Sóc CDR

Sóc CDR,. Sí. Ho sóc. Si més no en essència, en esperit i en algunes accions. Encara que m'agradaria ser-ho més, com el primer d'octubre on entre tots vàrem fer per votar. Uns portant les urnes, altres passant claus de wiffi que ens havien tallat i altres protegint col·legis electorals. Un poble que descobria la força de la gent i la brutalitat dels cossos policials espanyols. També dies més tard, a peu de carretera. Dient allò dels carrers seran sempre nostres i fent-ho. Sent poderosos.
Ara que està de moda puc dir que a casa tinc bombones de butà, perquè vaig de càmping, també encenedors, tinc llar de foc, claus i cargols, que a vegades arreglo coses i productes químics variats, des de lleixiu, que desinfecta a esprais de pintura, que quelcom he pintat. També un manual de química de quan estudiava aquesta ciència a la Universitat, on segur que hi ha reaccions exotèrmiques. Perquè de fet, a qualsevol casa hi ha de tot, si es vol. I si entren els energumens aquests que ni esbotzar portes saben, sentireu de tot, però en essència sóc pacífic. Pacifista diria. Tot i que a vegades costa de ser-ho. De ment vull dir, perquè d'accions, segur. La violència m'aterra.
Avui dia, encara no hi ha moment que vegi les imatges del primer d'octubre, de la brutalitat de la policia espanyola i no se m'escapi alguna llàgrima i ho reconec, no sóc pas cristià, no crec en cap Déu i per tant, en aquells moments, no els desitjo res de bo. Menys quan veig les puntades de peu que donaven a tort i a dret, a gent jove i vella, quan estiraven cabells, colpejaven o esbotzaven portes. Tot indiscriminadament. Sense cap tipus de remordiment. Alegres i fatxendes.
I veure aquests i als infames que sortien al seu pas a cantar el "a per ells", fa que no en vulgui saber res d'aquest Estat, ni d'uns habitants que es van mantenir i es mantenen en silenci davant de totes les barbaritats comeses aquí. No puc passar-ho per alt. No puc creure que un Estat actuaria talment si no sabés que té al darrera força gent. D'una gent que no els passarà comptes, ans al contrari, que els esperonaran a seguir endavant.
Per això, perquè uns no són res sense els altres, no puc tenir cap sentiment de simpatia amb un Estat que ens vol anorrear. Liquidar. Suprimir. Fulminar. Un Estat amb mirada encara franquista.

Un groc que els fa sortir els colors

Si diumenge van venir forasters a treure el groc del poble, males llengües diuen que van a sou, avui l'hem tornat a posar. I ha quedat ben bonic. Per cert, per aquells que demaneu, la creu de terme ha aparegut i tard o d'hora tornarà al seu lloc.
Bé, com deia, el groc avui ha tornat a brillar i en restituir-lo, uso aquest mot perquè té un gran valor, hem sentit de tot. Molta gent d'acord. Alguns aplaudint, altres alçant el dit polze, altres parant a parlar. Alguns també amatents i alguns, pocs, contraris. Aquests, bàsicament un parell. Un que directament ens ha insultat. Res a dir d'ell, per si sol es desqualifica, com en Carrizosa al Parlament, fent de pinxo de polígon. L'altre, una dona que s'ha aturat a parlar. Els arguments, tots girant a l'entorn de l'ecologisme i el plàstic, s'han esfondrat poc a poc, a mesura que anava parlant, confirmant que el que més li molestava era el color, renegava del seu cotxe groc tot dient que hi pintaria l'estanquera a sobre perquè no tingués aquell color. Del plàstic poca cosa. De fet, aquest groc fa que poc a poc es vagin destapant.
Avui el groc torna a Calders. No sé si durarà gaire, però el que compta no és el temps que duri sinó que allà estem, tossudament alçats i que d'una manera o altra els farem de mirall i les seves misèries i males arts no es podran tapar.

Ara ens arrenquen el groc i les estelades dels pobles

El meu poble és bàsicament independentista. Amb gairebé un 90 per cent de participació a les darreres eleccions, pràcticament el 82 per cent de la població va escollir opcions independentistes. Clarament. Sense dubtes. Després queda saber on situaríem els Comuns, però això ja és un altre tema.
Aquesta setmana, no sé massa bé quin dia, algú va voltar pel poble traient tots els llaços grocs penjats. També van enfilar-se per arrencar un cartell que posa "Municipi per la independència", no se'n van sortir, així com diferents estelades petites que estaven penjades als fanals.
Quan la gent es va començar a penjar el llaç groc a la solapa, a mi em va semblar una mesura força naïf. No ho sé, una mica de revolució dels somriures, perquè ens entenguem, però sembla que amb el temps, he de reconèixer que estava equivocat i que portar un llaç groc els emprenya. Els sulfura perquè un símbol tan petit, tan insignificant, pren un enorme significat i no calen grans elucubracions per dir que aquest Estat no és democràtic i té tics feixistes, només cal pintura groga o un llaç i això els encén.
El groc s'associa a llibertat, així com unes estelades que fa temps ignoraven. Per tant, potser no anem tan malament si un simple color els fa sortir els colors.
Per cert, poden arrencar-ho tot i nosaltres penjar-ho tot de nou, però encara que aquest joc arribés a l'infinit, crec que a molts ens han perdut. Alguns mai ens han tingut, a d'altres fa temps que els perderen i d'altres els perden dia rere dia, amb els seus tics autoritaris, repressors i antidemocràtics i això, malgrat voltin pels pobles per amagar la voluntat popular, aquesta és com un foc somort, que crema per sota i que a la llarga acaba sortint.
Visca la República Catalana!

