M'ho he passat molt bé amb aquesta novel·la. És d'aquells viatges que gaudeixes per la companyia i no tant pel destí final. La colla de la Mara, en4/5
M'ho he passat molt bé amb aquesta novel·la. És d'aquells viatges que gaudeixes per la companyia i no tant pel destí final. La colla de la Mara, en Toni, en Miguel i en Sento me'ls he fet meus de seguida: els seus somnis, la passió per la música, la llibertat per experimentar amb les drogues. El personatge de la Mara és el que més m'ha agradat, sobretot pel rol dominant que exerceix en la trama gràcies als seus coneixements ancestrals. I la banda sonora... això m'ha atrapat fort i m'ha bategat ben endins, fent-me recordar un bon grapat de grups i temes que han forjat la meva identitat 'fosca'.
El que més m'ha agradat és aquest vel fi que separa dos mons —el real i el dels éssers fantàstics— que sovint es toquen i es barregen, malgrat que ens entossudim a no percebre'n el segon, i la naturalitat amb què l'Alfredo ho tracta, com si fos el més normal. Desconec si els que hi apareixen són tots éssers de la mitologia del País Valencià o bé alguns són adaptacions de mites més globals —potser hi ha una mica de tot—, però el resultat és que alguns personatges m'han agradat més i altres menys.
Potser la part que menys he gaudit és la del personatge d'en Larva. S'albira perfectament quina mena d'individu és, però la seva funció en la novel·la es desdibuixa, o potser només passava per allà, com un personatge secundari amb afany de protagonisme. És interessant com l'Alfredo el va perfilant segons els seus records i les seves accions, però després queda tot una mica interromput. Aquest punt i la miríada d'éssers fantàstics del final són les parts que menys m'han convençut. Sí que ho ha fet, en canvi, el desenllaç de la colla, d'aquesta forma tan alegre i natural.
Mesos enrere vaig dir sense embuts que una novel·la d'Alfredo Álamo no m'havia agradat gaire, i aquí no dubto a dir el contrari. Cada llibre és un món, tot i que aquest en són dos a la vegada, i els lectors s'hi poden veure o no representats o interpel·lats. A After Punk l'autor ha sabut combinar amb eficàcia alguns elements que m'agraden com els éssers feèrics, la nit i la música per bastir un argument sense pretensions que es devora i es gaudeix a parts iguals. Amb aquests ingredients ho tenia fàcil, però calia no fallar. I l'Alfredo l'ha encertat....more
Només m'ha atrapat la primera carta, la de la filla de l'amant. S'agraeix, però, aquesta manera de construir el personatge de l'home a través de 2,5/5
Només m'ha atrapat la primera carta, la de la filla de l'amant. S'agraeix, però, aquesta manera de construir el personatge de l'home a través de les vivències i sentiments de les dones que van compartir camí amb ell....more
Un relat que el mateix H.P. Lovecraft considerava el millor conte sobrenatural de la literatura anglesa, un clàssic imprescindible que podem gaudir4/5
Un relat que el mateix H.P. Lovecraft considerava el millor conte sobrenatural de la literatura anglesa, un clàssic imprescindible que podem gaudir en català gràcies a la bona gent de Laertes i de L'Arcà. He gaudit molt de la lectura, però hauria agraït una mica més de cura en la revisió del text; també m'han sobrat unes quantes notes a peu de pàgina. La coberta em sembla meravellosa i és un excel·lent reclam per entrar en la novel·la.
