No acostumo a llegir novel·la negra: és un gènere que no m'interpel·la i tampoc m'atrau. Són molt pocs els casos d'obres d'aquest gènere que m'hagi2/5
No acostumo a llegir novel·la negra: és un gènere que no m'interpel·la i tampoc m'atrau. Són molt pocs els casos d'obres d'aquest gènere que m'hagin agradat, i solen tenir en comú que defugen l'estructura habitual i se centren en investigadors i protagonistes amb un tarannà particular.
Si m'he atrevit amb La chica de Kyushu és perquè és una lectura del Club Bungaku i perquè ja havia llegit anteriorment a Matsumoto a El expreso de Tokio i havia quedat mitjanament satisfet. En aquest cas, però, la lectura no ha sigut gens plaent. Matsumoto escriu bé i de bon inici em va atrapar, però un cop entra en la trama jurídica i el text es torna innecessàriament repetitiu vaig començar a defallir. Els personatges tampoc m'han resultat atractius, i no he trobat res del Japó que no hagués vist abans en altres llibres del Bungaku.
Així doncs, he acabat el llibre amb cert tedi i una mica per obligació. Com a lectura del club Bungaku l'he trobat fluixa, ja que no aporta res interessant sobre la cultura o la història del país nipó, però és que a més la trama i els personatges m'han semblat carregosos i sense una espurna d'interès. Pel que fa a Matsumoto, tot i que escriu prou bé, tinc clar que no és un autor per mi i dubto que llegeixi res més del que ha escrit....more
L'he gaudit moltíssim, sobretot en l'ús de la narrativa i de les diferents línies temporals. Visualment és molt atractiu i la història atrapa. Pots4/5
L'he gaudit moltíssim, sobretot en l'ús de la narrativa i de les diferents línies temporals. Visualment és molt atractiu i la història atrapa. Potser el final m'ha deixat una mica fred, però no enterboleix la resta del camí. Un còmic molt recomanable....more
Sens dubte, aquest llibre el devia comprar fa un grapat d'anys, quan tenia fal·lera pel tsundoku, i atret per aquest subtítol de «CuenDNF (pàgina 147)
Sens dubte, aquest llibre el devia comprar fa un grapat d'anys, quan tenia fal·lera pel tsundoku, i atret per aquest subtítol de «Cuentos de fantasmas» que prometia una immersió en el gènere del terror. Malauradament, molts anys després, he descobert que aquest llibre no és per mi.
Robertson Davies, famosíssim autor canadenc, va ser també degà del Massey College de la Universitat de Toronto. Aquesta relació amb els estaments universitaris va propiciar que cada any, pels voltants de Nadal, Davies ideés un conte de fantasmes per a explicar als seus col·legues ; Espíritu festivo recull el conjunt d'aquests relats. Precisament part de la culpa que no m'hagi agradat el té aquest ambient de College: paios —homes quasi sempre— estirats, amb un llenguatge pedant i una supremacia intel·lectual bastant repulsiva; tampoc parlaré ara del masclisme inherent i el paper de les dones en les històries. Els contes destil·len tots aquesta ferum literària, no en va els va pensar per un auditori molt concret.
Davies agafa referents clàssics d'històries de fantasmes i els dona el seu punt de vista. Jo pensava que hi trobaria un to de narració victoriana, amb un cert control de la tensió, tampoc esperava res excepcional. El problema, però, és que l'autor se'ls emporta al terreny personal del Massey College, fent bromes sobre col·legues que un servidor —i entenc que molts altres lectors tampoc— no ha copsat. També se m'han escapat les referències a altres autors canadencs. El resultat, doncs, és un conjunt de relats que se m'ha fet carregós, tots idèntics pel que fa al tarannà. Si bé contenen idees i fets originals, la sorpresa inicial dura només fins que el tedi de la narració fa acte de presència. Suposo que hi haurà qui gaudirà de tota aquesta literatura elitista i altisonant, però jo ja fa anys que he perdut la paciència i no m'estic per collonades: si un llibre no m'agrada, el deixo a mitges, i malgrat que a Espíritu festivo li he concedit més crèdit que altres títols —he llegit més relats dels que hauria volgut—, no ha pogut evitar el destí fatal del DNF....more
L'he gaudit molt. M'ha agradat com l'autora incorpora els éssers mitològics a l'època actual, creant situacions i conflictes que serveixen de catal4/5
L'he gaudit molt. M'ha agradat com l'autora incorpora els éssers mitològics a l'època actual, creant situacions i conflictes que serveixen de catalitzador per la història, que és eminentment fantàstica. Personatges com el jinn dels mil ulls, la serp marina o l'homuncle Pota de mosca resulten molt atractius, i el grup de personatges protagonistes també són interessants. Potser l'única pega que li trobo és el final precipitat i la manca de més dades pel que fa a la creació d'éssers fantàstics per part de l'alquimista.
