M'ho he passat molt bé amb aquesta novel·la. És d'aquells viatges que gaudeixes per la companyia i no tant pel destí final. La colla de la Mara, en4/5
M'ho he passat molt bé amb aquesta novel·la. És d'aquells viatges que gaudeixes per la companyia i no tant pel destí final. La colla de la Mara, en Toni, en Miguel i en Sento me'ls he fet meus de seguida: els seus somnis, la passió per la música, la llibertat per experimentar amb les drogues. El personatge de la Mara és el que més m'ha agradat, sobretot pel rol dominant que exerceix en la trama gràcies als seus coneixements ancestrals. I la banda sonora... això m'ha atrapat fort i m'ha bategat ben endins, fent-me recordar un bon grapat de grups i temes que han forjat la meva identitat 'fosca'.
El que més m'ha agradat és aquest vel fi que separa dos mons —el real i el dels éssers fantàstics— que sovint es toquen i es barregen, malgrat que ens entossudim a no percebre'n el segon, i la naturalitat amb què l'Alfredo ho tracta, com si fos el més normal. Desconec si els que hi apareixen són tots éssers de la mitologia del País Valencià o bé alguns són adaptacions de mites més globals —potser hi ha una mica de tot—, però el resultat és que alguns personatges m'han agradat més i altres menys.
Potser la part que menys he gaudit és la del personatge d'en Larva. S'albira perfectament quina mena d'individu és, però la seva funció en la novel·la es desdibuixa, o potser només passava per allà, com un personatge secundari amb afany de protagonisme. És interessant com l'Alfredo el va perfilant segons els seus records i les seves accions, però després queda tot una mica interromput. Aquest punt i la miríada d'éssers fantàstics del final són les parts que menys m'han convençut. Sí que ho ha fet, en canvi, el desenllaç de la colla, d'aquesta forma tan alegre i natural.
Mesos enrere vaig dir sense embuts que una novel·la d'Alfredo Álamo no m'havia agradat gaire, i aquí no dubto a dir el contrari. Cada llibre és un món, tot i que aquest en són dos a la vegada, i els lectors s'hi poden veure o no representats o interpel·lats. A After Punk l'autor ha sabut combinar amb eficàcia alguns elements que m'agraden com els éssers feèrics, la nit i la música per bastir un argument sense pretensions que es devora i es gaudeix a parts iguals. Amb aquests ingredients ho tenia fàcil, però calia no fallar. I l'Alfredo l'ha encertat....more
El segon volum segueix en la mateixa línia que el primer, però hi afegeix encara més personatges, més embolics i més traïcions. Definitivament, no 3/5
El segon volum segueix en la mateixa línia que el primer, però hi afegeix encara més personatges, més embolics i més traïcions. Definitivament, no és el meu estil: es deixa llegir i és àgil i molt visual, però manté els elements que no m'agradaven del primer i l'anhelada evolució de la trama de terror vira cap a un espectacle gore que té intenció de sorprendre però no explicar res, i precisament això és el que volia evitar. No penso perdre més temps amb una saga que no m'apassiona i tampoc sé on em vol portar. Ho deixo aquí. ...more
Buf, que dir de la recopilació... Molt irregular. I la conclusió definitiva que no connecto amb el manga, llevat que en el futur trobi alguna cos1,5/5
Buf, que dir de la recopilació... Molt irregular. I la conclusió definitiva que no connecto amb el manga, llevat que en el futur trobi alguna cosa molt i molt especial.
Només he entrat en dues històries: la revisió que fa Junji Ito de la Blancaneu i la història del circ. I tampoc dic que m'hagin entusiasmat, més aviat m'han agradat per moments per aspectes narratius, estètics, de gènere, etc...
Una gran decepció, i això que amb el terror és fàcil atrapar-me....more
Només puc dir que El cor condemnat és absolutament i 100% la meva merda, així que moltes gràcies a tothom de Laertes qui ha fet possible que ens ar5/5
Només puc dir que El cor condemnat és absolutament i 100% la meva merda, així que moltes gràcies a tothom de Laertes qui ha fet possible que ens arribi en català (en Jacob, en Jordi, en Daniel, en Raul i sobretot en Javier, la traducció del qual és una delícia).
