L'edició d'Els Pizzlys és preciosa, això queda palès un cop tens el llibre a les mans. La novel·la no té gaire diàleg, cosa que crec que la fa fl3,5/5
L'edició d'Els Pizzlys és preciosa, això queda palès un cop tens el llibre a les mans. La novel·la no té gaire diàleg, cosa que crec que la fa fluir molt bé. M'ha agradat la història, sobretot la que fa referència als petits dels germans i als habitants d'Alaska. I, visualment, he gaudit molt de tota la part de natura. En canvi, no he connectat gens amb el germà gran i les seves paranoies i mogudes mentals.
En general és un text molt bonic, i molt necessari també, una història al·legòrica —potser aquesta part la trobo un pèl forçada, excepte en el cas de la filla d'en Mike, les arrels de la qual sí que m'han donat peu a aquest univers visual— que ens parla de la nostra relació amb la natura i de com allunyats estem de la vida racional i en consonància amb la terra. Sens dubte és un viatge que he gaudit i que recomanaré. ...more
De Notes de l'edat ardent se'n podria fer una pel·li. Una de bona, un thriller d'aquells que et fa estar amb l'ai al cor pel destí que espera al 4,5/5
De Notes de l'edat ardent se'n podria fer una pel·li. Una de bona, un thriller d'aquells que et fa estar amb l'ai al cor pel destí que espera al protagonista, en Ven, a mesura que avança la història. Claire North basteix una rotunda novel·la que indaga en el cor dels protagonistes, en Ven i la Yue, i també en el d'en Georg i altres personatges que orbiten la vida d'ambdós. No és una història trepidant, com a mínim no pel que fa a coses que succeeixen i a girs del guió, però sí que manté una tensió extenuant quan posa a prova en Ven, que es mou amb dificultats a través d'una trama que barreja espionatge i filosofia amb una prosa poètica alhora que contundent.
Notes de l'edat ardent és un llibre en el qual entres o no ho fas. És força llarg i a més d'un li pot resultar avorrit, però si entres en el joc que proposa l'autora —el worldbuilding d'una Europa central distòpica en peu de guerra, els mites dels kakuy, les llums i les ombres d'en Ven i la Yue—, el viatge emocional és molt fort. A més dels protagonistes, hi trobem un seguit d'elements territorials i agrupacions d'individus: el Temple, el Consell, la Germandat; cap d'ells té la veritat absoluta, però tots aporten coses que ens fan reflexionar. Sens dubte Claire North aprofita aquesta faula fosca per parlar sobre la humanitat i cap a on es dirigeix, plantejant més preguntes que no pas respostes, narrant una trama de misteri en què sempre destaquen l'ecologisme, la valentia i l'empatia.
A mi personalment el llibre m'ha arribat ben endins. Haig de reconèixer també que ho ha fet després d'una relectura, ja que la primera vegada que el vaig llegir va ser de forma fragmentària i amb un estat d'ànim poc procliu a entrar-hi; aquesta vegada ha sigut molt diferent, molt més enriquidor. En definitiva, si busqueu una novel·la de personatges amb tarannà pausat però molta tensió emocional aquest és un bon llibre. Sense cap mena de dubte és d'aquells que m'enduria per llegir a un refugi nevat al costat d'una llar de foc, un escenari ideal per embolcallar-se amb el relat aspre i violent, però a la vegada tendre i lluminós, que ens proposa Claire North....more
A Frontier Guillaume Singelin expandeix la creativitat que havia mostrat a PTSD i la trasllada a l'espai en una aventura intimista sobre les fronte4/5
A Frontier Guillaume Singelin expandeix la creativitat que havia mostrat a PTSD i la trasllada a l'espai en una aventura intimista sobre les fronteres i la llibertat. El trasllat a l'espai, ja sigui a l'interior de naus i estacions espacials com a nous planetes, li va molt bé a l'autor per explotar el domini absolut del color que té, creant unes vinyetes precioses amb unes paletes de colors realment impressionants. Sens dubte el dibuix —sobretot els colors i el disseny d'escenaris, naus i planetes— és el que més m'ha agradat.
