Els que hem llegit sovint a H.P. Lovecraft coneixem bé el seu estil carregat, summament descriptiu i ple d'adjectius. Trobar-se amb una obra com In5/5
Els que hem llegit sovint a H.P. Lovecraft coneixem bé el seu estil carregat, summament descriptiu i ple d'adjectius. Trobar-se amb una obra com Incubi de Michele Penco, on els textos són mínims —tret de l'últim dels quatre relats—, és una mena de xoc. Podria semblar que Penco, sense aquest suport del text, serà incapaç de transmetre les mateixes sensacions angoixants del mestre de Providence, però és just al contrari i el títol en italià fa justícia a aquests suposats malsons. Els detalladíssims dibuixos de l'autor en blanc i negre conviden a mirar tots i cada un dels racons i els traços fins que gairebé es converteix en una obsessió, i és fàcil sentir-se com els protagonistes, immersos en uns espais estranys i xopats d'horror dels quals hauríem de fugir, però que, en canvi, ens atrauen irremeiablement.
El volum conté quatre històries breus, algunes més llargues que altres, que entronquen amb l'univers de Lovecraft. No tenen per què fer-ho directament: si bé n'hi ha una on apareix clarament Innsmouth o s'anomena Arkham, altres són sorgides de la ment de l'autor. Però totes elles tenen aquest component terrorífic que suposa mirar a la foscor, emmirallar-se en personatges i objectes que ens captiven per la seva estranyesa i fins i tot la seva lletjor. La presència de la natura, ferotge, indomable i sovint inconcebible, també ens recorda a Els salzes d'Algernon Blackwood, obra que Lovecraft idolatrava, sobretot en la fantàstica història que tanca el volum, on es barreja l'horror oníric amb els elements del cinema de cases encantades.
Ens trobem doncs davant d'un còmic que porta l'univers còsmic de Lovecraft a una altra dimensió: una de més íntima, més propera al terror que a l'horror, si voleu, però que en cap cas deixarà ningú indiferent. Feia molt que no m'esplaiava tant mirant les vinyetes d'una obra i la mestria de Michele Penco m'ha absorbit d'una manera malsana. Per uns instants, ha estat com ser dins del cap del mateix H.P. Lovecraft, mirant de reüll quelcom que no comprens i al qual no pots posar nom, però sense esma per fugir-ne, més aviat al contrari. Deixeu-vos atrapar per aquest Íncubos i sabreu de què parlo....more
Un còmic que tracta un tema tabú des d'una perspectiva interessant. L'estètica de blanc i negre —austera, fosca, sovint hiperrealista— li escau mol4/5
Un còmic que tracta un tema tabú des d'una perspectiva interessant. L'estètica de blanc i negre —austera, fosca, sovint hiperrealista— li escau molt al rerefons d'investigació criminal de tota la història. En ella, una periodista investiga un assassinat a la localitat veïna de Contrition, una comunitat formada quasi exclusivament per predadors sexuals reconeguts. La recerca de la periodista és més curosa i analítica que no pas la del cos de policia, cosa que portarà a la reobertura del cas.
D'altra banda, tenim una trama paral·lela que ens narra els fets des del punt de vista de l'abusador, que inicia un viatge amb un home misteriós de qui anirem sabent més coses a mesura que avança la història. Un dels protagonistes en aquesta altra trama és un jove que es va suïcidar per culpa del ciberassetjament i del bullying a l'escola. Aquesta colpidora història ens parla de la soledat del nano i de la seva incapacitat per afrontar uns problemes que el superen i que li fa pànic compartir amb els adults.
