Entrevista a la Calderina

 La Calderina és una revista de poble, una revista local, potser fins i tot veïnal, perquè de fet, al poble, tots ens coneixem, som veïns però quan la llegeixes, descobreixes més d'un o d'altre. De fet, gràcies a la revista he pogut conèixer històries que m'han sacsejat de gent del poble, d'aquells que veus cada dia i que potser, per aquesta proximitat, no acabes de conèixer del tot i la revista t'obre una nova mirada. 

L'entrevista me la varen fer l'Eladi i la Pilar i de fet, em vaig sentir més en una conversa amb amics que no pas en una entrevista i vaig quedar gratament sorprès del resultat, perquè, us ho juro, l'Eladi només anava apuntant i el que hi ha escrit, bàsicament és el que vaig dir. Quin crac! Jo no en seria capaç. I la sensació de complicitat i de tranquil·litat parlant amb ells va fer que em sentís prou a gust per anar-me obrint. 

Ja fa uns anys que ho fan i de fet cal valorar i molt aquesta constància i compromís, perquè en una època en que tot són presses i on l'efímer regne, mantenir aquesta passió i constància amb una tasca tant ingent i sovint tan poc valorada, és per tenir en compte i ho reconec, veure'ls en acció m'ha fet decidir a fer-me subscriptor, perquè és una revista local molt professional. 

Moltes gràcies i que per molts anys la revista segueixi sortint. 

Un curs especial

Fa un mes i poc més. I anem comptant cada dia, cada setmana que podem anar endavant, que podem tenir l'escola oberta. Els infants frisaven. Els mestres, frisàvem. Les famílies, frisaven. Perquè tots en teníem moltes ganes, segur que per motius diferents, però tots necessitàvem i desitjàvem iniciar el curs de nou.  

És un curs estrany. Anem amb mascareta, prenem certes precaucions, però malgrat tot, la il·lusió que tenim tots de viure amb normalitat, fa que coses tan anormals com anar amb el morral, passin a ser secundàries, un mal menor que diríem. 

Durant aquest temps, hem tornat a refer els vincles, ens hem tornat a conèixer i gaudim d'un dia a dia que avui sabem que, com tot, no és segur i per tant, estem contents de poder-nos veure i treballar junts. Compartir moments, viure experiències, fer projectes... en definitiva, fer escola plegats de la manera més natural i senzilla possible.

Molts dels projectes que teníem es veuen alterats, alguns anul·lats, però les ganes i l'empenta fan i faran que trobem alternatives per fer que aquest any, sigui com tots els altres, un any especial per a ells. Però un any especial de manera positiva, buscant el costat positiu d'aquesta situació, adaptant-nos i trobant la manera de convertir els ais en fortaleses. 

Els infants, rere la mascareta, mostren uns ulls espurnejants, alegres, vius, plens d'emoció i entusiasmats, xirois de poder compartir vivències amb els seus amics i de poder viure experiències a l'escola. Poc els neguiteja el morral, poc els atabala. Enfront del que podria ser, s'adapten i ens mostren que tenen una força interior que fa que la seva il·lusió, empenta i alegria passi per sobre d'aquest mal moment i se n'oblidin per poder gaudir del que tenen.  

Ben cert que una escola sense mascareta seria millor. Ben cert que és quelcom que ens empipa. Però també és cert que tenim la sort de tenir l'escola, de poder-nos trobar, de poder xerrar, compartir, jugar, aprendre plegats, riure i somriure, plorar si cal i tot això, un tros de roba no ens ho impedirà i segur que quan la deixem enrere, la mascareta, potser haurem après a mirar-nos als ulls i a conèixer-nos més, així com a valorar més el que tenim. 

El projecte d'escola

Fa 8 anys vaig entrar a l'escola on estic ara. Es deia escola de Mura, més endavant, per un procés participatiu, passà a anomenar-se escola Vall de Néspola, tot i que a molts encara ens surt l'escola de Mura, costa acostumar-se.
A l'inici, estàvem en dependències de l'Ajuntament, un parell de sales. Una havia de ser la biblioteca, però la manca de pressupost va fer abandonar el projecte, l'altra, uns despatxos de l'Ajuntament. Ambdós espais no es comunicaven per dins i havies de sortir a fora per anar d'un lloc a l'altre. A més, el nombre d'infants era molt reduït, en tota l'escola potser s'arribava als vint infants. Feia uns sis anys que l'escola tornava a estar en dansa.
Més endavant ens van donar l'edifici actual, el que havia estat l'escola anys enrere i que per manca d'infants s'havia tancat.
Un dels dèficits que ha comptat sempre l'escola actual, és amb la continuïtat de mestres, ja sigui perquè els que es volien quedar no tenien plaça de funcionari, ja fos perquè la distància del poble a les grans xarxes de comunicació dissuadia aquells que sí que es podrien haver quedat, o per mil motius varis com persones hi ha. Amb els anys han anat passant molts mestres. La plantilla ha costat que s'estabilitzés. Bé, estabilitzar vol dir que més de la meitat dels mestres manifestin que volen i poden seguir a l'escola i això, en una escola on s'ha arribat a canviar el 100% dels mestres d'aquesta, sense comptar itinerants, és molt. Moltíssim.
Amb tot això, l'escola va anar marcant un camí. Una manera de fer, però que els canvis sovintejats, tot i enriquir aquesta manera de fer perquè hi havia moltes aportacions de mestres de tot tipus, dificultaven la consolidació d'un model, del projecte.
L'escola funciona amb un criteri clar i definit. Té una línia marcada, però mai s'havia acabat de plasmar per escrit per la volatilitat de les persones que conformaven el projecte, ja que sempre estaves a expenses del que passés en els nomenaments.
Ara bé, els darrers anys, marcats per una certa estabilitat, han permès que l'estructura que fa anys va començar a erigir-se, quan un parell de famílies es van entossudir per tenir escola al poble, tingui un projecte força sòlid. Un projecte construït amb les aportacions de tots aquells que han passat i que d'una manera o altre han deixat la seva empremta.
Aquests darrers anys hem anat definint el projecte i ha estat aquest darrer any que hem posant negre sobre blanc al projecte d'escola. Hem anat recollint les pràctiques de l'escola i les hem escrit per tal que aquella idea que es tenia i que dia a dia avança i avui és una realitat, quedi plasmada i sapiguem d'on partim, on som i on anem. Si bé aquest projecte s'ha escrit durant aquest darrer any, el contingut ve de lluny, les maneres també i les aportacions han estat d'arreu. Dels mestres ja ho he dit, però també de les famílies, a partir de demandes, enquestes, xerrades, reunions... com de les administracions. Cadascú en aquell camp que li pertoca i deixant ben clar l'escola que tenim i que volem.
Fa uns dies ens va arribar el llibre ja imprès, ara serà el moment de compartir-lo amb tota la comunitat i serà a partir d'aquest que farem un pas més per avançar, perquè el punt de partida ara és més clar.
Seguim creiexent!

