Puig de Sant Marc ( 1.327 m. ) i Puig de les bruixes ( 1.390 m. )

 

Ahir vam anar uns quants de la colla cap a Sadernes ( 274 m. ). Vam deixar el cotxe allà i vàrem prendre la pista que et porta fins al pont de Valentí, al costat de la riera de Sant Aniol. Poc després d'aquest, el camí es bifurca i arribes a Talaixà, on hi queden l'ermita i el refugi sencers, i un parell de construccions mig en runes. No hi havia massa gent, un parell de grups que dormien al refugi. Nosaltres teníem clar que volíem fer bivac. Feia força vent, tot i que de mica en mica va anar afluixant. 

L'endemà al matí, avui, hem enfilat cap al Puig de Sant Marc (1.327 m. ). Puja força. Tot el camí està marcat amb marques grogues, tot i que algun tram, sobretot els de fageda, són un xic perdedors. És una pujada força ombrívola que hem fet força bé. Des del cim hi ha molt bones vistes del voltant. De fet vèiem la zona del Puigmal, Bastiments i Taga per una banda, i a tocar, tallats al mig pel Pic de les Bruixes que teníem al davant i el Coma-negra, el Canigó. Més a prop, el Bassegoda s'alçava imponent, sense gaires cims al voltant que li fessin ombra. I ja a l'altra banda, el Puigsacalm. 

Després de fer-nos algunes fotos i refrescar-nos, hem baixat fins al coll de Sant Marc on hem deixat les motxilles i hem enfilat cap al Puig de les Bruixes ( 1.390 m. ). De nou un altre mirador. Un cim preciós. De camí cap aquest, hem passat per un tros amb cards que estava ple de papallones que s'anaven alçant al nostre pas i envoltant-nos. Ben bonic.  

Fet el cim, hem pres el camí que baixa cap al coll de la Portellera. per arribar aquí hem passat un bosc de faigs. Des d'aquí es salta a l'altre vessant, a la Balma d'Uja, on comença una baixada ben dreta que et porta a l'ermita de Sant Aniol. És una baixada molt costeruda, entre alzines, faigs i teixos. El terra està encatifat de fulles i amb força pedres soltes, fet que fa que sigui un xic cansat de fer, relliscós i alguns trams a ran de timba. 

Un cop a Sant Aniol hem pres quelcom a la parada que munten els que restauren el refugi i després hem baixat ran de riera. Quan hem trobat un lloc que ens ha semblat que tenia prou fondària, ens hem banyat i ja refrescats, hem acabat de baixar fins al cotxe, a Sadernes, on hem tancat l'excursió amb un bon dinar. 

Avui, ens ha sortit una volta d'uns 800 m. de pujada i uns 1.400 m. de baixada, tot plegat fent uns 15 quilòmetres. No està pas malament amb un genoll que s'està recuperant. 

Ah, i sobretot, ens ho hem passat molt bé. Hem rigut força i hem recordat anècdotes de temps enllà. Com m'agraden aquestes sortides que munta el Marc i ens afegim amb delit. 

Pic de Certascan ( 2.853 m. ) i estany de Naorte

Divendres vam sortir de Calders amb el Marc direcció a Tavascan, a la vall de Cardós. Vàrem aparcar al pla de Boavi, passat el poble, cap a quarts de quatre. Amb els esquís i tot el material d'hivernals a l'esquena, vàrem enfilar direcció al refugi de Certascan ( 2.232 m. ). Des d'allà tot es veia molt pelat, poca neu i la que es veia, molt amunt. De fet, la neu començava a uns 2.000 metres. El pla està a uns 1.400 metres. 

Vàrem prendre el corriol que puja de dret cap al refugi, entre faigs i amb alguns narcisos traient el cap. És un camí que puja força, fent esses i amb força roques. Una pujada cansada però distreta. 

Cap als dos mil metres vàrem començar a trobar clapes de neu, però amb poca continuïtat i per tant, no ens vàrem poder calçar els esquís. Això sí, quan vàrem trobar una pala més ample, ja ens vàrem posar les botes d'esquí per caminar. De fet són botes d'esquí de muntanya, més aptes per caminar que les d'esquí alpí. En un dels ressalts un parell de cabirols ens miraren encuriosits, però al primer pas, varen fugir rabent. Mira si en són d'àgils aquestes bèsties. 

Així, entre clapes de neu i mirades furtives, vàrem arribar al refugi cap a quarts de set, just al moment de sopar i cap a les deu, a dormir. 

L'endemà ens vàrem llevar cap a les set i després d'esmorzar, amb un dia clar i radiant, ens vàrem calçar els esquís, direcció al pic de Certascan ( 2.853 m. ). El camí, bé, les traces, perquè a l'hivern els camins es desdibuixen i després segueixes traces sobre la neu, passava ran de llac. Tot i que vàrem veure uns que el creuaven pel mig. Nosaltres vàrem preferir vorejar-lo. 

Vàrem  anar seguint traces cap a la pala del coll que separa el Certascan del pic de Guerossos. La neu estava molt bé. Aquesta pala puja força. Al coll, força ventat, vàrem deixar els esquís. La neu era més discontínua i semblava que potser no podríem arribar amb esquís. 

Pujant per tartera i algun tram de cresta, deixant enrere alguna congesta, vàrem arribar a poc menys de vint metres del cim, però a mesura que pujàvem, la boira, que havia anat apareixent, s'espessia. De fet, durant una estona, no vèiem res i entre la neu i la boira, tot es desdibuixava. Ens vàrem esperar una estona, ja que bufava el vent, a veure si marxava. Però vint minuts més tard, gelats i encara emboirats, vàrem decidir tirar avall. Desfer el camí cap al refugi. La boira sempre present, però l'esquiada va ser molt divertida. La neu estava en bones condicions. El fet de tenir el dia tapat, feia que aquesta no es fongués pel sol i estava un xic gelada fent que fos més divertida l'esquiada.