Puc entendre la fascinació que sentia Lovecraft, ja que el text et submergeix de ple en aquesta atmosfera malsana en què el vel que separa el nostre món d'altres realitats s'esquinça per moments i permet albirar coses que no comprenem. Si podeu, un cop llegida, busqueu l'adaptació en forma de novel·la gràfica que van fer Nathan Carson i Sam Ford. La tasca de Sam Ford a The Willows és magnífica i aconsegueix donar forma a aquest horror sobrenatural que Algernon Blackwood descriu a la novel·la; no podreu deixar de mirar les seves vinyetes, són hipnòtiques, fascinants. A mi la combinació d'ambdues m'ha permès elevar la història a un pla que va molt més enllà de la simple lectura i he xalat d'allò més....more
Els que hem llegit sovint a H.P. Lovecraft coneixem bé el seu estil carregat, summament descriptiu i ple d'adjectius. Trobar-se amb una obra com In5/5
Els que hem llegit sovint a H.P. Lovecraft coneixem bé el seu estil carregat, summament descriptiu i ple d'adjectius. Trobar-se amb una obra com Incubi de Michele Penco, on els textos són mínims —tret de l'últim dels quatre relats—, és una mena de xoc. Podria semblar que Penco, sense aquest suport del text, serà incapaç de transmetre les mateixes sensacions angoixants del mestre de Providence, però és just al contrari i el títol en italià fa justícia a aquests suposats malsons. Els detalladíssims dibuixos de l'autor en blanc i negre conviden a mirar tots i cada un dels racons i els traços fins que gairebé es converteix en una obsessió, i és fàcil sentir-se com els protagonistes, immersos en uns espais estranys i xopats d'horror dels quals hauríem de fugir, però que, en canvi, ens atrauen irremeiablement.
El volum conté quatre històries breus, algunes més llargues que altres, que entronquen amb l'univers de Lovecraft. No tenen per què fer-ho directament: si bé n'hi ha una on apareix clarament Innsmouth o s'anomena Arkham, altres són sorgides de la ment de l'autor. Però totes elles tenen aquest component terrorífic que suposa mirar a la foscor, emmirallar-se en personatges i objectes que ens captiven per la seva estranyesa i fins i tot la seva lletjor. La presència de la natura, ferotge, indomable i sovint inconcebible, també ens recorda a Els salzes d'Algernon Blackwood, obra que Lovecraft idolatrava, sobretot en la fantàstica història que tanca el volum, on es barreja l'horror oníric amb els elements del cinema de cases encantades.
Ens trobem doncs davant d'un còmic que porta l'univers còsmic de Lovecraft a una altra dimensió: una de més íntima, més propera al terror que a l'horror, si voleu, però que en cap cas deixarà ningú indiferent. Feia molt que no m'esplaiava tant mirant les vinyetes d'una obra i la mestria de Michele Penco m'ha absorbit d'una manera malsana. Per uns instants, ha estat com ser dins del cap del mateix H.P. Lovecraft, mirant de reüll quelcom que no comprens i al qual no pots posar nom, però sense esma per fugir-ne, més aviat al contrari. Deixeu-vos atrapar per aquest Íncubos i sabreu de què parlo....more
Anys enrere, em va agafar una fal·lera per Stefan Zweig fins al punt que no parava de comprar i llegir les seves novel·les i relats. En aquella èpo5/5
Anys enrere, em va agafar una fal·lera per Stefan Zweig fins al punt que no parava de comprar i llegir les seves novel·les i relats. En aquella època em fascinava la ciutat de Viena —hi vaig treballar i viure durant quatre mesos— i els textos de Zweig m'evocaven constantment els seus jardins i palaus. Així doncs, em vaig amarar de l'atmosfera d'aquella societat. A Arthur Schnitzler hi vaig arribar més tard i a través d'una única novel·la, Traumnovelle, en assabentar-me que era el relat de partida de la pel·lícula Eyes Wide Shut. Des d'aleshores, no havia tornat a aquest món pretèrit. Fins ara.
Vaig trobar La señorita Else d'oferta i, tot i saber que no tenia elements fantàstics ni de sci-fi, m'hi vaig llençar de cap; no em puc resistir a cap obra de Manuele Fior, és la meva debilitat. I el resultat no podia ser millor, he quedat meravellat. Manuele Fior és un prodigi, ara per ara el meu autor/escriptor/il·lustrador preferit, a qui més admiro. Amb el seu traç simple i les seves frases i reflexions és capaç d'acaronar l'ànima com pocs. He tornat a l'època vienesa i als hotels de vacances de la burgesia per trobar el relat de l'Else, una història íntima que aborda la soledat, la sexualitat i les malalties mentals derivades d'una estricta conducta social. M'ha encantat com Fior deambula pels estats d'ànims de la jove, com l'acompanya en les pujades fulgurants i els descensos a la foscor.