Per un primer congrés d'Educació Pública a Catalunya

 Dissabte vaig anar a una trobada de mestres d'arreu de Catalunya per informar-me sobre el Primer congrés d'Educació Pública a Catalunya  en representació de l'escola.
Diferents escoles del país fan d'impulsores d'aquesta proposta, però és una proposta horitzontal, és a dir, és una proposta que s'ha de construir des de les diferents escoles i entitats que s'apuntin a l'organització d'aquest congrés. La iniciativa ha sorgit d'escoles vinculades a la Xarxa 0-12 de la Federació de MRP - Moviment de renovació pedagògica- de Catalunya i un cop feta la proposta, comparteixen el testimoni amb totes aquelles escoles i entitats, que juntament amb elles, s'embarquin a l'organització d'aquest esdeveniment. De moment, en aquesta trobada hi eren representades unes cinquanta entitats, entre escoles, instituts, moviments de renovació pedagògics, centres de recursos i altres ens vinculats amb l'educació.
És un espai per debatre i per donar valor a l'escola pública, per fer-la visible i marcar uns objectius comuns com a model de país.
De moment tot està a les beceroles, perquè la planificació del congrés ha de ser una aposta dels participants i són aquests els que han de determinar la direcció de l'acte, així com el format o bé els objectius.
La trobada, feta a Barcelona, va començar amb una pluja d'idees sobre determinats aspectes referents al congrés i per extensió a l'educació. Tot seguit, en grups, vàrem fer unes dinàmiques per debatre, en format més petit, els temes proposats i treure'n unes primeres conclusions. En acabar, això es va compartir amb la resta d'assistents. De moment només va ser una primera pinzellada, però va ser força enriquidor poder compartir les diferents visions que tenim tots plegats.
Poc a poc s'anirà bastint aquest congrés on totes les escoles públiques hi són benvingudes, i necessàries, per aportar el seu granet de sorra, per compartir i pensar en l'educació del país.
Aquells centres que estiguin interessats en participar en l'organització del congrés, s'hi poden afegir tot seguint aquest enllaç.
Som-hi, que tots som necessaris!

Construim un galliner

Ara que comencem un nou curs, faig memòria del darrer projecte que vàrem fer, el curs passat.

Construim un galliner from Sergi Pich Cañisà

Fills d'un sistema educatiu

Fa força anys que sóc mestre. He estat acompanyant infants des de la Llar d'Infants, quan estava a la llar "El coral" de Castellar del Vallès fins a batxillerat donant classes a Psicovallès, en el seu procés d'aprenentatge.
N'he vist de molts. I una de les coses que em sorprèn més, és que en general, molts dels pares i mares d'aquests infants, se les veuen i desitgen per acompanyar-los en aquest procés. Molts voldrien ajudar-los. Ensenyar-els-hi allò que no saben. Però no poden. Se senten superats, incapaços. Malgrat haver passat quan eren infants hores a l'escola, malgrat tenir professions variades i molts exitoses, es troben que són incapaços d'ajudar-los a resoldre certs problemes. Moltes vegades matemàtics, ja sigui perquè fa temps que no s'hi troben, ja sigui perquè aleshores els costà comprendre aquells mecanismes que automatitzaren i això, aquest fet, és una constatació d'un fracàs. D'un frau. Perquè és increïble que gent que ha tingut més o menys èxit a la vida, que ha tingut una escolaritat continuada, que se'n surt en el seu camp d'acció, sigui incapaç d'ajudar als seus fills en problemes que haurien de ser de coneixement general i aquesta mancança, aquest error, només cal atribuir-lo a un sistema educatiu. A una manera de treballar que era com un corró, que anava endavant i aquell que era incapaç de saltar-lo o flirtejar amb ell, era esclafat.
Una època en que els aprenentatges eren lineals. Calia aprendre i d'una manera, ja fos memorístic o bé repetitiu i el veritable coneixement, la comprensió, era arraconada en favor d'uns resultats immediats però efímers i a dia d'avui, ens trobem molta gent gran que té dificultats per fer una divisió, restar de manera efectiva o bé jugar amb porcentatges i potències.
D'ells, d'aquella època, potser hem d'aprendre que un aprenentatge perquè sigui real, cal que sigui significatiu i això només s'aconsegueix si allò que s'aprèn es fa des del cor i deixant de banda la memòria, per aprendre a entendre, a preguntar-se i interrogar-se sobre allò que es té al davant, però aquest aprenentatge és més costós, perquè no es basa en repetir una sèrie de resultats sinó en improvisar i experimentar. En equivocar-se i permetre's l'error, sense presses, només desitjant el coneixement per aquest.
D'altra banda potser cal especificar que durant la República això canvià. L'educació canvià, però durà poc i amb el nou règim es potencià l'aprenentatge memorístic i neutre a aquell que confrontava idees, coneixements i obligava a argumentar i pensar per un mateix. En definitiva a raonar.