Vàrem arribar al refugi a l'hora de dinar. Al cim, la boira enganxada tot el dia. Després, a fer vida de refugi. Jugar a cartes, escacs, llegir, xerrar amb la gent, amb el guarda, escoltar converses, sortir a veure les vistes... Gaudir d'aquesta estona amb l'amic i del temps. Un temps que s'alenteix i et convida a fruir-lo. 

L'endemà, avui, hem decidit, en comptes de tornar per on havíem pujat, anar fins al estany de Naorte. El camí surt del refugi i seguint gairebé sempre la mateixa cota, direcció sud-oest, arriba a aquest estany, des d'on volíem agafar la pista que baixa fins on teníem el cotxe. El guarda ens ho desaconsellava, ja que ens deia que de neu en trobaríem a les canals, però fora d'aquestes poca. Tot i això, les ganes de canviar de recorregut i gaudir d'unes vistes espectaculars de la Pica, el Sotllo i totes les muntanyes que ens atalaiaven des de l'altra banda de la vall, ens ha fet decidir. Hem anat seguint unes traces i amb l'ajut del Windmaps hem pogut arribar a Naorte prou bé. Això sí, calçant-nos i descalçant-nos els esquí de tant en tant. Des de Naorte, per aprofitar la darrera baixada, hem cercat una pala de neu i sabent que el camí passava dos-cents metres per sota, ens hi hem llençat i quan ha acabat la neu, esquís i botes a l'esquena, calçats amb vambes i anar baixant pel mig del bosc fins a la pista. Després, uns deu quilòmetres de pista fins el cotxe.

Ha estat una sortida fantàstica. Amb bona companyia. Un lloc espectacular. Poca neu però prou per poder esquiar un xic. D'aquelles que et fan gaudir de l'alta muntanya. Qui sap si serà la darrera de la temporada, però poder gaudir de nou d'aquestes sensacions, és especial. 

Per veure més fotos, cliqueu aquí. 

  

Felicitats Eva!

Avui fa anys l'Eva. Avui és el seu aniversari. Avui és d'aquells dies que et sap greu encara més que visquem el que estem vivint, però malgrat la distància, avui estic amb ella. 

Avui celebro amb ella el seu aniversari. Potser no al seu costat, però de cor hi sóc. Perquè amb els amics, i això ho saben bé la colla de Castellar, la distància no té importància. Hi som de cor i ens notem encara que estiguem a quilòmetres de distància, perquè l'afecte no entén de barreres.

Avui és l'aniversari d'una persona que estimo molt, que n'hem passat moltes de plegats. D'ella n'he après molt, com a mestre i com a persona. És una persona sensible, sempre al cas dels altres, sempre intentant fer la farina plana, per ajudar a tothom i maldant per tal que l'ambient sempre sigui agradable. Com a mestra, vetllant pels infants, escoltant-los, demanant-se sempre què més fer, buscant la manera d'ajudar-los, sent sempre oberta i escoltant. 

Fa anys que vàrem trobar-nos, per dir-ho d'alguna manera, a l'escola i amb el temps, hem anat establint un vincle ferm, un vincle preciós. Tenim aquella complicitat que tenen els amics de cor, que amb la mirada ja s'entenen o bé que saben quan a l'altre li cal temps. Aquella complicitat que es dóna algunes vegades amb amics i que quan esdevé, cal celebrar. 

L'amistat és un sentiment molt poderós. Un lligam que es va forjant amb el temps i que a base de vivències es va consolidant. La nostra, ha superat força tempestes, onatges grans i n'ha sortit reforçada. Consolidada. 

N'hem passat moltes. Més que en passarem, però aquesta amistat que ens tenim, es sustenta en la confiança, la complicitat i l'estima que ens tenim.

Avui fa anys una gran persona. Una persona d'aquelles que quan entra a la teva vida ho fa de ple i se't mostra com és, sincera, alegra i somiadora. Una persona d'aquelles que no deixa indiferent. 

A l'escola som bons companys, arreu bons amics i sé, que aquesta amistat que ens tenim, aquest afecte que ens sentim, serà d'aquells que duraran per sempre i amb el temps, recordarem tot el que hem viscut amb un somriure i alhora, com a la cola que va segellar una amistat profunda.

Avui, estic molt content. Per molts motius, però un, és perquè l'Eva fa anys i jo, com molts dels seus amics, puc celebrar haver-la conegut. Puc celebrar compartir la seva amistat. 

Per molts anys bonica! Que gaudeixis molt del teu dia!

Pollegó Superior del Pedraforca ( 2.498 m. )

Avui, per enèsima vegada, he anat al Pedraforca i com ja he dit algun altre cop, cada cop és especial. Avui hi he anat amb uns amics que m'estimo molt, el Marc i la Marta i els seus fills. A més, tenia d'especial, que era el primer cop que els fills pujaven al Pedra i per a algú que li agrada la muntanya, aquest fet és un fet especial i poder-lo compartir és molt bonic. És màgic.
És cert que els infants, a l'adolescència, viuen aquests moments de manera molt variada. Moments d'il·lusió, altres de frustració, cansament, alegria, sorpresa, enuig, intriga... perquè l'adolescència és un moment molt intens i totes les emocions són intenses i variades, i poder acompanyar a uns adolescents a fer aquest cim, tan variat i divertit i cansat a vegades i imponent sovint, no té preu.
Hem començat a caminar des del mirador de Gresolet, bé, un xic més amunt que hi havia molts cotxes i hem pres el corriol de dalt, cap a quarts de nou. En poc temps ens hem plantat al refugi Estasen ( 1.640 m. ) i des d'allà ja s'albira tot el que s'ha de caminar. De fet, si no hi estàs avesat és un xic frustrant, ja que veus que has d'anar força amunt. Si hi estàs avesat et fa il·lusió veure de tot el que gaudiràs, maneres de veure la muntanya.

