Micropobles a TV3

Fa temps varen venir el Marc i l'Edu a fer un reportatge sobre Mura pel seu llibre Micropobles, de pobles de menys de 500 habitants. De fet, van venir a l'escola.
Mesos després, amb el llibre acabat i publicat, van venir altre cop per gravar una peça pel telenotícies comarques. De fet van estar gravant força estona i al final, avui, al Comarques, ha sortit això...

Micropobles

Dijous vàrem anar a la presentació del llibre "Micropobles". És un llibre que retrata instants d'uns quants pobles de Catalunya, de menys de cinc-cents habitants. A la presentació, a més dels autors, el Marc -periodista- i l'Edu -fotògraf-, hi havia en Josep Vallverdú, autor de la sèrie de llibres, dels anys seixanta, "Catalunya visió". En aquests feia un retrat d'alguns pobles de Catalunya.

És un home de més de noranta anys però que parla i s'expressa amb una claredat i desprèn un magnetisme que encisa. Va explicar anècdotes de l'època en que va fer els llibres i, curiosament, tenia moltes similituds amb el llibre presentat.
Ara bé, mentre un era més una descripció dels indrets, dels paisatges, l'altre és més, segons el que es desprenia de l'explicació dels autors, d'una fotografia de moments quotidians, d'històries.
En Marc i l'Edu ens explicaren també anècdotes i de fet, algunes són molt tendres.
Una de les que em colpí més, fou la d'una parella que en no poder-se casar per l'església, perquè tenien un parentiu llunyà, però que decidiren viure plegats, en morir la dona, a l'edat de trenta-tres anys, el capellà no va permetre que fos enterrada al cementiri del poble. Els veïns, indignats, en una nit li construïren un cementiri per a ella sola. Malauradament el seu company, mort a l'exili, mai pogué ser enterrat amb la seva enamorada.
Dins de tot el reguitzell de pobles que hi surten, parla de Mura i en concret de l'escola. Vàrem tenir la sort, fa dos anys, de poder conversar amb ells i ser fotografiats. És per això, per la foto d'uns instants de fa dos anys, que l'endemà varen venir a l'escola, amb TV3, per parlar de la presentació del llibre.
Per cert, que casualitats de la vida, amb el càmera, el Sergi, havíem anat a esquiar plegats i potser, gràcies al reencontre, hi tornarem.

Presentant el llibre a Monistrol de Calders

Ahir em van convidar a presentar el llibre El senyor de Calders a Monistrol de Calders. Va ser un acte senzill, agradable, en un dia assolellat, malgrat les previsions i amb un vaivé constant de gent.
Entre el públic hi havia força cares conegudes.
El mestre de cerimònies va ser en Gustau Erill i la veritat, xerrant amb ell, vaig aprendre força coses. Me'n vaig endur més del que vaig deixar i vaig gaudir molt amb la seva companyia.
D'entrada havíem d'estar sobre una tarima en una taula i unes cadires, però gràcies a un micròfon que no rutllava del tot bé, vàrem acabar ran de tarima, asseguts en aquesta amb els peus penjant i amb la gent a tocar, i em va agradar. Allà dalt, al principi, em sentia incòmode. Llunyà. Com si hi hagués una barrera invisible entre la gent i nosaltres, però al acostar-nos, al parlar gairebé de tu a tu, a l'alçada de la gent, l'acte va esdevenir més familiar, més agradable, més proper.
A més, parlar d'un llibre que has escrit i que t'estimes, t'ho fa tot fàcil, ja que només pots transmetre coses positives. Passió. Alegria. I crec que això és el que em desperta i el que transmeto quan parlo d'aquest llibre. Perquè per a mi és, malgrat totes les imperfeccions que pugui tenir, com aquell fill, imperfecte per a alguns però que tu el veus, el sents i l'estimes perfectament.
Ahir, vaig gaudir molt de la presentació del llibre a Monistrol i espero haver transmès, ni que sigui mínimament, la passió que sento per aquest.

