Doble vara de mesurar

Aquest cap de setmana, que s'han guardonat algunes pel·lícules amb els Goya en una gala poc lluïda però on s'ha dit de tot i força, uns titellaires han estat detinguts i empresonats per exhibir, en el seu espectacle "La bruja y Don Cristóbal", una pancarta amb el text "Gora Alka-eta". Els acusen d'apologia del terrorisme. És veritat, pel resum que ens en fa en Basté al Món, que l'obra sembla poc apropiada per a infants. Està plena de sang i fetge. Ara bé, el que més em sobta, és la celeritat amb què se'ls acusa i van a la presó. El delicte, segons sembla, ve d'una pancarta a la darrera escena, però sembla més reprovable el munt d'assassinats i la violació que l'anècdota de l'escrit. Cal recordar que és una obra de titelles, no apta, mal programada i bèstia, però de ficció. També cal recordar on s'emmarca l'obra inapropiada, dins del Carnaval, que per a aquells que ho desconeguin, representa una època d'excessos; els excessos per preparar-se per a l'època de les mancances, la Quaresma. 
De fet, si aquest és el llistó que marca el magistrat, aquest ex-policia en excedència que actua contra allò que sembla enaltir la violència, se li girarà feina, perquè d'entrada, haurà de processar gran part del govern espanyol, en funcions, per estar vinculat al terrorisme d'Estat en forma d'hereus del cop d'Estat. Els socialistes, també haurien de vigilar, per la seva simpatia amb membres dels GAL i també s'hauria d'empresonar a tots aquells que fan apologia del terrorisme contra el poble català via xarxes socials.
El que m'indigna més però, és que passant-se de la ratlla només ho faci per un tipus de violència, posats a fer disbarats i a empresonar artistes -potser amb poques llums i sense gaires musses que els il·luminin- se'ls podria també acusar per fer apologia de la violació o bé per malparlar de l'església, malgrat en aquest cas sabem que durant el franquisme certes monges robaven nens acabats de néixer i els donaven a afectes al règim. 
El problema és que en aquest Estat, l'existència d'ETA és necessària per alguns perquè els dóna rèdits electorals i l'usen cada cop que tenen dificultats i els serveix per tapar-se les vergonyes. Qui sap si aquest rebombori no és per diluir i desviar l'atenció pública dels casos de corrupció de la casa reial o el Partit popular a València o els ERES d'Andalusia o qui sap si és per atacar un Ajuntament de Madrid massa d'esquerres. El que està clar és que si no hagués existit ETA o bé la nació catalana, se'ls haurien hagut d'inventar per tapar amb ells les seves corrupteles, màfies, excessos i animadversions. 

Maleïts lladres

Hi ha lladres i lladres. L'altre dia van entrar a robar a una casa d'aquí a prop, a uns veïns. Res. Uns treballadors que passen la major part del dia a fora i que de fet, a casa, poca cosa hi tenen. Records i quatre coses que han pogut comprar a base d'estalviar durant un temps. Fa més, van entrar a casa d'una amiga. També el mateix. Gent treballadora a qui és molt fàcil robar i que no necessita de cap destresa ni mèrit. Bé, l'únic mèrit que cal és ser un malànima, perquè si es tractés de gent que ho fes per necessitat, segurament escolliria aquells que no mostren cap tipus de necessitat, sabent de les dificultats que és arribar a final de mes per a un treballador i se'n solidaritzarien. Per tant, els que ho feren, segurament és perquè és el seu mitjà de vida i mancats de destreses i valor per entrar allà on sí que poden obtenir més però és més dificultós, on cal algun tipus d'habilitat especial, a part de saber de lleis, entren a cases fàcils on trauran poc i empobriran encara més a persones que malden per sobreviure, però és clar, és menys arriscat. Vaja, una mostra de covardia i perquè no, de baixesa humana,  
Entenc i fins i tot en moments de ràbia puc admirar certs lladres. Sobretot els que roben als bancs, aquí sí que cal una destresa i de fet roben a uns altres lladres. També alguns dels que roben coure. És veritat que ens empipen i ens fan anar malament, però sembla que és l'únic i petit maldecap que tenen aquestes grans empreses que ens collen i abusen de nosaltres, sobretot les elèctriques. Quin maldecap tenen ells a part d'aquests petits robatoris? Només cal pensar en l'exemple del Castor, que si bé no és elèctrica, sí que funciona com totes elles. Els beneficis pels amics del govern, les pèrdues pels usuaris. I així anem, que no podem fer res.
No dic pas que uns siguin els Robin moderns, i ara! Tots plegats només busquen el seu benefici però si més no, uns colpeixen aquells que s'aprofiten del sistema per enriquir-se mentre els altres, s'aprofiten del sistema per enriquir-se ells a base dels dèbils, dels que suren. Tots roben, però no és ben bé el mateix.