Amb bon ritme hem anat progressant, xerrant i esbufegant, aturant-nos per mirar les vistes i per prendre l'alè i amb poc menys de dues hores, amb la calma, hem arribat al coll de Verdet, a uns 2.200 metres. Allà hem ganyipat un xic i després de gaudir de l'entorn, ja hem enfilat cap a la canal del Verdet.
És una grimpada senzilla. Sempre de cara a la paret i sense cap moment exposat, ni amb sensació de timba. En algun tram hi ha cordes fixes, tot i que no cal ni agafar-les. El primer tram és força dret i arribes a un primer replà. Després camines un tram i fas una sifonada per enfilar el segon tram. Primer seguint un corriol, després de nou grimpant i arribes a un altre replà on hi ha una fita molt gran. Altre cop has de resseguir-la per fer una altra sifonada i enfilar un altre turonet per després baixar-lo de nou i fer la darrera pujada. Tota aquesta part és molt distreta. Es fa molt bé. A més a més, en ser grimpada, no és tan cansat.

Hem anat fent-ho molt bé, tots amb molta seguretat i gaudint d'aquesta dansa amb la muntanya i al cim, al Pollegó Superior ( 2.498 m. ), que tot hi haver-hi gent no era dels dies que més n'hi havia, hem esmorzat.

Després ens hem fet les fotos de rigor i un cop acabat ja hem baixat cap a l'enforcadura.
A la baixada, un és dèbil i no se'n pot estar, m'he separat i he anat a cercar la tartera per baixar-la corrent. Aquest cop l'he fet tota, de cap a cap corrent i he gaudit molt, moltíssim. He xalat.
Al final de la tartera ens hem tornat a trobar després i junts ja hem acabat de fer el camí fins al refugi.

Avui ha estat una sortida molt bonica, amb gent molt bonica.

Un que se'n va...

M'han colpejat fort. Molt fort. M'han fotut. Fa res, una bona amiga i companya m'ha comunicat que un antic alumne, un amic, s'ha mort. En un accident. En un incendi a París.
Mai, mai, mai, un mestre hauria de sobreviure a un infant seu, com un pare a un fill. Perquè no ha de ser. Perquè és injust. Perquè hi ha un ordre que s'hauria de respectar.
M'estrenava de mestre i em vaig trobar al davant un infant desorientat. Que necessitava afecte, però no ho sabia demanar. Que no estava acostumat a que l'escoltessin, si més no a l'escola i com vaig saber el vaig acompanyar, amb més bona fe que res. I hores. Moltes hores. Pendent d'ell, vetllant-lo. Intentant esbrinar què el preocupava.
Anys després encara manteníem el contacte i el seu record, no ara, abans, sempre m'ha acompanyat. Perquè vaig aprendre molt amb ell. Vaig cometre molts errors i algun encert, però sobretot, vaig donar i sentir afecte. El recordo amagat sota una taula, en posició fetal, protegint-se de vés a saber què, desconfiant de tot i tothom -sovint els infants viuen històries que no haurien d'haver ni imaginat-, però també com poc a poc s'anà obrint i com al final, els seus ulls foscos, sota un cabell llarg, espurnejaven i et miraven amb confiança. Amb afecte. Quin regal que em va fer! Que en sóc de  ric! M'obrí el seu cor i això m'acompanyarà sempre. En passar-li la foto de sobre, el dia del seu aniversari, digué quan alguns feien broma del canvi sofert...
"moi j'ai pas honte :). cette photo me rappel les plus beau souvenir de mon enfance :). l'école de la bressole c'était génial, j'aimerai revivre c'est année la..."
Infants com aquest, que et necessiten però no t'ho saben demanar i que a la llarga esdevens còmplice amb ells i amb el temps rius d'aquells primers dies, són dels que t'omplen. Et posen a prova però alhora si superes aquesta, tot fa baixada. Tot esdevé fàcil i descobreixes el valor de ser mestre. La força de ser-ho i compensen amb escreix tots els maldecaps.
Podria dir que al cel ara hi ha una estrella de més, que els bons se'n van primer o qui sap què, però només seria una manera molt poètica de dir que és una merda i que avui hi ha un sagal menys i que ha marxat massa d'hora. Demà tot seguirà igual i el seu pas efímer per aquest món constata que la justícia és un mal mot humà, aliè a la natura.
Estic emprenyat perquè un lluitador, una persona alegre, inconformista i bona, ha marxat massa d'hora. I ja està. Perquè és un punt i final només amb un parèntesis mentre el recordem. Ha mort, però això sí, sempre serà viu en aquells que l'hem conegut.
Gràcies amic. Gràcies Nicolàs, que la terra et sigui lleu.