El Senyor de Calders, a Monistrol.

Si ha plogut des d'aleshores. De fet, només en sóc conscient quan agafo un exemplar i el fullejo. Bé, per ser sincers he de dir que m'agrada passar pàgines a l'atzar, de tant en tant, i llegir-ne alguns fragments i tot seguit, olorar les seves pàgines. Enfonsar el nas entre els seus fulls i tancar els ulls. Sempre he pensat que els llibres fan una olor especial, potser l'aroma de les seves històries s'escapa i quan un és part de tu, sempre te'l mires diferent, amb estima. L'olor és més forta i quan el tens a les mans, a cada llambregada et vénen a la ment aquelles llargues hores que vares passar amb ell, com un vell company de viatge. Te'l mires encuriosit, sabedor que no vares ser tu qui va el escriure, sinó que fou ell qui va voler ser escrit.
És estrany i potser algú pensarà que és una bestiesa, un recurs literari, però quan he escrit quelcom novel·lat, d'entrada sempre penso cap a on anirà la trama, però poc a poc, vaig veient que jo no domino res. Que la història, els personatges tenen vida pròpia i ells van decidint el camí que volen fer i per estrany que sembli, sovint m'he sorprès d'on he anat a parar. A més, les hores passades amb la trama, fan que te l'estimis i que hi hagi un munt d'anècdotes. Petits retalls de la teva vida que t'agrada recordar, des d'aquell dia que vares intentar reproduir una escena de la història i acabà com no t'esperaves, fins a l'altre que vares haver de refer tot un capítol fantàstic -o això creies- per una dada errònia. Per una absurditat. 
Fa uns dies em van demanar si volia presentar el llibre a Monistrol de Calders per Sant Jordi, al migdia. De fet només l'he presentat a Castellar del Vallès, d'on sóc fill, però és clar, si se'm convida, em fa il·lusió i per això hi aniré. Content i agraït.

Perquè encara que fa vergonya exposar-te a la crítica amb un llibre -és un acte molt personal-, quan l'escrius és perquè es llegeixi... i agradi, és clar, i per això t'agrada compartir-lo.
Per tant, per Sant Jordi aniré a Monistrol, a explicar quatre coses i a respondre allò que em demanin, sense cap pretensió. Només la de passar una bona estona i a esperar l'indult del respectable.

Pipiripip magazine, la revista...

A vegades sona la flauta. A vegades, els astres s'alineen i aquell somni que feia temps que perseguies, t'empaita ell a tu, la truita es gira i és clar, enze, enze, tampoc i et deixes prendre. Et deixes atrapar.
Fa uns mesos em va passar quelcom d'inesperat. Després de temps escrivint articles puntuals per algunes revistes educatives, em varen convidar a participar en una revista nova. En un projecte nou.
És una revista infantil, per a nens i nenes de 0 a 10 anys, que parteix del desig i l'empenta d'un grapat d'escriptors i il·lustradors constituïts en cooperativa. Al capdavant l'Annabel -bibliotecària, colorista i escriptora- i l'Isaac -il·lustrador-.
El projecte, en comptes de sorgir d'una editorial que concep un producte i l'adapta al mercat, buscant sobretot la rendibilitat d'aquest, neix d'uns creadors que volen trencar les barreres de la imaginació imposades per uns criteris bàsicament mercantilístics i oferir un producte fresc, proper i de qualitat. Com diu aquell, fins a l'infinit i més enllà.
La nova revista, Pipiripip magazine, pretén ser quelcom més que una revista. Pretén ser una porta oberta entre escriptors i lectors. Trencar barreres.
A primera vista podria semblar que el mercat està saturat. Que no hi ha cabuda per a més propostes, però de fet, la sortida al món d'aquest en format de micromecenatge, superat el pressupost previst amb escreix, confirma que la idea és bona i a més necessària.
Aviat apareixerà la nova revista i segurament, molts nens i nenes en gaudiran i en faran ressò, perquè un projecte que neix de la il·lusió, l'amor i l'empenta d'uns creadors, només pot anar endavant i encomanar entusiasme i ganes gràcies a un treball rigorós, ben fet i de qualitat.
Si encara no us hi heu afegit, podeu fer-ho des de la pàgina web de Pipiripip magazine.

