estructura habitual i se centren en investigadors i protagonistes amb un tarannà particular.
Si m'he atrevit amb La chica de Kyushu és perquè és una lectura del Club Bungaku i perquè ja havia llegit anteriorment a Matsumoto a El expreso de Tokio i havia quedat mitjanament satisfet. En aquest cas, però, la lectura no ha sigut gens plaent. Matsumoto escriu bé i de bon inici em va atrapar, però un cop entra en la trama jurídica i el text es torna innecessàriament repetitiu vaig començar a defallir. Els personatges tampoc m'han resultat atractius, i no he trobat res del Japó que no hagués vist abans en altres llibres del Bungaku.
Així doncs, he acabat el llibre amb cert tedi i una mica per obligació. Com a lectura del club Bungaku l'he trobat fluixa, ja que no aporta res interessant sobre la cultura o la història del país nipó, però és que a més la trama i els personatges m'han semblat carregosos i sense una espurna d'interès. Pel que fa a Matsumoto, tot i que escriu prou bé, tinc clar que no és un autor per mi i dubto que llegeixi res més del que ha escrit....more
A El gust de les ortigues hi he trobat el Tanizaki d'Elogi de l'ombra —el xoc entre orient i occident, el contrast entre modernitat i tradició—, pe3/5
A El gust de les ortigues hi he trobat el Tanizaki d'Elogi de l'ombra —el xoc entre orient i occident, el contrast entre modernitat i tradició—, però la història no m'ha atrapat, com tampoc ho han fet els personatges. Prefereixo altres novel·les de l'autor. Tot i el desencert, continuaré explorant la seva obra....more
Feia temps que no deixava un llibre a mitges; crec que l'últim va ser un Mishima del Club de lectura Bungaku de l'any passat. Si no tinDNF (pàgina 63)
Feia temps que no deixava un llibre a mitges; crec que l'últim va ser un Mishima del Club de lectura Bungaku de l'any passat. Si no tingués una pila enorme de llibres per llegir —alguns dels quals de la biblioteca en préstec i amb data de venciment— potser li hauria donat una oportunitat, però la veritat és que no he connectat a cap nivell amb el llibre i he preferit prioritzar el meu temps.
Crec que és el segon llibre de Banana Yoshimoto que abandono, potser les seves històries no estan fetes per mi. Però recordant l'exemple de Mishima —no vaig encertar el llibre fins a la tercera oportunitat— em reservo una última bala. El temps dirà....more
Una novel·la poc japonesa —està escrita per un periodista britànic— que a la vegada és molt japonesa. Fantasmes del tsunami retrata amb una intimit4/5
Una novel·la poc japonesa —està escrita per un periodista britànic— que a la vegada és molt japonesa. Fantasmes del tsunami retrata amb una intimitat i naturalitat colpidores el drama que va patir una petita comunitat de la regió de Tohoku, una zona que fins i tot els mateixos japonesos consideren molt aïllada i rural. A la riba del riu Kitakami hi havia l'escola d'Okawa, que va patir de ple els efectes dels successius terratrèmols i el fatídic tsunami que l'11 de març de 2011 van consternar tot el món. Aquest tsunami, un dels més mortífers que es recorden al Japó, va causar més de vint mil morts i va arrencar de soca-rel el futur de la majoria dels escolars d'aquest centre; en cap altra escola del país van haver de lamentar víctimes, però a Okawa les pèrdues es van contar per desenes. L'autor intenta indagar el perquè d'aquest desastre.
És aquesta una crònica crua i molt poc amable de llegir, un text devastador que no dona treva, però a la vegada Richard Lloyd Parry tracta amb una afabilitat sorprenent els personatges que entrevista, i ho fa al llarg de successius viatges al nord per intentar construir un relat del que va succeir en aquesta petita contrada. Sense ànim d'alimentar el xou mediàtic que segurament hauria sorgit a Espanya si la tragèdia hagués passat aquí, sempre des de la distància i el respecte que exigeix el tarannà japonès, l'autor a poc a poc es guanya la confiança dels supervivents, que relaten les pèrdues personals i materials des d'una sinceritat commovedora i sovint massa racional, sense necessitat d'escarafalls, una manera de pensar i d'expressar-se que ens pot resultar estranya, fins i tot irreal.