Aquells vells bons amics

No fa massa vaig recuperar el contacte amb antics companys de l'Institut. Bé, de fet, amb un parell d'ells vàrem fer tota l'escolaritat obligatòria junts, amb un altre només l'Institut, però un cop deixat l'Institut, cadascú va fer el seu camí i no va ser fins a finals de l'any passat que ens vàrem retrobar.
D'entrada em feia un xic de por. Massa temps i massa vivències ens separaven, i el fet de no haver-se retrobat en tots aquests anys, potser era símptoma que les coses ja estaven bé com estaven, cadascú fent el seu camí. Però ves, la curiositat pot amb el gat i finalment, vaig decidir anar a la trobada. Em feia gràcia saber què n'havia estat d'ells i com els havia tractat la vida.
No negaré que quelcom, com un rosec per dins, em neguitejava. Una sensació estranya i com més s'acostava l'hora del retrobament, més neguitós estava. Bé, fins als primers mots. Perquè de cop, la tensió que havia notat, el neguit que em corsecava, s'esvaí i l'abraçada en què ens fonguérem, m'alegrà. Em retornà, no a aquella època, que està passada i ben passada, sinó a la confiança que els tenia en aquella època i em vaig sentir molt a gust. Molt bé amb ells. I vàrem estar xerrant, del passat, és clar, però també del present i del futur.
Tenia por que fos una trobada de velles glòries amb poc més que quatre records per comentar, però de fet, si bé m'agrada això de recordar velles anècdotes, m'interessa més saber d'ells d'ara i com pensen i què fan, i així va ser.
A més, no sé si és en el cor o al cervell, però algun mecanisme intern, molt profund, conté una capseta que guarda no records, sinó sensacions i emocions, i a vegades, amb el contacte amb certs éssers, aquesta capseta s'obre i de nou floreixen emocions que no recordaves, però que només treure el cap reconeixes i una escalforeta t'envaeix i et sents a gust i feliç. Em fa feliç veure els homes que són. Els pares que són i parlar d'allò que fèiem però també dels fills que tenim. De les feines, de les il·lusions i també, perquè no, dels cops que ens ha donat la vida. M'agrada veure els homes que han esdevingut aquells vells amics nens, aquells amics de temps enllà i saber que aquella flama de l'amistat que va cremar durant un temps, encara hi és. Ha anat cremant en somort tots aquests anys, una petita brasa i només ha calgut el vent de la retrobada per encendre-la de nou.
Ja ho diuen, que els records, sensacions i emocions que vivim de xics, se'ns graven al cor i al cap amb foc.   

Ara fa vint anys que l'Estel...

Quin és el valor del temps? Quant val un minut? I un segon? Mitja vida compartida és prou per recordar una amistat per sempre? I si encara anem més enllà i el temps compartit esdevé un terç o un quart del total, aleshores serà suficient? Serà important?
Ara fa vint anys que l'Estel, l'amiga, va marxar. Ja hem recorregut el doble del camí que férem junts amb ella, i malgrat l'absència, és present. És allà. No com el bonic recurs lingüístic de n'Ovidi que va marxar de vacances. Ell era admirat. Respectat, fins i tot. Però era llunyà. Aliè del tot i per tant, la bellesa de viure la seva pèrdua com un parèntesis de vacances és poètic. És permès. Perquè malgrat tot no és dolorós. No és proper. Què més voldria que dir que l'Estel és de vacances. Però no puc. No ho sento així. Quan la pèrdua és d'algú del cercle d'amistats i més quan aquesta esdevé just en una època de fragilitat, de reafirmació personal, aleshores el pragmatisme desapareix i s'instal·la un sentiment de pèrdua i injustícia terrible que és present per sempre més.
Ara, vint anys més tard, amb una maleta força més plena, amb històries personals, fills i sobretot unes amistats comunes que segueixen presents, encara somnies el dia -llunyà- que asseguts a la fresca d'una terrassa, amb una cervesa fresca, us reunireu i us explicareu el que heu viscut durant aquest temps. Tots plegats i de passada li explicaràs que fou el ciment que soldà unes amistats. Que congelà uns sentiments en una època i que nuà fermament uns amics amb una història comuna i els enfortí. Els féu créixer i abandonar aquella dolça inconsciència.
Ara fa vint anys, l'Estel va marxar. I ara, vint anys més tard, ja en podem parlar de manera entranyable i amb el cor asserenat. Hem fet camí plegats i ens sentim orgullosos d'haver viscut una gran amistat i mantenir-la present.
Ara fa vint anys, vàrem créixer de cop. De la pitjor manera. Però aquella sotragada a més de prendre'ns molt; tot, ens semblà, esquinçant-nos, també ens donà quelcom. Ens donà una maduresa que no volíem, uns nexes que no coneixíem, uns records que temíem i una fortalesa que ignoràvem. Ara, amb el temps, ens queda tot això i molts records.

De trasllat

Trasllat a l'escola i a casa. Perquè a diferència d'aquells postres de maduixa que anunciaven fa poc, a mi de xic no me'n donaven dos, però ara, m'arriben de dos en dos. Un trasllat ja està fet. El calendari urgia i tothom anava veloç, i ara, de nou, altre cop el calendari prem i les hores s'escolen entre pots de pintura i mobles que se'n van.
Aquest cap de setmana hem estat atrafegats. Primer buidant el que hi havia. Mobles i més mobles als quals no hi trobem sortida, excepte la porta. Després, pintant. Perquè per fer-t'ho teu, potser va bé fer una mà de pintura i d'aquesta manera ja li dónes un toc personal a l'espai.
Per sort, aquest cap de setmana, a més d'atrafegat, ha estat ple d'amics. Uns i altres passaven a donar un cop de mà. Alguns a pintar, d'altres a moure trastos i altres a encintar. I sort. Sort d'aquestes visites disposades, perquè hi ha feines que són feixugues i aquesta, n'és una. Molt feixuga i més si tens canalla.
La veritat és que malgrat l'atabalament d'aquesta feinada, és agraït veure que pots comptar amb força gent i que aquests, de manera despresa i voluntària, s'ofereixen i vénen a ajudar. A oferir allò que tenen, un parell de braços i un xic del seu temps.
Encara ens queda feina, però feta d'aquesta manera, tot i que segueix sent pesada, és agraïda. És simpàtica i es fa bé.
.