En Michael Moore a Finlàndia...

Interessant... El programa és més llarg, però aquí teniu un resum. 

Viatge al País Basc a la revista e-Eduquem

Quina coincidència que ara que estem de nou parlant del viatge de final d'etapa, aparegui a la revista electrònica Plataforma Educa, l'article del viatge que vàrem fer amb els infants de sisè de fa uns anys.

Clicant aquí podreu entrar al contingut. 

Sobre Escola Nova 21...

Fa un temps que es parla d'una nova iniciativa en el món educatiu, Escola nova 21. De fet, se'n parla des de molts vessants, alguns molt il·lusionats i d'altres molt reticents. Els més escèptics, potser vénen de l'entorn de Rosa Sensat, un referent històric en el món de l'educació.

Una de les principals queixes, i que subscric totalment, és que aquesta iniciativa parteix de l'àmbit privat i sobretot, d'actors que no permeten pensar gens en la seva neutralitat i bona fe, com La Caixa, és cert. Per altra banda es demana que aquesta revolució educativa vingui des del govern. I tant! D'acord al cent per cent. Hauria de ser el nostre govern el que promogués aquest canvi. Sens dubte.
Un altre punt que es critica és que aquest projecte divideix les escoles, les separa classificant-les. De fet però, crec que aquest projecte no les divideix, sinó que ho posa sobre la taula. Visualitza algunes escoles i d'altres. Si ho parem a pensar, quan parlem d'escoles i ens queixem de si és tal o Pasqual, potser hauríem de pensar que cada escola va creixent segons els interessos dels que la formen, perquè quan hi ha moviment en aquella escola, a nivell docent per exemple, aquests es mouen segons l'afinitat en el projecte. És cert que hi ha vegades que diferents professionals intenten canviar centres, però si no es compta amb la complicitat d'un claustre, això és molt difícil i per tant, les escoles fan un efecte crida segons el seu tarannà i no serà una iniciativa com escola nova 21 la que faci o no canviar una escola, sinó el convenciment dels seus professionals.
D'altra banda, veient aquesta iniciativa, alguns professionals faran el pas per buscar una col·laboració que des del govern no troben.
Hi ha molta gent instal·lada en el no, en queixar-se d'aquesta proposta, totalment lícit, però potser, més que criticar o blasmar sobre una nova iniciativa que encara no està del tot desenvolupada, potser caldria fer propostes noves. Engrescar el professorat. Fer de nou que l'educació sigui un tema cabdal, que se'n parli arreu, que es debati, que es proposi, que es discuteixi i això, malgrat algun dels actors no sigui gens desitjable -repeteixo-, de moment és el que aquesta proposta ha aconseguit. S'ha creat una expectativa i una il·lusió que feia temps que no es veia. És cert que hi ha associacions que fa anys que treballen en aquesta línia, però si ha hagut d'ésser un nou moviment el que sacsegés el model educatiu, benvingut sigui i serà feina de les associacions que han batallat sempre, plantejar-se perquè ha hagut de ser un nou actor el que fes trontollar el sistema i entre ambdós buscar una millora educativa global. Caldrà fer una gran reflexió, veient on s'ha deixat de ser el motor principal del país a nivell educatiu amb un paper actiu per anar a remolc, tenint tot el potencial que es té, però sobretot, serà indispensable que ambdues propostes sumin, prenent de cadascuna les fortaleses i reconeixent les febleses per minimitzar-ne l'efecte.
Escola Nova 21 serà el que serà, però de moment, ha sacsejat el panorama educatiu i això és bo, perquè farà que es replantegin coses a tots els nivells, coses que feia anys que no es movien i de ben segur que ens permetrà avançar, de la seva mà o de la mà dels que sempre ens han acompanyat.

