5/5 (el millor que he llegit aquest 2022 i probablement mai)
A favor: la història, amb uns personatges memorables, amb una profunditat i una emotivitat5/5 (el millor que he llegit aquest 2022 i probablement mai)
A favor: la història, amb uns personatges memorables, amb una profunditat i una emotivitat que colpegen directament al cor i el van esmicolant a mesura que vas llegint. La il·lustració, que si bé per la coberta no em cridava l'atenció, desplega en l'interior un potencial creatiu i evocador amb un poder de seducció com mai havia vist fins ara. Les localitzacions, els edificis, els paisatges. Els colors. La màgia entre antiga i moderna que ho envolta tot plegat.
En contra: res en absolut.
En definitiva: m'ha semblat una obra mestra, un còmic excepcional. L'he llegit de la biblioteca i només acabar-la n'he fet una comanda online de dos exemplars, un per mi i un altre per regalar. La història és preciosa i flueix d'una manera tan natural i harmònica que m'ha semblat estar mirant una pel·lícula. Ara que sé que l'autor va estudiar arquitectura entenc la màgia d'aquest indret anomenat Celestia, una mena d'indret —un refugi, o bé molts a la vegada—, que tots desitgem visitar en el més profund del nostre cor. Una meravella. No la deixeu escapar....more
«Pícnic a la vora del camí (Stalker)» té un dels punts de partida més originals que servidor ha llegit, una gènesi que els mateixos germans Strugat4/5
«Pícnic a la vora del camí (Stalker)» té un dels punts de partida més originals que servidor ha llegit, una gènesi que els mateixos germans Strugatski expliquen en el text tanca l'edició d'aquest volum. El títol ho diu tot: uns alienígenes, una espècie clarament a anys llums pel que fa a tecnologia respecte nosaltres, ha deixat un escampall de deixalles en diverses àrees del planeta. Han fet una escala en el seu viatge interestel·lar i han dut a terme una mena de pícnic a la Terra en el que hom anomena les Zones. I els stalkers, una mena de caçadors de tresors, es juguen la vida per recuperar alguns d'aquests artefactes endinsant-se en aquestes zones ignotes i mortals. Ho fan al marge del govern, que és qui té el monopoli de l'explotació d'aquesta tecnologia alienígena, generant així una gegantina cadena de contraban.
«Stalker» és una gran novel·la dels germans Strugatski, una història relativament breu en què despleguen el seu típic arsenal d'idees que conviden a reflexionar. I ho fan amb un escenari de ciència-ficció magistral: uns paisatges que semblen erms industrials, territoris abandonats a correcuita pels homes que han estat colonitzats de nou per la natura i que són l'hàbitat de forces estranyes i descomunals. Barris deserts que semblen trets de l'hecatombe de Txernòbil, herba negra que cobreix extensos paratges, algues que pengen de les antenes, teranyines de plata i ombres projectades de forma antinatural. Tot té cabuda dins de la Zona i dins del cap de l'Arkadi i el Boris Strugatski. Per descomptat també hi trobem un reguitzell de paranys fruit de la tecnologia alienígena, tots ells denominats amb terminologia stalker —plomissol cremant, gelatina de bruixa, calves de mosquit, xarop de menta, trituradora de carn, fantasma alegre—, tots ells ben exòtics i definitivament mortals.
Dels Visitants els autors no ens diuen gaire cosa, i si els coneixem és a través del que en pensen d'ells els personatges. El protagonista de la novel·la és Redrick Shuhart, un stalker a qui seguim al llarg dels anys. L'estructura en salts temporals i diferents punts de vista és potser el que menys m'ha agradat de la novel·la, ja que obliga a reposicionar-se cada cop que comença una de les parts, però no dificulta en excés la lectura. He gaudit molt d'aquest llibre, una novel·la que rememora una estranya febre de l'or que atrau gent de tota mena a una ciutat inhòspita. Es tracta doncs de literatura de frontera, d'aquella farcida de personatges orfes i desesperats. La Zona és una mena de cova dels tresors i també un enorme cementiri d'stalkers, però això no fa minvar el nombre de gent que ho vol provar. I només els veterans i els que tenen peus de plom se'n surten. Ho veurem clar seguint les passes a en Redrick, un personatge ben singular.
Els lectors de #cificat segur que en gaudireu. No us decebrà pas. Toca ara revisionar la pel·li d'Andrei Tarkovsky. Tinc molt bon record del film, però també és veritat que quan la vaig mirar no en sabia res del llibre ni de l'argument. Serà interessant revisionar-la i veure'n els paral·lelismes i les llicències que s'ha pres el cineasta rus, un dels més grans pel que fa a abordar la ciència-ficció des de la perspectiva de l'individu i l'ésser humà....more
La sensibilitat d'en Joan-Lluís Lluís m'ha dut de manera irremeiable al record de «Brasers» de l'Eileen Chang, i d'aquí a l'altre llibre seu que 4,8/5
La sensibilitat d'en Joan-Lluís Lluís m'ha dut de manera irremeiable al record de «Brasers» de l'Eileen Chang, i d'aquí a l'altre llibre seu que tenia per casa pendent de llegir: «L'amor que fa caure ciutats». De la mà de l'Eileen Chang les penes i les alegries, narrades amb la seva prodigiosa i poètica prosa, fan esgarrifar. Fins i tot en la barbàrie de la guerra sap trobar l'autora xinesa els detalls i les paraules per enlluernar i provocar un desori d'emocions difícil de pair, perquè com molt bé s'explica al postfaci, les raons de l'ànima són complexes i laberíntiques.