El text —desconec si és una adaptació fidel de l'obra de Schnitzler, però intueixo que no pel comentari final de l'autor— m'ha atrapat des d'un principi i he sigut incapaç de deixar-lo fins a arribar al final. Normalment, aquests personatges burgesos despreocupats em provoquen un rebuig immediat, però amb l'Else ha sigut diferent: el seu cinisme refinat cap als seus, aquest anhel de llibertat... He vist que és una de les primeres obres de Manuele Fior, però s'hi observen els trets diferencials que l'acompanyaran més endavant, com la capacitat d'evocar amb un dibuix aparentment simple i el domini magistral de les llums i les ombres, que es traslladen aquí al vestíbul de l'hotel i al bosc i l'habitació de la jove respectivament. És magnífic veure com l'autor juga amb aquests espais i la consegüent transformació de l'Else.
Aquest volum, en definitiva, m'ha encantat. Potser juntament amb Hypericon sigui el meu preferit, i això que per temàtica no ho semblava pas. L'edició de SinsEntido és de 10 i el format és ideal. Si no heu llegit a Manuele Fior, és un excel·lent volum per entrar-hi. Un cop ho hàgiu fet, quedareu encisats pel seu art i no us quedarà més remei que buscar més obres de l'autor. Esteu avisats....more
El títol i la coberta em van generar unes expectatives que el llibre no ha complert. No vaig llegir la sinopsi abans de submergir-m'hi, el tenia 2,5/5
El títol i la coberta em van generar unes expectatives que el llibre no ha complert. No vaig llegir la sinopsi abans de submergir-m'hi, el tenia per casa des de feia temps i senzillament m'hi vaig llençar de cap sense saber-ne res. Potser haver-la llegit m'hauria fet tocar de peus a terra, això no ho sabré mai.
El principal problema que he tingut és que només entrar no m'he cregut el personatge de la Cruz. Els seus safaris, la seva bulímia, tot m'ha semblat massa impostat. Mai he acabat d'entrar a la seva vida, i això m'ho ha posat molt difícil. Com a biòleg tampoc he gaudit de la part científica, i això m'ha descol·locat. Els personatges que l'orbiten tampoc me'ls he fet meus i, si bé és cert que m'han creat lleugeres simpaties, no n'hi ha hagut prou per forjar un interès genuí ni posar uns fonaments sòlids en què bastir la lectura.
Però Martínez Biurrun és un molt bon narrador, d'això no n'hi ha dubte, i la recreació del passat l'he gaudit molt: l'ambient rural de Navarra, la vida al poblat, l'angoixa i el terror que causa la pesta entre la seva població... Tot això m'ha convençut, i aquesta part de la història m'ha atrapat. Visualment, és un text molt colpidor i fàcilment m'ha transportat a l'epicentre de la vida en aquest poblat maleït per la pesta. La relació amorosa no m'ha sobrat, però tampoc m'ha aportat gaire cosa, tot i que està relacionada amb tot l'entrellat.
En definitiva, aquesta novel·la no m'ha agradat tant com El escondite de Grisha, que em va semblar més rodona i em va deixar millors sensacions. Amb aquesta m'he acabat avorrint, i el tram final l'he llegit amb presses, gairebé en diagonal. Es nota la mà guionista de l'autor, però així com al llibre que acabo d'esmentar tota la trama funcionava com un engranatge ben greixat, aquí els salts amunt i avall m'han costat de pair: al principi m'han resultat matussers, i un cop assolida la dinàmica no me'ls he cregut pas. Ara bé, agraeixo aquesta aposta per una perspectiva rural i un terror que té molt a veure amb fets reals i no pas amb elements paranormals. La sensació que tinc és que donaria per bon guió cinematogràfic, potser en pantalla lluirien més aquests artificis narratius que Martínez Biurrun fa servir aquí sense cap mena de complex....more
Em vaig submergir en aquesta lectura atret per l'estètica pulp i la presència a la trama d'una pel·lícula maleïda. I certament hi he trobat ambdu3,5/5
Em vaig submergir en aquesta lectura atret per l'estètica pulp i la presència a la trama d'una pel·lícula maleïda. I certament hi he trobat ambdues coses: l'estètica creepy que impregna bona part del còmic m'ha encantat, amb aquest monstre, el ghoul, que pretén fer ombra a altres éssers clàssics com els vampirs, els homes llop, etc. La part del metratge maleït m'ha fascinat, sobretot com està incorporat dins del volum, amb uns tons sèpia que faciliten molt la transició, i el que explica m'ha atrapat des d'un primer moment, no pas com la història actual.
