M'encanta com escriu David Jasso i els seus textos tenen la capacitat de submergir-me de ple en la història, però sovint aquestes se'm fan massa ll3/5
M'encanta com escriu David Jasso i els seus textos tenen la capacitat de submergir-me de ple en la història, però sovint aquestes se'm fan massa llargues, i aquest cas no n'és una excepció. Jasso sap mantenir com pocs la tensió narrativa, però aquí juga a estirar massa la trama i anar-se'n de mare. I quan entren en joc veus secundàries, encara és pitjor; Disforia m'ha agradat més que Lo que ves cuando cierras los ojos, però hi he retrobat sensacions que em van desplaure molt.
Em fa la sensació que aquesta mateixa història la podia haver explicat amb moltes menys pàgines. Dedica un bon grapat de pàgines a donar un context ampli i molt interessant sobre la societat que ha dut aquesta família a aïllar-se del món, però un cop arribem al clímax l'autor ho estira tot massa. I l'estructura de capítols tampoc m'ha acabat de fer el pes.
En definitiva, soc molt fan de David Jasso, però en aquest cas amb la meitat de les pàgines servidor ja hauria fet. Admiro el Jasso de les distàncies curtes, i de fet en la novel·la curta i el relat crec que és un puntal essencial del terror escrit en castellà, i com a tal cal reivindicar-lo. Amb els llibres que he llegit —incloc també Al otro lado del miedo— tinc clar que les seves novel·les llargues no fan per mi. Malgrat tot, m'acabo d'assabentar que traurà nova novel·la amb Obscura, i com que són molt macos la llegiré segur. Una darrera bala pel bo d'en Jasso....more
Quan comencem a llegir el relat d'en Kanō, escrit en primera persona i amb un cert posat irònic, no ens podem imaginar el drama que amaga aquesta h4/5
Quan comencem a llegir el relat d'en Kanō, escrit en primera persona i amb un cert posat irònic, no ens podem imaginar el drama que amaga aquesta història. La història és curta però colpidora, i es llegeix d'una tirada. De seguida m'ha atrapat i no he pogut parar de llegir fins que he arribat a l'última pàgina.
El protagonista està casat amb l'Ohan i espera una criatura, però arribat un moment decideix abandonar la seva dona i marxar amb una geisha, l'Okayo. Set anys més tard, en Kanō es retroba amb la seva esposa i li proposa tornar-se a veure. D'aquesta retrobada en sorgiran uns sentiments que el protagonista creia oblidats, uns sentiments centrats sobretot en la figura del seu fill, en Satoru, i no tant en la seva dona. L'individu, d'això no n'hi ha cap dubte, és un brètol, i l'escriptora ho deixa clar en el text («...no hi ha res tan frívol com el cor dels homes»), fins i tot en la mateixa veu del protagonista. Incapaç de decidir-se entre cap de les dues dones, en Kanō va fent l'enze i deixa passar el temps, sense fer cas dels senyals —divins o no— que li passen pel davant. Fins que un horrible accident marca el seu destí.
Chiyo Uno ens mostra aquí un personatge menyspreable, un home que, en contra del que indica la contraportada, a mi no m'ha despertat cap compassió: només tenia ganes de fotre-li un bon mastegot per fer-li marxar les ximpleries. És un egoista i un dropo que amb la seva inacció fereix els sentiments de dues dones i també una criatura innocent. I tot l'amor retrobat per l'Ohan i en Satoru... sospito que si en comptes d'un fill hagués estat una filla, tot això no hauria passat. En fi, es tracta d'una novel·la molt ben narrada, concisa i addictiva com si fos un serial. L'he gaudit molt, però m'ha sorprès (negativament) la posició de l'Ohan davant de la tragèdia final; en qualsevol cas, potser és un reflex de l'època en què va ser escrita la novel·la i no tinc context per jutjar-la....more
Si no fos pel club de lectura de literatura japonesa de La Carbonera, mai hagués llegit aquesta història, i així m'hauria perdut una obra essencial4/5
Si no fos pel club de lectura de literatura japonesa de La Carbonera, mai hagués llegit aquesta història, i així m'hauria perdut una obra essencial en la trajectòria de Kenzaburō Ōe, un dels dos Premis Nobel de Literatura que té el Japó.