La història de Frontier ens presenta a tres aventurers de diferent condició que acaben convivint a la recerca de la llibertat, una llibertat que trobaran fugint de les megacorporacions a què estaven lligats contractualment gairebé de per vida. En aquest aspecte, trobem el relat intimista al qual ens té acostumat Singelin, ple de vinyetes i escenes molt personals que ens arriben fàcilment al cor; el bo d'en Guillaume sap molt bé com treballar els personatges i el seu desenvolupament emocional, i això sempre ho trobareu als seus còmics.
La part de ciència-ficció és espectacular. Els escenaris colonitzats, les naus, els colors del còmic, tot és absolutament meravellós. A més hi trobem el component reivindicatiu —anticapitalista i ecologista sobretot— que ens acosta a clàssics del cinema oblidats com Silent Running de Douglas Trumbull. Com a fan de la sci-fi, aquí clarament m'ha captivat. Potser el que menys m'ha agradat és la part final de la trama, un pèl precipitada i amb un conflicte que trobo forçat, però que, com acostuma a ser habitual als còmics de Singelin, acaba bé; en aquest aspecte cal destacar que és un autor que sap trobar sempre el costat positiu i és fàcil acabar de llegir les seves obres amb un lleuger somrís.
El que sí que segueix sense agradar-me, i això ja és un problema meu, una apreciació personal, és el disseny dels personatges. Ja ho vaig dir a PTSD i ho torno a repetir aquí: la forma que té l'autor de dibuixar els humans no em fa el pes, em tira sovint enrere i fa que desconecti emocionalment del relat. Val a dir que per la resta em sembla un autor potentíssim i que sempre recomanaré, però aquest petit detall no em permet connectar com jo hauria desitjat....more
M'agrada l'estructura fix-up, que l'acosta als clàssics de la ciència-ficció. M'agrada el tractament intimista que fa dels personatges i el calid4,5/5
M'agrada l'estructura fix-up, que l'acosta als clàssics de la ciència-ficció. M'agrada el tractament intimista que fa dels personatges i el calidoscopi que genera, tot i que algú el pugui trobar massa fragmentari. M'agrada tota la reivindicació que fa: social, mediambiental, de gènere... M'agrada la crítica del món actual —el turbocapitalisme, les xarxes socials...— des d'un punt de vista distòpic. M'agrada tot en la novel·la, tot i que haig de reconèixer que hi ha un capítol en particular en què m'ha costat molt entrar.
Gran descoberta d'una autora —i una obra— que pot fer coses molt interessants en el futur i a qui caldrà seguir; per començar, La lladre del deu per cent és finalista d'uns premis importants. Tant de bo li atorguin el guardó i així obtingui el reconeixement i la visibilitat que es mereix....more
Puc entendre les crítiques que li fan al volum referint-se a la trama i als personatges, però no les comparteixo. Per mi, són el menys important. V4/5
Puc entendre les crítiques que li fan al volum referint-se a la trama i als personatges, però no les comparteixo. Per mi, són el menys important. Vaig triar el còmic pel seu impacte visual, per la brutalitat de l'escenari i les situacions que planteja, encara que aquestes no tinguin gaire sentit. Que la part de l'estació Hope és molt minsa i el seu fi massa precipitat? Que el seu personatge no té gaire recorregut? Tant se me'n dona: el paio protagonista està ben fotut des d'un principi, ja ho diu a la primera vinyeta. I què collons, surten monstres a tort i a dret, i fins i tot una divinitat-peix!