Caminant amb la història

Avui hem anat a Barcelona a fer una passejada amb història. Amb el Llorenç. Érem uns quants de la colla de Castellar. Hem començat a la plaça Catalunya i baixant per Porta Ferrissa hem anat cap a la plaça Sant Jaume i després cap al Born. Hem passat per llocs on hem anat manta vegades pel nostre compte però avui, sota el guiatge del Llorenç, hem descobert en racons ja coneguts i trepitjats milers de vegades, aspectes que mai haguéssim trobat sense el seu acompanyament. Anècdotes i retalls d'història molt interessants, narrats amb una passió encomanadissa i d'un interès viu. Amarant-nos d'aquest esperit de descoberta.
Al nostre país, més avesats a fer-nos les coses nosaltres mateixos, tendim a obviar aquest tipus de servei. El guiatge. Ja sigui a la gran ciutat o bé a la muntanya i preferim fer-nos-ho nosaltres mateixos. Però si bé és cert que un és com la majoria i sol anar a la seva, reconec que aquests viatges en el temps són més interessants i captivadors si es fan de les mans d'un expert. D'acord que es poden fer amb guies de paper i que només a l'estranger agafem experts en el tema -qui sap perquè-, però val la pena deixar-se portar per un saberut. I tant! De l'altra manera es perd frescor. Espontaneïtat i passió. I això és el que hem viscut avui. Un viatge amb la història, realment es diu Caminant amb la història, amb passió, amb interès i sobretot, amb molt de coneixements i anècdotes interessants
Una experiència per recomanar i repetir. Sí, senyor!  

Per molts anys, Mònica.

Dissabte vam celebrar l'aniversari de la Mònica. Els seus 40 anys. O eren 26, com ens digué amb murrieria el dia que ens convidà? No ho sé pas, algú va dir que per si de cas, portaria més espelmes. I així va ser, però com que estaven repartides entre varis pastissos, seguirà sent un enigma. Un dolç enigma.
La veritat però, és que els anys és el de menys. Ja ho sabem i els sabem. El millor fou veure la Mònica exultant, contenta, feliç, radiant, envoltada de molts amics i parents, lliscant entre uns i altres, saludant, abraçant, això d'abraçar és un tret d'ella, intrínsec, i somrient. Somrient molt. Se la veia molt feliç. Qui sap si en Marc també n'és el responsable. Segurament que sí.
Ella és una persona tendra, que estima als amics i sempre els rep calorosament. Molt extravertida. Vàrem ser companys a la Bressola i engegàrem força projectes plegats i en passàrem de tots colors. Encomana il·lusió, és de les que s'apunta a tot i que gaudeix amb allò que fa, sempre amb una visió positiva. Per sumar. Per afegir. És mestra. Mestra amb majúscules, d'aquelles que s'emociona amb la feina. Que la viu i la fa viure.
Dissabte la Mònica va fer anys i puntuals vàrem anar a Garrigàs, a tocar de Figueres, a festejar que la nostra amiga, la nostra bona amiga, feia anys.

Fa quaranta anys...

Fa quaranta anys assassinaven en Puig Antic. I dic assassinar perquè matar una persona és això, perquè el pretext de que fou per ordre de tal eunuc o de tal consell d'eunucs no eximeix la responsabilitat del fet i per tant, matar, sigui en nom de qui sigui i pel que sigui és un acte vil i cruel. Un abús en tota regla. Però no parlaré pas d'en Puig Antic. No en sé gaire res i hi ha molta literatura que aborda el cas des de moltes perspectives i sobretot, amb gent més saberuda, per descomptat.
El que sí que faré és un xic de balanç. Aquest tema, com molts altres, em passà desapercebut durant molt de temps. Mai havia tingut un interès especial per temes històrics, qui sap si gràcies a uns professors que es mostraven més interessats a fer-nos memoritzar unes dates sense massa explicacions que raonar uns fets, però poc a poc, això canvià, sobretot gràcies a diferents individus que em donaren i em donen, encara avui, una visió diferent dels fets. Una visió analitzada i raonada, mostrant-me que la informació la té gairebé tothom, però la diferència és que aquests personatges no es queden a la superfície. No es mostren aliens als fets. Hi interactuen. Formen part del procés amb el seu raonament. Són personatges obstinats i tossuts que quan s'assabenten de qualsevol nova, com si fos una ceba, la van pelant. Traient-li capes. Una rere l'altra fins a deixar-la nua i aleshores, no encara satisfets amb el resultat, cerquen les cebes veïnes i les interroguen, perquè rere qualsevol informació, per simple que sigui, s'amaga una interpretació. Una veritat. Són esperits crítics que no es conformen amb l'embolcall oficial i cerquen a través de la reflexió l'explicació més possible, malgrat surtin de les tesis oficials. El contacte amb aquests individus esdevé un repte i un plaer. Una motivació perquè amb ells tot és discutible. No hi ha veritats absolutes i el resultat de l'equació pot variar segons el grau de reflexió que hi ha al darrere. En tot és important tenir diferents punts de vista, perquè la varietat és allò que ens desperta l'interès, ens fa preguntes i ens provoca amb els seus raonaments. Vaja, que ens desvetlla i ens motiva l'intel·lecte.
Aquest cap de setmana vàrem anar tota una colla a festejar els quaranta anys d'un amic. Un personatge d'aquells que quan parla es fa un xic de silenci i esdevé el centre d'atenció, però de manera natural, perquè té el mot just. Rere les seves afirmacions hi ha cert grau de reflexió i poques vegades parla per parlar. A més a més la seva discreció i modèstia fan que encara esdevingui més atractiu i sigui agradable i motivant tenir-hi un duel dialèctic amb ell.
Abans atribuïa la saviesa a l'edat. També és cert que era una relació que m'havien inculcat des de petit, però amb el temps m'he adonat, i potser alguns ho trobaran una absurditat, que l'edat per si sola no instrueix ni és garantia de coneixements, sinó que és una qüestió més complexa i que la sapiència va més lligada al tarannà personal de cadascú, com en el cas d'aquest amic i a la seva curiositat.
Aquest cap de setmana celebràvem l'arribada fa quaranta anys d'ell, un bon amic amb qui confrontar opinions, justament quan feia els mateixos anys de l'assassinat d'en Puig Antic. Dues dates properes de personatges singulars.  