El primer text («L'amor que fa caure ciutats» 4,5/5) és una història ambivalent amb un final tràgic però feliç. Es tracta d'un conte en què l'opulència es transforma en decadència i en què els personatges, desposseïts de tot el que tenien, s'alliberen per fi de les cotilles socials i emocionals i deixen aflorar els seus sentiments.
«Setge» (5/5), el segon relat, és una acuradíssima dissecció dels sentiments dels passatgers d'un tramvia. Narra els instants, els minuts, en qualsevol cas una estona indeterminada que sembla variar segons el personatge que tractem, en què la ciutat és sotmesa a un setge. Aquest recurs transforma l'escena en una mena de somni en què la càmera fa un travelling d'uns quants fotogrames que ben bé pot durar només uns segons. És sense cap dubte un relat molt visual conduït amb mestria per l'Eileen Chang, que transforma els petits detalls quotidians i la falsedat del temps que viuen els passatgers en una mena de força vital que fa que tot individu, fins i tot el més humil o invisible, pugui esdevenir un personatge únic i excepcional. Diu Ricard Planas que per a l'autora, la llibertat, la felicitat, el món, només duren un instant. Però quin instant tan meravellós!
El postfaci de Ricard Planas (5/5) és un text excepcional que ajuda a contextualitzar l'obra d'Eileen Chang en el convuls moment que li va tocar viure i, de pas, genera un eix transversal i multidisciplinari que entronca les protagonistes dels relats de Chang amb les heroïnes de Zweig i Schnitzler que tant m'agraden. Fins i tot crea paral·lelismes entre aquesta dèria obsessiva pels segons i els minuts viscuts i el cinema del meu admirat Wong Kar-wai. Chapeau, monsieur Planas!
I què dir de la tasca de traducció de la Carla Benet! Si amb «Brasers» ja em va tocar la fibra amb aquest m'ha robat el cor i m'ha fet caure a mi també.
En definitiva, aquest «L'amor que fa caure ciutats» és un llibre excepcional....more
Quina cosa més bèstia és «La gran caminada»! Camina o mor. La lliçó del conte és ben simple i sembla banal, però colpeja sense pietat al lector. La vaQuina cosa més bèstia és «La gran caminada»! Camina o mor. La lliçó del conte és ben simple i sembla banal, però colpeja sense pietat al lector. La vaig llegir fa molt temps en castellà, però aquesta relectura, tot i saber-ne el final (que és prou evident), m'ha deixat molt tocat.
He llegit la novel·la sense descans, amb el cor encongit cada cop que li donaven passaport a un nano de la colla. Ho he fet amb una barreja d'horror i fascinació, una mica com el públic que observa embadalit la Caminada davant l'espectacle dantesc que són les deixalles de la humanitat.
Ara bé, per badocs els estirats del jurat del Nobel. Que no li donareu mai el guardó, a l'Stephen King? Aquesta puta meravella de novel·la bé s'ho val! I la traducció d'en Martí Sales en mereix un altre, per descomptat. Les novel·les de King no són gènere, coi de vells xarucs sense pebrots, són la maleïda realitat!
En el món en què vivim les generacions futures han de combatre la injustícia (sovint immolant-se) ja no per la glòria sinó per la simple dignitat, i «La gran caminada» n'és una gran metàfora. Una novel·la devastadora, escrita fa un bon grapat d'anys però d'una actualitat esfereïdora. King és gènere, però per damunt de tot és LITERATURA (sí, en majúscula). King, us agradi o no, és la trista i dura realitat. I es mereix 5 estrelles i fins i tot més....more
Quina cosa més bèstia és «Nuestra parte de noche»! Una novel·la poderosa com poques, de les que t'atrapa i no et deixa escapar, de les que grava a la Quina cosa més bèstia és «Nuestra parte de noche»! Una novel·la poderosa com poques, de les que t'atrapa i no et deixa escapar, de les que grava a la retina i al cervell una empremta difícil d'esborrar.
Feia molt temps que un 'totxo' no m'enganxava d'aquesta manera. Les 666+1 pàgines (quina màgica coincidència, aquest nombre de pàgines) les he devorat com en els vells temps: en nits d'insomni provocat, acompanyat per la remor de la pluja i del trànsit nocturn, amb l'escalfor dels petits glops de whisky baixant-me per la gola mentre llegia fascinat la història d'una família, la d'en Juan, la Rosario i en Gaspar, que comparteixen un funest destí amb l'Obscuritat.
I és que aquesta novel·la deixa clar des del primer capítol que és literatura de la bona, però també abraça sense contemplacions el gènere i això la fa encara més especial. És, sense cap dubte, una història de terror. Terror en estat pur. A cada part de la novel·la, en cada retrat dels personatges que la conformen, el terror hi és present: com una vibració constant, sotjant des de l'ombra i amb un poder abassegador que els lliga de per vida. És un horror sobrenatural que s'embolcalla de quotidianitat, un mal ancestral lligat a la natura, a la bogeria, als ritus pagans. El Diable, cases encantades, cementiris i fantasmes. Aquí hi trobareu de tot.
Ja coneixia a Mariana Enriquez gràcies als seus relats i no vaig dubtar a submergir-me en aquesta novel·la seva, tan llarga, de la qual no sabia què esperar. He trobat que els relats eren petits episodis d'experimentació, un laboratori de proves. Tot el que hi vaig trobar i em va fascinar ho he vist reflectit ara en aquesta història. Tot junt, lligat amb una coherència sorprenent i donant lloc a un corpus literari senzillament espectacular.
L'he gaudit com un vampir àvid de sang i m'he deixat emportar com en Renfield davant d'un ens superior, davant d'una voluntat arcana que no es pot desobeir ni deixar d'escoltar (de llegir, en aquest cas). Per descomptat el millor del 2020. I directe a l'Olimp dels meus llibres memorables!...more