Ep, afegeixo, ara voltant, he vist que a més de tot el que han tret, també han fet saltar l'estelada que hi havia a la creu de terme. Una creu de ferro forjat de l'any 1805 que també han fet desaparèixer. Està clar que per a alguns, la unitat d'Espanya està per sobre de tot, persones, patrimoni, llibertats, drets...

Llibertat presos polítics!

Un país normal

La mort de Muriel Casals ha desfermat moltes reaccions a la xarxa i als mitjans de comunicació, i aquestes, només han fet que refermar-me una impressió que tenia, i és que aquesta dona transmetia quelcom d'especial. Quelcom de proper. Era com aquella parenta serena, tranquil·la, digues-li àvia o tieta, que transmetia confiança. Fermesa. En moments en que prendre la bandera de la llengua o bé de la independència no era com ara, ella la prengué i l'onejà sense vergonyes, donant-li valor i legitimitat.
Era d'aquelles persones que per la seva brillantor feien qüestionar-se a molta gent si això de desitjar un país lliure era només cosa de quatre eixelebrats. Massa temps des de certs mitjans han maldat per associar la idea de la defensa de la llengua o la independència a gent intransigent, amb poca cultura, jovenalla o bé radicals. Ella, juntament amb d'altres, és clar, esmicolà aquest mite, mostrant-se tal com era. Perquè el seu tarannà, reposat i ferm, no deixava cap mena d'ombra a la legitimitat de defensar aquest ideal, per molt estrany que semblés a alguns i el seu discurs, ordenat i clar, arribava i arriba sense ambigüitats i alhora de manera contundent a arreu.


 

No li fem la feina als madriles...

Avui parlava amb un company de la CUP i em feia la broma de si encara li parlava. De si érem encara amics. De fet, era una doble broma, perquè sense estar lligat a cap partit -amb carnet-, estic molt més a prop dels postulats de la CUP, que de cap altre partit, tot i tenir simpaties per alguna altra formació.
El que més m'ha sorprès i entristit alhora, és que en la seva broma, hi havia una gran veritat, el linxament mediàtic que estan rebent els de la CUP, militants sobretot, per la seva posició. És cert que caldria destriar d'on vénen aquestes crítiques i segurament moltes, estan fomentades per gent que no vol la Independència i veu en la divisió una eina per debilitar el procés i l'altre aspecte que m'ha sorprès és l'atac que reben per la seva forma de prendre decisions i realment, és xocant.
El primer perquè em demostra que la gent no només no accepta que hi hagi qui pensi diferent, dins del mateix vaixell, sinó que a més, a aquell que pensa diferent, se l'estigmatitza, malgrat es tingui un objectiu comú. És cert que molts ja vèiem la Independència a tocar i la decisió de la CUP ens trenca els esquemes, però potser, més que trencar-nos els esquemes, potser ens hauria de servir per posar els peus a terra i veure que la feina encara està per fer. I tant que tenim pressa, però el procés serà llarg i haurà de ser consensuat amb gairebé tots. Un camí feixuc i de formiga però que val la pena. Qui pensi que això és cosa de quatre dies, està equivocat.
Pel que fa a la manera de prendre decisions, agradi o no potser és la més democràtica i alhora la menys entenedora per a molts, perquè si formes part de la CUP, saps que la teva opinió, malgrat no agradi a certa gent, és respectada i això, a certs grups de poder, que ens volen silenciats en la major part del procés, els molesta i empipa, perquè potser els que han manat sempre, deixaran de fer-ho i és clar, independents per alguns sí, però si les cireres no les remenen els mateixos de sempre, no.
La CUP està formada per gent que fa molts anys que volen la Independència i consti que no ho dic per qüestió de pedigrí, el més important és arribar a la mateixa conclusió, sense importar quan o com s'hi ha arribat, però dubtar d'això és intentar posar aigua al vi i malgrat fa anys que militen i batallen, tenen clar que volen ser independents per aconseguir un món diferent, un món millor, no com a sortida a les dificultats electorals del partit i aquí és on xoca amb alguns que ara branden la bandera de la Independència. La seva necessitat és immediata i per tant, necessiten la solució a corre-cuita per salvar els mobles i després, el país que en surti, ja s'anirà conformant, mentre que la CUP, avesada a les minories -i potser per això els costa gestionar el protagonisme que tenen- tendeix a treballar sense presses, aïllant-se del soroll de fora i seguint el camí que sempre han fet.
Per això, potser caldria tenir el cap fred i veure els de la CUP, malgrat hagin pres decisions que no agraden, com a aliats i no foragitar-los tot afeblint el gruix social a favor de la Independència i fent el joc als unionistes, perquè la CUP, si una cosa té clara, és que vol la Independència, malgrat hi hagi qui ho negui. El camí serà diferent, però l'arribada la mateixa.
Siguem pacients i no dubtem tant.