Perquè en el fons la història es basteix en dues històries, una que té lloc al present i una altra que va succeir en el passat, que tenen similituds i punts en comú. Personalment, com deia, he gaudit més de la narració pretèrita: els personatges i la història en si m'han captivat. Els personatges actuals, en canvi, m'han deixat més aviat fred, sobretot el nano aquest (se suposa que té 17 anys), que resulta massa irregular. Alguns girs de guió no m'han fluït gens i els he trobat impostats.
Si bé el guió no m'ha fet el pes, a la part visual sí que li dono l'aprovat, fins i tot un notable baix. Sobretot per aquesta criatura tan misteriosa, que quan s'acaba mostrant ho fa amb una contundència brutal. Els tons i la combinació dels mateixos en els relats present/passat també m'ha agradat força. Haig de reconèixer que soc un lector fatal en anglès, però aquest volum l'he trobat molt amè, molt fàcil, i no m'ha suposat cap maldecap.
És en definitiva, un volum 100% recomanable pels amants de les pel·lis de terror, que trobaran aquí dues de les seves passions combinades de forma prou efectiva. Un cop a dins agradarà més o menys, però crec que és fàcil trobar elements que agradin i que facin que la lectura global sigui satisfactòria. Que no té un gran guió, això ja ho sabem, però quantes obres literàries i audiovisuals el tenen, avui dia? Deixem-nos endur per l'esperit més visceral del ghoul i gaudim del terror, que en el fons és el que hem vingut a buscar. ...more
Sense haver llegit prèviament l'obra d'Algernon Blackwood en què es basa, em vaig llençar de cap a comprar aquesta adaptació. La temàtica i les il·4/5
Sense haver llegit prèviament l'obra d'Algernon Blackwood en què es basa, em vaig llençar de cap a comprar aquesta adaptació. La temàtica i les il·lustracions prometien una bona dosi de gaudi i la veritat és que el còmic no m'ha decebut gens. Si mireu amb atenció l'extraordinària coberta, segur que us venen ganes d'endinsar-vos-hi.
He llegit prou Lovecraft per a fer-me una idea de què és l'horror còsmic, i les il·lustracions de Sam Ford m'han provocat l'angoixa i el terror que el mestre de Providence transmetia amb els seus textos. Pel que fa a paisatges, escenaris i monstres lovecraftians, aquesta obra és espectacular; el blanc i negre funciona de meravella i moltes vinyetes ajuden a embolcallar el lector amb aquest vel finíssim que amaga el món sobrenatural. Val a dir, però, que el dibuix de les dues protagonistes sovint no m'ha semblat l'adequat, com si el seu to no concordés amb la terrorífica solemnitat del que s'hi narra.
La part del text la trobo correcta, tot i que sovint és massa llarga o resulta redundant amb les rotundes sensacions que transmeten les il·lustracions per si mateixes; funciona bé en les escenes introspectives que se centren en un personatge, però quan miren de descriure l'entorn que plasma el dibuix és quan he trobat aquesta repetició innecessària. Crec que en aquest cas menys és més, i potser hauria reduït una mica els textos. El que sí que m'ha agradat força és el capítol adjunt al final que narra com es van conèixer la Hala i l'Òpal: sense perdre de vista els referents lovecraftians, aquest text és un afegitó amable que ens ajuda a entendre la relació de les dues dones.