És, en definitiva, una lectura amena i molt imaginativa que permet passar una bona estona i viure durant el temps que triguem a llegir-lo envoltats de fades, follets, nans i dracs, una mica com si tornéssim a la nostra infantesa i no tinguéssim prejudicis sobre el que pot o no pot ser real....more
En temps foscos com els que vivim és molt important trobar històries plenes d'amistat, esperança i amor per la natura. Heura m'ha escalfat el cor i5/5
En temps foscos com els que vivim és molt important trobar històries plenes d'amistat, esperança i amor per la natura. Heura m'ha escalfat el cor i l'he gaudit molt.
Pel que fa a l'estructura narrativa —és evident que les historietes formaven part de números independents de la revista Cavall Fort—, m'ha portat molts records i en cap cas ha sigut un problema, més aviat el contrari.
La novel·la traspua brillantor i sentit de la meravella en totes les seves pàgines. No heu llegit res amb un worldbuilding semblant, us ho puc asse5/5
La novel·la traspua brillantor i sentit de la meravella en totes les seves pàgines. No heu llegit res amb un worldbuilding semblant, us ho puc assegurar. Si us va agradar L'hereu de la mort, xalareu de valent amb aquesta nova història de l'Albert Font....more
Una mica com li passa a la protagonista amb el salmó fumat, el llibre se m'ha fet indigest. Aquest tipus de prosa se'm fa bola, i sospiDNF (pàgina 30)
Una mica com li passa a la protagonista amb el salmó fumat, el llibre se m'ha fet indigest. Aquest tipus de prosa se'm fa bola, i sospito que hi ha un salt generacional que tampoc ajuda i m'impedeix empatitzar amb l'Alba. Trobo que la vomitada literària no va enlloc i he preferit prioritzar altres lectures....more
A El gust de les ortigues hi he trobat el Tanizaki d'Elogi de l'ombra —el xoc entre orient i occident, el contrast entre modernitat i tradició—, pe3/5
A El gust de les ortigues hi he trobat el Tanizaki d'Elogi de l'ombra —el xoc entre orient i occident, el contrast entre modernitat i tradició—, però la història no m'ha atrapat, com tampoc ho han fet els personatges. Prefereixo altres novel·les de l'autor. Tot i el desencert, continuaré explorant la seva obra....more
M'ha encantat! El concurs dels millors invents de Berta Dávila és una meravellosa aventura plena d'humor i d'enginy que, a més, té una màquina del 5/5
M'ha encantat! El concurs dels millors invents de Berta Dávila és una meravellosa aventura plena d'humor i d'enginy que, a més, té una màquina del temps! De seguida et fas teus els personatges i el concurs d'invents és una delícia. Es llegeix —i es gaudeix— d'una revolada, i la frase final ens l'hauríem de tatuar a foc.
Sens dubte buscaré més coses de Berta Dávila, sobretot les de juvenil. Descobrir a aquesta autora amb aquesta novel·leta ha sigut un autèntic regal. ...more
Vaig entrar al llibre atret per l'exuberant selva de Papua Nova Guinea i els seus habitants, però la veritat és que el llibre triga molt —moltíss2,5/5
Vaig entrar al llibre atret per l'exuberant selva de Papua Nova Guinea i els seus habitants, però la veritat és que el llibre triga molt —moltíssim— a arribar a aquest punt i, quan ho fa, el relat és massa breu i poc concís. Hauria agraït una mica més de detall en aquesta part, tal com fa en altres etapes del viatge.
El llibre comença posant context històric al fenomen del turisme actual i fent una sèrie de reflexions molt interessants. El problema, però, és que quan l'autor comença a relatar el seu viatge, un periple que lluny de ser introspectiu sembla més aviat un simple repte de posar el check a l'indret més remot del planeta, el text està farcit de tots els mals que s'enumeren en la presentació d'aquest. A això cal afegir-hi que el protagonista és bastant cràpula i m'ha resultat difícil congeniar amb ell.
Lawrence Osborne retrata de manera impecable el parc d'atraccions mundial en què hem convertit la majoria dels països avui dia, però ho fa posant l'èmfasi —m'atreviria fins i tot a dir que exaltant— el turisme sexual i de falsa cultura que segons sembla troba a tots els països del sud-est asiàtic que visita. Osborne és un home culte i instruït, d'això no n'hi ha cap dubte si prenem com a referència dels llibres que cita, però el seu esperit d'anglès viatger sense un ral s'assembla més al dels actuals turistes que envaeixen Magaluf que no pas el dels seus adorats lords, buscant sempre refugi en la beguda i en l'estètica de cartó pedra d'hotels de reputació dubtosa.