Independència per sobre de tot!

Mai he votat Convergència. Déu nos en guardi! Detecteu en el prec la broma fina i llaminera. Sempre he cregut que els seus interessos passen per sobre de tot i que un convergent, de debò, dels polítics que volen fer carrera i la fan, no pot resistir davant la visió d'un bitllet o un favor. És igual, mentre els afavoreixi tot els va bé i es pacte amb qui calgui, es digui Aznar, Camacho o Rivera.
De fet, sóc al·lèrgic a Convergència. D'Unió no en dic res, perquè amb una mica de sort, a les properes eleccions, no trauran representació ni per fer d'escolanets, que ja és prou. Una lacra menys.
Però a dia d'avui, si per seguir endavant amb el procés cal tenir el iot convergent al costat, m'hi arrambo i no me'n separen. Perquè el procés, digui el que digui la gent, si no és amb els convergents, no és i per tant, potser cal llençar-els-hi la pilota a la teulada i veure si tenen nassos de fer-se enrere. La puta i la Ramoneta fa temps que ha marxat i ja no els queden arguments.
Ara no és l'hora de fer el milhomes. Cal deixar les ulleres de pasta al despatx, les rastes sota la gorra i les arracades a la tauleta. Ara cal apostar fort i si cal tapar-se el nas per seguir el camí cap a Ítaca, potser cal fer-ho i ser valent, perquè si vetem en Mas, potser serà l'excusa perfecte perquè els Convergents es retirin i baixin del tren. Segur que ho esperen. Segur que ho necessiten. No sé si és el que busca la CUP, la confirmació de la feblesa dels d'en Mas, però si ho fan, la gent no s'enfadarà amb els cadells del Pujol sinó amb l'esquerra radical, perquè curta de mires, no haurà sabut jugar bé unes cartes que té marcades i volent demostrar que els Convergents no són de fiar -que no ho són-, hauran donat la raó a aquests perquè diguin que és l'esquerra qui ha fulminat el procés, ja que com el joc dels ràpids, aquí, qui trenca primer, malgrat els seus arguments puguin ser més vàlids i forts, seran els culpables del fracàs. Un fracàs, no ho oblidem, que desil·lusionarà a milions de catalans que abans que ser d'esquerres o de dretes o potser abans que decantar-se i mostrar el seu pensament, volen un país lliure, on triar el que volen ser de manera plena.
No sóc ningú. No m'he lligat a cap partit i segons les eleccions voto el que crec que anirà millor pel meu país i de la mateixa manera, si per Catalunya avui cal fer un esforç, no seré jo qui no el farà o jutjarà aquells que el facin.
Enrere han de quedar vells rancors, pors i desconfiances. Cal que no fem el joc a l'Estat i que anem units malgrat ens costi. Més endavant ja ens separarem i barallarem però davant un enemic comú, un enemic extern, fort i hostil, no podem seguir amb la mateixa tàctica que ens va afeblir temps enrere, barallant-nos per les molles sense tenir encara el dret a pa.  El món ens mira i més que una imatge de país madur i serè, donem la imatge d'un país confús i poruc.
Em fa por que el morro fi d'uns o altres, el seu orgull ferit, acabi amb les il·lusions d'un país per despit.