He quedat totalment satisfet amb aquest còmic i estic segur que hi tornaré sovint, tant per gaudir de nou de les il·lustracions com per captar l'essència d'un text que, pel meu baix nivell d'anglès, a vegades se m'ha escapat. El que sí que faré abans, però, és llegir la novel·la de Blackwood, que gràcies a la fantàstica tasca de Laertes tenim en català amb el títol d'Els salzes. Aquesta lectura en la llengua materna m'ajudarà a crear un imaginari propi que em serveixi de guia en futures relectures d'aquest fantàstic volum de Nathan Carson i Sam Ford....more
Sentiments enfrontats amb aquest Hotel Termush d'Sven Holm. Agraeixo la seva brevetat i la narració en forma de diari, però a la vegada el text m'h3/5
Sentiments enfrontats amb aquest Hotel Termush d'Sven Holm. Agraeixo la seva brevetat i la narració en forma de diari, però a la vegada el text m'ha semblat massa difús i impersonal. Poc en sabem, del protagonista, més enllà que és un home, que no és jove i que va treballar a la universitat. L'autor busca aquest anonimat, però personalment em cal alguna cosa més per poder entrar dins del personatge —més encara quan ens interpel·la amb una narració en primera persona, encara que sigui en un diari—, sobretot quan l'evolució del seu caràcter em resulta tan erràtic i confús com és el cas. Exactament el mateix passa amb la Maria, un altre personatge que estableix un cert vincle amb el protagonista i que esdevé tot un misteri.
Tot i que es parla d'un cataclisme nuclear que ens fa pensar en un món postapocalíptic, servidor ha tingut més la sensació d'estar immers en una pandèmia. La dinàmica dins de l'hotel queda prou ben explicada, però hi he trobat a faltar (de nou) més informació, més tensió, una mica més de context i d'elaboració. Tot flueix massa ràpid, i quan hi ha successos rellevants hi passem per sobre una mica de biaix, sense treure'n l'aigua clara. L'autor juga constantment al desconcert i això no m'agrada; ho puc entendre en petites dosis, però no al llarg de tota la novel·la. I el colofó final el tenim amb l'última frase, que deixa obert a múltiples interpretacions per part del lector com acaba tot plegat.
En definitiva, el format físic de la novel·la —la sinopsi, les il·lustracions, fins i tot el nom de la traductora a la coberta— m'havia generat unes expectatives que la història de dins no ha assolit. El desencant rau sobretot en aquest passar de puntetes per tot plegat, deixant entreveure moltes coses però sense arribar a explicar res. Alguns paratges evocadors de l'exterior no han sigut suficients per vèncer el tedi del dia a dia a dins de l'hotel, que m'ha semblat quelcom llunyà i poc transcendental. L'evolució psicològica d'un grup de persones no té sentit si no podem aprofundir en els dilemes i les contradiccions d'individus particulars, i precisament crec que això és el que m'ha passat aquí: hi he trobat a faltar un personatge a qui creurem, a qui acompanyar a través d'un viatge de final incert. Una llàstima....more
Entranyable coming of age d'en Nikita a la seva llar. Es llegeix molt fàcil i dóna una interessant perspectiva de l'àmbit rural de l'època. Anys en3/5
Entranyable coming of age d'en Nikita a la seva llar. Es llegeix molt fàcil i dóna una interessant perspectiva de l'àmbit rural de l'època. Anys enrere, quan estava encisat pels escriptors russos, m'hauria encantat, però ara l'he trobat agradable i prou. És d'aquelles lectures que t'escalfen el cor mentre les llegeixes, però que després pots oblidar fàcilment.
Sense cap dubte l'edició és de 10 i la lectura és molt plaent. Una lectura recomanable si t'agraden els clàssics russos o si es busca una narració des del punt de vista d'un nen....more
Narració fragmentària que jo, per raons que escapen al meu control, he llegit de manera encara més fragmentària. El resultat és que no he arribat a3/5
Narració fragmentària que jo, per raons que escapen al meu control, he llegit de manera encara més fragmentària. El resultat és que no he arribat a entrar mai en la història: la trama té prou nexes per unir les històries dels personatges i lligar caps, però cal fer una lectura de seguit per no perdre el fil.
He gaudit molt dels elements pulp (sectes, vampirs, motoristes, cercadors d'ovnis...), però l'estructura dels capítols, sovint massa curts, m'ha dificultat crear un arc argumental sòlid. Això i la lectura deficient, per descomptat.