Lluny de voler buscar trobar el seu jo interior, el viatge a Papua sembla una mena de juguesca, un «Aguanta'm el cubata i veuràs», encara que ho vulgui endolcir amb un insípid i buit embolcall de transcendència mística amb la seva visita a un spa per preparar-se físicament i mental. En definitiva, l'autor —i el llibre— m'ha semblat un impostor. Potser la culpa és meva, que esperava un text com els de Gerald Durrell, però queda palès que Osborne no és naturalista, i encara menys antropòleg, tan sols és un escriptor amb una mica d'ego i molt temps lliure. Com sol passar, les expectatives són males companyes de viatge en el cas dels llibres, i aquí no m'han deixat gaudir gaire d'El turista desnudo....more
L'edició d'Els Pizzlys és preciosa, això queda palès un cop tens el llibre a les mans. La novel·la no té gaire diàleg, cosa que crec que la fa fl3,5/5
L'edició d'Els Pizzlys és preciosa, això queda palès un cop tens el llibre a les mans. La novel·la no té gaire diàleg, cosa que crec que la fa fluir molt bé. M'ha agradat la història, sobretot la que fa referència als petits dels germans i als habitants d'Alaska. I, visualment, he gaudit molt de tota la part de natura. En canvi, no he connectat gens amb el germà gran i les seves paranoies i mogudes mentals.
En general és un text molt bonic, i molt necessari també, una història al·legòrica —potser aquesta part la trobo un pèl forçada, excepte en el cas de la filla d'en Mike, les arrels de la qual sí que m'han donat peu a aquest univers visual— que ens parla de la nostra relació amb la natura i de com allunyats estem de la vida racional i en consonància amb la terra. Sens dubte és un viatge que he gaudit i que recomanaré. ...more
És increïble la capacitat que té Stark Holborn per, en tan sols unes pàgines, transportar-nos de nou a un lloc llunyà, erm i polsegós com Factus 4,5/5
És increïble la capacitat que té Stark Holborn per, en tan sols unes pàgines, transportar-nos de nou a un lloc llunyà, erm i polsegós com Factus i fer que ens trobem com a casa. En part és per la construcció d'uns personatges meravellosos amb els quals és impossible no empatitzar i que retrobem anys més tard, i en part per aquest gènere tan particular —la barreja de western i ciència-ficció— que l'autora s'ha fet plenament seu i que ens proporciona trames plenes d'enginy i un ritme trepidant.
Retrobar la Deu Ras, la Gabi, la Falco i tants altres ha sigut fàcil, molt fàcil. Vuit de Hel reprèn la història de Deu Ras cinc anys més tard amb més aventures i molta acció, però sens dubte el millor de la novel·la és aquest doble arc narratiu que combina present i passat i que ens deixa entreveure retalls de la vida dels primers colons, posant així una mica de llum i context a un dels temes més atractius del primer volum, els éssers anomenats isis que s'alimenten de probabilitats.
Stark Holborn recupera els elements que van fer de Deu Ras tot un encert i els amaneix amb més pols, més dolents i més violència, amb unes escenes que recorden a Mad Max i que ens omplen la retina de persecucions i batalles espectaculars, sense oblidar afegir profunditat i més capes a un món, Factus, que sens dubte ha esdevingut un dels meus destins literaris predilectes. Confio continuar llegint molts més anys aquesta autora britànica i el seu univers tan particular, perquè poques novel·les em proporcionen el gaudi que trobo llegint les aventures de la Deu Ras....more
La història de la Lee Ok-sun és duríssima —ella mateixa afirma que mai a la seva vida s'havia sentit completament feliç—, però no hi he acabat 3,5 / 5
La història de la Lee Ok-sun és duríssima —ella mateixa afirma que mai a la seva vida s'havia sentit completament feliç—, però no hi he acabat d'entrar, tot i que he patit de valent per la protagonista en algun tram. Agraeixo que l'autora, Keum Suk Gendry-Kim hagi defugit del sensacionalisme amb un tema tan delicat com el que es tracta a la novel·la gràfica, el de l'explotació sexual, però la seva narrativa visual no m'ha permès capbussar-me a dins de la història completament. M'han colpit els seus paisatges i el blanc i negre dur i aspre del seu dibuix, però sovint aquests mateixos paisatges no els he sabut interpretar, i els personatges també m'han generat un bon grapat de moments ambivalents. Suposo que, estèticament i narrativa, aquesta obra no fa per mi, tot i que reconec el valor del que explica i coincideixo que les vides i les lluites que hi apareixen cal visibilitzar-les perquè no caiguin en l'oblit....more
De L'hora del drac m'agrada l'ambició narrativa: l'extensió del text, la barreja de novel·la bèl·lica i de fantasia, i la visió relativament global3/5
De L'hora del drac m'agrada l'ambició narrativa: l'extensió del text, la barreja de novel·la bèl·lica i de fantasia, i la visió relativament global d'un territori, Hibòria, que és un trencaclosques complex de territoris i races del qual sovint només en tenim un petit tastet en cadascun dels relats que componen altres reculls d'en Cònan. Tot això, però, ha d'anar acompanyat d'una bona història per formar un corpus literari prou atractiu, i trobo que aquest relat de les aventures del cimmeri no està a l'altura.