Per molts anys, company! Per molts anys Albert!

Mig amagat, el protagonista

Algunes persones tenen el do de la paraula, del mot precís. Són aquelles que sempre tenen el comentari oportú i que quan te les trobes, saps que et diran quelcom que et farà somriure i sacsejar el cap content. Són els que et fan sentir especial, important per a ells. Estimat. Pots comptar-hi sempre i saps que el seu tarannà assenyat moderarà qualsevol reunió per tensa que es presenti i trobaran l'equilibri i el punt mesurat. Amics com n'hi ha pocs. Un d'aquests, ahir, va fer quaranta anys. Quaranta tardors. I com no podia ser d'una altra manera, una persona que és estimada per molta gent, que és apreciada per gairebé tothom -dir tothom seria agosarat, mai es pot pretendre el ple absolut-, es va trobar amb el retorn en forma de molta gent esperant-lo. De molta gent al seu costat. Gent que volia compartir el moment.

Els llums estaven tancats i el silenci només era trencat per algun comentari jocós, el nerviosisme es respirava en l'ambient i mentre tothom esperava la seva arribada amb ganes de participar en la sorpresa, per dins un formigueig d'emoció recorria la sala. Amb els primers avisos d'ara ve, el silenci es féu més tancat, fins que un cop va aparèixer per la porta, la il·lusió es desfermà i espontàniament es va cantar l'aniversari feliç a una sola veu. I tothom quedà connectat durant uns instants amb ell, compartint l'emoció, l'alegria, la sorpresa, el moment. Més, quan instants després, passats els primers moments de xoc, aparegueren els Strombers i li cantaren també una cançó.

Més tard, al pavelló, la festa acabava allà, els mateixos Strombers començaren un concert per a ell amb una cançó seva, una cançó que és un regal d'ell, del seu fer, del seu tarannà. Cuba. Una cançó alegre i divertida, que sembla despreocupada i fins a cert punt frívola, però que conté un subtil missatge, si se sap llegir entre línies, punyent. Compromès.  

Ahir vàrem celebrar l'aniversari d'un dels grans. Érem molts, però no per sumar sinó perquè el cor ens deia que hi havíem de ser. Que hi volíem ser. Moltes felicitats Albert!

  

A les vacances, retrobaments

Hi ha situacions, persones, instants, que no els valores prou al moment i no és fins al cap d'un temps, quan hi penses, que t'adones de com va ser d'especial aquell moment o bé aquella gent i dels canvis que et varen comportar. No és que faci balanç, estil Pedrolo, però ara, a les vacances és moment de trobar-se altre cop amb aquests, sobretot perquè alguns viuen lluny i amb d'altres perquè mai acabem de trobar el moment, apressats com anem durant l'any i sabent-nos tan propers que ens creiem que sempre hi serem a temps. Ara és l'hora.
Uns són els de la Bressola. Haver format part d'un projecte viu i que encara ho és, havent-hi posat el meu granet d'arena i emportant-me un cabàs ple d'experiències, coneixements i amics, no té preu. Segurament el meu punt d'inflexió a nivell professional.
L'altre, haver estat regidor de l'Ajuntament. Haver format equip amb d'altres persones i és cert que no passa sovint, si més no pel que vaig sentint i veient, que un equip qualli. I funcioni. I esdevingui com una màquina de rellotgeria on cada peça, cada engranatge, encaixa perfectament -després d'alguns cops de martell, és clar- i aleshores amb el seu petit moviment ajuda a moure el tot. Ara, després d'un parell d'anys, hi penso i m'enorgulleixo. Sobretot perquè del meu pas en guardo bons amics. Amics amb qui formàrem un equip sòlid, treballador, honest i compacte, i ara seguim sent amics. Bons amics.
Aquestes vacances, aprofitarem per anar omplint els buits dels camins separats.

La música que ens uneix

Petits moments. Comunions. Durant uns instants es crea la màgia, l'atmosfera i sorgeix un passeig col·lectiu per històries viscudes. Per escenes passades sense moure's del lloc. Amb alegria. Amb il·lusió, sense recança.
Aquest dissabte, dins del marc d'un aniversari, vàrem anar amb la colla de Castellar a Ribes de Freser. Bé, a una casa de colònies a tocar i a la nit, durant unes hores, començant prop de la llar de foc tot coent la carn fins al bona nit, varen ser unes hores agradoses. Divertides. Familiars. Un retrobament a l'essència de l'amistat. Al fet compartit. Però també a allò que es construeix avui per a demà.
La vetllada, com anys enrere, va acabar acompanyada d'una guitarra i de cançons viscudes. El detonant, qui ho sap, un repàs de cançons de pastorets, perquè qui més qui menys hi participà un any o altre, o els anà a veure. En acabar anàrem entonant les cançons que de més xics ens feren somniar. I com antany, la guitarra acompanyant a unes veus despreocupades.
Avui dia moltes d'aquestes cançons les sentim esporàdicament i ens roben un somriure llaminer. Anit totes de cop. Una rere l'altra. Les d'amor, d'aquelles primeres mirades, dels primers somriures. També les sentides. Les de lluita. Més en boga aquests darrers dies. Cançons de gresca, d'amistat, de jocs...
I així, peça a peça anàrem despertant el nen o la nena que portem a dins. Aquell que surt massa poc a passejar però que quan treu el nas, com anit, només fa que donar valor al que tenim. Al que som i hem aconseguit. I ens recorden la grandesa del que ens envolta. Perquè malgrat que els camins d'uns i altres a vegades s'han separat, el grup hi és. I ben viu. Ara amb saba nova. Amb vailets que veuen natural jugar i estimar aquell que arriba de cop. Fill de qui sigui. Perquè imiten i veient els llaços dels grans, els xics enllacen. Estimen. Creen vincles. Qui sap si d'aquí uns anys, vés a saber quants, amb nosaltres ja fora de joc, els xics ja grans es retrobaran, si és que mai deixen de veure's, per reviure aquests moments. Aquests instants amb un somriure dolç a la cara i unes cançons rovellades però que les seves veus alegres despertaran.