Una lectura molt recomanable pels fans de les pel·lícules de terror, que hi trobaran bona part dels tropos que surten als seus films preferits. Confio rellegir-la algun dia com toca, amb temps i amb la ment clara. Segur que en gaudiré molt més....more
Brillant continuació de Gossos de guerra. Si bé és una novel·la independent i autoconclusiva, haver llegit abans la història d'en Rex i la seva col4/5
Brillant continuació de Gossos de guerra. Si bé és una novel·la independent i autoconclusiva, haver llegit abans la història d'en Rex i la seva colla ens posa en context i ens proporciona una base sòlida per gaudir encara més d'aquesta novel·la.
Gran part de la meva satisfacció amb la història es deu al bo d'en Jimmy Marten, un personatge entranyable amb moltes ombres i poques llums que es veu arrossegat a una conxorxa d'abast planetari sense haver-s'hi presentat voluntari. Tot el merder que acaba tenint a dins del cap, en part per les drogues i en part per altres temes, és un catalitzador potentíssim per a una trama trepidant que Adrian Tchaikovsky sap manegar de manera brillant.
Si us va agradar Gossos de guerra, sense cap mena de dubte heu de llegir aquest. Més punyent, més gamberro, no deixarà ningú indiferent....more
Fa un bon grapat d'anys vaig llegir El corazón es un cazador solitario i em va agradar molt, per això he anat comprant llibres de Carson McCullers 3/5
Fa un bon grapat d'anys vaig llegir El corazón es un cazador solitario i em va agradar molt, per això he anat comprant llibres de Carson McCullers al llarg dels anys. Però els gustos canvien amb el temps, i un cop llegit Frankie Addams puc constatar que les sensacions no han estat les mateixes: la història se m'ha fet molt llarga, tot i que el transcurs de la trama té lloc en uns pocs dies, i un cop arribem al moment clau tot m'ha resultat una mica precipitat. Em fa la sensació que tota la preparació pel clímax es podia haver fet amb unes quantes pàgines menys.
McCullers, però, continua transmetent-me moltes sensacions. És una escriptora sensacional a l'hora de descriure els sentiments que van associats a la letargia, a l'espera d'un futur millor, i la traducció m'hi ha transportat de manera molt eficaç. El problema és que aquestes temàtiques ja no m'agraden tant, més aviat m'avorreixen. Al tram final sí que hi he trobat reflexions profundes i interessants, però el principi se m'ha fet feixuc com un migdia d'estiu, amb un ritme lent i una prosa densa i repetitiva equiparable a la xafogor de la canícula. Potser aquesta era el propòsit de l'autora, transmetre'ns la insatisfacció de la Frankie i fer que la sentíssim a flor de pell, però servidor ja no està per aquests relats.
Tinc dues novel·les més a casa de Carson McCullers. Les llegiré segur, però quan trobi el moment precís, ja que el món íntim que trobem als seus llibres requereix una sintonia per part del lector que ara mateix està molt lluny de la meva freqüència emocional. ...more
Interessant presa de contacte amb el personatge d'en Pere Vidal i les seves aventures. Al principi descol·loca una mica tant anar amunt i avall, pe3/5
Interessant presa de contacte amb el personatge d'en Pere Vidal i les seves aventures. Al principi descol·loca una mica tant anar amunt i avall, però una vegada arribem a l'entrellat de la història la trama resulta interessant. Sorprèn molt agradablement el missatge antiracista, sens dubte un element a tenir en compte per l'època en què va ser escrit.
Seguiré llegint les aventures d'en Pere Vidal....more
El narrador inicial és sorprenent i fa l'efecte d'una càmera cinematogràfica que ens va apropant a la ciutat i ens introdueix a l'escena on té lloc2/5
El narrador inicial és sorprenent i fa l'efecte d'una càmera cinematogràfica que ens va apropant a la ciutat i ens introdueix a l'escena on té lloc el primer diàleg. Fins aquí, tot molt original. Però això un capítol rere l'altre, doncs m'ha cansat, sincerament, a més de provocar-me un distanciament dels personatges. Les històries dels protagonistes tampoc m'han acabat d'atrapar, de manera que tots els fragments nocturns de vida que s'hi relaten m'han semblat massa aliens, sovint sense un lligam comú i amb una clara intenció de generar desconcert.