El grafisme m'ha flipat i algunes escenes m'han fet xalar de valent. Vaig pagar pel que volia i ho he trobat, en Cardoselli m'ha ben sadollat amb les seves paranoies. Cap obra és rodona —aquesta tampoc ho és—, però no li fa falta. El que importa és el missatge, el fet que estem condemnats, i la trama és un detall ínfim i sense importància quan no hi ha salvació possible....more
A favor: la contundència narrativa de la història que explica, que arriba a tocar la fibra en alguns episodis concrets; personalment, m'ha colpejat4/5
A favor: la contundència narrativa de la història que explica, que arriba a tocar la fibra en alguns episodis concrets; personalment, m'ha colpejat fort tota la segona meitat. El domini narratiu de l'autor per crear un artefacte que combina modernitat (espectacular tota l'estètica cyberpunk) i tradició (l'obra és un cant a la natura i a la vida rural) amb una senzillesa aclaparadora. La brevetat de la història també juga a favor seu, ja que excepte en determinades ocasions el text flueix molt bé i es llegeix molt de pressa, sense episodis reiteratius o buits que provoquin massa entrebancs.
En contra: el dibuix no és massa del meu gust. És efectiu i no resulta espectacular, però sobretot l'he trobat repetitiu en algunes escenes dramàtiques que l'autor estira excessivament buscant un reforç en la ment del lector. En aquest aspecte els personatges sempre tenen molt protagonisme a les vinyetes, i precisament és en les que no estan centrades en els protagonistes quan l'efecte visual m'ha resultat més profund i captivador; he trobat a faltar potser alguna il·lustració en gran format de la natura.
En definitiva: és una obra amb un missatge molt poderós. La concepció visual de la mateixa deixa clar que l'autor té un univers creatiu molt ric i no exempt de la crítica social del món actual, el qual extrapola cap al futur amb una exageració molt plausible i força descoratjadora. El format del còmic i la brevetat també m'han convençut. Que l'aparença simple de tot plegat no us enganyi: la memòria preservada i els textos recitats són tot un manifest d'intencions que van més enllà de l'art com a simple gaudi narratiu o audiovisual sense profunditat. Sens dubte és una molt bona via d'entrada a l'obra d'un autor que promet molt i al qual caldrà seguir la pista....more
Fins al darrer moment he dubtat entre posar-li un 3,5 o un 4, però aquest apoteòsic final —inclosa la genial escena postcrèdit— demanava a crits un4/5
Fins al darrer moment he dubtat entre posar-li un 3,5 o un 4, però aquest apoteòsic final —inclosa la genial escena postcrèdit— demanava a crits un 4.
La Sònia Boj té un talent innat per crear personatges potents i ben treballats, i la protagonista de «L'androide que podia estimar» no n'és una excepció. En aquest cas, la dualitat Plaerdemavida/LV69 afegeix un extra que m'ha fascinat. Després de llegir la continuació de «L'Extern», on la Yasira Shien mostra sense embuts totes les seves personalitats, causades o no per forces Externes, aquest desdoblament de Plaerdemavida, que té molt a veure amb les malalties mentals i amb el costat fosc que tots amaguem, m'ha fet xalar de valent.
Però la Sònia no només se centra en els personatges: aprofita l'extens l'arc narratiu de la protagonista per fer-nos reflexionar tot tractant temes com el racisme o l'anticapitalisme, sempre des del punt de vista de l'original univers cataclà que ha ideat aquest grup d'escriptors meravellosos que és el Concili Fetiller. Les sinergies creades per tot el grup tenen el seu zenit en aquest relat transversal i atemporal on s'hi barreja una mica de tot i de tothom; qui agita la coctelera i hi posa la màgia, això sí, és la Sònia.
L'únic defecte que li puc trobar al text és l'extensió. M'he quedat amb ganes de més? Per descomptat, però això no és tot. Hi trobo a faltar més 'txitxa'. El relat m'ha semblat massa fragmentari, fins i tot difícil de seguir en determinats moments, amb salts massa bruscos en determinats moments de la vida de Plaerdemavida. Crec que la història demanava un text més llarg, una vida més lineal bastida amb arguments narratius més sòlids i no tan desconnectats entre si. Però bé, això és una opinió personal i com totes la podeu llençar a les escombraries, si voleu.
