De càmping

Les Bulloses amb els Perics al fons

Hem passat uns dies de càmping. A tocar de les Bulloses, a la Catalunya Nord. És un càmping salvatge, al mig del bosc, a uns cinc quilòmetres de Montlluís. Les parceles són petits espais entre els arbres, emboscades i els serveis hi són escassos. Latrines i poc més. Una botiga minsa a recepció amb WIFI, venedors de pa cada matí i mercat un cop per setmana dins del càmping. Un indret fantàstic.
Està a tocar de la pista que puja al llac de les Bulloses, a l'altra banda d'on s'agafen els busos i on hi ha l'aparcament dels cotxes. És a la plana, travessat pel Tet, el riu que neix al Carlit, passa per Perpinyà i va a regar la Mediterrània. Transparent, ample, fresc, ple de meandres i net, molt net. Diàfan. Al Pla de Barres.

El Tet al seu pas pel càmping

Cap al nord es pot anar a Alta Muntanya, això sí, primer uns quants quilòmetres de pla que permeten fer excursions tranquil·les i agradables ran de riu, després ja s'enfilarà, fins a l'estany de la Pradella o les Bulloses i si les forces acompanyen i les ganes hi són, ascencions fàcils i agraïdes. Cap al sud, a pocs quilòmetres Montlluís. Una passejada ombrívola i fresca. De fons el Cambre d'Ase. Al nord, el Peric i el Carlit.
Totes les passejades ben senyalitzades, amb passeres de fusta. A tocar d'un riu ben net. Els marges, en alguns trams, reforçats amb travessers de fusta per crear espais calmats, per pescar, banyar-se o reposar. Cadascú a triar.  
Ja ho deia el meu avi, si el timbaler del Bruc, en comptes de tocar el timbal s'hagués tocat una altra cosa, com a mínim l'entorn ho agrairia. El país potser no, perquè els francesos, pitjor que els espanyols. Tenen més cap i ho saben fer més bé. Però quins Pirineus tindríem...

Créixer entre llibres

De petit anava molt a casa dels avis. Vacances, caps de setmana... I era una casa especial. Màgica. Arreu, fos on fos, obrint una calaixera, un bagul o un armari, hi havia llibres. Llibres, revistes, fulletons...I més llibres, revistes i fulletons... Encabits per tots els espais, a tots els racons.
L'avi havia treballat o ajudat, segons les versions, al mercat del llibre de Sant Antoni i tenia molts d'aquests llibres a casa. Li agradaven i en comprava sense mesura. Per tant, la casa estava plena de llibres, arreu en trobaves, fins i tot als llocs més insospitats, a més de l'armari horrorós i mal fet que havia construït el meu besavi per a aquesta finalitat i que es tenia com una obra d'art en aquella casa. Lletja, però una obra d'art.
El millor, per a mi, era que eren llibres de tot tipus, des de llibres sobre la fauna marina a d'altres de política o de fotografia o còmics o el què fos. Literalment, el què fos.
Quan arribava a casa seva sempre anava primer al passadís. Un passadís estret i fosc i allà, assegut al terra, amb les cames creuades tot tocant amb els genolls l'armari i l'esquena repenjada a la paret, anava remenant els llibres. Fullejant-los. Era un espai de pas amb el sòl fred, l'economia familiar d'aquella època - ara hi tornem a ser - no permetia tenir tota la casa escalfada sinó que només les cambres que s'usaven, on em passava hores i hores remenant llibres. Mirant imatges d'uns, llegint d'altres, remenant-los tots. Tenia total llibertat. I allà viatjava, somniava.
Ell es passava les hores al balancí llegint novel·les d'Estefania, jo per terra remenant llibres. L'àvia fent ganxet.
Potser d'aquells dies, d'aquell munt d'hores entre llibres i més llibres, em ve la passió. L'interès per aquests. Per llegir-los i per escriure. Sense cap pretensió, només per gaudir, per passar-m'ho bé, perquè és el què he viscut.
Ara a casa també tinc força llibres, no tants però, i si bé sovint em plantejo la possibilitat de cedir-los a una biblioteca o donar-los a amics, massa trasllats fan mal, un cuquet de molt endins em corseca i em parla de l'oportunitat i la sort que vaig tenir jo tenint tants llibres a l'abast i potser per això, potser pensant amb d'altres més propers, els mantinc a casa. Encara que sempre penso: Un dia...
Però aquest no arriba. És més fort que jo i quan estic una mica moix, cansat, trist o bé alegre i somniador, tan hi fa, m'assec a frec d'aquests i els miro, els observo i, perquè no, a vegades m'agrada passar les pàgines tot olorant-les, tocant-les. Sentir-ne l'aroma i el tacte i aquests em parlen de moltes coses. D'indrets llunyans o propers, d'històries tristes o alegres. D'una infinitat de coses que m'omplen i em fa feliç.