De concert

A sobre de Castellar. De nit. Als nostres peus el Vallès encès per milers de llums i damunt nostre, un cel clar i una lluna a punt de fer el ple. Al Puig de la Creu. L'església centenària il·luminada tènuement per espelmes i l'escalf d'amics a punt pel concert. La nau ofereix una acústica agradable, embolcallant. La veu ve d'arreu, t'acompanya i l'escassa il·luminació reforça aquesta sensació. 
El Dani no és molt donat a actes de reafirmació personal i menys si aquests ataquen el seu vessant artístic, el de músic. Massa anys l'hem sentit cantar cançons d'altres per callar de cop i dissabte, després de molt de temps preparant-se, ens va regalar amb un concert. Un per a afortunats. Amics i familiars. I què som? Amics, familiars. Arriba un moment en què la línia és tan tènue que ja no distingim on som o bé ja som tot plegat. I allà érem, gaudint, escoltant, assaborint.
El concert va començar com esperàvem. Quatre bromes per trencar el gel i molta energia per endavant. La primera cançó un clàssic: Sóc dalt d'un arbre del Pirineu. Una declaració d'intencions. Un picar l'ullet als amics. Un moment de complicitat. I a partir d'aquesta una rere l'altra. Un desgranar cançons sense complexes. Algunes amb lletres seves, altres de poetes de nomenada. Unes cançons per un públic entregat. Escoltant i bevent. Perquè la posta en escena fou pensada. Meditada. Exquisida. Tal com a ell li agradaria que li fessin. Un indret sobri, algunes begudes i per a tots. Nens i adults.
La darrera cançó, la punyent. La sentida. La rosa dels vents. Una d'aquelles que per si sola té força i sentiment, amb la història que l'acompanya, encara més.
Dissabte, després de molt de temps, vàrem anar a un concert on l'artista ens conquerí. Moltes gràcies, Dani.

En un tancar i obrir d'ulls

És el que cal. Cada dia com si fos el darrer. Cada dia gaudint del minut. De l'instant. Fruint de les estones robades a la rutina per poder gaudir amb l'infant, amb els de casa, amb els amics. Avui, enmig d'una passejada en bicicleta, ens hem aturat a tocar d'un camp. De civada, diria. I mentre jo em girava d'esquena, en Berenguer corria i s'amagava. Bé, s'estirava i feina que tenia jo per trobar-lo. Les tiges són altes. Ell, xic. Però les seves rialles me'l feien trobar quan m'hi acostava i després, canvi de torn. Ell es girava i jo em llançava enmig del camp. I m'esperava mentre ell em buscava. En aquella cambra de colors. Parets verdes i sostre blau. I així força estona. Després, més endavant, ens hem aturat a collir quatre badabadocs -faré un ram per la mare, deia rialler- i hem tornat a casa. Només arribar una trucada d'una amiga m'ha fet saber que el company d'una altra amiga està greu. Molt greu. Un accident en bicicleta. Té dos fills petits i molt camp per córrer. Ella és jove. Ell, també. 

Aleshores te n'adones de la fragilitat del que tenim. Del que som. I anheles que tot surti bé. Que demà sigui un altre dia, però un dia bo, quan s'explicaran l'ensurt que han patit, el tràngol que els ha fet passar. Però és una pàgina feixuga per fer-la girar de nou. I penses en els fills. En el desconeixement. En tot el que els ve a sobre i en la mare. En la companya. En l'amiga.  

No em puc ni imaginar què deu estar passant. És impossible. Hi ha dolors que només en sap l'abast qui els pateix, els demés, podem somiar, fantasiejar d'acostar-nos-hi, però és impossible. Mai coneixerem el patiment dels altres.

Suposo que ella se'n sortirà. Ell, no ho sé. Té bons motius. Tenen bons motius. Però l'esdevenidor és negre. Els de l'entorn poden prometre ajut, suport, però l'única crossa que no li poden donar, és la que necessita de veritat, la que alleuja l'ànima. La que li retorna el somriure.  

I faig l'únic que se m'acut. Tanco els ulls i des d'aquí els envio una forta abraçada. Una gran abraçada. Demà o quan sigui, cal espai per ordenar les idees, ja ens veurem i aleshores, la notarà. La hi faré. Ben forta. Ànims. 

Anys i anys, quaranta anys...