El relat esdevé contundent i té un clar crescendo a mesura que s'acosta al tema del judici. Tot i que per moments resulta massa fragmentari, el text és d'allò més interessant i atrapa de forma eficaç. Personalment, m'ha interessat molt la part que dona títol al llibre: en la societat japonesa, vetllar pels avantpassats és una tasca transcendental, i les nombroses morts que va causar el tsunami va esborrar de cop famílies senceres i va deixar molts difunts sense ningú que els vetllés. La conseqüència d'això —ho veureu si llegiu el llibre— és realment sorprenent. Lluny de resultar forçada o absurda, la tasca del reverend Kaneta i altres esdevé un exercici de cures creïble i meravellós.
Certament, no sabia que trobaria dins d'aquest llibre; crec que en cap cas el que hi he trobat, però l'he gaudit molt. És d'aquests llibres que convida a reflexionar i que bategarà endins molt temps després d'haver-lo acabat, d'això n'estic segur. Com també ho estic que el recomanaré a tort i a dret. De moment, tinc ganes de pair-lo i parlar-ne en el pròxim club de lectura Bungaku, gràcies al qual he descobert un llibre que d'altra manera m'hauria passat inadvertit....more
Finalment, m'he reconciliat amb Yukio Mishima. Fa molts anys vaig intentar llegir un parell de les seves novel·les i vaig ser incapaç d'acabar-les,4/5
Finalment, m'he reconciliat amb Yukio Mishima. Fa molts anys vaig intentar llegir un parell de les seves novel·les i vaig ser incapaç d'acabar-les, i l'any passat em va passar el mateix amb Confessions d'una màscara al club de lectura Bungaku. Enguany, en aquest mateix club Bungaku, he tingut la gran sort de llegir (i gaudir) Onnagata i altres contes.
Feia molt que no llegia contes, en part perquè no en trobava cap que em captivés; la majoria buscaven artificis rocambolescs per sorprendre el lector i no m'atrapaven gens, i els que no ho feien tampoc m'atreien. Mishima no fa cap artifici. Tots els seus relats, així com els personatges, estan embolcallats d'una quotidianitat que, si bé estranya i sovint excessiva (fins i tot extrema), m'han resultat 100% creïbles. I el més important, no me n'ha sobrat cap! He empatitzat amb els personatges i m'he cregut les històries, fos quin fons el seu rerefons, que m'han semblat petits retrats d'intimitat bellament narrats; en aquest punt sens dubte la tasca de l'Albert Nolla, impecable com sempre, n'ha tingut gran part de culpa.
Onnagata i Patriotisme m'han agradat molt (una altra cosa és que estiguis d'acord amb el què s'hi explica, això va generar un prolífic debat al club de lectura), però el que m'ha entusiasmat de debò és Fulls de diari; per la seva brevetat i contundència, i per aquest final que et batega endins fins i tot quan has tancat el llibre, i també hores més tard. Trobo que Mishima és un gran narrador de contes. Llegint les novel·les no dubtava que era un escriptor sublim, però tot allò que em resultava excessiu, redundant i poc creïble, un cop passat pel sedàs del conte i concentrat m'ha entusiasmat. No hi ha dubte que és Mishima en estat pur, però potser és l'única manera com el puc tolerar, en petites dosis, sense abusar-ne per no resultar malparat.
En definitiva, és un llibre que recomanaré a tort i a dret. L'edició del llibre m'ha semblat deliciosa (l'enhorabona a la gent de Cràter) i estic segur que hi tornaré unes quantes vegades al llarg dels anys. El que faré, però, és llegir-lo a glopades, seleccionant els relats que em vinguin de gust, i no d'una tirada com en aquest cas, ja que cal pair un text abans d'afrontar-ne un altre. Si us haig de ser sincer, crec que una relectura de Fulls de diari encara serà més plaent sense venir d'un text com La perla, un relat que, sense voler desmerèixer-lo, em va trencar una mica l'encant del text que havia de venir després. ...more
Només m'ha atrapat la primera carta, la de la filla de l'amant. S'agraeix, però, aquesta manera de construir el personatge de l'home a través de 2,5/5
Només m'ha atrapat la primera carta, la de la filla de l'amant. S'agraeix, però, aquesta manera de construir el personatge de l'home a través de les vivències i sentiments de les dones que van compartir camí amb ell....more
Tinc sentiments enfrontats amb aquesta novel·la de Yōko Ogawa. Per un costat, m'encanta aquesta premissa distòpica d'una illa misteriosa on van d3,5/5
Tinc sentiments enfrontats amb aquesta novel·la de Yōko Ogawa. Per un costat, m'encanta aquesta premissa distòpica d'una illa misteriosa on van desapareixent elements (objectes, plantes, animals, etc.) i la gent s'hi ha d'adaptar com pot, amb l'obligació de deixar-los enrere i oblidar-se'n. El càstig per no complir aquesta única i senzilla directriu és ser detingut per la policia de la memòria. L'autora basteix un relat intimista molt poderós centrat en una jove que viu sola després de la mort dels progenitors. Aquesta dona establirà una peculiar relació amb un vell i un home anomenat senyor R; ells i un gos seran els seus companys de viatge.