Contrition funciona com un mecanisme de rellotgeria. El guió és excel·lent i quan llegim el còmic ens fa la sensació que ben bé podríem estar mirant una pel·lícula, sobretot per les vinyetes hiperrealistes que ens mostren estampes d'uns EUA i d'unes famílies de classe mitjana que hem vist moles vegades a la televisió. Cap al final fins i tot tenim un gir cap al thriller més fosc i venjatiu, però sempre amb la contenció de què fa gala Carlos Portela en tot moment. És, en definitiva, una novel·la gràfica que paga molt la pena llegir....more
He gaudit molt amb aquest còmic en blanc i negre ambientat en una recòndita població rural que queda aïllada enmig d'una gran nevada. Allà hi que3,5/5
He gaudit molt amb aquest còmic en blanc i negre ambientat en una recòndita població rural que queda aïllada enmig d'una gran nevada. Allà hi queda atrapat un inspector de policia que ha arribat a la zona per a investigar uns misteriosos assassinats. L'home, que no és el típic agent de policia, quedarà reclòs en un llogaret amb uns individus ben peculiars. La investigació del crim coquetejarà amb el terror sobrenatural fins a esclatar en un gir final que no deixarà indiferent; tot i que un pèl impostant, a mi m'ha acabat agradant i ha donat un sentit teatral a tot plegat.
L'ús del blanc i negre és molt efectiu per crear contrasts i atmosferes, tant en la natura com en el concorregut bar que serveix de punt de trobada dels vilatans. Els personatges són un altre dels punts forts del còmic, ja que estan molt ben definits i el lector de seguida els pot etiquetar: des del borratxo del poble fins al parell de santurronas que fan més por que els mateixos llops. Però no us deixeu enganyar, els personatges no són tan plans com semblen, i tampoc ho són la parella protagonista. La tensió cuinada a foc lent i amb un desenllaç in crescendo també és un punt a tenir en compte, i a mi és potser el que més m'ha agradat: la cadència de la història ha funcionat com un metrònom i el final, tot i que precipitat, arriba quan toca.
En definitiva, és una història que, tot i que està una mica vista, té un molt bon embolcall i està presentada de forma impecable. Sobretot m'ha fascinat l'aire de folk horror que es mastega durant tot el volum i la construcció d'aquesta societat rural que acull, no pas de bon grat, al protagonista. Estic segur que buscaré més coses de l'autor....more
Vaig descobrir Manuele Fior amb Celestia i vaig quedar meravellat, així que tenia moltes ganes de repetir amb una altra obra de l'autor. La entrevi3/5
Vaig descobrir Manuele Fior amb Celestia i vaig quedar meravellat, així que tenia moltes ganes de repetir amb una altra obra de l'autor. La entrevista és anterior, amb tot el que això comporta, i potser no l'he gaudit tant. Els elements que fan característic Fior, però, ja hi són tots en un grau o un altre.
Vet aquí una història intimista que se centra en el dia a dia d'un psicòleg italià el 2048. Els elements de ciència-ficció no triguen a aparèixer, però ho fan de forma molt subtil i potser en un primer moment costen d'apreciar. El to del còmic, en canvi, queda palès des de les primeres vinyetes: els plans successius en una elegant i cuidadíssima gradació de grisos ens submergeixen de ple en el dia a dia d'un home ja madur que pateix una crisi vital. La soledat, l'amor i les relacions de parella són els elements clau en una bonica història que té com a teló de fons un tema recurrent de la ciència-ficció.
El disseny postmodern carregat de detalls, l'amor per l'arquitectura i els extraordinaris matisos d'unes vinyetes en aparença simples i poc rellevants tornen a ser el màxim exponent de l'art de Fior. Respecte Celestia trobo que l'autor manté la qualitat dels dibuixos, però en aquest cas m'ha costat una mica entrar en la història, sobretot amb el gir final. Malgrat tot, és un còmic preciós, ple de vinyetes que semblen obres d'art, amb un munt de clarobscurs —tant en el dibuix com en el guió— que conviden a rellegir el text un cop acabat. Crec que la primera obra que vaig llegir va deixar el llistó molt alt. Qui sap si en el futur, amb una relectura, la meva percepció de canviarà. ...more