No fem el préssec

Fa un any votàvem. Un vot sense cap valor legal però un gran valor històric, perquè gràcies al vot d'aquell dia i manifestacions massives durant anys, el 27S vàrem votar en clau de país. En clau d'Estat.
Avui s'ha fet una declaració sense cap valor legal, diuen alguns. Només una declaració d'intencions però altre cop, aquesta declaració esdevé, com el vot de fa un any, una declaració de gran valor històric. Perquè engega un procés i sobretot, perquè demostra i constata que és un procés que va endavant i que no té aturador.
Ara estem a una cruïlla. Ara s'ha de decidir quin serà el govern que porti a terme el mandat democràtic sorgit de les urnes i l'horitzó que se'ns obre fa vertigen. Fa por. Perquè tot és possible i només depèn de nosaltres. Massa anys hem estat presoners de les nostres pors. Tenim la síndrome d'Estocolm. Segrestats des de fa temps, temem decidir, temem prendre les regnes del nostre futur i menar-lo cap allà on volem. Durant anys hem estat esperant arribar aquí. Trobar-nos com ens trobem ara i perquè és un fet històric, perquè és un moment únic, cal tenir líders de mires amples.
Aquest procés no es pot encallar perquè Junts pel Sí s'enroqui en el seu candidat, però tampoc perquè la CUP decideixi abans, matar l'emissari que escampar el missatge. No pot ser. Cal arribar a un acord i en aquest cas, cal fer confiança perquè si no anem plegats ara, si no trobem la manera de tirar endavant el procés, aquest se'n ressentirà i la confiança cega que tenim molts en els nostres dirigents, perquè veiem que som molts que els empenyem, es veurà afectada i ja no parlarem de qui menarà la nau cap a la Independència sinó quin partit sobreviurà a unes altres eleccions.
No fem el ruc. No siguem orgullosos. Aconseguim posar-nos d'acord i fem que Catalunya passi per davant de tot, polítics i partits, i un cop siguem lliures, un cop siguem independents, després decidim quin país volem. Sinó ens passarà com ja ens ha passat històricament, que discutim pel què podríem ser i acabem sent una autonomia ofegada i orgullosa.

La gran diversitat del facebook...

Sovint m'agrada discutir amb gent que opina de manera totalment oposada a mi. Sobretot en temes que tinc ben arrelats i espero, de tot cor, que els seus arguments em facin, si no canviar d'opinió, entendre un xic el seu punt de vista i alhora desmuntar-me certes idees que tinc preconcebudes. Reconec que sóc caparrut. Que sóc tossut i a vegades un xic obtús. Ho sé. Quan una idea la tinc ben interioritzada, la defenso a mort i només és al cap del temps, que sóc capaç, amb la reflexió pertinent, d'obrir la ment i deixar-me seduir per altres punts de vista o si més no entendre certes postures.

Però és que hi ha vegades, que encetes una discussió per poder veure els arguments que tenen alguns per defensar certes posicions i acaben desil·lusionant-te, fent-te veure que els tòpics que creies que eren irreals, per simplistes i absurds, són una realitat. 

Avui, parlant amb un amant de la tauromàquia, defensant cadascú el seu punt de vista des del respecte, a la conversa, és el que té el facebook, ha entrat un tercer element. De sobte ha monopolitzat la conversa i aquell clima d'enfrontament d'arguments s'ha esvaït i poc a poc, al mancar-li recursos argumentals, ha entrat en els insults, l'amenaça i la fatxenderia. 

De fet hem passat per tots els tòpics i un cop hem vist que no ens posàvem d'acord amb els toros ja m'ha etzibat sobre temes identitaris i a partir d'aquí, un rere altre, tòpics i més tòpics, només dir que un dels arguments per estar en contra de la independència és allò que posa al carnet d'identitat o bé que a l'època passada ens farien callar i barrabassades així. 

De fet m'ha passat altres vegades. Ja intento no sulfurar-me, malgrat les manques de respecte, senzillament intento veure el seu punt de vista però, en alguns casos, com aquest, ràpidament quan acaben els arguments, recorren a frases absurdes i buides acompanyades dels insults. 

De fet, segurament aquest tipus de gent, tancada i poc procliu a discutir i argumentar, per por a no trobar arguments, és la que fa més pels independentistes. Perquè només ens corroboren la foscor que hi ha a l'Estat, tot i que sé que tot no és això, però elements com aquest abunden i ens esperonen.  

Avui, després de parlar una estona amb aquest noi, m'han quedat clares un parell de coses:

1. Els meus arguments semblen prou sòlids o si més no es fa difícil trobar qui els rebati, partits unionistes inclosos.

2. En un país nou, hem de fer més per l'educació de tothom, fins i tot per aquells que ara ens menyspreen però formen part de la nostra societat. Hem de construir un país nou on tothom hi tingui cabuda, respectuós i lliure. 

Un èxit rotund

Ahir va ser un dia especial. Ahir votàvem. Sí, votàvem, perquè encara que des de l'Estat en vulguin dir d'una altra manera, els catalans teníem clar que votàvem i votàvem el nostre futur com a país. Hi va haver molta gent. Moltíssima. I a l'ambient es respirava i s'olorava un ambient d'alegria i emoció difícilment reprimible. D'històries particulars n'hi havia moltíssimes. Gent que exercia el seu vot amb una història especial al darrera, perquè cada vot, a més de ser un exercici de dignitat, era alhora un exercici de respecte i reconeixement per a algú. Per a molta gent. Pels que no hi són que haurien volgut viure aquella jornada i pels que hi són i no ho podien fer. 