La policía de la memoria incorpora una altra línia argumental que entra dins del món de la metanarració. La protagonista és escriptora, i entre les pàgines de la novel·la trobem els fulls del manuscrit que ella va escrivint a mesura que avança la història. Potser aquesta és la part que menys m'ha agradat, ja que m'ha costat molt entrar-hi i, tal com està editat, passa sovint que no t'adones que ets dins fins que ja has llegit unes poques frases i veus que no et quadra; en aquest aspecte, m'hauria agradat una maquetació diferent. Tot i que com he dit és una part que em costa, reconec que al final sí que li he trobat certa relació amb el global de la novel·la, però no em convenç al 100%.
El que sí que tinc clar que no m'ha convençut gens és l'extensió: l'he trobat massa llarga per tot el que vol explicar. Amb un grapat de pàgines menys hauria fet el pes, i tot plegat ajudaria a fer més amè un ritme planer que tracta els conflictes i els punts àlgids de la novel·la amb massa serenor. És cert que els sentiments de la protagonista sovint traspassen el text i ens arriben a flor de pell, però trobo poc conflicte en la novel·la, i quan n'hi ha, l'autora ho resol massa ràpid i massa bé.
En definitiva, és un text poètic i colpidor que tracta la pèrdua d'una manera molt original. Els protagonistes de seguida me'ls he fet meus, però no me'ls he arribat a creure. Tot plegat m'ha fet la sensació de ser un somni, un de massa llarg i sovint inconnex, tot i que ple de moments emotius i imatges precioses. El final és ambivalent, però crec que encaixa molt bé amb el tarannà del llibre. Sens dubte una lectura molt recomanable si es disposa de temps i el que es vol és submergir-se en un text que no tingui estridències i deixar-se bressolar per una prosa subtil i delicada....more
La coberta em feia vaticinar el pitjor, però la veritat és que m'he endut una gran sorpresa amb aquest llibre. Tot i alguns titubeigs pel que fa a 4/5
La coberta em feia vaticinar el pitjor, però la veritat és que m'he endut una gran sorpresa amb aquest llibre. Tot i alguns titubeigs pel que fa a la traducció al principi del text, he acabat entrant en la història, que ens parla d'un grup de nois que estan a punt de deixar enrere la infantesa.
Dividits en dues colles rivals d'un mateix barri, un grup d'adolescents viu els últims dies de llibertat abans de veure's abocats al destí que els té preparats l'edat adulta. Ja sigui per la seva formació, llinatge o posició social, els nois i la noia han de deixar enrere la llibertat i la innocència infantils i prendre consciència que en el futur hauran de seguir els passos que li han estat marcats com a persones adultes.
Això queda ben palès en el cas de la Midori, potser el personatge més lluminós i ben definit de tots ells, una noieta que amb la menarquia rep una plantofada de realitat en albirar quin rol li espera. Ella encarna perfectament l'essència de la nostàlgia per un temps passat, un temps que en aquestes edats sembla que voli, de la mateixa manera que els sentiments es gronxen d'un extrem a l'altre moguts per l'efervescència juvenil. Cal remarcar que l'autora va morir ben jove, amb tan sols vint-i-quatre anys, i que això impregna tot el text d'una urgència vital encisadora.
El text, en definitiva, m'ha encantat. També he trobat enriquidor l'epíleg de la mateixa traductora, la Mercè Altimir. Com a punts negatius, sens dubte un altre disseny de coberta i una correcció més a fons farien molt més atractiu el llibre a possibles lectors futurs, però no per això el deixaré de recomanar....more
M'ha agradat molt aquest llibret. M'ha agradat la seva brevetat i tot el que explica. Amb un text àgil i poètic —és tot un luxe gaudir de les tradu4/5
M'ha agradat molt aquest llibret. M'ha agradat la seva brevetat i tot el que explica. Amb un text àgil i poètic —és tot un luxe gaudir de les traduccions de l'Albert Nolla— l'autor ens fa cinc cèntims dels gustos estilístics i la forma de pensar dels japonesos; bé, dels japonesos d'aquella època, però sobretot de la seva forma de pensar.