Un reconeixement al canvi

Avui ens han trucat des de la Universitat de Lleida per comunicar-nos que hem guanyat el premi CEIER, "Memorial Rosa Campà i Bonet" a la innovació en el marc de l'escola rural. Aquest premi, premia l'escola o estructura organitzada de centres, de l'àmbit rural que acrediti un treball d'equip docent, desenvolupat en els darrers tres cursos escolars, inclòs l'any que ens vàrem presentar, que és el curs passat, que aporti innovacions metodològiques, organitzatives i de participació significatives i duradores. 
Rebre un premi té el mèrit que té. És engrescador i una bona injecció de moral, a més d'econòmica, però sobretot, en el camp de l'educació i més quan estàs intentant canviar l'aproximació al fet educatiu, és valuós perquè és un reconeixement a la tasca que fas, que d'altra banda no tens si no és per les parts implicades. A més, com que estàs canviant la manera de fer, ets qüestionat constantment. Per tant, que des d'un observador extern de prestigi es valori allò que fas és positiu, no necessari perquè quan prens el camí transformador ho fas a consciència, però per a aquells que tenen dubtes per emprendre el camí els pot ajudar a iniciar-lo.
Cal dir que aquest premi és convocat pel Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, la Universitat de Lleida i l'Ajuntament de Verdú.
Tinc la sort d'haver coincidit a l'escola amb monstres de l'educació, en el sentit més positiu del mot, com la Cris i l'Anna. Fa tres anys que treballem plegats i cadascú des del seu vessant, ha anat aportant aquell condiment que ha bastit el que avui se'ns ha reconegut. És cert que no ho hem fet pas sols. Per descomptat que al darrera hi ha unes famílies potents i un ajuntament que creu en el projecte, però també és cert que per iniciar aquest projecte cal que hi hagi qui s'ho cregui. Cal que hi hagi qui ho defensi. L'existència de l'escola és gràcies a unes famílies que creien que el seu poble en mereixia una i van batallar perquè fos així. Després de molts mestres passavolants, la decisió de la Cris, quan arribà, de crear un projecte sòlid, va fer que poc a poc d'altres mestres en arribar-hi ens hi anéssim afegint i a dia d'avui, tenim una escola a Mura amb bona salut, amb un passat ric i un futur esperançador.

Una altra escola... un xic decebedor...

Ahir vaig veure "Una altra escola", un documental de TV3, referent als nous models d'escola, nous models educatius. La idea és lloable, que un diumenge al vespre parlin d'educació a la tele del país és envejable i ajuda a reflexionar i a pensar sobre el model educatiu que volem pel país i més ara, en un moment de canvi.
Ara bé, tot i que celebro la decisió de TV3 -segurament a moltes llars es va parlar d'educació aquell vespre- no comparteixo massa el format del programa... i anem a pams.
Primer, a l'hora de seleccionar els centres innovadors, d'això anava, de centres amb metodologies innovadores. Crec que la proporció entre centres públics i concertats apareguts al programa, no s'ajusta a la realitat. Si no m'erro varen sortir dos de cada, un institut i una escola pública i el mateix de privada i la proporció real no és aquesta. La concertada-privada estava sobre-representada.
Cal afegir que d'escoles públiques innovadores n'hi ha moltes, moltíssimes, com també, encara que menys, de privades i potser caldria haver fet una selecció més curosa. Sobretot varen mostrar només un model privat innovador. D'institut públic en sortia un d'alta complexitat i això em fa pensar que potser el documental tenia certa intencionalitat, ja que la contrapartida del privat eren flors i violes. Segur que podem trobar dos instituts que s'assemblin més, amb un públic més proper per poder comparar. Es va posar accent en el fet que unes famílies preparessin esmorzars per uns infants que no en tenen, però tot i que és digne d'admiració, si el que volíem era parlar de models innovadors, potser hagués calgut centrar-nos en les estratègies que feien servir per educar i no en les dificultats per sobreviure. També van repetir abastament que el privat tenia un èxit escandalós a l'hora de superar la selectivitat, mentre que el públic, aquells que hi anaven, se'n sortien prou bé i això, fent una radiografia del país no és just. D'entrada perquè el públic hi envia més gent. Segon, perquè molts privats només envien a la selectivitat aquells que segur que passaran i a més, aquest no era el tema de discussió. Si parlem de canviar el model educatiu, potser també ens hem de plantejar canviar les proves per al model educatiu. El tema era els avenços cap a una educació més significativa.
D'altra banda vaig veure que es feia molt d'èmfasi en els jesuïtes i potser, tot i que ara estan en procés de transformació, excepte les bates que mantenen com al "Florido pencil", allò que proposen, treball per projectes per exemple, a moltes escoles públiques ja es duu a terme des de fa anys i el que veritablement és innovador, també es fa a certs centres públics del país.
De l'escola pública que sortia, se'n feia un retrat simpàtic però amb un aire poc professional, poc seriós, com si la seva aposta fos poc menys que una dèria de quatre mestres que s'embrancaven en una quimera acompanyats de quatre pares, mentre que el discurs del privat s'acompanyava de suposats experts en la matèria. Estic segur que autoritats i referents pedagògics catalans donarien suport i celebrarien l'aposta de l'escola pública que allà apareixia i altres, però allà, no es veia exemplificat.
Un altre aspecte que em va xocar, va ser que criticaven que a les escoles públiques no es pogués fer fora a algú que no funcionés, mentre a la privada sí. Ara bé, si bé això en part és cert, també és cert que moltes escoles privades col·loquen gent per afinitat o parentiu. No és a totes, com tampoc a totes les públiques hi ha problemes de personal. Per cert, a les públiques, vulgues o no, els que hi treballen han passat un sedàs de selecció que intenta ser -tot i que segurament no s'aconsegueix- objectiu -oposicions per funcionaris i avaluació interna per interins-, mentre que a les privades és totalment subjectiu.
També em va xocar l'elecció dels experts. Movent-me en el món de l'educació, hi ha un referent clar en aquest camp i és Rosa Sensat i aquests no s'han tingut en compte per res, com tampoc en el projecte Escola nova 21. Potser caldria donar-els-hi veu, ja que dins d'aquest col·lectiu hi ha gran part de la gent que es mou i s'ha mogut al llarg dels anys per aconseguir una educació de qualitat.
Crec que aquests reportatges estan força bé, tot i que en cert moment donava la sensació que s'acarava un model d'escola amb l'altra -pública vs privada- però no es feia de manera honesta. Es feia exaltant les virtuts de la privada, sense parlar de tot allò que paguen les famílies i alhora reben de diner públic els centres, mentre de l'escola pública es posava èmfasi en les dificultats que té al ser una escola universal.
Sóc un acèrrim defensor de l'escola pública. Crec en una escola de qualitat per a tothom i quan veig reportatges com el d'ahir, que em va semblar força esbiaixat i, perquè no, tendenciós, em molesta. Perquè crec que tothom, i en primer lloc la televisió pública d'aquest país, hauria d'apostar per l'escola pública, entenent aquesta com la base que formarà la societat del futur, en igualtat i qualitat.
Em ve al cap el símil de la llengua. De la mateixa manera que defensem que el català és la llengua d'acollida, la llengua de cohesió social, que ens fa a tots iguals, que ajuda a vertebrar la societat, que uneix i trenca diferències, l'escola pública hauria de ser el mateix. És l'instrument que ha de posar en contacte les diferents realitats del país i fer que tothom tingui les mateixes oportunitats i privilegis, perquè només d'aquesta manera aconseguirem una societat més justa i igualitària i de retruc, un país millor.