 L'Estat minimitza l'efecte de la votació d'ahir. També ho va fer amb la d'Arenys. Fan la tàctica de l'estruç. Amagar el cap sota terra i si cal, envien tribunals a resoldre una qüestió política, perquè se senten superats per la situació i els és més còmode ignorar-ho que enfrontar-se al veritable problema.

N'hi ha que apel·len a la majoria silenciosa, tan silenciosa que no apareix mai, ni quan ells que se n'atribueixen la paternitat fan actes i concentracions. D'altres que apel·len a la llei. Una llei feta per mantenir les regles de joc actual i que es varen aprovar amb la pistola al clatell. I encara d'altres que sabent que ja no hi ha res a fer, usen la situació perquè els serveix de trampolí electoral i intenten per tots els mitjans treure'n rèdit polític. 

Ara bé, el que està clar i em sembla que a ningú se li escapa, és que govern i partits nacionalistes espanyols necessiten d'aquest conflicte per captar vots i en veritat poc els importa resoldre el conflicte existent. A més, em sembla, si parlem del govern estatal, que la resposta donada al conflicte els deixa en evidència. No pot ser que una revolta popular com la viscuda ahir es resolgui amb una compareixença de premsa de pocs minuts, sense preguntes, només per Tve i amb celo al micròfon per part del ministre de justícia. Segurament volia ser gest. Mostrar que només es resoldrà per la via penal, però pensar que aquesta situació es resoldrà només amb repressió, és viure molt allunyat de la realitat i fugir d'estudi i evitar exercir allò pel que se'l ha escollit; per fer política, i a dia d'avui, a l'Estat, sembla que de política en fan poca. Fins i tot la compareixença de la Camacho va ser còmica, tot i les amenaces i menyspreus. Des del zoo. Que potser a més de desconèixer la realitat del país desconeixen les bromes que es fan entre la seva líder i uns animals molt monos que per allà salten? 

No ho sé, però abans pensava que totes les accions de l'Estat estaven pensades i estudiades per fer un efecte concret i que hi havia algú intel·ligent al darrere que els guiava. Ara, cada cop més, crec que funcionen a rampells i que la intel·ligència que els suposava no és tal, sinó que acostumats com estan a manar i exigir, han oblidat preparar-se per negociar i defensar-se i se senten superats per la situació actual i les accions rebudes i actuen d'esma. 

#Votarepertu

Votaré per tu. És la nova campanya de l'ANC. Una campanya que anima a dir per qui votaràs i m'ha semblat entendre que es referia a gent que ja no hi era.

En el meu cas podria dir que votaria per l'Estel. Una bona amiga que ens va deixar massa d'hora. Tan d'hora que tot això que estem vivint a dia d'avui li semblaria irreal, un somni, ja que els anhels de joventut, quan poca gent creia que decidir fos possible però ella també s'entossudia a creure en el somni, eren poc més que deliris de l'edat. També podria dir que votaria pel meu avi. Un republicà convençut, qui sap si més per la lluita social que per la lluita nacional, però que de totes totes, tindria clar que els pobles han de ser lliures, si cal, per cometre els errors que vulguin i decidir el seu futur. O potser pel meu pare, que durant anys veia aquell entossudiment independentista del seu fill com un eco del seu passat i que després d'anys de silencis, s'atreví a dir el que pensava i a la llarga mostrar-se revolucionari i inconformista. O qui sap si per en Pedrolo. Per aquell escriptor mai prou reconegut que tingué la grandesa i la gosadia de dir les coses pel seu nom en una època on era difícil ser sincer i deixant-se de circumloquis anomenar puta a la que n'era, polla sense tremolar-li el pols i alhora fer grans novel·les i boniques narracions. I així podria fer una llista llarga. Molt llarga, perquè molts anys de capteniment i submissió donen per a molts personatges dignes d'anomenar, però no ho faré. Els morts, tot i merèixer-s'ho, poc podran gaudir de l'èxit d'avui.

Tampoc diré que votaré per mi. Recurs fàcil. Perquè un ja comença a tenir aquella tranquil·litat i benestar que vol i malgrat que desitja deixar de ser independentista, ja sap que la lluita i la reivindicació seran una motxilla que haurà de portar durant molt de temps i ja hi està avesat. No senyor.

Votaré pels meus fills. Pel de cinc i el de dos anys. Perquè puguin tenir una vida normal. Però no perquè cregui que si mai som independents tindrem un món ple de regalèssia i caramels, i ara. Segurament heretarem certs vicis del passat i res se'ls donarà de franc. Hauran d'estudiar i treballar, suar i esforçar-se, perseverar i esllomar-se, car res els serà regalat. Però seran lliures i si mai ho aconseguim, ja no els caldrà ser independentistes i Catalunya i el català serà una normalitat de la qual, possiblement, no hauran de fer el centre de la seva vida i aleshores, segurament, podran explotar tot el seu potencial en d'altres camps i aquelles bones persones que penso que són i desitjo que siguin, s'avocaran a d'altres camps. I lluitaran i batallaran per aconseguir un món més just, perquè un cop la justícia i la igualtat s'instal·li al país i sigui una normalitat, bategant als seus cors, dubto que puguin viure en el conformisme i el menyspreu que hem rebut nosaltres dels de l'Estat i lluitaran per altres causes igual o més justes.