A més a més, fa poc que he descobert les pel·lis —l'original i el remake— i trobo que cap de les dues fa prou honors a aquesta bestialitat subjugant i pertorbadora que és la novel·la de Clive Barker. M'ha encantat i he xalat de valent. Potser la part final m'ha semblat massa trivial, si bé és cert que en el cinema i la literatura és difícil innovar i moltes escenes s'acaben assemblant. Ara bé, tota la mala llet i tot l'splatter que destil·la el llibre... No hi ha res que s'hi acosti....more
La conclusió de la història m'ha decebut força: aquest darrer volum se centra massa en la relació adolescent del trio protagonista i la relació vam2/5
La conclusió de la història m'ha decebut força: aquest darrer volum se centra massa en la relació adolescent del trio protagonista i la relació vampírica queda difuminada en excés per poder-ne gaudir. El secret de la Miwako i la relació amb els serfs, a més, esdevenen gairebé anècdotes en un final precipitat i massa sentimental. Crec que la redempció no li fa gens bé al protagonista, sobretot després de la massacre que desencadena cap al final; m'ha semblat un recurs fàcil per tancar-ho tot plegat.
El que m'ha deixat clar aquesta saga és que el manga no és per mi. Els tropos, els tempos i aquest lirisme excessiu no són per mi. He gaudit en part del viatge, però dubto molt que torni a repetir....more
A favor: la lluita a mort dels dos serfs, tot i que dura un sospir. L'aparició d'un nou personatge que promet ser essencial en el que queda de re3,5/5
A favor: la lluita a mort dels dos serfs, tot i que dura un sospir. L'aparició d'un nou personatge que promet ser essencial en el que queda de relat. Una nova conversió que aporta alguna espurna del gore salvatge que em va enlluernar en un primer moment.
En contra: segueixo sense adaptar-me a la narrativa visual, amb les escenes d'acció que em cal revisar vàries vegades per entendre què hi passa i amb les refotudes pauses melodramàtiques —estic fins als nassos dels gralls dels corbs i altres sons de la natura. Les relacions amoroses tòxiques que impregnen la realitat dels adolescents, un element que començo a veure que és habitual en el manga/anime i que em fa pensar que els japonesos estan una mica tarats en aquest aspecte.
En definitiva: el quart volum remunta amb un començament prou espectacular, i el desenvolupament de la trama és interessant i manté el ritme, cosa que no passava amb el número 3. Aquests nous al·licients permeten albirar un final que pot ser esperançador. Tant de bo el tancament de la col·lecció em deixi bones sensacions....more
A favor: els elements que em van sorprendre al encetar la història, com el gore i el tema dels vampirs i la seva reinterpretació, potenciant-ne en 2/5
A favor: els elements que em van sorprendre al encetar la història, com el gore i el tema dels vampirs i la seva reinterpretació, potenciant-ne en aquest volum els elements d'autosuggestió.
En contra: la relació passional dels estudiants és la que vertebra l'eix d'aquest tercer llibre i,com ja vaig dir a la ressenya del volum u, això no em provoca ni fred ni calor. La trama va a batzegades i m'ha resultat confusa, i sembla que s'encamina perillosament al típic —i avorrit— triangle amorós.
En definitiva: cada cop em costa més entrar en els manga, i crec que m'estic adonant que no és per mi. En un primer moment l'impacte va ser molt potent, però l'efecte s'ha anat esvaint com el gas d'una beguda carbonatada. Visualment, ja sigui en forma d'anime o pel·li, les pauses dramàtiques i/o introspectives que omplen els buits em podrien funcionar, però en còmic imprès em treuen bastant fora del relat; veig que és un tema recurrent, així que cal suposar que és típic de l'autor o del gènere. Tinc poques esperances pel que fa als volums que tanquen la saga. Segurament acabaré llegint-los perquè sé que amb cinc volums trauré l'entrellat de tot plegat, però em fa la sensació que el quart i cinquè volums han de fer un gir rotund i espectacular si vull que el veredicte final sigui un aprovat i no pas un suspens....more
A favor: m'ha flipat molt el dibuix i l'ús del color. El disseny dels personatges, els escenaris i la paleta de colors m'han recordat Moebius, i 4,5/5
A favor: m'ha flipat molt el dibuix i l'ús del color. El disseny dels personatges, els escenaris i la paleta de colors m'han recordat Moebius, i això sempre és un punt a favor. La barreja de sci-fi i gore és atractiva i contundent, i genera una distopia de tall militarista i ultracatòlica amb un potencial visual més que evident i difícil d'oblidar.
