Em vaig submergir en aquesta lectura atret per l'estètica pulp i la presència a la trama d'una pel·lícula maleïda. I certament hi he trobat ambdu3,5/5
Em vaig submergir en aquesta lectura atret per l'estètica pulp i la presència a la trama d'una pel·lícula maleïda. I certament hi he trobat ambdues coses: l'estètica creepy que impregna bona part del còmic m'ha encantat, amb aquest monstre, el ghoul, que pretén fer ombra a altres éssers clàssics com els vampirs, els homes llop, etc. La part del metratge maleït m'ha fascinat, sobretot com està incorporat dins del volum, amb uns tons sèpia que faciliten molt la transició, i el que explica m'ha atrapat des d'un primer moment, no pas com la història actual.
Perquè en el fons la història es basteix en dues històries, una que té lloc al present i una altra que va succeir en el passat, que tenen similituds i punts en comú. Personalment, com deia, he gaudit més de la narració pretèrita: els personatges i la història en si m'han captivat. Els personatges actuals, en canvi, m'han deixat més aviat fred, sobretot el nano aquest (se suposa que té 17 anys), que resulta massa irregular. Alguns girs de guió no m'han fluït gens i els he trobat impostats.
Si bé el guió no m'ha fet el pes, a la part visual sí que li dono l'aprovat, fins i tot un notable baix. Sobretot per aquesta criatura tan misteriosa, que quan s'acaba mostrant ho fa amb una contundència brutal. Els tons i la combinació dels mateixos en els relats present/passat també m'ha agradat força. Haig de reconèixer que soc un lector fatal en anglès, però aquest volum l'he trobat molt amè, molt fàcil, i no m'ha suposat cap maldecap.
És en definitiva, un volum 100% recomanable pels amants de les pel·lis de terror, que trobaran aquí dues de les seves passions combinades de forma prou efectiva. Un cop a dins agradarà més o menys, però crec que és fàcil trobar elements que agradin i que facin que la lectura global sigui satisfactòria. Que no té un gran guió, això ja ho sabem, però quantes obres literàries i audiovisuals el tenen, avui dia? Deixem-nos endur per l'esperit més visceral del ghoul i gaudim del terror, que en el fons és el que hem vingut a buscar. ...more
Vaig arribar a «Vudú. El ocultismo en el cine Vol.1» a causa del meu interès cinèfil, esperonat per una eufòria indescriptible després de descobrir elVaig arribar a «Vudú. El ocultismo en el cine Vol.1» a causa del meu interès cinèfil, esperonat per una eufòria indescriptible després de descobrir el culte del vudú a pel·lícules com «White Zombie», «I Walked with a Zombie» i «The Serpent and the Rainbow». Curiosament, un cop acabat el llibre, la part d’anàlisi cinematogràfica és la que he trobat menys interessant —que no vol dir que no ho sigui—, si bé m’ha servit per conèixer noves pel·lícules i afegir-ne un bon grapat a la meva llista de propers visionats. Però anem a pams.
Sens dubte el que més vull destacar d’aquest volum coordinat per Dani Morell és l’excel·lent edició, així com la barreja de rigor i passió dels textos inicials. També és d'agrair l’acurada estructuració de les seccions, cosa que evita la tendència al desordre i les excessives i molestes reiteracions que he trobat en altres assaigs d’índole similar. Els dos primers capítols, signats ambdós pel mateix Morell, conformen un vast corpus argumental que submergeixen al lector en la complexa i inabastable fe del vudú: el valor històric i antropològic d’aquesta introducció és innegable i van servir perquè un servidor quedés meravellat. Com a culte religiós el vudú no té parangó, ja que és dels pocs —sinó l'únic— que equipara els rols de l'home i la dona, i és una fe clarament oberta que no dubta a agafar iconografies i models d'altres credos per fer-se'ls seus i exercir com a elements integradors de la comunitat que el practica; això té la seva raó de ser en els antics esclaus, que amagaven el vudú als seus amos sota la màscara d'un catolicisme adaptat als costums locals.
El tercer capítol, escrit també per Morell i que emmarca el vudú en el terreny de la ficció, és la baula que lliga la primera part, més acadèmica i racional, amb la crítica cinematogràfica pròpiament dita, molt més lleugera i visceral. En el meu cas també va ser l'element que va llençar l’esquer definitiu, el que em va arrossegar sense remei cap a les profunditats del vudú i les seves múltiples interpretacions i viaranys. Reconec que a partir d’aquí servidor no ha fet altra cosa que prendre nota de llibres, còmics, discs i pel·lícules que algun dia —sempre que disposi de múltiples vides— tinc intenció de gaudir.
A partir d’aquí els textos s’estructuren en blocs cinematogràfics amb un eix vertebrador similar: la fal·lera del Hollywood daurat pels zombis, la posterior invasió del cinema britànic a les dècades dels 60 i 70, etc. Els textos de Morell es combinen amb el de la resta de col·laboradors i entrem en un terreny, el de la crítica cinematogràfica, heterogeni i plenament subjectiu, amb un elevat component emocional. Per aquest motiu les ressenyes són del tot irregulars i poden interessar més o menys en funció del que s'hi expliqui. Per exemple: poden esdevenir confuses quan se centren en detalls excessivament tècnics o parlen de pel·lícules sense gens d'interès, però sovint ens provoquen un somriure o ens ofereixen una picada d'ull de complicitat si coneixem l'obra o, millor encara, ens descobreixen una joia que no coneixíem.