Càmera en mà

Tendresa

És una fal·lera. Sembla que no me'n puc estar. Quan surto, sigui per a fer el què sigui, sempre porto una càmera en mà i quan miro al meu entorn, ho miro en clau de foto. A la bossa ja en porto una de petita per si de cas. Però lluny d'impedir-me gaudir de l'instant, em sembla que me l'amplifica, ja que em fixo més en els detalls. De prop o de lluny. Macro o tele. I després gaudeixo pensant en l'angle, en la llum, en el moviment. És veritat que moltes vegades, no sempre, les faig en automàtic, però sovint m'agrada jugar amb l'obertura i la velocitat. Sobretot si hi ha molta llum o molt poca, els extrems.
I en arribar a casa m'assec i gaudeixo mirant les fotografies. Mirant si he estat capaç de captar allò que volia, aquell instant i ràpidament quan en trobo una que em diu quelcom, vull compartir-lo.

Un llit còmode

Fa dies que intento caçar la guineu. Condueixo amb la càmera a punt, engegada per si la veig i immortalitzar-la. De moment encara no ho he aconseguit. Ara, un cop l'hagi feta, la compartiré, perquè per a mi és una afecció que té sentit en la mesura que la pots transmetre, si pots fer que els del teu entorn arribin a copsar allò que et desperta aquell instant a tu: tristesa, alegria, bellesa, serenor...
Possiblement tot va començar veient fotografies a casa, velles fotografies en diapositiva oblidades al fons d'un armari. Fotografies d'indrets i personatges desconeguts però que em transportaven lluny i em deien molt i ara, amb el temps, m'he afeccionat a fotografiar allò que em sedueix, que em diu quelcom. I fullejo llibres de fotografies i em demano com les han fet. Però no a nivell tècnic, que també, sinó com viu aquell fotògraf, què fa per aconseguir aquells instants i sobretot, què els passa als fotografiats, despertant-se'm la curiositat.

Cloure l'estiu

Que en són de dolces. Collides d'una en una, en família, cercant entre un munt i escollint-ne les millors. Les més grosses. Les més vistoses. Cridaneres per definició. Les altres les deixem, per demà o un altre dia que mai arriba. Només un dia per collir, per cloure l'estiu. Més dies seria massa dolorós i tampoc tantes en volem.
El fruit dóna sentit a moltes coses, entre elles a la planta espinosa i persistent. Tradició ja instal·lada, agredolç comiat d'estiu, la seva negror ens recorda que tot s'acaba. Que tot té un final i les vacances, ves què hi farem, també.
Quan vespreja acabem plens d'esgarrinxades, de dits lacerats i tuppers plens. Dies després, a casa, qualsevol tarda, a pesar-les i bullir-les. A preparar la melmelada que més endavant, amb el fred o les fulles caigudes, ens portarà la fragància de l'estiu que es clou. Dels viatges fets, els llibres llegits, les mandres viscudes i les hores perdudes.
Un altre any collint les móres. Un altre estiu que se'n va. Aquest però, amb el fill que ja vol collir, que les pren, les mira, les olora i després, cansat de la feixuga tasca de cercar, del recipient sempre mig ple, les llença enmig d'un somriure trapella i una mirada espurnejant. Mira com salten! Mira com se'n van!
I què li diràs? Que costen de collir? Que em dol perquè amb cada móra l'estiu s'escurça i demà, o l'altre, ens veurem menys? Jugarem menys? Que estarem menys estona junts, per tot, fins i tot per enfadar-nos d'aquella manera que mai dura, que no és feixuga? Només un instant? Un sospir? , car la innocència no coneix de premeditació i tot allò que fa, enrere ràpid va.
Però, no! Només per resposta un això no es fa, però en el fons, és igual. Collir móres no és per collir-les, per fer pes, per fer melmelada, és per cloure l'estiu, per prendre el temps per pensar en el què deixem enrere i el què comencem.
Una nova aventura. Un nou any. Aquest a Mura. Un nou repte temptador. Escollit amb il·lusió. I malgrat el repte, la il·lusió, l'elecció, sempre costa haver de separar-se de l'infant, gaudir-ne menys, jugar menys, enfadar-se menys. Però és llei de vida i demà, serà un altre dia. Al vespre en parlarem.