Aprofitant l'avinentesa d'uns morts...

Just després del terrible atemptat a la seu de la revista Charlie Hebdo, en Xavier Albiol, aquell alcalde que repartia pasquins on equiparava romanesos amb delinqüència a la ciutat de Badalona, va fer una piulada on es plantejava si tothom havia de tenir els mateixos drets. Literalment deia que "Potser és el moment que la UE es plantegi si pot seguir amb la política que qualsevol té tots els drets. No totes les opcions són vàlides".

El que potser hauria d'aclarir però, és quins són els seus barems per tal d'oferir tots els drets i perquè, i a l'hora que ho fa, potser hauria de fer una gradació de la vàlua de les persones, per tal d'ajudar, a qui es pugui perdre per Badalona, a saber on està i què en pot esperar dels serveis municipals.  

És curiós que hi hagi personatges com aquest, que vomitin constantment contra qualsevol col·lectiu que li és incòmode, aprofitant moments de dolor i que encara ocupi un càrrec públic. 

Ell, que governa una gran ciutat, hauria de saber distingir els individus del col·lectiu i no hauria de criminalitzar el tot per la part, ja sigui per la seva fe -sempre diferent a la seva-, ja sigui per la seva ètnia -sempre diferent a la seva-, ja sigui per la seva llengua -sempre diferent a la seva- o bé per la seva pàtria -sempre diferent a la seva- . Un cop més ens mostra la versió més vil, depravada i inhumana de com de baix pot caure un ésser humà, menyspreant un altre perquè, o bé té unes creences diferents o bé perquè no ha tingut l'accés als recursos, als coneixements o als diners que ha tingut ell i tot fent un poti-poti de conceptes, equipara el terme diferència amb delinqüència. Diferència a ell, és clar.  

Un escenari divers

Uns se'n van de cap de setmana a la segona residència. D'altres perden la feina. Per cert una feina molt per sota de la seva titulació però que aquesta maleïda crisi, maleïda pels mortals comuns, fa que les exigències a l'hora de contractar gent es disparin i es vulguin duros a quatre pessetes. I els obtenen. I se n'aprofiten i malgrat blasmen la crisis se'n serveixen. Uns de més enllà preocupats, sobretot, sobretot, per si el Barça tindrà un entrenador o altre. Gran trasbals del país. Si el Barça va bé, la resta, misèria i companyia. I algun que encara trobes, pocs, però n'hi ha, per sort, que s'indignen i s'empipen i no abaixen els braços. Argumenten i raonen, malgrat la sordesa s'escampa. El cert és que els que tenim feina no notem tan la crisis. Guanyem menys, treballem més, però anem trampejant el temporal. Un temporal gran. D'aquells que està sacsejant els fonaments del nostre estil de vida. Ara bé, això no pot ser excusa per acabar amb tots els drets aconseguits. Diguem-n'hi educació, sanitat, cultura o ics. L'embranzida fa que tot s'aprofiti i la por a perdre el que es té, fa que molts mirin cap a un altre costat, mentre les tisores avancen implacablement. Cert és que els que més tenen, tindran. Mai ens hauríem d'haver cregut que aquest món és just, ni que ho podria arribar a ser. Senzillament, tot s'ha de batallar. Guanyar i els èxits aconseguits pam a pam, s'han de guarda amb zel, amb cura. Diu una dita índia, la terra no és un llegat dels pares als fills, és un préstec que fan els fills als pares. I amb aquest esperit, potser caldria replantejar-se moltes coses. La llista és inacabable. Els vividors també. Però potser seria hora de començar a passar comptes. Tenim un exemple proper. Islàndia. Per on comencem?