Els Casals d'Estiu

Ara que fa bon temps i les escoles han tancat per la mainada, és el moment per a molts infants d'anar als casals d'estiu. N'hi ha de molts tipus, de temàtiques variades, des d'alguns que prenen centres d'interès artístics a d'altres que giren a l'entorn d'un esport, n'hi ha tants com gustos hi ha.
A Calders també se'n fan uns i fan de tot. Tant van en bicicleta com van a la piscina o fan excursions o acampades. Tota l'estona, això sí, juguen i la mainada torna a casa contenta i cansada. Molt contenta i més cansada. Per la cara parlen. L'expressió,  la mirada de felicitat. Les presses al matí per llevar-se i vestir-se per anar al Casal, les ganes de trobar als amics i monitors o les converses que s'escolen, de tant en tant, explicant anècdotes o jocs amb passió i alegria, denoten que els agrada.  Que s'ho passen bé.

Els casals tenen moltes virtuts i segur que el públic que tenen, apunta els infants a aquests per molts motius, però un dels aspectes que crec que és el punt fort d'aquests, com els caus o els esplais, és que els joves que fan de monitors transmeten uns valors compartits, com la solidaritat, el compromís, l'amistat, la responsabilitat... Uns valors que ajuden a construir una societat futura millor i això és molt important i és un valor afegit del nostre país.
Als Casals també s'educa i s'educa, sobretot, en valors a través del joc, de la complicitat i de la camaraderia i d'aquesta manera es va construint també la personalitat de l'infant. Per això, acabades les classes, és important aquests moments de joc amb els companys on rere la diversió, es treballen les relacions personals i s'adquireixen habilitats i destreses socials.
Els casals no són un espai on tenir els infants aparcats quan els progenitors treballen, com la llar no és una guarderia de xics, si estan ben planificats, ambdós tenen a més d'una funció assistencial, una funció educativa i cal reconèixer-la i sobretot agrair-la.  

Sense pressupostos, res de millores.

Que m'ho expliquin bé. Que m'ho relatin a poc a poc. Que no es deixin ni un mot i em confirmin que vetar els pressupostos era la millor opció.
Avui, en una reunió al Departament d'Ensenyament, deien que la cosa estava magre. Que, en no tenir pressupostos, moltes de les accions previstes de cara a aquest any, al curs vinent, no es podran fer i per tant, es treballarà amb el pressupost de l'any anterior, menor al que hi havia per aquest any. A més, i si no ho tinc mal entès, sembla que serà difícil que s'aprovi un pressupost per aquest any, per qüestió de terminis i per tant anirem més escanyats. La milionada que s'afegia a la partida, per exemple, d'Ensenyament, desapareix.
Sembla que quan prenen una decisió al Parlament no ens afecta, queda lluny, però d'entrada, la plantilla de mestres per al curs 2016-17, que ja hauria d'haver sortit com cada any, s'ha endarrerit i sortirà demà. Això sí, amb una forta contenció/retallada. I no ens enganyem, aquí hi surt tothom perjudicat.
Veient això, veient els escrits de personatges gents dubtosos de ser poc afins a les esquerres, em plantejo el motiu del veto. Potser ara alguns s'aprofiten de la situació i carreguen contra tothom per dir que és a causa del veto que no poden fer res, o potser és veritat i al no tenir pressupostos anirem més collats. No ho sé, però sigui com sigui, de recursos n'hi haurà menys i per tant, com que això sembla clar, demano, no, perdó, exigeixo que tots els polítics, tots, no s'aixequin de la taula de treball fins que no tinguem uns pressupostos, perquè les conseqüències de la seva decisió també els ha d'afectar. No pot ser que s'eternitzi la decisió o la prolonguin en el temps, sense cap tipus de responsabilitat sobre allò que han decidit. Són càrrecs públics. Càrrecs electes. La seva tasca és vetllar per la societat i com que tots saben que no tenir pressupostos és nefast, tots ho diuen, s'entén que restaran treballant fins que n'hi hagi uns que ens pal·liïn la situació a que ens ha avocat la seva decisió i esmerçaran tot l'esforç i el temps que calgui per redreçar la situació, treballant per presentar-ne uns de nous que siguin aprovats.  