En contra: l'element d'especulació narrativa pel que fa als gens de la reencarnació és un element poc explicat dins de la trama, però, en canvi, afegeix un plus de complexitat que en el meu cas m'ha dificultat traçar la linearitat de l'argument; personalment, he acabat bastant perdut en el tram final. D'altra banda, resulta sorprenent que l'excel·lència mostrada al llarg de tota la il·lustració es perdi en la concepció de la Groundhog, que resulta bastant maldestra i mal concebuda en les poques vinyetes en què apareix.
En definitiva: Little Bird és molt la meva merda, visualment i conceptualment. Sang i fetge a dojo i un ús sublim de la tecnologia i els colors fan d'aquest còmic un exponent de la ciència-ficció a tenir molt en compte. Reconec que és fàcil no entendre quasi res d'allò que envolta algun personatge, però servidor sempre s'ha mogut més per les sensacions que per la lògica de la trama. I aquest llibre ho té tot: resulta visualment punyent, ens presenta personatges memorables i fa gala d'un missatge anticlerical i sovint anticolonialista —la defensa acèrrima dels aborígens canadencs, no tant de la bandera i la pàtria en si, ja m'ha guanyat per la causa— que la converteix en un cavall guanyador. Molt i molt content d'haver-la descobert....more
A favor: la trama evoluciona amb alguna petita sorpresa que ens permet albirar una mica més sobre el passat de Miwako. El text ens mostra també els3/5
A favor: la trama evoluciona amb alguna petita sorpresa que ens permet albirar una mica més sobre el passat de Miwako. El text ens mostra també els clarobscurs d'aquest do que vertebra tota la història, donant-li així de certa profunditat i introspecció. Apareixen nous serfs amb certa entitat que serveixen a la vegada per interaccionar amb el nou rol del protagonista. El guió no escatima en sang i fetge i l'autor segueix aportant vinyetes i escenes que colpeixen fort.
En contra: un cop ja coneixem l'argument l'efecte sorpresa es perd. Apareixen nous personatges que no aporten massa a la història en general. El comportament de Miwako esdevé una mica erràtic i en algun punt esdevé estrany, per no dir poc creïble.
En definitiva: és una bona continuació amb els elements que em van sorprendre i causar tan bona impressió en el primer volum. Fa la sensació, però, que gairebé totes les pàgines són de transició, ja que hi ha poca informació misteriosa, rellevant o que faci avançar la trama. Caldrà veure com l'autor presenta aquest nou front narratiu que ens ha deixat amb ganes de més....more
A favor: gairebé tot, sobretot el personatge de Miwako, amb les seves ambivalències, complexitats i clarobscurs. Interessant reinterpretació del mi4/5
A favor: gairebé tot, sobretot el personatge de Miwako, amb les seves ambivalències, complexitats i clarobscurs. Interessant reinterpretació del mite vampíric amb una relació de servitud prou interessant. Dibuix contundent amb molt detall, que no escatima sang i fetge quan cal. Splatterpunk en vena pels amants del gènere.
En contra: poca cosa a dir. L'ensucrada relació romàntica dels estudiants, a un servidor no li provoca ni fred ni calor, però sembla que és un element important pel vincle de submissió que planteja la trama; veurem com va. Potser el tema del dibuix en algunes escenes d'acció o de tortura, quan no es veu clar quins moviments/accions es realitzen i cal mirar-ho dues o tres vegades per acabar d'entendre que està passant. El text es llegeix fàcil, però és cert que en determinats moments a un boomer com jo que comença a tenir problemes de vista se li pot fer feixuc.