Malgrat tot, podem demanar

La gràcia consisteix en trobar el plaer en els petits detalls. En les nimietats. Potser coses del dia a dia, potser instants viscuts. Avui, una posta que s'allarga - a Calders darrerament en tenim  un munt, com arreu - i que ens sorprèn; potser també una abraçada càlida del fill, sorpresa perquè és espontània i intensa, o qui sap si un matí on a l'escola tot flueix o una trobada casual... És igual. Petits moments que alegren un instant i s'allarguen més enllà, deixant-te un regust dolç als llavis difícil d'esborrar. 
Són aquests moments, els que no tenen preu, els que no ens podran prendre. Ni l'Estat malcarat, injust i salvatge, ni el govern de la Generalitat, que ens criminalitza i robant-nos el que hem guanyat justament, encara cínicament ens ho agraeix. Quina barra! 
Mes no podran. És fum que no poden tancar. Bàsicament perquè no té preu. Literal. No ho poden vendre ni empenyorar, sinó ja faria dies que ens haurien hipotecat els moments alegres, els moments feliços i ara ens passarien factura. Ens desnonarien, per descomptat. I sort en tenim.
Com avui, l'estimada Generalitat ens ha avançat una part del sou, tampoc calia, no ho hem demanat, encara falta per a final de mes, però de propina, ja bé retallat. De moment un 17 %. Diuen que abans de final de mes ens retornaran una part i la resta, Déu dirà.
Es nota que hi ha Unió, ells tenen fe. Jo, la veritat, el que parlem i pactem entre els vius, no ho deixem per éssers suprems que mai venen quan ets necessitat. Sóc del ram de Sant Tomàs. Els peus a terra i el cor ben alt, que del firmament mai m'han ajudat.
Però el què deia. Malgrat tot, i disculpeu-me els que ho passeu pitjor, que en sou molts, segur, deixeu-me reclamar també el que és meu. Sense comparacions, cadascú segons el pactat. Deixeu-me demanar justícia també per a mi. Justícia universal. Som germans. Germans governats per éssers superbs i tirans. Per cecs i sords ben peixats. A ells mai els mancarà de res, malgrat ens comprenguin. Malgrat es solidaritzin. Un rot i fins demà.
Per això, avui per avui, i reclamant igualment el que és meu, m'aferro al que ambdós sabem que val i no és el que es pot comprar. Són els moments. Els instants. Moments trivials bells, però digue-m'ho fluixet. Que els voltors i n'hi ha molts, ronden per dalt. 

Un Bages mogut de nit

Pals erectes flanquejats de cabelleres negres buides al matí.
De nit, perruquers animosos sotgen l'horitzó evitant ésser vistos mentre acòlits de mans destres, enfilats en llargues escales, escapcen tot allò que els sembla sobrer d'unes línies llargues i xerraires.
Després, amb el botí estès en camps acabats de llaurar, despullaran sense miraments les línies metàl·liques i sense consciència ecològica deixaran els vestits escampats arreu i s'enduran amb furgonetes atrotinades i velles - això diuen- , la preciosa càrrega que vendran encara calenta de les últimes converses.
A les rotondes, mossos abrigats esperen els viatjants sense gaire èxit per recuperar la preciosa càrrega. Saben els viaranys més amagats.
El Bages poc a poc està més silent i comerciants sense gaire miraments, compren cables manllevats de nit mentre la del monopoli haurà d'encomanar a la Xina noves remeses de matèria primera.
La resta, els de a peu, com ens diuen, entre la joia de veure'ls patir perquè els beneficis baixen - ja era hora - i la tristor perquè potser no és el mitjà per posar les coses al seu lloc- i tard o d'hora ens ho gravaran, poc habituats a les pèrdues -.

