Visca la festa major i la comissió!

És un any estrany, molt estrany. El coi de virus ens està fent canviar molts hàbits i moltes de les coses que donàvem per descomptades, veiem que no. Que s'han de replantejar. 

Ara estem en plena Festa Major al poble. Uns dies en que la gent surt al carrer i fa més poble i ens trobem més i xerrem més -morrió posat- encarant el final d'estiu amb bon humor, tot retrobant-nos després d'un període singular. 

Aquest any semblava que la Festa Major seria diferent, més insípida, però tenim la sort, i als pobles això és una sort -la riquesa immaterial que no es veu però se sent- que comptem amb un gruix de joves que treballen amb il·lusió i serietat per fer de la Festa Major, una festa especial. Que s'impliquen amb el poble i tiren endavant l'esperit de viure aquí amb força. Dic esperit, perquè aquests dies, participant en les activitats de la Festa Major, veig que hi regna l'esperit que fa de pobles com Calders, un poble gran. Un poble acollidor.

D'una banda es percep en els organitzadors, gent jove i compromesa, que treballa pel poble de manera desinteressada, donant temps i energies per fer que cada any les activitats siguin millors i sobretot, actuant de manera inclusiva, fent que la festa del poble sigui de tothom i per a tothom. 
Un exemple, el torneig de volei. Durant un temps s'ha vist que al poble hi havia afició i veient-ne el potencial, s'ha incorporat com un acte més. Però el més interessant és que aquest acte, és un acte que abasta un ventall ric d'edats, obert a tothom, inclusiu, on per participar només cal tenir-ne ganes. 

D'altra banda amb les propostes, imaginatives per poder esquivar els contratemps.

La manera com organitzen els actes, denota que ho fan amb il·lusió i crec que força amor, perquè se'ls veu disposats a donar el millor d'ells i fer que tothom se senti bé.

A Calders tenim la sort de tenir una comissió dinàmica, jove, alegre, oberta, implicada, treballadora, imaginativa, que és capaç de fer que els que participem als actes, ens sentim bé. Contents i orgullosos de formar part d'aquest poble, on tothom es coneix i tothom es saluda. On la relació és propera i on tothom és important. 

Davant d'això, només pots estar agraït de formar part d'aquesta comunitat i donar les gràcies, cada dia i a cada moment, per tenir aquesta riquesa i saber que a la llarga, els teus fills, segurament en formaran part d'aquesta roda. Gràcies als joves d'avui, perquè els teus fills, en veure que el jovent del poble hi és, donant temps i esforç, faran el pas i esdevindran el relleu natural. S'implicaran com quelcom lògic.

Per cert, hi ha coses que són genials i una de les que com a pare t'omplen més de felicitat, és veure que infants d'edats molt dispars, s'entenen i es respecten, es valoren i s'ajuden i això, ja a nivell humà, és una de les riqueses que no hauríem de perdre i que ens fan especials. Ens fan poble i Calders, en això, és gran. Molt gran.   

Que bonics són els anuncis...

Just arribar-hi. També han marxat.

Aquest matí hem anat a la Resclosa de Rubió. A fer un bany. És un lloc tranquil, net, calmat, a tocar de Monistrol de Calders. Hem agafat quatre coses i hem estat allà banyant-nos. Més o menys, perquè l'aigua, tot i que ve del parc natural de Sant Llorenç del Munt és freda. Sorprenentment freda.
És un lloc molt bucòlic, quatre ombres i tres taules per qui hi vulgui menjar. Com sempre en aquests llocs que et sembla que són isolats, desconeguts, hi ha qui hi arriba primer i t'aixafa la guitarra. Suposo que el fet que l'altre dia sortís a la tele, al Temps, hi té força a veure. Una família de Terrassa. El cotxe amb més estanqueres que la legió i de colofó, un toret ben perfilat. Ara, excepte quan l'home es llençava en planxa i feia quatre crits simiescs i demostracions de bíceps, poc soroll més. Però l'alegria dura poc.
Un quart d'hora més tard ha arribat una parella ben mona, amb nena, bronzejat i roba xic de bany. Tot d'anunci. Fins i tot instal·lar-se a tocar de la nostra tovallola. Malgrat l'espai existent. A un pam del cotxet que teníem aparcat i a dos pams de l'entrepà. M'escampes la crema solar, noi? Què hi farem! Aguantar que li digui a la nena no ploris, covarda, per l'aigua freda i que petita que ets, no veus que es riuen de tu ¿? mentre et mira amb una cara de complicitat que tu no saps ni vols correspondre. I és clar que plora, adonis de llautó. Si està gelada i la nena no arriba als tres anys!
Però fins al moment la situació era salvable. Ara, un quart d'hora més tard, es veu que van de quart en quart, ha arribat un trio fantàstic. Amb dos gossos i nevera de plàstic inclosa. Pensava que ja no en quedaven d'aquests. I sí, han donat pel sac. Lucas, Lucas, no, no... Un dels gossos es deia Lucas i els crits eren perquè aquest estava passant per sobre la tovallola del pobre infeliç d'abans, el de nena, no siguis petita. Però els gossos, innocència animal, vinga campar i de tant en tant la cançoneta.  Lucas, Lucas, no, no...
Tot seguit, per continuar la festa, un personatge estrafolari. Samarreta imperi blava a punt d'explotar. Ah, i també la mateixa cançó. Nena, no ploris, no ploris. En aquest cas la nena d'uns 4 anys i també, que no està freda, nena, mira el papa... Mentiders! Si sortíem amb cacauets! Estava gelada i jo, si no fos pels tabús de l'edat i per dignitat, també hagués plorat. Només faltaria.
Hem marxat al moment àlgid, just quan devia aturar-se un autocar. Quina alegria!Quina festa! Gent de totes les edats, amb neveres, gossos, crits, porros i aquell voler compartir conversa amb desconeguts. Alçant la veu perquè tothom sentís les ocurrències divertides d'altri. Que n'és de complicat tenir pau i tranquil·litat en terres baixes i sobretot, quan aquests llocs surten a la tele. 