Cròniques marcianes

Cròniques marcianes és un bon llibre que a través de la ficció ens fa plantejar fets d'actualitat. En el llibre, escrit per Ray Bradbury al 1945, es narra la colonització de Mart per part dels humans a través de diversos contes. Tot i que tots els contes tenen com a nexe d'unió el planeta vermell, en general són històries independents on, mercès a l'excusa de la colonització d'un nou planeta, s'aborden els antics i endèmics problemes terrestres.
En el conte "Un camí a través de l'aire" es narra la marxa dels negres americans cap al nou planeta. La història comença amb la llarga processó d'aquests cap als coets i les reaccions dels blancs a aquesta marxa. D'entrada hi ha un deix de burla, mofa i menyspreu cap aquests, a més de sorpresa, però poc a poc, quan veuen que aquests resten ferms en les seves intencions, la mofa es torna en amenaça i coacció, i al final, veient que això tampoc funciona, aleshores es passa a la súplica i a l'intent de convèncer-los mitjançant arguments emocionals per tal que canviïn de parer.
Si bé és una novel·la de ficció, escrita al segle passat, els paral·lelismes que conté amb l'actualitat del poble català és sorprenent. Sobretot el tarannà del personatge principal, un botiguer, que pretén, primer obligar a un noi a quedar-se amb el pretext de que saldi el seu deute, cosa que fa al cap de poc, i aleshores, veient que no se'n sortirà, intenta convèncer-lo de manera més agradosa, però en no sortir-se'n tampoc, al final el maleeix i blasma. Vaja, que si us el llegiu, veureu que aquest botiguer té tots els números per assemblar-se al nostre bon amic Margallo, i els seus companys de botiga, que callen i miren l'escena, semblen els representants de la Unió europea.
L'únic consol és que cada cop queden menys fases d'un guió fa anys escrit, però que malauradament ell, ells, no han llegit i per això no ens estalviarem ni s'estalviaran de viure totes les fases carregoses i pesades de l'argumentari fins a deixar-nos decidir i partir.

Sóc pirata!

A l'aguait per veure què s'arreplega

Ho reconec. Sóc pirata. Bé, baixo de tant en tant alguna pel·lícula d'Internet. No massa. Tenir fills petits fa que no disposis de massa temps per anar al cinema i alhora tampoc per veure'n massa a casa. Però de tant en tant, satisfaig el cuquet i baixo alguna pel·lícula. És cert que el preu i la manca de sensibilitat en l'idioma també ajuda. A vegades, a més, vaig a la biblioteca i n'agafo alguna. Però el temps és el que és i el més fàcil és deixar l'ordinador connectat i que baixi films.
L'altre dia, en una pel·lícula de la biblioteca i suposo que deu ser en totes, abans de començar hi havia un anunci sorprenent. Es veia mala gent. Lladres, per vici, s'entenia, altres maltractant mobiliari urbà, sense cap sentit, uns altres ratllant cotxes o bé increpant altres persones sense motiu aparent i així més i més tòpics. Actes reprovables i desagradables. Tot seguit, comparava aquests actes amb la pirateria i la veritat, em va empipar. Em va emprenyar. D'entrada perquè no és el mateix maltractar algú o agredir algú que baixar-se pel·lícules d'Internet. D'acord que ens volen fer creure que si ho fem, l'autor s'empobrirà i viurà en la misèria, però tenint en compte el tant per cent que s'emporta aquest de cada còpia venuda, em sembla que no és del tot cert. Qui no s'enriquirà serà l'editorial que l'ofega o bé la productora que l'explota.
A banda d'això però, crec que si s'ha de pagar un cànon per una obra intel·lectual potser també s'hauria de pagar un cànon pel paleta que fa la vorera o bé l'electricista que ens ha fet la instal·lació elèctrica, que també han fet bé la seva feina i un servidor en seria incapaç i en gaudeix dia sí i dia també. És menys important la llum que ens ajuda a llegir que el llibre que llegim?
Ara, el que m'empipa més, és aquesta lleugeresa de criteri. Avui, baixar-se una pel·lícula pot ser un delicte, un acte censurable, però demà, per interessos diferents, potser no ho serà. Per exemple, fins fa quatre dies s'havia de pagar uns impostos de jocs d'un 55%, però de cop i volta, per interessos particulars allà al Barcelona World, s'ha passat a un 10 %. Per tant, moltes d'aquestes lleis, normes o imposicions, basades en criteris temporals i econòmics que de cop canvien, ens demostren que no es pot mesurar la moral segons aquests i que per tant, si certes normes es poden canviar segons convingui i segons els interessos de certs personatges, saltar-se aquests no pot ser titllat de delinqüència. Pot ser titllat de revolucionari, però no de delinqüència, perquè en el fons, el que es fa, és avançar-se als temps i no acatar com xaiets el criteri dels governants de torn que segur, demà, si els interessa i convé, canviaran.