Enfocat sobretot als gustos artístics i arquitectònics, Tanizaki ens narra les diferències respecte del pensament occidental i enalteix aquesta figura de l'ombra que és tan present en l'obra. Gràcies a les seves reflexions és més fàcil entendre el minimalisme i els contrastos en les obres d'escriptors com Kawabata o directors de cinema com Kurosawa i Mizoguchi. Del seu relat s'extreu que segurament els japonesos haurien afrontat de maneres diferents diverses invencions i avanços tecnològics i això sempre convida a reflexionar, ja que el tarannà oriental busca més adaptar-se a l'ambient (i no a l'inrevés) que no pas l'occidental.
Si bé és cert que cap al final el narrador esdevé una mica un vell xaruc —tot i que només tenia quaranta-set anys quan el va escriure—, el text ens deixa frases d'una bellesa memorable com «el parpelleig de la flama és el batec de la nit». N'he gaudit molt, la veritat, i m'ha servit per descobrir costums antics dels japonesos com el de tenyir-se les dents de negre, un element estètic que avui dia colpiria de forma brutal. Molt recomanable....more
Fa molts anys que la vaig llegir en castellà i tenia la impressió que en el seu moment em va agradar més, però suposo que tot depèn del moment i de3/5
Fa molts anys que la vaig llegir en castellà i tenia la impressió que en el seu moment em va agradar més, però suposo que tot depèn del moment i del record que se'n tingui.
L'edició de Viena és impecable i queda palès que Kawabata sap com pocs transmetre sentiments i sensacions a partir de ben poc, amb les descripcions subtils d'un entorn i uns gestos que, en el cas de La casa de les belles adormides resulten minimalistes i molt estudiats. Els límits entre la vida i la mort es desdibuixen amb l'erotisme de les escenes, i les reaccions que provoquen les noies en el vell Eguchi es debaten entre la tendresa i la violència d'una manera que genera cert rebuig i fins i tot por, ja el vell té el poder absolut; té l'opció fins i tot de posar fi a una vida amb un simple gest.
Queda clar que aquest text no té en compte cap mena de consentiment i que resulta molt masclista, però cal veure-ho amb la perspectiva de la societat i l'època en què va ser escrita. Més enllà de la repugnància d'aquests fets que s'hi relaten, cal apreciar que la prosa és evocadora i poètica. Potser els dilemes que assalten Eguchi són fantasmes que ens perseguiran a tots tard o d'hora, si bé és cert que els combatrem de manera molt diferent, sense la necessitat d'abusar del cos de joves indefenses....more
Quan comencem a llegir el relat d'en Kanō, escrit en primera persona i amb un cert posat irònic, no ens podem imaginar el drama que amaga aquesta h4/5
Quan comencem a llegir el relat d'en Kanō, escrit en primera persona i amb un cert posat irònic, no ens podem imaginar el drama que amaga aquesta història. La història és curta però colpidora, i es llegeix d'una tirada. De seguida m'ha atrapat i no he pogut parar de llegir fins que he arribat a l'última pàgina.
El protagonista està casat amb l'Ohan i espera una criatura, però arribat un moment decideix abandonar la seva dona i marxar amb una geisha, l'Okayo. Set anys més tard, en Kanō es retroba amb la seva esposa i li proposa tornar-se a veure. D'aquesta retrobada en sorgiran uns sentiments que el protagonista creia oblidats, uns sentiments centrats sobretot en la figura del seu fill, en Satoru, i no tant en la seva dona. L'individu, d'això no n'hi ha cap dubte, és un brètol, i l'escriptora ho deixa clar en el text («...no hi ha res tan frívol com el cor dels homes»), fins i tot en la mateixa veu del protagonista. Incapaç de decidir-se entre cap de les dues dones, en Kanō va fent l'enze i deixa passar el temps, sense fer cas dels senyals —divins o no— que li passen pel davant. Fins que un horrible accident marca el seu destí.