En definitiva: per ser el meu bateig amb un manga ha posat el nivell molt alt. La saga venia recomanada per un mestre de l'Splatterpunk com és en Sergi G. Oset i no podia fallar. Moltes ganes de veure com continua tot plegat....more
A favor: un llibre fresc i valent que ens acosta el gènere de l'Splatterpunk des de la perspectiva de dos autors de casa nostra. El format versus3,5/5
A favor: un llibre fresc i valent que ens acosta el gènere de l'Splatterpunk des de la perspectiva de dos autors de casa nostra. El format versus ens permet llegir 2 (o més) històries de 2 artistes, històries que creen lligams subtils entre elles i que d'alguna manera acaben generant un corpus únic. La contundència narrativa i la potència visual que evoquen «Las 7 muertes de Itchy No Itchy». El testimoni acurat —a la seva manera— i esbojarrat de «Siempre le gustó lo oscuro», que fa servir una veu narrativa d'allò més encertada.
En contra: l'excessiva fragmentació dels relats i la sensació que la brúixola que ens guia és la d'un Jack Sparrow a tope d'anfetamines. En el cas del d'en Sergi G. Oset ho justifica convertint els capítols en pistes musicals d'un LP, de forma que cada solc esdevé més profund i ens acosta a l'infern a través d'una petita història o aventura; en el cas de l'Albert Kadmon, però, el text llarg m'ha semblat massa erràtic i sovint m'ha fet perdre l'interès en la història. Per moments el llibre sembla una broma privada entre els 2 autors i no pas un text dedicat a un lector extern.
En definitiva: un llibre que val molt la pena, encara que només sigui pel pòsit llefiscós que et queda gravat a la ment després de llegir l'escena del sexe amb cucs o per l'univers d'estètica obscura i monstres manga que narra en Sergi. El llibre et remou per dins, et fa sentir incòmode, i precisament aquesta és l'essència de l'Splatterpunk....more
Segona lectura de l'editorial Pathosformel i segon encert. «Enano cautivo» té la capacitat de fer-te passar del somriure al fàstic en tan sols un3,5/5
Segona lectura de l'editorial Pathosformel i segon encert. «Enano cautivo» té la capacitat de fer-te passar del somriure al fàstic en tan sols un instant. Quina anada d'olla més particular! En Gary, un actor nan en hores baixes, es dirigeix a casa d'un matrimoni amb la perspectiva de cobrar uns quants quartos rodant unes escenes en què suposadament ha d'interpretar un nen petit. La realitat que hi trobarà, però, no se la pot arribar ni a imaginar.
El que comença com una comèdia negra amb tocs de mal gust acaba esdevenint una orgia gore amb tot luxe de detalls. Quan et penses que en Sean Hawker no pot anar més enllà, patapam!, es treu del barret una escena o un personatge encara més recaragolat; que li diguin sinó al pobre Spencer. El text és, en definitiva, un excel·lent exemple d'splatterpunk, i com a tal no és apte per a tots els publics. Servidor no té problema amb llegir tot això —una altra cosa seria veure-ho en pantalla gran—, si bé és cert que per moments m'ha arribat a colpejar fort.
Una altra cosa ben diferent és aquest caramel·let anomenat «Munging» que l'editor ha tingut a bé a incloure a l'edició. Escrit a quatre mans juntament amb Simon McHardy, aquesta salvatjada situada en un dipòsit de cadàvers m'ha fet xalar de valent. Els dos protagonistes són uns tarambanes i estan grillats, i l'escena final és absolutament hilarant, el millor que he llegit en molt temps....more
Les coses trencades mereixen la seva veu. La literatura ha de parlar de tot, sense embuts ni filtres, però sempre des del prisma de la crítica i la4/5
Les coses trencades mereixen la seva veu. La literatura ha de parlar de tot, sense embuts ni filtres, però sempre des del prisma de la crítica i la reflexió. Res no és gratuït, ni tan sols la violència. Això és el que ens explica sovint l'splatterpunk. I això és el que ens mostra amb mestria l'autora Rayne Havok en aquesta doble sessió de venjança sexual.