Dels espais públics

L'altre dia, voltant per Ginebra ( caram, com sona això... ) , vam anar a parar a un parc. Un parc públic enmig de la ciutat, dels molts que hi ha.
A l'entrada hi havia fets a terra amb rajoles, deu o dotze taulells gegants d'escacs. A sobre, ben posades, les peces d'escacs o de dames. Més d'escacs que de dames i en alguns, la majoria, gent jugant-hi. Gent de tot tipus, grans, joves, d'aquí, d'allà o de més enllà. Molts d'ells amb una cervesa a la mà, feia molta calor.
Més endavant, un parc infantil. Un senyor parc. Com els d'aquí. Ironia, s'entén.
Al primer espai hi havia una font que anava rajant tota l'estona ( serà perquè tenen el llac i l'aigua els sobra? ) i aquesta, quan queia a terra, seguia un canal fins a un espai circular, obert només en un punt, on l'aigua s'acumulava i feia les delícies dels infants. A tocar, paret amb paret, un sorral.
Més enllà uns tobogans, uns gronxadors...
Seguint pel parc vàrem trobar després un canal. Devia fer un parell de metres d'ample, si hi arribava i potser un metre de fondària. A dins, gent banyant-s'hi. Famílies, joves, nens i nenes.
I és clar, tot plegat en un entorn ombrívol amb arbres i gespa amb gent a vessar, xerrant, descansant, dormint o llegint.
Un parc on podies trobar-hi allò que volguessis. Hi havia un bar amb terrassa on al ritme de samba, potser un xic alt el volum, una parella dansava sense que els peus els toquessin a terra mentre una altra era a punt d'unir-s'hi.
Venia de gust quedar-s'hi, estar-hi estona i gaudir de l'espai.
Quan volto, voltem, descobreixo que de les moltes mancances que tenim al nostre petit país, una d'aquestes són els espais públics. Tampoc vull lloar en excés allò de fora, tampoc era molt net, malgrat els tòpics, però dóna la sensació que arreu pensen en aquestes coses, que no es limiten a posar quatre coses i passa que t'he vist.
Segurament si fessin un parc d'aquests aquí, el problema seria que els infants es mullarien i les famílies es queixarien, que al cap de quatre dies als taulells d'escacs s'hauria de jugar amb pedres o fulles o bé que al canal, es faria un concurs de
pesca d'ampolles.
Però amb el clima d'aquí, que convida a viure al carrer bona part de l'any, a passar hores a l'aire lliure i fer relacions socials, és estrany que no seguim més els models d'aquests espais i ens tanquem al parc de formigó amb quatre coses mal comptades.

Krahn

Punt i a part.

Quan es fa fosc

Fa uns anys, en tenia uns disset, feia de monitor de colònies a la Païssa, a Monistrol de Calders. En una sortida nocturna un sagal es deixà els mitjons a l'habitació, coses de l'estiu; així doncs, al cap de mitja hora de camí ja tenia els peus ben llagats. Per tant, els monitors ens rifàrem qui aniria a buscar-li'n a la casa, tot passant pel bosc, un corriol emboscat i fosc. Bé doncs, em va tocar i va ser un dels dies que vaig haver de fer el cor més fort, poruc com sóc.
I no vaig ser l'únic. Una monitora que intentà atrapar-me per tal de que no anés sol - va decidir just quan acabava de marxar d'acompanyar-me, però és clar, aquell dia era veloç, molt veloç - acabà fent el recorregut també sola, però, servidor, vaig posar la directa i a volar, no fos cas.
Anys després vaig afeccionar-me a córrer. No massa és cert, una estona cada setmana per allò de no rovellar-se. Vaig començar un estiu, però a l'hivern la cosa canvià. Es feia fosc més d'hora i vaig veure que o bé sortia de fosc o bé em quedava a casa.
Després de dies sense sortir - a córrer - vaig decidir fer-ho, però al principi anava amb auriculars, la música ben alta i corria ràpid, molt ràpid, tot cantant per espantar possibles perills. Poc a poc però, a mesura que anava sortint i veia que no passava res, vaig començar a aturar els auriculars i més endavant ja ni els agafava.
Ara, temps després, gaudeixo corrent de nit pel bosc. Això sí, com ja vaig dir un dia, córrer en indrets molt coneguts, no m'agrada perdre'm res.
I la veritat, és una gran sensació. Ets sents... com diria, et sents poderós, però no un poderós altiu i fanfarró, més aviat un poderós de domini d'un mateix, una sensació de control de la situació, d'amo dels esdeveniments, que gaudeixes del què fas. També he descobert els sons: ambulàncies ben lluny, cotxes que passen, gossos que lladren, arbres que dansen, branques que espeteguen o ocells que s'enlairen i m'acompanyen en la cursa nocturna, a més de veure les clarors, reconèixer-ne la procedència. Artés de lluny, més enllà Montserrat mal il·luminat, darrera del Montcau la claror del Vallès, una amalgama de ciutats difícilment destriable des de la distància si no les has viscut. I així anar gaudint dels sentits, amb aquell puntet de llum enganxat al front que sempre ens avança.
Ah, me'n descuidava, mai vaig sol del tot, sempre m'acompanya la meva gossa i no sabria dir-vos qui s'ho passa millor. Jo diria que estem a la par, però és difícil de quantificar.