Val a dir que he gaudit molt aquest llibre, més del que m'hauria arribat a imaginar en llegir la sinopsi. Una qüestió personal és, vist amb la perspectiva posterior al club de lectura, un llibre profundament trencador per l'època en què va ser escrit. Encara avui manté intacta la capacitat de remoure consciències, i segurament segueix no sent apte per a tothom. Però anem a pams.
Ōe recrea aquí en forma de novel·la la vivència personal de tenir un fill que neix amb una malaltia que li generarà una discapacitat de per vida. El tema de la maternitat, sobretot de la maternitat no desitjada, no és gaire comú en la literatura; el punt de vista del pare, però, encara és més estrany. En Bird, un intel·lectual frustrat atrapat en un matrimoni anodí, s'assabenta que el seu primer fill ha nascut amb una deformitat. Enfonsat encara més per aquesta notícia, es dona a la beguda i inicia un descens als inferns emocionals. La primera plantofada que ens dona Ōe és la possibilitat, manifestada pel mateix Bird, l'entorn familiar i en última instància per l'equip mèdic, de deixar morir el nadó, fins i tot de matar-lo. L'autor ens colpeix aquí ben fort i no deixarà de fer-ho durant tot el relat.
En Bird només trobarà consol en la Himiko, una dona a qui coneix de la facultat. Himiko és l'únic personatge femení ben definit i que no resulta grotesc ni desconsiderat, un rol que Ōe atorga a les dones potser amb certa intenció de provocar. De fet, Himiko sembla més una confident o un col·lega masculí que no pas una parella o una amant —no treballa i viu de renda, fuma sense parar i de nit deambula per la ciutat amb un cotxe esportiu. És la relació entre ambdós, les seves converses i els encontres sexuals, el que fa avançar el relat i li confereix aquest deix amarg i temptador alhora. Deia que Ōe busca provocar, i amb la relació entre en Bird i la Himiko sense cap dubte ho aconsegueix: el sexe entre ells tendeix a ser brut, agressiu i desconsiderat, sense amagar que en algun cas es tracta d'una violació. Precisament és el record que la Himiko té d'aquest moment un dels elements que fan d'aquesta història una cosa impostada i difícil de creure, sobretot pel gir final. Val a dir, però, que tota la trama sembla una mena de malson derivat de la ressaca i que res del que s'explica sembla tenir sentit —excepte dins del cap d'en Bird, és clar.
Litres d'alcohol, ressaques, baralles i sexe rude i brutal són les vies d'escapament d'un individu que somia a fugir a l'Àfrica. En la seva espiral de decadència, en Bird prendrà les pitjors decisions possibles, sempre amb el record del seu fill deforme clavant-li les dents al subconscient. Entremig hi trobem personatges ben curiosos com els amants de la Himiko, la seva amiga de la ràdio o en Deltxev; tots ells li diran quatre coses a en Bird i miraran de fer-lo recapacitar. Tractant-se d'un fet autobiogràfic, és evident que la cosa acaba bé, ja que el seu fill a la realitat es va salvar i ha acabat sent un geni de la música, però si no sabem del cert això costa de pair el relat, perquè cada cop va a pitjor. Fins i tot en el tram final, quan tot es torna més truculent, Ōe fa gala d'humor negre en l'escena amb el jove policia. Sens dubte una altra provocació a sumar a la resta.
Dit això, si voleu entrar en el joc narratiu que ens proposa l'autor, gaudireu d'un relat íntim i demolidor que voreja els penya-segats del seny i que ens porta fins al límit del mal gust i també de l'absurd. Ōe basteix una novel·la valent i profunda sobre un fet que li va canviar la vida l'any 1963, i ho fa a través d'una traducció de l'Albert Nolla que, com sempre, llisca d'allò més bé. Endinseu-vos en el relat d'aquesta qüestió personal tan peculiar, si goseu, però feu-ho sota la vostra estricta responsabilitat. Quedeu avisats....more