El magnífic pròleg de la Tamara Romero ens posa en situació per abordar un text que conté múltiples trigger warnings. La contextualització del segon text previ, en canvi, la trobo una mica fora de lloc per aportar dades massa concretes i trencar un clímax narratiu que encara no hem assolit; no cal justificar tota la violència que llegirem a continuació, d'això ja s'encarregarà l'autora. Coneixem així un individu menyspreable que viu obsessionat per les pel·lícules snuff. En el seu deliri per protagonitzar-ne una, es veurà immers en un malson del qual desitjarà despertar sense èxit. El caçador caçat és un recurs prou utilitzat en la literatura i el cinema, però sens dubte aquí us sorprendrà: hi té molt a veure l'esmolada imaginació d'Havok, capaç de treure's del barret aquesta escena dels mitjons que deixarà més d'un lector/a amb els esquemes (i l'estómac) fets miques. La venjança de les noies i dones caurà sobre el paio amb el pes inapel·lable de la violència extrema, que sovint és l'únic recurs per fer entrar algú en raó. Havok intercanvia amb molta intel·ligència els rols i descriu amb tot luxe de detalls una situació que és un cop de puny directe al rostre del lector. Servidor es declara encantat amb tot el relat, no només de la citada escena dels mitjons. La seva prosa mesurada i la precisió quirúrgica de les paraules per descriure'ns uns actes absolutament desmesurats m'ha mantingut enganxat fins al final.
El segon relat és una preqüela del primer i ens posa ens explica el trauma que va patir una de les noies protagonistes quan era poc més que una adolescent. Amb una potència visual abassegadora i uns referents que ens acosten al cinema de terror americà, entrem de ple en la voràgine de dues festes, la de graduació i la de Halloween, des del punt de vista d'una noia que entre una i altre ha patit una evolució fruit d'una valentia descomunal. Altre cop la venjança extrema. Altre cop la sororitat. Havok obre el relat amb un acte que la podrida societat en què vivim sovint tolera impunement i que en els darrers temps s'ha repetit massa vegades. En la segona meitat basteix un elaborat pla en què les noies agafen les regnes i posen les regles d'un joc macabre al qual no només els nois poden jugar, el de la violència sexual. Tots ells reben el seu càstig, cadascun de la forma més retorçada i sanguinolenta imaginable, generant una catarsi que desemboca en un acte de poètica quotidianitat. El karma els ha tornat la jugada als protagonistes i la balança del dolor s'ha equilibrat; les ferides s'han tancat, però les cicatrius mai no desapareixeran. Queda, però, molta feina per fer. I aquí és on aquest relat lliga amb el primer.
No us faci por acompanyar Rayne Havok en aquest viatge: si esteu disposats a entrar en el seu joc, gaudireu. Perquè tot el que escriu ho fa amb coherència, amb (des)mesura, amb un elevat component poètic i gran potència visual. La venjança sovint és l'únic camí, un camí que les dones també estan disposades de recórrer. Deixeu-vos endur per la narrativa visceral i punyent de Havok i potser descobrireu que el llibre us agradarà més del que esteu disposats a reconèixer. Us puc assegurar, això sí, que us farà reflexionar....more
Feia temps que el número u de La biblioteca de Carfax corria per casa a l’espera que el llegís. Aquesta petita editorial independent especialitza2,5/5
Feia temps que el número u de La biblioteca de Carfax corria per casa a l’espera que el llegís. Aquesta petita editorial independent especialitzada en terror té un catàleg extens i interessant que m'ha provocat experiències desiguals al llarg del temps. He llegit llibres magnífics com «Experimental film» i altres que m'han agradat poc o gens com «La creación de Gabriel Davenport», així que no sabia on em duria el primer títol que van publicar aquest parell de valentes editores el 2017. Un cop acabat puc afirmar que «Las ratas» se situa en un punt intermedi, però més a prop del segon grup que no pas cap del primer.