Chiyo Uno ens mostra aquí un personatge menyspreable, un home que, en contra del que indica la contraportada, a mi no m'ha despertat cap compassió: només tenia ganes de fotre-li un bon mastegot per fer-li marxar les ximpleries. És un egoista i un dropo que amb la seva inacció fereix els sentiments de dues dones i també una criatura innocent. I tot l'amor retrobat per l'Ohan i en Satoru... sospito que si en comptes d'un fill hagués estat una filla, tot això no hauria passat. En fi, es tracta d'una novel·la molt ben narrada, concisa i addictiva com si fos un serial. L'he gaudit molt, però m'ha sorprès (negativament) la posició de l'Ohan davant de la tragèdia final; en qualsevol cas, potser és un reflex de l'època en què va ser escrita la novel·la i no tinc context per jutjar-la....more
Si no fos pel club de lectura de literatura japonesa de La Carbonera, mai hagués llegit aquesta història, i així m'hauria perdut una obra essencial4/5
Si no fos pel club de lectura de literatura japonesa de La Carbonera, mai hagués llegit aquesta història, i així m'hauria perdut una obra essencial en la trajectòria de Kenzaburō Ōe, un dels dos Premis Nobel de Literatura que té el Japó.
Val a dir que he gaudit molt aquest llibre, més del que m'hauria arribat a imaginar en llegir la sinopsi. Una qüestió personal és, vist amb la perspectiva posterior al club de lectura, un llibre profundament trencador per l'època en què va ser escrit. Encara avui manté intacta la capacitat de remoure consciències, i segurament segueix no sent apte per a tothom. Però anem a pams.
Ōe recrea aquí en forma de novel·la la vivència personal de tenir un fill que neix amb una malaltia que li generarà una discapacitat de per vida. El tema de la maternitat, sobretot de la maternitat no desitjada, no és gaire comú en la literatura; el punt de vista del pare, però, encara és més estrany. En Bird, un intel·lectual frustrat atrapat en un matrimoni anodí, s'assabenta que el seu primer fill ha nascut amb una deformitat. Enfonsat encara més per aquesta notícia, es dona a la beguda i inicia un descens als inferns emocionals. La primera plantofada que ens dona Ōe és la possibilitat, manifestada pel mateix Bird, l'entorn familiar i en última instància per l'equip mèdic, de deixar morir el nadó, fins i tot de matar-lo. L'autor ens colpeix aquí ben fort i no deixarà de fer-ho durant tot el relat.
En Bird només trobarà consol en la Himiko, una dona a qui coneix de la facultat. Himiko és l'únic personatge femení ben definit i que no resulta grotesc ni desconsiderat, un rol que Ōe atorga a les dones potser amb certa intenció de provocar. De fet, Himiko sembla més una confident o un col·lega masculí que no pas una parella o una amant —no treballa i viu de renda, fuma sense parar i de nit deambula per la ciutat amb un cotxe esportiu. És la relació entre ambdós, les seves converses i els encontres sexuals, el que fa avançar el relat i li confereix aquest deix amarg i temptador alhora. Deia que Ōe busca provocar, i amb la relació entre en Bird i la Himiko sense cap dubte ho aconsegueix: el sexe entre ells tendeix a ser brut, agressiu i desconsiderat, sense amagar que en algun cas es tracta d'una violació. Precisament és el record que la Himiko té d'aquest moment un dels elements que fan d'aquesta història una cosa impostada i difícil de creure, sobretot pel gir final. Val a dir, però, que tota la trama sembla una mena de malson derivat de la ressaca i que res del que s'explica sembla tenir sentit —excepte dins del cap d'en Bird, és clar.
Litres d'alcohol, ressaques, baralles i sexe rude i brutal són les vies d'escapament d'un individu que somia a fugir a l'Àfrica. En la seva espiral de decadència, en Bird prendrà les pitjors decisions possibles, sempre amb el record del seu fill deforme clavant-li les dents al subconscient. Entremig hi trobem personatges ben curiosos com els amants de la Himiko, la seva amiga de la ràdio o en Deltxev; tots ells li diran quatre coses a en Bird i miraran de fer-lo recapacitar. Tractant-se d'un fet autobiogràfic, és evident que la cosa acaba bé, ja que el seu fill a la realitat es va salvar i ha acabat sent un geni de la música, però si no sabem del cert això costa de pair el relat, perquè cada cop va a pitjor. Fins i tot en el tram final, quan tot es torna més truculent, Ōe fa gala d'humor negre en l'escena amb el jove policia. Sens dubte una altra provocació a sumar a la resta.