El que compta és que el llibre m'ha agradat i m'ho he passat molt bé llegint-lo. Tant de bo la Sònia entomi aviat el repte de reprendre aquest sorprenent final. Perquè no ens deixaràs així... Oi, Sònia?!...more
Avorridot, avorridot. Confesso que Clifford D. Simak és un autor que m'agrada: m'agrada com escriu i m'agrada el que explica. En aquest cas, però, 2/5
Avorridot, avorridot. Confesso que Clifford D. Simak és un autor que m'agrada: m'agrada com escriu i m'agrada el que explica. En aquest cas, però, el llibre m'ha decebut. És inconcebible que un text amb uns elements tan potents —primer contacte alienígena, una estranya cúpula que encapsula una població sencera i els seus habitants (reminiscències a Stephen King), un color morat vingut d'un altre món (reminiscències a H.P. Lovecraft)— pugui resultar tan poc entretingut.
Crec que el problema és l'extensió. M'ha fet l'efecte que la història, que és bona, dona per a un relat o fins i tot per a una novel·la curta, però no pas per a un volum de tantes pàgines. És una pena, perquè Simak desplega tot el seu potencial d'idees —ecologisme, antibel·licisme, etc.— i ho fa de forma prou original (Stephen King va escriure «Under the Dome» quaranta-quatre anys més tard), però s'embarbussa en trames insubstancials sobre els habitants de Milville, que curiosament comparteix nom amb la població on va néixer el mateix Simak.
En definitiva: li compro el missatge, sobretot la reflexió final, però em sobra gairebé 2/3 de la novel·la. La veritat és que fins ara Simak mai m'havia decebut. Té obres mestres i llibres més fluixets, però fins i tot novel·les mediocres com «Shakespeare's Planet» tenen idees interessants i estan millor resoltes. No obstant això, continuaré llegint qualsevol llibre de Simak que caigui a les meves mans, encara que sigui per descobrir una nova joia que poder reivindicar com a editor dins de la col·lecció Tràntor....more
«Los gatos salvajes de Kerguelen» m'ha suposat una mena de tour de force lector i també emocional. Quan el vaig començar la seva estructura em va s4/5
«Los gatos salvajes de Kerguelen» m'ha suposat una mena de tour de force lector i també emocional. Quan el vaig començar la seva estructura em va semblar massa fragmentària, amb una narració sovint caòtica que anava d'una idea a un altre, d'un personatge a un altre, endarrere i endavant en el temps, trencant així el ritme de lectura. Però la veritat és que quan hi entres de ple tot canvia. El joc narratiu que proposa Marta Barrio acaba funcionant molt i molt bé gràcies a la seva acurada i incisiva prosa, una de les més naturalment efectives —potser també un pèl dispersa— que servidor ha llegit.
No feu cas de la frase promocional que diu Sin cadáver no hay crimen. Sin crimen no hay testigo. Em sembla una trampa bastant mediocre i massa superficial. És cert que al final pot acabar tenint sentit posar l'èmfasi en aquest punt, però crec que focalitzar l'atenció del lector en aquest detall de la novel·la i menysprear-ne la resta de virtuts, que en són moltes, resulta contraproduent. Sí, la història té un punt de thriller i la protagonista és una mica sociòpata, però a mi això és el que menys m'ha captivat. Les morts que hi apareixen m'han semblat somnis, escenes difuses. La meitat no me les he cregut, tot i que troben cert encaix en el tram final. Costa entrar en la ment de la protagonista i no és fins el desenllaç que li acabem trobant un sentit.
Com a biòleg que soc he xalat molt amb tota la part de natura que té el llibre. El primer que he fet ha sigut localitzar les illes Kerguelen amb google maps i quedar meravellat amb els seus paisatges. La forma com els descriu l'autora m'ha evocat les millors novel·les d'aventures clàssiques, i la manera com aborda el tema de la fauna i la flora m'ha recordat els somriures de llegir Gerard Durrell ara fa molts anys. El paisatge en si és un personatge més, un que altera i trastoca la voluntat i la conducta de la resta de protagonistes. Sobretot cap al final. Els hivernants que arriben a les Kerguelen acaben esdevenint un cant coral enlluernador gràcies al savoir faire de la Marta Barrio, que combina detalls banals i les frases punyents per bastir unes vides que resulten d'allò més trivials però a la vegada interessants. Els flashbacks permeten albirar una profunditat abismal sota la tranquil·la aparença de molts dels investigadors, que arriben a aquest indret aïllat per diverses raons. L'autora els dissecciona a través del passat i el present per dibuixar-ne un potent retrat ple de clarobscurs amb un elevat component emocional.