A poc a poc i bona lletra. Gravem!

Un anunci fet per quatre estudiants del grau de Publicitat i Relacions Públiques de la Facultat de Comunicació de la UPF, ha guanyat el premi Miramar que atorga el consell assessor del centre de RTVE. És un cop dur d'encaixar per l'ens estatal i els fa sentir incòmodes. Prou com per amagar-ho i alhora menystenir-lo.
Hi ha qui diu que si aconseguim la Independència a base de Vies catalanes, vídeos i altres iniciatives semblants, fet que en dubta, serem el primer país del món a sortir-se'n, perquè sembla que aquests camins no porten enlloc, són poc més que vistosos i divertits. Ara bé, segurament fa molt més mal aquesta reivindicació constant, multitudinària, tossuda i imaginativa a l'Estat, que moltes altres accions que s'anul·len per elles soles a causa del seu caràcter agressiu i ferotge, en canvi, d'aquesta manera, per aquestes vies, poc a poc el procés es dóna a conèixer i la voluntat del poble català va quedant palesa de manera clara i senzilla. Difícil de rebatre.
No sé si serem el primer país del món que aconseguirà la Independència per aquest camí, però qui sap si estem creant escola, com en cuina, art, disseny, moda i moltes altres coses, i d'aquí quatre dies, arreu,-bascos ja ho han fet- els que tenen anhels de llibertat provaran les estratègies que aquí s'estan concebent i posant en pràctica.
Jo diria que anem pel bon camí.
   

Músic i poc més. Joaquín Sabina.

Ai, Joaquín, Joaquín...
I és que al final, tot plegat passa factura i arriba un moment, que després de massa excés, algun connector salta i les relacions neuronals que abans funcionaven plenament, es bloquegen i busquen camins alternatius i estrambòtics. En general mai és de sobte, mai ve de cop i volta. La decadència és progressiva i si bé inicialment costa de desemmascarar, perquè l'aurèola genial del personatge et difumina conductes estranyes sota el vel de les excentricitats del geni, a la llarga, la reiteració de sortides de to o posicionaments estranys et fan adonar que la palanca ha saltat. Els ploms s'han fos.
Bé, és l'única explicació lògica que puc trobar per explicar-me que algú que feia bandera de posicionaments humanistes, llibertaris, socials i solidaris de cop i volta negui el dret a un poble a decidir titllant-lo únicament de provincià i retrògrad.
És cert que ell sempre ha fet del carrer la seva bandera i ha dit que era la seva escola. Possiblement en molts camps li ha estat útil i ha sabut esprémer al màxim el suc de les lliçons rebudes, però segurament ha patit llacunes en molts aspectes i possiblement, un coneixement més ampli de la realitat catalana, a més dels tòpics i estúpids que ha repetit manta vegades, estimo Catalunya, la valoro molt i l'admiro més, li hauria anat bé a l'hora de pronunciar-se. De jutjar-nos.
Va començar el declivi alineant-se amb Ciutadans en la patètica i estrafolària campanya de millor units, sobretot perquè tal com està ara plantejat l'Estat no és una opció, és una obligació i per tant, fer campanya d'un realitat que es innegociable, no deixa de ser un contrasentit. Pur teatre.
Ara ha reblat el clau i en una entrevista al pamflet ABC ha exposat el seu punt de vista sobre la Independència de Catalunya i en comptes d'intentar entendre i qui sap si compartir o respectar l'anhel de milions de persones que volen decidir, es situa per sobre de tot i ell, bon madrileny prepotent i fanfarró -reconec el tòpic-, ens titlla de força coses, amb la seva llengua hàbil i esmolada, una llengua abans universal, oberta, receptiva amb les desigualtats, crítica amb l'excés dels poderosos, observadora i afable, ara bàsicament s'ha radicalitzat més i amb l'edat, ha anat acomodant-se i vivint d'èxits passats i fama guanyada per alinear-se a posicions més oficials i poc revolucionàries.
Bé, malgrat que seguiré escoltant les seves cançons, algunes les trobo molt bones, m'estalviaré les seves declaracions.

  

Signa un vot!