James Herbert és un autor de culte a la Gran Bretanya. Va publicar nombrosos èxits i aquesta novel·la va ser la que el va donar a conèixer a mitjans de la dècada dels setanta. «Las ratas» narra la lluita de la ciutat de Londres contra una plaga de rates gegantines —de la mida d’un gat o un gos petit— que suposen una gravíssima amenaça per la ciutat. Els rosegadors tenen una fam innata per la carn humana i la seva mossegada, en cas de sobreviure a l’atac, esdevé mortal al cap d’unes poques hores. La situació es descontrola i acaba generant un estat d’emergència (confinament domiciliari, col·legis tancats, transports inoperatius, serveis com els d’escombraries i clavegueram amb operaris negant-se a treballar…) que degenera en una crisi política al més alt nivell. El focus d’aquest conflicte rau en la gestió que l’ens municipal ha fet a zones com el East End i a barriades marginals com Poplar, indrets on abunden els descampats i edificis en runes fruit dels bombardejos patits durant l’última guerra mundial.
La novel·la té l’encert de transformar la quotidianitat en terror. Els protagonistes es troben immersos en fets terrorífics que tenen lloc en situacions comunes i llocs quotidians i relativament segurs: les rates arriben als jardins de cases particulars, provoquen problemes al metro i fins i tot ataquen de forma coordinada un recinte escolar. Aquest escenari fa que gent anònima com en Harris, un professor d’institut, es transformi en un heroi. Tractant-se d’un llibre que tracta —i molt— sobre rates, el text pot no ser apte per a tothom. Igual que les aranyes causen repulsió a molta gent, les rates tampoc es caracteritzen per ser éssers amables ni tenir una munió d’admiradors. Herbert no s’estalvia descripcions macabres d’aquests éssers i de la seva fal·lera per la sang humana, cosa que es veu reflectida en paràgrafs i capítols plens a vessar de violència sanguinolenta que poden resultar massa gore per alguns lectors.
Personalment, no he tingut dificultats amb aquest aspecte; suposo que el bagatge de ser un assidu del festival de cinema de Sitges m’ha curat d’espants. Els problemes que m’han impedit gaudir com cal la novel·la són uns altres. La traducció m’ha desconcertat molt, sobretot per l’ús que fa de les comes. Al principi m’ha costat moltíssim acostumar-me a l’ús que es fa d’aquestes pauses que em trencaven constantment el ritme de lectura i m’obligaven sovint a rellegir el text, encara que arribat un punt ja ho he passat per alt. També hi he detectat multitud d’errors que entenc es deuen a la pressió i inexperiència d’una primera edició. L’altre hàndicap té a veure amb el text i amb el mateix autor. Tinc la sensació que la novel·la hauria funcionat molt millor amb una extensió menor: conté massa diàlegs i situacions irrellevants —no interessa absolutament gens l'escapada romàntica de Harris i Judy!—, i sovint l’autor aporta massa dades i estira de forma insofrible escenes carregades de clixés. Un tema a part és el llenguatge barroer i l’excessiva cosificació dels personatges femenins, sovint denigrats, amb connotacions negatives o tractats com a mers éssers decoratius, i els indicis racistes i xenòfobs. Puc entendre que es vulgui fer un retrat de la societat d’aquella època, però crec que li fallen en excés les formes.
En definitiva, la novel·la és molt irregular. La lluita contra les rates genera capítols magnífics com el de l’atac al comboi de tren, però el seu efecte es dilueix amb altres absolutament insubstancials. El meu parer és que la idea dona per a un relat curt, per a una novel·la curta a molt estirar, no pas per a un llibre d’aquesta extensió. Si l’autor s’hagués focalitzat més en la visió única d’en Harris i no en el ventall de protagonistes que ens mostren la seva mort purament per contextualitzar, l’hauria gaudit més. El que ja no té solució és aquest llenguatge esbiaixat que té un tuf considerable de masculinitat. L’epíleg final està ben trobat, però parteix de la base d’un Deus ex machina que l’autor es treu grollerament de la butxaca en el tram final. Si hagués desenvolupat en paral·lel aquesta altra història, potser li hauria tret més profit a tot plegat. En fi, el llibre m’ha deixat bastant fred i no m’ha acabat d’atrapar, però veig en Herbert aspectes que em fan pensar que té molt potencial, així que buscaré noves lectures més enllà d’aquest primer llibre seu. ...more