Dit això, si voleu entrar en el joc narratiu que ens proposa l'autor, gaudireu d'un relat íntim i demolidor que voreja els penya-segats del seny i que ens porta fins al límit del mal gust i també de l'absurd. Ōe basteix una novel·la valent i profunda sobre un fet que li va canviar la vida l'any 1963, i ho fa a través d'una traducció de l'Albert Nolla que, com sempre, llisca d'allò més bé. Endinseu-vos en el relat d'aquesta qüestió personal tan peculiar, si goseu, però feu-ho sota la vostra estricta responsabilitat. Quedeu avisats....more
Crec que en cap moment he sabut entrar als tres relats llargs que recull aquest volum. En part per culpa meva —reconec que no estava en el moment a2/5
Crec que en cap moment he sabut entrar als tres relats llargs que recull aquest volum. En part per culpa meva —reconec que no estava en el moment anímic idoni—, en part per l'estructura narrativa del segon i el tercer relat, opressius i obsessius fins al punt de no donar respir al lector.
A Persona hi he trobat detalls interessants sobre la identitat —un cop llegit i amb més bagatge sobre el procés vital de l'autora com a immigrant a Alemanya puc entendre més coses—, i el final em va agradar molt, però trobo que li sobren pàgines i se'm va fer una mica pesat. Talons extraviats és en si un relat rocambolesc i oníric que posa a prova la paciència del lector fins al punt de detestar les sípies, tot i que aquest mot (i aquí és on unes notes a peu de pàgina haurien estat d'allò més bé) té una importància cabdal en el text original; és difícil entrar en la ment de la protagonista i entendre què diu i què fa. El marit gos és el darrer text, el que dona nom al recull, i és igual d'estrany.
En definitiva, crec que el vaig llegir en el moment que no tocava, tot i que la construcció formal tampoc s'adiu gens al meu gust; la conjunció d'ambdós factors m'ha dut a no gaudir dels relats. Tanmateix, segur que li donaré més oportunitats a Yoko Tawada, crec que té un rerefons personal i literari molt interessant....more
M'ha interessat força el dia a dia de la protagonista, les seves rutines, com se sent segura en el seu espai de treball. I com xoca tot això amb 3,5/5
M'ha interessat força el dia a dia de la protagonista, les seves rutines, com se sent segura en el seu espai de treball. I com xoca tot això amb què s'espera d'ella en una societat com la japonesa. Sens dubte és una novel·la de contrasts....more
Servidor no va llegir la contra de la novel·la, on hi ha la sinopsi, i em vaig endur una bona sorpresa només començar el llibre. La primera part em3/5
Servidor no va llegir la contra de la novel·la, on hi ha la sinopsi, i em vaig endur una bona sorpresa només començar el llibre. La primera part em va agradar molt: pel to de lirisme, per la cruesa del que s'explica i per les descripcions simples però molt visuals —l'autora posa molt èmfasi en les formes i els colors. És una història que parla dels contrasts del Japó: a no entre tradició i modernitat, això ja està molt vist, sinó entre les ciutats i les zones rurals, entre els rics i els pobres. L'autora dona veu a un sensesostre, un recurs no gaire habitual, un home que, d'altra banda, en el passat va tenir una feina, una família, etc. Així doncs, sabrem els motius que van dur en Kazu a perdre-ho tot i a viure a un parc de la ciutat de Tòquio.
És una història dura, molt dura, que parla de l'esforç constant. I de la solitud. I de l'enyorança. Tot això ho fa repassant la vida d'en Kazu i adobant-la amb un seguit de fets històrics que van marcar la seva vida. Potser aquesta part és la que menys he gaudit, la d'alguns records del passat imperial, la d'uns personatges que estan molt allunyats de la realitat d'en Kazu. M'ha colpit —i interessat — molt més el seu dia a dia, la seva lluita constant per viure, un acte que sovint se li fa feixuc. No he acabat d'entreveure en quin moment en Kazu mor, que és el que diu la primera frase de la sinopsi, però tampoc crec que importi. De fet, l'home ja era mort molt abans.
En definitiva: hi he trobat la narrativa bella i al·legòrica que m'agrada de la literatura i el cinema orientals, però algunes parts de recreació històrica se m'han fet massa llargs. La seva brevetat fa que es llegeixi d'una revolada, i això juga a favor seu. El que ja no és tan ràpid ni tan fàcil és pair-lo; sens dubte és d'aquells llibres que t'acompanya, com un espectre, durant un temps després d'haver passat l'última pàgina. I així és com ha de ser, perquè la història d'en Kazu no ha de quedar en va....more