Aquest cap de setmana hi ha la recollida massiva de signatures pel Dret de Petició, una campanya organitzada per l'Assemblea i que pretén recollir signatures per tal de que en cas que no s'autoritzi la consulta  o que l'Estat no reconegui el resultat que en surti, el parlament pugui declarar unilateralment la Independència. És un dret reconegut per la legislació catalana, espanyola i internacional i que permet als ciutadans demanar a qualsevol administració que actuï en una matèria que afecta el seu interès o el del conjunt de la societat i que s'ha legislat.  
A Calders es podrà signar el dissabte al mercat de 10 a 13 i a la tarda, de 4 a 7 al Casal. El diumenge de 10 a dues a la Plaça Major.          
Així doncs, aquest cap de setmana un pas més cap a la Independència!
Signa!

La Independència és possible. Segur!

Cada cop més penso que la Independència s'aconseguirà. No per les reaccions dels polítics d'un o altre color. Tampoc pels passos que es van donant, si més no exclusivament, sinó per l'origen de la demanda. Pel fons de la qüestió. Perquè aquest reclam, aquest anhel, sorgeix des de la il·lusió, des de l'esperança, des de l'alegria i això dóna molta força. Força per idear, per innovar, per crear, per dedicar-hi hores i veure l'esforç avocat com una inversió, com un pas més, mentre que la tàpia, el fre, el rebuig frontal, és tot el contrari. Requereix un altre tipus d'esforç. Un esforç forçat, desganat, cansat. Perquè es parteix de la ràbia, de l'odi i si bé aquest també dóna molta força, poc a poc la flama de l'odi s'extingeix i arriba un moment en què et demanes, es demanaran, perquè d'aquesta oposició frontal, mentre que la il·lusió que mou el procés, difícilment s'extingirà perquè qualsevol pas, per petit que sigui, serà com combustible nou i revifarà la flama de manera exponencial i les traves es veuran com reptes, com passos a superar. Com a proves per demostrar la tossuderia, mentre que qualsevol aturada del procés no es veurà com a èxit de l'immobilisme perquè sempre serà situar-se en un lloc més avançat que a l'inici i per tant les alegries seran relatives i el cansament major. 

D'aquí que l'Assemblea i en general els favorables a la Independència, visquin tot allò que es fa com un èxit perquè partim de molt avall i tot són passos cap a un horitzó, abans invisible, ara, encara que llunyà, comença a ser visible i els unionistes han passat de no veure cap amenaça al seu ideal a haver de justificar-se i haver de batallar. 

Per això, per la diferència de punts de vista i pels diferents motors que mouen cada moviment, un la il·lusió, l'esperança, l'alegria, el desig, la superació, la fe i la certesa, l'altre la por, la ràbia, l'odi i el temor, difícilment ambdós combustibles duraran el mateix, perquè mentre per un cada dia que es batalla és un guany, un triomf, un petit èxit, un pas més, per a l'altre és una pèrdua, una rèmora, un fracàs, un suplici, un desgast. 

El vídeo de la Via Catalana

Acaba de sortir, mentre esperem la giga foto, el vídeo de la Via catalana. Dura onze minuts i enregistra fragments de la Via catalana cap a la Independència de punta a punta de Catalunya.

Hi ha algun tram que costa de veure, algun altre que ha desaparegut -el Barcelonès i Maresme- i altres que sembla que filmi la carretera buida però que si atureu el vídeo, veureu petites taques grises que són les persones, però sigui com sigui és magnífic veure i viure altre cop aquell dia. Un gran dia i una feinada immensa i ben feta pels voluntaris de l'Assemblea i jo... Hi vaig ser!

Pas a pas...

Tenim la llei Wert. Tenim la llei Fernández, el dels tics i mal orador, és clar. Tenim un president d'Estat sopes, que veu en els insults i la banalització d'un dels fets més tràgics del segle passat una mostra de llibertat d'expressió. I tot això, de blanc i negre però ara i aquí.
Es veu que si a un periodista espanyol, per exemple, li surt d'allà baix començar a vomitar i bordar sobre el nacionalisme català, sigui de la manera que sigui, encara que aquest nacionalisme sigui pacífic, raonat, fonamentat, respectuós i assenyat, és totalment lícit i necessari, és clar. Perquè de nacionalisme víric només n'hi ha un. El català. L'altre, el veritablement agressiu, el de l'estanquera, el del brau, el de les manifestacions de braç alçat, cap rapat i cervell reduït, el de tancar mitjans públics que parlen amb altres llengües, el d'ofegar econòmicament la discrepància i d'altres mostres iguals de punyents, no n'és pas. I ara! Són mostres d'un gran patriotisme. Genètica. Obra de Déu. Agraïment. Rectitud.
Mostra d'això és que li dius a un policia cap de trons o que l'Estat put i et sancionaran. En canvi als catalans ens diuen nazis i què sé jo què més i aleshores no passa res perquè hi ha llibertat d'expressió i és el que pensa la immensa majoria d'espanyols. Això darrer dit pel Presidente, altrament conegut com a l'estudiós de llengües vives i mortes, orador plàsmic, bústia B o senyor apunts. Prova més de que els catalans no som espanyols, és clar.
La veritat és que ara que s'han tret la màscara, ja fa mesos, potser hauria de ser més fàcil aconseguir la Independència. Ja ho veurem. Ells, ja ens ajuden, ja...