El desenllaç potser és el millor de tot: aquesta deriva cap a la desesperació i la brutalitat, però també cap a la bellesa i la necessitat de viure i gaudir davant la possibilitat d'esdevenir un simple record esborrat. El llibre és ple a vessar de referents literaris i la referència al cau de Cthulhu és deliciosa, però l'autora també hi barreja elements puntuals que busquen contextualitzar el relat, actualitzar-lo, cosa que desfà en part l'encant. Considero que és un relat 100% atemporal, una història que funcionaria avui dia i també ara fa dos-cents anys. Crec que un bon resum de la novel·la és el paràgraf de la pàgina 134 on l'autora posa a parir els negacionistes de manera brillant. És un text directe i contundent, amb un missatge concís però no exempt de certa teatralitat, que en el fons és del que tracta la ficció: d'explicar històries i fer-ho de manera interessant. Si alguna cosa està clara és que Marta Barrio té un do per narrar i que sap explotar-lo molt bé. Si hi connecteu o no, dependrà del grau d'interès en allò que l'autora us vol explicar. El paràgraf en qüestió diu:
Habría que explicarles a esos escépticos que el ecologismo no trata solo de salvar a las ballenas, sino también el pellejo. El planeta ya ha vivido varias extinciones masivas, y la próxima está en marcha. Los icebergs, de una belleza efímera y cambiante, son el canto del cisne de la naturaleza moribunda....more
L'Atrie és un segon fill de Wayo Wayo, i com a tal el seu destí és oferir la vida als déus de l'oceà mitjançant un ritual a mar obert. Però és un exceL'Atrie és un segon fill de Wayo Wayo, i com a tal el seu destí és oferir la vida als déus de l'oceà mitjançant un ritual a mar obert. Però és un excel·lent nedador i l'amor que sent per Wursula li donarà forces per no defallir.
L'Alice va perdre el marit i el fill en un accident a la muntanya i no té cap raó per viure. El seu intent de suïcidi, però, es veurà interromput per la col·lisió d'una enorme massa de residus enfront de casa seva, una illa artificial gegantina que retorna als humans tota la brossa que han llençat al mar i on ha anat a petar el jove Atrie en el seu 'viatge'.
Les vides d'aquests dos personatges es veuran de cop unides pel lligam invisible i màgic del destí. A la veu narrativa de l'Atrie i l'Alice l'autor hi afegeix la dels habitants de Taiwan pertanyents a altres tribus i ètnies com en Dahu o la Hafay, completant així un conjunt de veus d'allò més interessant i seductor.
La novel·la barreja elements fantàstics fruit de la mitologia dels Wayo Wayo amb el realisme de la vida taiwanesa, no exempta de misticisme gràcies a les tradicions dels seus múltiples aborígens. Wu Ming-Yi, escriptor i activista mediambiental, aprofita la història per teixir un potent rerefons de crítica ecològica i defensar formes de vida respectuoses amb la natura com les de les petites comunitats aïllades del Pacífic.
A mig camí de la prosa de David Mitchell i Haruki Murakami, Wu Ming-Yi ens narra una història fascinant plena de poesia, bells paratges naturals i elements sobrenaturals que arriba al cor i colpeix amb l'ímpetu de la forta maror. En els capítols finals, on es desvelen els secrets i la veritat surt a la llum, el text es converteix en una maregassa d'emocions que deixarà un rastre devastador a la platja del nostre inconscient durant molts dies.
Pot sonar pedant que digui que aquest llibre m'ha canviat la vida, però en certa manera m'ha canviat la forma de concebre-la, i això no és gens comú. Poques vegades he trobat tanta màgia i tanta bellesa en una novel·la. No és pas estrany que Ursula K. Le Guin l'enaltís i la comparés amb el realisme màgic Sud-americà. I si ho diu Le Guin, qui sóc jo per contradir-la?...more