Buscar els pèls als ous

Hi ha una expressió nord catalana que diu això, buscar els pèls als ous, per mirar impossibles, per fer-ne un gra massa de les coses i potser per aquell punt de mala fe doncs ja se sap que als ous, de gallina, no hi ha pèls.
Doncs bé, sembla que uns de la Guàrdia Urbana de Barcelona, malauradament deurien ser o uns o altres, veient una noia sola circulant per Can Fanga en un cotxe amb matrícula francesa i adhesiu del Cat, decidiren treure pit i mostrar la seva autoritat. La noia en qüestió havia treballat a la Catalunya Nord durant anys i per això portava la matrícula francesa, i el Cat, perquè vol.
Bé doncs, com dèiem, els de blau, cofois...
- Alto aquí señorita! Perquè trobar un urbà que parli català a Barcelona és com pixar a contravent i esperar no mullar-te... difícil.
Només baixar la renyaren, sí, és així, són alliçonadors els barrufets i li digueren que això de portar el Cat era lleig, antiestètic i perillós, sobretot això, perillós. I és clar, com que per això no la podien multar - ves com ho justificarien -, varen buscar una excusa qualsevol, que si sent espanyola, ho diu el carnet d'identitat señorita... deixeu-me dir que jo en tinc un del Bon Preu, seré ciutadà econòmic?... no ho sé, però perdo el fil...
Doncs això, que hauria de portar matrícula espanyola i més fent temps que havia tornat de França - explica-li a algú que no vol escoltar i va armat que si la Catalunya nord és tal o Pasqual, si per obrir les llaunes d'escopinyes deu fer-ho a cops de cap el sagal.
Però bé, a més de la sanció o proposta de sanció, no sentint-se satisfets, varen anar més enllà. Cotxe immobilitzat i demà a passar pel germà gran, per la Guàrdia Civil, què t'has cregut? Tal com dic, demà a les dotze al "cuartelillo".
D'entrada dubto que li puguin segrestar d'aquesta manera el cotxe i més portar-lo als enciams, però encara que fos possible, seria una manera correcte de procedir? Aquesta és la tasca de la Urbana? Immobilitzar-li el cotxe perquè la matrícula és francesa i porta el cat?
Als pobles, si més no, la policia hi és per ajudar al ciutadà, no per fer el fatxenda i cohibir aquells que no pensen com ells. Són un servei públic.
Home, d'acord que la Guàrdia Urbana ha de fer unes tasques concretes. D'acord també que els civils, ara que no tenen trànsit ni ETA s'avorreixen dedicant-se tot l'any a preparar la desfilada de la Hispanitat, però és la manera correcte de procedir? No hi va haver un excés de zel? Representava un perill potencial?
No ho crec. Senzillament era una presa fàcil. Un objectiu sense dificultats.
Com diuen els espanyols "los mismos perros, pero con distintos collares".

Nova oració del pare nostre

Ara que ja és l'hora,
escoltem les sàvies paraules d'en Miquel Martí i Pol...

Pare nostre que esteu en el cel,
sia augmentat sovint el nostre sou,
vingui a nosaltres la jornada de set hores,
faci's un xic la nostra voluntat
així com la d'aquells que sempre manen.


El nostre pa de cada dia
doneu-nos-el més fàcil que no pas el d'avui,
perdoneu els nostres pecats
així com nosaltres perdonem
els dels nostres encarregats
i no ens deixeu caure a les mans del director,
ans advertiu-nos si s'apropa.

amén.

Avui comença...

... la primavera. I només cal sortir a voltar amb els sentits ben oberts.