Murakami m'ha semblat, en definitiva, un pèl onanista, massa orgullós del seu estil i originalitat, i suposo que se n'ha de ser fan per gaudir de la novel·la. Jo no ho he fet. Feia ben bé quinze anys que no llegia a Murakami, sobretot per la mandra que em fa tant de rebombori a cada llibre nou i pel record ambivalent d'obres que m'havien agradat molt i altres no gens. Aquesta, sens dubte, pertany al segon grup....more
Feia temps que no gaudia tant amb una novel·la. Haig de confessar que d'entrada el tema victorià, amb les seves mansions, els senyorets finolis i l5/5
Feia temps que no gaudia tant amb una novel·la. Haig de confessar que d'entrada el tema victorià, amb les seves mansions, els senyorets finolis i les dames fleumes, els criats, etc no em va gens, però aquesta història la podríem considerar victoriana i val a dir que m'ha encantat. Potser perquè hi regna la decadència i l'horror sobrenatural. Crec que m'hauré de replantejar els meus principis...
Vet aquí un casalot mig esfondrat i una dinastia, els Usher, en hores baixes. T. Kingfisher fa un extraordinari retelling de La caiguda de la casa Usher posant el focus en l'element fantàstic i en uns personatges magistralment construïts. Els germans Usher i la seva nissaga vinguda a menys són el que menys m'ha interessat. En canvi, l'Alex, en Denton, l'Angus i sobretot la meravellosa senyoreta Potter m'han robat el cor. Les seves interaccions, els seus diàlegs, tot flueix d'una manera que m'ha fet devorar el llibre.
Sens dubte l'autora ha escrit un gran llibre, però crec que bona part de les magnífiques sensacions que he tingut són mèrit de la Marta Armengol Royo, la traductora, que ha bastit un text orgànic i amb una refinada ironia que m'ha fet xalar d'allò més. La il·lustració de la Marina Vidal i l'edició d'Obscura completen una edició que simplement és de 10.
No em cansaré mai de recomanar aquesta edició, és una delícia. És el primer llibre de T. Kingfisher que he llegit, però sens dubte no serà l'últim....more
Els personatges m'han semblat força estereotipats i part de la trama bastant previsible. M'ha resultat molt més atractiva la part paranormal i to2,5/5
Els personatges m'han semblat força estereotipats i part de la trama bastant previsible. M'ha resultat molt més atractiva la part paranormal i tots els ritus indígenes, tot i que queden molt oberts i sense gaire explicació.
El que més m'ha agradat és la relació d'un dels personatges amb la fotografia: l'art de fer retrats amb fantasmes i esperits d'avantpassats és un tema que sempre m'ha atret, ja que combina la fotografia i la literatura fantàstica, dues de les meves passions.
Tinc ganes de llegir més coses de Frederik Peeters, de qui n'he sentit a parlar molt bé. Buscaré alguna altra més propera al gènere fantàstic, a veure si tinc sort. ...more
El bizarro tendeix a ser un gènere transgressor, i Alfredo Álamo s'ho pren al peu de la lletra per bastir un relat metaliterari amb diferents cap2,5/5
El bizarro tendeix a ser un gènere transgressor, i Alfredo Álamo s'ho pren al peu de la lletra per bastir un relat metaliterari amb diferents capes i personatges que ens endinsen en una investigació poc convencional.
De totes les històries que explica l'autor només m'ha captivat una, i això m'ha deixat més aviat fred. M'agrada com escriu Alfredo Álamo, però no tant el que explica. M'ha fascinat aquesta València oculta que m'ha fet recordar Neil Gaiman, així com algun dels personatges que la recorren assíduament, mentre que els visitants esporàdics no m'han acabat de fer el pes. El que m'ha fet fora de la lectura de manera rotunda és l'exercici de metaliteratura del manuscrit que hi apareix; no hi he sabut connectar en cap moment.