En pell pròpia

Fa temps que tenim un hort a l'escola. Anys, diria. Abans però, era ben lluny. Bé, potser no tant, però prou com perquè per anar-hi calgués un xic de previsió. A més, en no tenir-lo a tocar, com ara que el veiem, els progressos i les necessitats d'aquest passaven desapercebuts. Ara podem treballar sota demanda.
L'altre dia, veient que les faveres ja gairebé no tenien tavelles i que s'anaven omplint d'herbes, vàrem començar a arrencar-les i a netejar l'espai. Sota aquestes creixen les patateres.
Vàrem estar un parell d'hores feinejant a l'hort. Traient les faveres, netejant d'herbes, pelant les faves per deixar la grana per fer-les servir de llavor l'any vinent, regant i altres petites feines per tenir l'hort ben cuidat. La feina és dura, feixuga però agraïda, perquè es veuen els resultats, o això em pensava perquè al cap d'una estona, una nena, em digué:
- Això de ser pagès, és molt dur. Em sembla que no ho seré mai.
Un altre nen, a tocar meu m'ensenyà somrient una gota de suor que li regalimava nas avall. Content i orgullós em va parlar de la feinada feta. 
I en sentir aquesta nena i l'altre nen, a més de veure els companys com feinejaven, vaig pensar que estava bé. Que estava molt bé, perquè aquests, havien experimentat en pell pròpia la feina de pagès i segur que a partir d'ara, possiblement, valorarien de manera diferent la feina del pagès. Potser no al moment, però segur que se'n recordarien.
Treballar d'aquesta manera, d'una manera vivencial, dinàmica, participativa, no és nou, ja durant la República es treballava d'aquesta manera experimental, propera i significativa. Era el quotidià, allò que amb el cop d'Estat es va acabar, perquè ja a la República tenien clar que volien uns infants crítics, uns infants que experimentessin i descobrissin els coneixements, que visquessin l'educació, que sentissin.
Ara aquell esperit renovador d'anys enrere, amb ganes de fer de l'educació el motor de canvi de la societat, i sobretot ara que volem construir un país nou, s'està estenent i sorgeixen iniciatives, com Escola 21, per tal de sacsejar l'educació i donar-li el protagonisme, l'empenta i la força que necessita i es mereix, per poder tenir un futur millor. 

La revista amb l'article

Fa uns mesos ho vaig anunciar i avui, en arribar a casa, he trobat el sobre amb un parell d'exemplars de la revista "Perspectiva escolar" i a dins l'article que els vaig enviar i que varen acceptar de publicar.
De nou m'he sentit feliç i de nou, m'agradaria animar a tots aquells mestres que treballen amb passió, que deixin negre sobre blanc allò que fan. És cert que no estem massa acostumats a fer-ho, a vegades ens sembla que no és prou interessant, però és important que tot allò que es fa a l'escola no es quedi només allà, per d'aquesta manera, entre tots, anar creixent i enriquint-nos els uns amb els altres i si és o no interessant, ja ho decidiran aquells que ho llegeixin.
D'altra banda, a més de deixar per escrit una feina, m'agrada pensar que també amb ella deixes constància d'un grup d'infants i els fas visibles i, perquè no, fas una instantània del moment i l'immortalitzes.

Si n'hem d'aprendre d'elles...

Avui ha vingut a l'escola la Carme Alemany. És una mestra gran, però no per l'edat, sinó pels coneixements i tot i que ja està jubilada, segueix amb la seva tasca docent. Ara ja no està amb infants -es veu que quan un mestre es jubila, just l'endemà ja no pot estar sol a una classe amb infants, hi ha d'haver algú altre amb ell- sinó que assessora a mestres i a futurs mestres. Com ella, hi ha la Maria Antònia Canals. Una altra gran bèstia, amb perdó, de l'educació. Ambdues del món científic i la veritat, sentint-les a elles, escoltant tot allò que tenen per oferir, no acabo d'entendre com pot ser que persones grans, amb tot el meu afecte, estiguin tan per sobre, a nivell d'innovació, empenta, força, curiositat, interès i energia a gent que acaba d'acabar la carrera o bé fa uns anys que treballa. A més no es valora prou el que poden oferir. No ho entenc. Jo em pensava que d'elles, n'aprendríem molt, moltíssim, sobretot d'estratègies i de coneixements, però el que és més sorprenent, és que elles ens donin lliçons de modernitat. D'una banda per la visió que tenen de l'educació i de l'altra per les ganes d'aprendre, d'innovar i l'obertura de mires que professen.
En molts centres àrees com les matemàtiques se segueixen donant com fa cinquanta anys, potser pitjor i tot, i aquestes persones, que tindrien tota la justificació i lògica per fer-ho d'aquella manera polsegosa, no només no ho fan, sinó que a més, són models a seguir per la frescor que emanen. I de fet, és trist. No el fet de tenir referents com elles, i ara, sinó que no acabi d'haver aquell caliu, aquell foc somort que sacsegi l'educació i s'ho qüestioni tot, des d'aspectes formals, ja sigui històries com bates, deures, metodologies... fins a aspectes més de continguts, ja que a dia d'avui, sembla que encara cal treballar coneixements abastament superats i inútils, com poden ser la major part de les memoritzacions que es fan i que poden trobar-se arreu i que de fet, possiblement mai s'usaran, en comptes de preparar els infants per batallar i enfrontar-se a allò que es trobaran avui dia, a aprendre a treballar en grup, a diversificar-se, a viure en comunitat, a respectar l'entorn, a cercar la informació i manipular-la, a gaudir del fet d'aprendre, a despertar la curiositat en comptes del treball repetitiu, individual, competitiu, a ser feliços, a comprendre ... Vaja, que potser cal plantejar-se l'educació sense pors, pensant bé quin tipus d'infants volem i per a què els preparem. Deixant de banda allò que sempre s'ha fet, per plantejar-se si veritablement cal fer-ho. És cert que les diferents proves exteriors només fan que fomentar i perpetuar aquest model, basat en la repetició i memorització de temaris obsolets, sense tenir en compte l'evolució dels infants i dels temps en que vivim, per això, gent com elles, mestres en majúscules, encara són necessaris, fins i tot més que mai.