Potser aquest és l’únic però que li trobo al llibre, el d’incloure un seguit de pel·lícules sense gens d'interès cinematogràfic amb l'únic afany de criticar-ne el descarat racisme —comportament que, tot sigui dit, cal combatre sempre— o el de fer èmfasi en l'esperit de vanalitzar i ridiculitzar el vudú com a culte. M'explico: entenc que el Hollywood de principis i mitjans de segle va ser —i ho segueix sent avui dia— el mirall d'una part de la societat supremacista i racista dels EUA, i que els gèneres del fantaterror i l'explotation no busquen sinó entretenir passant-se pel forro els cànons cinematogràfics, però és impossible que el lector vulgui mirar una pel·li quan el mateix escriptor diu que és infumable. Pel contrari trobo bé aquest advertiment, ja que un cop escrit més val deixar-ho clar: vull dir que Armando de Ossorio no és per a tots els gustos, és clar.
Com he dit aquí els textos d’assaig cinematogràfic no resulten tan homogenis, però es gaudeix molt descobrint noves pel·lícules i posant el focus crític a les que ja hem visionat. Perquè no és el mateix mirar «The Serpent and the Rainbow» o «Angel Heart» abans o després d’haver llegit aquest llibre. El detallat repàs que es fa d’alguns dels títols convida a revisionar moltes de les pel·lícules amb esperit analític i sense perdre’n detall. D’altra banda és encisador descobrir tot un seguit de productes que, lluny de voler alliçonar i moralitzar —com de salvatges, són els oriünds d’aquestes illes tropicals!—, exploren (o directament exploten) els mites del vudú i els tergiversen fins a l’extrem. Em refereixo, per descomptat, a totes les pel·lícules d’esperit pulp que busquen entretenir amb ambients exòtics i trames d’allò més esbojarrades. Si volem jugar a aquest joc, però, cal tenir en compte les advertències que els crítics ens fan.
«Vudú. El ocultismo en el cine Vol.1» és, en definitiva, una obra imperdible pels amants del gènere que estiguin interessats pel vudú. Els tres primers capítols són exemplars i eleven el nivell del volum a la categoria de sublim. Tot el que ve més enllà és interessant, un afegit que podem gaudir més o menys segons els nostres gustos cinèfils, però sens dubte una guia de referència a l’hora de buscar informació sobre un film o altre i aprofundir en aquest vessant del cinema fantàstic amb ple coneixement, decidint pel nostre compte si ens volem o no arriscar. El fet que les pel·lícules estiguin organitzades de forma individual i dins de blocs temàtics ajuda molt a l’hora de trobar allò que volem buscar, un detall que afegeix valor a aquest sobre molts altres assaigs que resulten molt més difícils d’abastar.
Acabaré dient que el llibre es mereix 5 estrelles i que és un dels millors que he llegit aquest any. És cert que la rauxa dels tres primers capítols, que vaig llegir gairebé d’una volada, no es manté a la resta del volum, al qual he anat retornant a estones robades, però també és cert que aquesta segona part requereix una lectura més pausada perquè tanta ressenya seguida pot acabar en empatx. El llibre, però, és sincer i no pretén enganyar: la seva finalitat és assentar unes bases i donar uns criteris per, més endavant, anar picant de pel·lícula en pel·lícula, remenant entre aquest munt de propostes que ens acosten, d’una manera o altra, a un món fascinant com és el vudú....more
Vaig arribar a aquesta novel·la a través de la pel·lícula de Pedro Almodóvar. «La piel que habito» em va semblar una història inquietant i molt originVaig arribar a aquesta novel·la a través de la pel·lícula de Pedro Almodóvar. «La piel que habito» em va semblar una història inquietant i molt original, i malgrat que el director manxec acaba fent gala de les seves barrabassades típiques pel que fa a la sexualitat d'alguns personatges, recordo —tot i que el record és molt vague— haver-la gaudit bastant. És per això que quan vaig assabentar-me que estava basada en una novel·la la vaig comprar.
L'he tingut molt temps a la recambra i per fi ara l'he descobert. L'he llegida d'una revolada, cosa estranya en aquesta època d'apatia lectora que m'acompanya des de l'inici de la pandèmia. El recurs d'impel·lir el lector a entrar dins del personatge amb la segona persona resulta efectiu i és tot un encert, si bé perd la gràcia un cop ja en coneixes tot l'entrellat. El llenguatge àgil del thriller novel·lesc ajuda a passar pàgines amb delit, però també fa que el text adquireixi menys profunditat —potser això es deu a la traducció, això ja no ho sé— i l'efecte s'acaba desinflant per acabar esdevenint una història massa rutinària i sense matisos.
En definitiva: potser m'hauria colpit molt més si no hagués vist la pel·li anteriorment, potser en lloc de 3 estrelles n'hi hauria atorgat 3,5 o 4 en funció de l'efecte final, massa abrupte pel meu gust. I és que un cop saps quin gir de guió amaga la història aquesta es torna una mica insubstancial. Potser esperava gaudir tant com amb «Eyes Wide Shut» i «Relato soñado», l'obra d'Arthur Schnitzler en què es basa el film genial de Stanley Kubrick. O potser es deu al fet que la pel·lícula d'Almodóvar no és tan bona, i per això gairebé l'he oblidat. En qualsevol cas, ara que he vist més cinema i soc una mica més savi en aquest aspecte, us recomano fervorosament que mireu «Les yeux sans visage», la pel·lícula germinal que ben segur coneixien Thierry Jonquet i Pedro Almodóvar. Aquest film conté la millor essència dels dos relats i, qui sap, potser està basada en un llibre boníssim que algun dia tindré el plaer de descobrir i paladejar....more