Tot això ha fet de la lectura d'El detective que tenía mariposas en el estómago un viatge massa irregular, amb alts i baixos on es combinaven pàgines que em seduïen amb altres que volia passar ràpidament i oblidar. Malgrat tot, he trobat en l'autor una espurna interessant que em durà a buscar alguna altra obra seva. Veurem si la pròxima vegada tinc més sort....more
A Frontier Guillaume Singelin expandeix la creativitat que havia mostrat a PTSD i la trasllada a l'espai en una aventura intimista sobre les fronte4/5
A Frontier Guillaume Singelin expandeix la creativitat que havia mostrat a PTSD i la trasllada a l'espai en una aventura intimista sobre les fronteres i la llibertat. El trasllat a l'espai, ja sigui a l'interior de naus i estacions espacials com a nous planetes, li va molt bé a l'autor per explotar el domini absolut del color que té, creant unes vinyetes precioses amb unes paletes de colors realment impressionants. Sens dubte el dibuix —sobretot els colors i el disseny d'escenaris, naus i planetes— és el que més m'ha agradat.
La història de Frontier ens presenta a tres aventurers de diferent condició que acaben convivint a la recerca de la llibertat, una llibertat que trobaran fugint de les megacorporacions a què estaven lligats contractualment gairebé de per vida. En aquest aspecte, trobem el relat intimista al qual ens té acostumat Singelin, ple de vinyetes i escenes molt personals que ens arriben fàcilment al cor; el bo d'en Guillaume sap molt bé com treballar els personatges i el seu desenvolupament emocional, i això sempre ho trobareu als seus còmics.
La part de ciència-ficció és espectacular. Els escenaris colonitzats, les naus, els colors del còmic, tot és absolutament meravellós. A més hi trobem el component reivindicatiu —anticapitalista i ecologista sobretot— que ens acosta a clàssics del cinema oblidats com Silent Running de Douglas Trumbull. Com a fan de la sci-fi, aquí clarament m'ha captivat. Potser el que menys m'ha agradat és la part final de la trama, un pèl precipitada i amb un conflicte que trobo forçat, però que, com acostuma a ser habitual als còmics de Singelin, acaba bé; en aquest aspecte cal destacar que és un autor que sap trobar sempre el costat positiu i és fàcil acabar de llegir les seves obres amb un lleuger somrís.
El que sí que segueix sense agradar-me, i això ja és un problema meu, una apreciació personal, és el disseny dels personatges. Ja ho vaig dir a PTSD i ho torno a repetir aquí: la forma que té l'autor de dibuixar els humans no em fa el pes, em tira sovint enrere i fa que desconecti emocionalment del relat. Val a dir que per la resta em sembla un autor potentíssim i que sempre recomanaré, però aquest petit detall no em permet connectar com jo hauria desitjat....more
En David Gómez Simó ens obsequia amb una eixelebrada i sensual aventura espacial en què dos herois de dues races diferents llimaran les seves dif3,5/5
En David Gómez Simó ens obsequia amb una eixelebrada i sensual aventura espacial en què dos herois de dues races diferents llimaran les seves diferències per arribar a nivells d'enteniment inusuals. Sens dubte els dos protagonistes són la millor part del llibre: imaginatius, ben definits, cadascun amb les seves particularitats i misteris, que acabarem descobrint (o no). Trobem també dues divinitats antagonistes que són el catalitzador de tota la trama i que protagonitzen una antològica lluita final.
La història és autoconclusiva, però sí que és cert que és una mica precipitada. L'autor juga de manera intel·ligent la carta d'uns capítols intermedis a tall de resum que fan avançar la trama a passos de gegant, però això genera alguns buits narratius que com a lector m'agradaria haver explorat. Per exemple, m'he quedat amb ganes de conèixer la societat catulana més enllà d'un plató de televisió.
Les referències a altres històries del Cercle Fetiller no són essencials, però sí que deixen una mica orfe el lector quan es tracta de donar més context a l'obra. Les picades d'ullet a altres autors, personatges i indrets comuns al citat Cercle poden resultar massa críptiques pels lectors que entrin de sobte en el seu univers particular a través d'aquest llibre.
El que sí que és d'agrair és que en David no tingui pèls a la llengua a l'hora d'explorar la sexualitat inherent a les rodesianes, un joc narratiu que sovint trobem a faltar a la literatura catalana, tan obcecada amb l'alta literatura. Llibres com aquest o Mugrons de titani del tàndem Macip i Roig porten la space opera a un altre nivell i ens fan xalar de maneres diferents. Així doncs, esperem que el bo d'en David ens acabi portant més aventures d'aquest parell d'eixelebrats adorables que són l'Urbàs i l'Org. ...more