Un motiu més per estimar Calders

FINAL DEFINITIU: Calders.
cens 750.
participació 381 (50,80%).
Sí: 353 (92,89%)
Abs: 17 (4,47%)
No: 10 (2,63%)
Nuls: 1( 0,01%)

i res més a dir...

Camí cap a la Independència

Avui pensava fer-ne un dia de ritual. Sortir tota la família plegada i anar a votar. Ara bé, l'home proposa ( amb permís de la Lali, tot i que ella també proposava ) i el fill disposa.
Des d'ahir que té febre i per tant, res d'anar plegats, a escapar-nos quan podem i a gaudir d'aquesta jornada però en la intimitat.
Ara bé, malgrat el vist i no vist d'anar a votar, la felicitat hi és i el vot l'hem fet. Primer un, després l'altre i el Berenguer... quan sigui vinculant, d'aquí poc.
Per cert, heu vist la quantitat de mitjans estrangers que en parlen, des de Madrid fins a París, passant per Angola, Escòcia, Anglaterra, Itàlia, el Quebec, Turquia, Brasil, Suècia, Suïssa, Paraguai ... Per cert que cadascú fa la seva lectura i si bé en general són força objectius, donant dades, els diaris espanyols són més partidistes, com no.
Una dada, a Calders, al migdia català, les dues, un 30% de participació...
Sembla que quelcom es mou... jo ja poso el cava en fresc o el xampany, que si arriba el dia, brindem amb aigua bruta si cal.

Els petits canvis són poderosos

Ahir al vespre hi va haver a Calders la reunió constitutiva de la Comissió per organitzar una consulta popular sobre la possible Independència de Catalunya.
Un nombrós grup de gent hi va anar, des de gent d'una vintena d'anys a d'altres que passaven la seixantena. Un univers ampli que demostra que la Independència és quelcom que preocupa a molta gent i variada, sense importar l'edat. I em va agradar.
Un altre dels aspectes que també em va agradar, és que també hi havia gent de sectors professionals variats: mestres, pagesos, enginyers, jubilats, estudiants, professionals liberals, paletes ... moltes professions amb realitats diàries diferents però un interès comú.
Unint ambdós paràmetres podem veure que potser allò que es deia, aquell quan siguis gran canviaràs o que aquest tema només interessa a un cert sector, potser no és del tot cert i que molta gent vol dir-hi la seva.
La consulta que es farà segurament no provocarà canvis immediats, possiblement l'endemà tot seguirà igual, però de ben segur que aquest rau-rau, aquest sentiment que es desperta, a la llarga es veurà reflectit. Un dia emergirà i demanarà l'espai que li correspon i les pors i els tabús que sempre l'han acompanyat, com un acte de normalitat desapareixeran. Perquè viure en democràcia també és això, decidir si ens agrada el joc i fins i tot decidir si volem estripar la baralla.
Com deia el mític, el magnífic, Capità Enciam, els petits canvis són poderosos.