La bata...

Mira que n'he voltat d'escoles. Diria que n'he vist de gairebé tots els colors i en moltes, per no dir gairebé a totes, s'imposa la bata. La bata protectora i la veritat, mai he entès perquè d'aquesta fal·lera per mantenir aquesta peça de vestir. Entenc que es faci servir puntualment, és clar, però portar-la tot el dia em sembla exagerat.
En algunes escoles, quan els ho demanava, m'argumentaven que era una peça que servia per evitar les diferències entre infants. La bata uniformitzadora. Però la realitat et demostra que no és així, que les diferències hi segueixen sent. Recordo a una escola, on calia anar amb uniforme, un sagal, que obligat a portar-lo, anà al sastre i amb la mateixa roba que els demés companys, es féu uns pantalons còpia d'una marca coneguda. Un cas extrem, ho reconec, però les varietats de bata també són il·limitades i les diferències entre infants, també es veuen amb la bata. O encara més.  
D'altres argumenten que és perquè els infants no s'embrutin. La bata capa. Ara bé, de què s'embruten? Perquè sí que és veritat que puntualment es fan servir materials que embruten, però només puntualment. Ja signaria si sempre fos per aquest motiu, però la realitat ens diu que la major part dels dies, els nens no s'embruten. D'altra banda, potser caldria tenir present que els nens, quan van a l'escola, no cal que vagin de diumenge. Senzillament, que portin roba còmode i les taques, senyal d'activitat. I si han de manipular materials que taquen, aleshores que se la posin. Una estona, però no tot el dia, no cal la bata condemna.
A més, la bata és una peça de vestir que pels petits fa de mal portar, perquè els limita els moviments i els condiciona. És la bata castradora. I als grans, bé, els dóna un aire de postguerra que espanta. La bata res ha canviat des que l'avi va anar a l'escola.
Ja ho sé que potser és cosa meva, segur, però quan entro a una escola i veig que tots els xiquets van amb bata, em col·lapso. La maleïda bata. A una escola, quan arribava el bon temps, als grans se'ls deixava anar sense bata. Es deia que era perquè els feia calor i encara que és un argument pobre, la bata estufa, com a mínim aconseguien que tots els infants frisessin per arribar a grans.     
Hi he donat força voltes i la veritat és que encara no he trobat cap argument a favor de portar la bata tot el dia i molts en contra. Sembla que això de portar la bata és més per comoditat dels  adults, que per benefici dels infants.

Tot per una imatge

Ser pare és un llarg camí ple de sorpreses. Algunes són molt agradables, d'altres, no tant. A vegades t'enfrontes amb dracs imaginaris que espanten al teu fill, d'altres, t'enfrontes a les teves febleses que es creuen al teu camí de la mà del teu fill.
Estem en èpoques d'espectacles. Època d'exposar allò que s'ha fet i compartir-ho. Arreu hi ha espectacles. Teatrals, musicals, visuals... Perquè abans de l'aturada hivernal, cal mostrar el que s'ha fet i en aquesta exposició pública, l'objecte més preuat és el fill. El plançó. Per part de pares o familiars varis, és clar.
Avui he anat al concert de Nadal dels dos xics. L'escola de música d'Artés l'organitza i és clar, davant de la possibilitat de veure els xics cantar o tocar algun instrument, malgrat que el risc sigui d'acabar amb un mal de cap virulent, puntuals hi hem fet cap i com cada any, no diré descobrim sinó que gaudim d'un espectacle més que digne. Ben proporcionat pel que fa a la durada tenint en compte l'edat dels xics i alhora sembla que apropiat per a ells veient-los gaudir tot cantant.
Fins aquí tot és força interessant. Tot és previsible. Tot, excepte la fam d'imatges dels progenitors. Un cop comencen les primeres notes, una munió de paparazzis, d'orgullosos pares, incapaços de veure que darrere seu n'hi ha d'altres d'igual d'orgullosos que no veuen res, treuen càmeres de filmar i telèfons a manta. És cert que tots, un servidor inclòs, fa alguna fotografia. Res. Un moment. Perdó, si el tapo, ja està. Dispensi i gràcies. I si cal més estona, normalment el que faig és alçar-me i anar a un racó. Un racó on no privi de la visió als del darrere.
Però aquesta moda, costum, inclinació, diguem-n'hi com vulguem, està de baixa i darrerament s'imposa més el faig el que vull. I així passa que tal dia com avui, quan intentes veure i sentir el teu fill cantar, has d'intentar mirar per l'escletxa del braç que passa entremig del clatell del de l'esquerra, perquè el del davant, que està en el seu dret, està filmant tot l'espectacle. Mà alçada i ni fix. Agafant diferents plans tot buscant l'angle adient.
Quina murga de gent. Després, a l'escola a vegades em sobta que hi hagi nens que només mirin per ells. Que tinguin una percepció esbiaixada de la realitat i es creguin el melic del món, però de fet és el que estem fent. És el que estem potenciant. Tot per nosaltres. Tots els drets i els deures, allà on acabin els nostres drets.
Avui, al concert de Nadal -felicitem als professors- m'he encès un xic amb la dona aquella que no només gravava sinó que a sobre alçava a coll un altre nen, amb l'altre braç, perquè ho veiés ben bé.
Quan m'he girat, per mirar amb cara de complicitat als patidors del darrere, he vist que tots havien marxat i estaven drets en un racó i per tant, he estirat el coll no per cantar, sinó per mirar.
Algú em podrà dir perquè no els ho he dit, però jo em pregunto, cal recordar que vivim en societat i que cal respectar als demés?