1. Poll de moro o coralet. 2. Dent de lleó. 3. Fetgera. 4. Verònica pèrsica. Totes les fotos les he fet a Calders.

Tenim el què ens mereixem

La nevada de la setmana passada, a més de deixar-nos uns paisatges de postal, va servir per constatar que tenim el país què ens mereixem. És veritat que moltes coses van fallar, tipus subministrament elèctric o bé neteja de carreteres, però també és veritat que d'autocrítica poca en fem. No parlo ara dels polítics que ja estan purgant - és fàcil buscar caps de turc - , sinó dels que el dia de la nevada, tot i la previsió de forta nevada, es van quedar embussats a les carreteres. Segurament a molts els era impossible deixar d'anar a treballar, d'altres potser tenien encàrrecs per fer, però el què està clar, és que potser algun dels conductors empipats allà retinguts, podria haver entonat un mea culpa davant de les càmeres, encara que fos fluixet, reconeixent que era previsible. Ara bé, tots els que varen enfocar blasmaren contra l'administració sense reconèixer cap error propi.
Sembla que volem viure en una situació de risc zero, quan és impossible i a més a més sense voler assumir responsabilitats. Fixem-nos que fa temps que es parla de fer pagar pels rescats a la muntanya en cas d'imprudència. I sembla evident. Tot i això encara hi ha qui truca als bombers perquè s'ha perdut i arriba una hora tard a l'arrossada o bé perquè està cansat o bé perquè s'ha torçat el canell o el turmell... i espera que li solucionin els problemes. I a sobre exigint, si senyors, que paguem!
Sembla que el pagar impostos ho justifica tot i potser no és tan veritat.
D'altres van a viure a tocar de l'aeroport del Prat i volen que després el treguin, o a tocar del de Sabadell, o a prop d'una granja i volen acabar amb els esquellots... vaja, que d'exigències mil.
Un altre cas sorprenent és el dels mossos de les pistes d'esquí. Si jo vaig fora pista, això que avui sembla una gran bestiesa, però que des de tota la vida s'ha fet i se'n diu esquí de muntanya, intentaré informar-me'n quan ho faci, buscaré l'itinerari més adient i si per mala sort caic i em faig mal, serà culpa meva i de ningú més. I només m'esperaré que em vinguin a cercar si no em puc moure i estic greument ferit. Per cert, dit sigui de passada, que sent una activitat privada, no hauria de ser seguretat privada i no tots els contribuents els que paguéssim per l'oci d'uns quants?
Bé, deixant de banda això, penso que en aquest cas com en el del cinturó de seguretat, més que el nostre benestar el què es té en compte és la salut del compte corrent de les asseguradores, ja que els morts i els ferits surten cars, econòmicament, és clar i per això s'hi destinen uns recursos que potser no caldria.
I amb tot aquest panorama, amb tot aquest allau d'exigències, sembla ser que anem cap a una societat cada cop més controlada, més regulada, més pautada. Sembla ser que cada cop tenim menys deures i més drets i això, aquest tarannà, aquesta manera de funcionar, es transmet als infants, i conceptes com esforç, responsabilitat, autocrítica, superació, reconeixement de les limitacions i dels errors, sembla que s'esborren del vocabulari per passar a tenir termes referents a les exigències i a les obligacions - però d'altres envers nosaltres, no les nostres - i drets, sobretot drets i més drets.
Després no ens estranyem del què tenim.

Coses de la llengua

Curiositats de la llengua, Millet, en la mitologia catalana, és un follet minúscul de forma poc determinada que es deixa endur pel vent per volar. A més a més té la capacitat d'embarassar les dones que reben de cara el vent amb el follet, infantant mesos després un ésser deforme que així que neix fuig cames ajudeu-me.

I ves per on, avui dia es parla força d'un follet, perdó, Millet, que també emportat pel vent ha, no embarassat fadrines, sinó buidat les caixes de l'Orfeó. Tanmateix però, no ha pogut fer com el seu fill mitològic ( la Mola ) i fugir sense deixar rastre.

Es veu que això de ser prohom ennuega i omple tant que després es perd el món de vista i un es creu amb el dret de fer i desfer a plaer. Els altres, diguem-n'hi els patrons, els que potser haurien d'haver vetllat per la bona gestió, es planyen de no haver sabut llegir els senyals, amb tot però, aquest follet s'ha emportat una bona picossada, a més de la creu de Sant Jordi. La confiança cega els ha deixat a les fosques.

Segurament mai se sabrà quant ha rampinyat, ja que és difícil aclarir els comptes, però el què està clar, és que si tots som iguals i als pelacanyes ens observen amb lupa tot allò que fem, aquest prohom, espècimen digne d'admiració, també hauria d'haver estat controlat amb lupa, què dic amb lupa, amb microscopi! Ja que ells, els prohoms i ell en concret, tenen més responsabilitat, doncs gaudeixen d'un estatus que els fa més visible i alhora gaudeixen de més privilegis. Vaja, sembla que tenen tots els privilegis.

Era d'esperar però. Si seguim valorant les persones no pels seus actes,- ja veieu com ha actuat aquest cràpula - sinó per l'aureola de l'estatus, guanyat o heretat,així anirem, trobant Millets arreu.

I és que estem perdent el nord, estem perdent l'essència de l'ésser humà, on cadascú es forja el seu destí i els mèrits se'ls guanya cadascú. Però ja se sap, si ets prohom - d'ascendència, herència - o príncep, pots ser un inútil acabat que el teu cognom et garanteix l'estatus i el benestar, sense haver-te de justificar, sense haver de demostrar, sense haver de lluitar.

Després passa el què passa.