La novel·la planteja un seguit d'aventures repetitives en què Cònan, fins ara sempre indomable i invencible en els relats que havia llegit, acaba derrotat una vegada i una altra, salvat sempre in extremis per un seguit de casualitats que es fan difícils de creure, fins i tot per una dona de la qual n'acabem sabent ben poca cosa si bé acaba sent important. El primer episodi resulta creïble per l'aparició d'un personatge, en Xaltotun, que se'ns presenta com un nigromant terrorífic retornat d'entre els morts, algú destinat a tenir un gran pes narratiu, una mena de nèmesi del cimmeri. Però tan bon punt Cònan sucumbeix al primer embat en Xaltotun es fa fonedís. I a partir d'aquí el protagonista és capturat i derrotat sense treva en un seguit d'aventures un pèl inconexes que tenen com a fil conductor l'erràtic trajecte d'una poderosa joia. Fins que s'albira el final, un desenllaç que, això sí, resulta èpic gràcies a una batalla final de dimensions descomunals com les que anys més tard ens oferirà J.R.R. Tolkien a El senyor dels anells.
En Cònan és potser el personatge que menys m'ha atret dels que apareixen a L'hora del drac. Personatges secundaris com la bruixa i el llop o els sacerdots d'Asura m'han semblat més misteriosos i amb un tractament més profund malgrat les seves breus aparicions. Personalment, he trobat l'acció d'alguns episodis una mica precipitats, amb uns escenaris de fantasia que no arriben a materialitzar-se plenament i, en canvi, l'autor s'esplaia massa en les conxorxes polítiques i de poder, la qual cosa dona com a resultat un text irregular i que en algun tram se m'ha fet avorridot. Com ja he dit, això no passa al principi i al final del llibre, on la narració de les campanyes bèl·liques és captivadora, salvatge i molt immersiva.
Malgrat tot aquest desgavell del nus, a la novel·la hi he trobat l'essència d'en Cònan, aquells elements que m'han fet xalar en altres aventures del cimmeri, tot i que hagi quedat diluïda. En definitiva, aquesta desil·lusió no farà que deixi de cercar la resta de les seves històries, ja que me'n queden moltes per llegir i segur que retrobaré les bones sensacions....more
Les petites vampires és d'aquestes novel·les on passen moltes coses, però no passa res. L'autora ens submergeix amb una prosa poètica i curosa en u3/5
Les petites vampires és d'aquestes novel·les on passen moltes coses, però no passa res. L'autora ens submergeix amb una prosa poètica i curosa en un estiu rural protagonitzat per personatges que orbiten al voltant d'una masia i el seu funest passat.
Ha estat cosa meva, però mai he acabat d'entrar en aquest ambient d'intimitat estranya i sempre al límit del drama. Els personatges no m'han atrapat tant com ho ha fet el territori, amb les descripcions del paisatge i de les olors i les fresses, gairebé com si el bosc i la masia esdevinguessin part dels personatges —podem dir que en part ho són— i tinguessin un paper dins la trama. El viatge endavant i enrere per conèixer la maledicció del mas tampoc m'ha convençut, i tot plegat m'ha fet la sensació de ser un somni llunyà, un que mires des de la distància sense acabar-hi d'entrar.
Reconec que vaig agafar el llibre atret pel títol, i que les primeres referències als vampirs van fer créixer el meu delit per trobar-hi una novel·la gòtica o quelcom similar. No esperava una cosa massa evident, sinó més aviat subtil, una mica com a les novel·les d'Iris Murdoch, però no hi he trobat ni tan sols això. El viatge ha sigut plàcid, però buit i amb un final decebedor i un pèl previsible....more