Jo també vaig tenir un Merlí

Jo també vaig tenir un Merlí. Bé, més o menys, potser no era tan punyent, segurament tenia la llengua menys esmolada i possiblement no feia corredisses pels passadissos empaitant cap faldilla, però a part d'això, les seves hores de filosofia eren aire nou i s'assemblaven al mediàtic.
És cert que hi havia una gran part del temari que havíem de memoritzar. També és cert que hi havia personatges que ens els explicava sense massa espurnes, però l'estona de filosofia, era una estona per pensar. Per confrontar-se. Per acarar idees i una cosa molt estranya en un Institut, per confrontar arguments i hipòtesis, i aquests, fossin els que fossin, si estaven ben estructurats i exposats, eren permesos. A més hi havia un deix de broma, ironia fina o subtil burla en les seves classes, fent que fossin, en general, disteses, alliberadores i alegres.
No puc posar la mà al foc per tothom, però diria que a la majoria dels meus companys, els passava el mateix i de fet, i ara parlo de memòria, els resultats que vàrem treure a la selectivitat, tot i que semblava que no treballàvem massa, eren prou bons. Perquè bàsicament ens feia pensar. Raonar i en un Institut on raonar i pensar no era l'objectiu principal, sinó memoritzar i obeir, era sorprenent.
Molts altres professors tendien a fer-nos memoritzar llargues lletanies i a vomitar-les als exàmens. Per exemple la de química. Unes fórmules espesses i llargues i quan li fèiem qualsevol pregunta que sortís del guió, se sentia perduda. Abatuda i sovint ens demanava temps, la propera classe o una altra que mai arribava, per trobar la solució. O el de biologia, que ens confessà que ell havia aprovat la carrera memorísticament, però que malauradament ara recordava poc. Sort del llibre. Pàgina 235 i endavant!
I així un i altre. Bé, no tots, perquè seria injust posar-los a tots al mateix cabàs. Teníem el savi boig. El de matemàtiques que també feia física. De catàleg. Bata blanca, mirada sorruda i poques paraules, però tenint en compte que quan parlava costava entendre'l, ja està bé. Això sí, intentava que raonéssim, era un apassionat de la física, però no sempre ho aconseguia. O la de català. Molt enamorada de la seva àrea, tractant-nos, potser va ser la primera professora, com a adults. Parlant-nos de tu a tu, baixant del pedestral i mirant-nos als ulls.
Anys després, recordo més amistosament aquells que em varen fer pensar i que em respectaren, que aquells que m'obligaven a obeir i memoritzar, malgrat els resultats acadèmics fossin els que fossin.  

De nou, un matí a la Bressola

A finals de mes torno a pujar a Perpinyà, bé, al Soler, on hi ha l'Institut, a fer una formació sobre matemàtiques als companys de La Bressola. De fet, estic segur que allà hi ha molts que en saben molt més que jo d'aquesta ciència, només cal tenir present que si hi ha un institut hi ha llicenciats i per tant, de coneixements matemàtics, de ben segur que em passen la mà per la cara. Ara bé, vull pensar i això és el que m'esperona, que els puc oferir quelcom de diferent, no en quant a l'àrea purament de matemàtiques, sinó referent a la Didàctica, al desplegament d'aquesta àrea dins de l'aula.
Fa temps, de fet des que vaig començar a treballar de mestre, si no abans quan estudiava, que em plantejava per què de la desafecció dels infants per aquesta àrea, per què molts no trobaven atractiu a les matemàtiques i de fet, encara avui dia, quan un nen em diu que no li agraden les matemàtiques, si he treballat amb ell durant un temps, sento com si hagués fracassat, com si no hagués fet bé la meva feina. D'entrada perquè dir que no li agraden les matemàtiques és massa genèric, massa general i per tant, està encabint en aquest desplaer, molts aspectes que de segur li agraden però no s'ha plantejat, des de jocs de taula a activitats de lògica, passant per descobriments increïbles o mesures viscudes. D'altra banda perquè aquesta desgana es deu a que un aspecte matemàtic, en general és el càlcul, ha passat per sobre de tot el demés i per tant la seva sobre-exposició ha fet que avorreixi aquesta ciència. Per tant, el repte principal per mi, no és l'aprenentatge de les matemàtiques -fixeu-vos que malgrat molts mestres els nens aprenen matemàtiques- sinó la percepció i l'atractiu que generen aquestes en els infants, perquè si se senten atrets per aquesta, per alguna branca d'aquesta, a la llarga, en comptes d'aturar-se al coneixement matemàtic bàsic i indispensable, aniran més enllà, gaudint de les descobertes i de l'àrea fins a límits insospitats, obrint la seva ment.
Per ser sincer del tot però, a més del fet de dedicar un matí a reflexionar sobre les matemàtiques, el que més m'atrau i em captiva de tornar a La Bressola és d'entrada veure els antics companys, amarar-me d'aquella empenta i ganes de treballar, d'innovar, d'implicar-se en l'educació i de l'altra conviure, ni que només sigui durant unes hores, de l'esperit bressola, de l'esperit projecte que fa que força mestres iniciïn una aventura lluny de casa avocant-se a un projecte, a un repte i hi dediquin molt de temps i més energies.