Dissabte a la nit vaig anar a una festa d'aniversari. Una festa d'un gran aniversari. 40 anys pelats.  Acompanyant a l'homenatjat, a més d'una quarantena de persones, una geganta d'improvís apareixia dansant pel carrer costerut fent témer per la seva estabilitat. Més tard, quan l'ensurt de la geganta havia minvat, un pastís ple de pirotècnia despertava als veïns endormiscats i uns cantaires gens professionals, polítics vocacionals, encetaven el seu camí de cant coral. A dins, més tard i per reblar el clau, en diferit i fent-se pregar, després de baralles i provatures inacabables ara amb el de la poma, ara amb el Bill Gates, amics de l'homenatjat fent d'actors al so de l'Albert Pla. Tot, és clar, amorosit amb begudes a gavadals i menjar a discreció.
En resum, un munt de coses per a compartir el dia D. Per estar al costat d'aquell que celebra un dia especial. Per ser present el dia de l'aniversari canvi de desena i ...Va estar bé. Molt bé, què caram!
Des de fora, sent-ne un convidat, també un dels amics, m'admirava aquella amalgama de gent. Aquella barreja estrambòtica de personatges units per un únic noi. Ep, alto! Atureu la maquinària. Perdoneu-me el lapsus lingüístic, home ara n'hi haurem de dir, amb 40 estrenats bé cal començar a adaptar la terminologia. Doncs això, que segurament la diversitat dels presents es devia, bé, es deu, a la mateixa diversitat de l'home. Un personatge polièdric - m'encanta la fonètica aquest mot - que toca molts camps i que per tant, es relaciona amb molta gent i no per això molta gent igual. La majoria, això sí, gent que d'una manera o altra dedica el seu temps a consolidar les arrels del país, ja sigui de manera política, ja sigui a base de tradicions. I segur que em deixo personatges que no coneixia i pertanyien a d'altres entorns, però aquests eren menys visibles, si més no allà.
Bé doncs, com deia, enmig del so d'un acordió entonant garrotins i mirant les cares de l'entorn, em va venir al cap una frase que temps enrere vaig sentir. Una frase que venia a dir que coneixereu a una persona pels seus amics i veient els que érem allà, veient aquelles cares alegres i cofoies de compartir el moment, vaig conèixer un xic més al Rafa, ara des d'altres ulls. Dels dels seus companys d'Esquerra, dels dels geganters, dels dels diables o vés a saber de qui, i la veritat, em va agradar. Està bé descobrir gent abastament coneguda temps més tard. Està bé veure els amics amb ulls amicals d'altres i sentir-se'n còmplice total.
40 anys i ... Que en siguin molts més!

Grillades

Quan s'acaba la temporada del futbol, encara que pesats busca sous intenten allargar-la amb fitxatges estrambòtics per vendre quatre diaris fins a l'avorriment, l'escola es tanca i el sol llueix, és el moment de començar la temporada de les grillades.
És una altra lliga. Una lliga igual d'apassionada. De cerveses i brases que crepiten. De companys a tocar de foc que adoben el món o busquen els tres peus al gat que temps enrere havien posposat.
Al pati la tenim a punt. Tres potes de ferro i una plataforma fonda on llençar-hi carbonet. La resta, trossos de tall a punt per a ser cuits.
És un ritual. El foc s'encén amb temps. Amb destresa. Amb amor.
A la Catalunya Nord era un clàssic, dissabte sí, diumenge també, a casa d'un o altre a fer-la petar i menjar carn a la brasa.
Uns preparant l'aperitiu s'alegren més del compte i xerren pels descosits, d'altres a tocar de l'amfitrió que cou la carn, xerren al compàs d'un braç que s'alça per fer baixar gola avall l'escumosa beguda freda i tots al final amb un somriure beneit i la sensació que després, un cop tothom se'n va i els plats són a la màquina, el món és millor. I els amics més propers.
M'agrada encendre el foc. A casa, malgrat ser un esquerp, sempre els amics són benvinguts per a una grillada. Per a deixar córrer el temps entre mots, foc, cervesa i somriures.

Un divendres al vespre

Compartir estones. Moments amb amics. Anar al bar - diuen que va lligat a l'esperit mediterrani o bé al revés, el bar ens fa mediterranis, no sé què va primer - i petar la xerrada. Deixar que les paraules surtin i arreglar el món. Passar d'una conversa a l'altra, sense guió, només per plaer. Compartir estones i enriquir-se, amb el què pensa l'altre i el què diu. Seguir el seu fil argumental, discutir-lo, buscar-hi pegues, analitzar-ho i anar xerrant. Anar fent bullir l'olla. Enraonar. Raonar.
La millor escola, una altra persona i l'indret, qualsevol, per facilitat un bar, però bé podria ser una taula mig desparada o un pou - aquelles aturades llargues del adéu, quan acomiadar-se costa i es vol llençar la darrera paraula, la darrera idea -. Tan hi fa, escoltar i ser escoltat i anar construint el pensament, amb l'altre, acompanyat i analitzat, però raonant. Això ens fa més savis, compartir idees, raonaments, plantejaments, punts de vista. Això ens fa avançar.
Sort que l'SGAE no pot cobrar per les paraules dites, per les idees compartides, per les reflexions analitzades i així, el món va avançant, i fem bullir l'olla i demà serem millors que avui o si més no, haurem raonat més.

Al pot petit hi ha la bona confitura

Aquest cap de setmana sembla que ens podem preparar. Fred, fred i més fred. Però és el què toca. Al gener, si no fa fred, no és gener. I de neu, encara gens, només d'artificial i acotada a certes pistes.
Haurem d'esperar.
Però mentre esperem, la Ferri ha fet anys, uns quants. Res, canvi de desena i tots que ens hi apropem. Un de pelat, quaranta i remeno. Tots estem igual. L'esperit jove i les idees eixelebrades, només faltaria, però de canes cada cop més, prou per començar a buscar el negre sobre blanc i els solcs, aquells caminois a la pell abans interessants, ara esdevenen els altiplans aïllats. Però és la gràcia. Veure'ns amb ulls d'altri. Veure'ns canviar.
Fa anys, fem anys i és el què compta. Anar-los veient caure, anar-los vivint junts i anar explicant cada cop més anècdotes tot fent bullir l'olla. Perquè amb el temps, el què abans era un molt, ara és més i la Ferri n'és experta. I preparem-nos, perquè sempre ha estat d'extrems i on tothom hi veia poc, ella ho veia tot. I això la fa especial, això la fa ser el què és. A més d'un gran cor. Semblaria massa tot veient el continent, un pot petit, força petit, poc menys d'un pam, xic, xic. Qui ho diria del contingut. Però la física és misteriosa i ens parla de forats negres que engoleixen matèria, de petits espais obscurs.
I mentrestant, què hi farem, a esperar que nevi i si a la Ferri els genolls li responen, anar a esquiar, què sinó? Compartir temps i espai amb els amics, amb els vers amics. Que és el que ningú no ens podrà prendre.
I que duri.