Es diu Rafa

Estic content. Fa vora de deu anys que ja no visc a Castellar i segurament moltes coses han canviat.
Durant aquests anys he viscut a diferents pobles i del poble de l'alt Vallès, com diu un bon amic, en guardo el record dels carrers buits i les botigues tancades. Fins i tot ara quan hi volto, domina el record per sobre de la realitat i me'n vaig amb la falsa sensació que segueix sent aquell poble que cantava la Madam, el poble mort. I la veritat és que ha canviat molt.
Ara bé, malgrat la llunyania, malgrat les noves arrels, moltes coses encara m'hi lliguen - amics, família, records...- i segueixo tenint un bocí de cor allà ancorat. Com diuen, vols i dols.
Potser perquè molta de la gent que m'estimo hi és, potser perquè forts records d'infància hi són, sigui com sigui però, vull el millor per Castellar.
Per això, per sobre de partits, per sobre de colors, estic content del canvi que es produirà.
Un amic, un company, un bon home, algú amb qui he compartit moltes hores i moltes converses, s'ha postulat com a cap de llista per a les properes eleccions municipals de Castellar. Es diu Rafa.
No sé si el partit que representa serà el millor per Castellar, tampoc sé com ho han fet darrerament, doncs poc que els segueixo, però el què si que sé, és el què ell pot oferir.
Ja al seu bloc comença definint-se, però és en debades. Qui el coneix, sap com és i qui no, només li cal una xerrada amb ell per descobrir-lo o senzillament veure'l actuar per fer-se'n una idea.
És un personatge únic. Parlar amb ell és agradable, sempre clar i alhora sempre té aquell punt, diguem-n'hi do, de saber trobar el camí planer, del fer tranquil i parsimoniós. Compromès amb les idees i els amics, ho dóna tot per allò en el què creu. És algú real, sense màscares, només el què es veu.
Possiblement no guanyarà les eleccions, però de ben segur que Castellar, tindrà a l'ajuntament algú més realment preocupat pel poble.
Com deien fa anys, amb el Rafa, m'agrada Castellar.

El meu bosc és Calders

Amb el temps arriba un moment en què alces el vol, en què vols experimentar. Ja no pots esperar. Bats les ales i t'enlaires per sobre de tot el què coneixes, per sobre de tot el què estimes. I des d'allà dalt, volant sol per primer cop, provant aquesta estrenada llibertat, mires on anar; ara a tocar de l'arbre que t'ha vist créixer, ara boscos enllà. La decisió serà alegre, el volar irregular. Res no et pot aturar, res no et pot fer trontollar. Si un arbre t'atrau, sens dubtes l'inspeccionaràs, si un bosc et convenç, feliç t'hi instal·laràs. No en va et reconeixes l'amo del teu destí, no en va, t'embriagues del teu nou poder.
Temps enrera, el batre d'ales em portà lluny, a la Catalunya Nord, a prop en quilòmetres però lluny del conegut. Un estat diferent, el mateix país. Canvi d'entorn, canvi de costums. Des de la distància arribà l'hora de mantenir lligams llunyans, des de la proximitat de crear-ne de nous. Una tasca nova que s'entomà com un al·licient afegit, com un repte a superar.
Anys després però, un cop l'experiència t'ha omplert, un cop el camí has esgotat, has d'alçar-te de nou i tornar a volar. Ara bé, mentre dormies tot ha canviat. L'ocell que s'estrenava s'ha tornat més feixuc, les novetats que l'esperonaven ara el terroritzen i la tria que era llibertat, ara és un maldecap. Sense adonar-te amarres invisibles dia rera dia han anat sorgint, costums senzills s'han anat establint.
I a la fi, quan cansat alces el vol, veus que allò que deixares enrera ja no és el mateix, allò que conegueres, ara t'és desconegut i al davant, com un mapa ben obert, un país se t'ofereix ple de racons per descobrir o espais per coronar. La llibertat que temps enrera t'alegrà, el mapa que sense límits et seduí, ara, amb el pas del temps t'ofega i t'oprimeix, car enlloc hi tens ja res, enlloc ets algú. La immensitat t'aclapara, l'infinit t'encongeix.
Però arriba un dia, caprici del destí, que descobreixes un indret especial. Un indret amical. Un bosc frondós sembla que t'estava esperant o potser ets tu que sense saber-ho l'estaves cridant. I només arribar-hi t'hi sents acollit, t'hi sents estimat. L'entorn et recorda, tu te l'estimes. Sou un per l'altre, malgrat ser tu qui el buscava, tu qui l'anhelava. Després de molt volar pots descansar, pots niar. Lligams nous es fan i el vells, si eren ferms, es mantenen, malgrat l'espai que hi hagi entremig, malgrat els dies d'oblit.
Ara tinc un nou bosc, un bosc per descobrir. Cada arbre m'és nou, cada arbre m'és conegut. L'estrany s'ha fet conegut. El bosc no s'ha fet estrany.