Dret de petició!

Vaja, que signant la petició demanem al Parlament que es faci la consulta abans del maig del 2014, però en cas de que l'Estat ho impedeixi, fent servir tot allò que té per impedir la lliure expressió dels ciutadans d'aquesta colònia, aleshores acceptem que la signatura emesa es tingui per un vot a favor de la declaració d'Independència. No està pas malament.
Aquests de l'assemblea deuen menjar sopes, perquè ben bé que se les empesquen totes i després de veure, viure i sentir l'èxit de la via catalana, amb ells, a ulls clucs.
Demà, si tot va bé, aprofitant que baixo a Castellar del Vallès, signaré. Endavant que tenim pressa!

Perquè vull

Podria semblar, i més amb els darrers escrits que he fet al bloc, que necessito la Independència per canviar quelcom personal. Perquè m'hi jugo alguna cosa o perquè estic en una situació en que necessito un canvi per poder millorar la meva vida, però en línies generals, filant prim tot s'esmussa, excepte les millores que preveig a nivell general de país, no crec pas que la Independència millori massa la meva vida.
Tinc uns fills a qui adoro. Que em fan riure, plorar, enfadar i aprendre molt. Que quan fa una estona que no veig ja enyoro, malgrat faci quelcom que també m'agrada, però m'hi sento lligat. Vinculat i m'omplen. Amb la meva parella, com a bons oïdors de Manel, què puc dir. Que a vegades ens en sortim i en els dies bons, gairebé som invencibles, que ja és molt. La família anem fent. Com totes, segur. Ens anem trobant i a mesura que ens fem grans, ens fem més savis i ens respectem i estimem més. Dels amics, com tothom. Alguns són massa lluny, els de la universitat sobretot, d'altres que voldria veure més, els de Castellar segur i d'altres que només veig en comptades ocasions i que enyoro, que si Bressola, feines, infància, escola... Però tenim aquella edat que ens creiem que sempre hi haurà un demà i deixem les trucades, visites o sorpreses per més endavant, creient-nos eterns, segur que a la llarga ens en penedirem, però no hi podem fer més. De la feina què dir. En tinc. M'agrada i m'ho passo bé. D'acord, d'acord. Tampoc passaria res si amb una bona rifa pogués anar fent, reconec que em costen els matins i sé que podria estar malament. L'entorn m'ho demostra cada dia. Però sé que sóc un privilegiat. Faig el que m'agrada i com m'agrada.
I malgrat visc bé, sóc feliç i em sembla que tinc tot allò que vull, que tinc una vida tranquil·la, ordenada i relaxada, sóc dels que reclama la Independència. Dels que la desitja fermament. Millor potser difícilment m'anirà, segurament el contrari, car alguna maldecap de més tindré, però el sentiment és profund i senzill alhora. Difícil d'explicar.
La Independència possiblement no la necessito, malgrat les millores que entreveig,  però la vull. Perquè sí! Perquè no em cal justificar. En canvi ells, perquè em quedi, sí  que m'han de seduir!

Un senyal

Hi ha qui diu que al final o al principi de l'arc de Sant Martí, és igual el detall si no sabem si venim o anem, hi ha una olla plena d'or. Segurament deu ser una imatge poètica tot referint-se que anant fins on neix o mor aquest s'aconseguirà allò que es vol. Una manera de camí d'iniciació, per allò de la importància del viatge. Ítaca i tal. Doncs bé,  avui, a Calders, l'he trobat. Un senyal. El senyal. He trobat l'olla i m'ha agradat. La millor que podia trobar. No em permetrà comprar gaires coses, tampoc fer grans inversions però senzillament, mostrava el camí. El somni.
D'acord, d'acord. Els escèptics diran que era fàcil. Que avui en dia arreu està sembrat d'estelades. Que no hi ha poble, vila o ciutat i permeteu-me dir que especifico perquè si ignoréssim aquests matisos Llívia seria francesa, al carrer trobes un bé de Déu d'estelades. És cert que de tant en tant trobes també alguna estanquera. Res, ambaixades. Delegacions. Consolats. Cal ser generós amb les visites. I també és cert que la pluja, malgrat ser a l'estiu, ens visita força. Però no em negareu que fins i tot sumant la facilitat de coincidir aquests dos paràmetres, no deixa de ser difícil trobar un indret des d'on es vegi clar i al moment, portant càmera i tot, l'arc de Sant Martí naixent d'una l'estelada. Vaja, no diré que és una revelació que això és d'il·luminats, ni una profecia que cal creure en ella, sinó que em basaré en els fets. És una certesa. Un clam. Una veritat.