Que petit que és el món

Quina gràcia. I a més curiós. Navegant, navegant -volia mirar una cosa del llibre "El senyor de Calders"- he vist que està penjat per vendre en format electrònic a diferents pàgines webs. D'entrada no m'ha sorprès, ja que vàrem quedar així amb el de l'editorial i me n'havia despreocupat, però al tafanejar, m'he quedat amb la boca oberta quan he vist d'on eren algunes d'aquestes pàgines. A més d'alguna llibreria de Manresa i Barcelona, això ja ho tenia clar, n'hi havia un parell de Màlaga. Bé, també hi deu haver lectors en llengua catalana allà, però el més estrany ha estat veure'n de Mèxic, Argentina o Guatemala entre d'altres. Ja ho sé que hi ha una àmplia comunitat catalanoparlant a Amèrica, però d'aquí a incloure una novel·la tan local al seu catàleg de productes, se m'ha fet estrany de veure. El més sorprenent però, amb això de la xarxa, és veure com les distàncies s'escurcen i qualsevol cosa que es fa a un racó de món, a l'altre, si es gestiona bé, es pot veure. I això et fa sentir gran i petit alhora. Gran per l'abast de la xarxa i petit pel control que hi tens un cop ho llences. A més, aquells que ens costa mostrar-nos orgullosos d'algun èxit, compto com a èxit la publicació del llibre, ens surten els colors quan algú, com m'ha passat darrerament, me'n parla de manera oberta i sincera. No estic, com la immensa majoria, acostumat als afalacs i tendeixo a acotar el cap i etzibar quatre mots incomprensibles per fugir rabent i un xic incòmode de la situació. Imagineu-vos doncs, veure la novel·la difosa a l'estranger. Xocant! 

Aquest torbament ja m'ha passat al bibliobús, on en tenen un parell i surten força. M'ha passat a la biblioteca d'Artés, on fins i tot m'han demanat de fer-ne la presentació i m'ha passat quan algú, a través d'algun amic, m'ha demanat de xerrar una estona per comentar el llibre. I és que no hi estic avesat i podria semblar un contrasentit, fent un llibre i escrivint un bloc sembla que hauries de cercar notorietat, però si ho mirem fredament, escriure et permet fer-ho des de la distància, en la intimitat, gairebé des de l'anonimat, passant desapercebut. Meditant bé allò que vols dir i sense cap mirada escrutadora, només amb un teclat insolent al davant i un punter pampalluguejant impacient al monitor. Res de visibilitat. El contacte directe és més agraït, segur, però imprevisible i ... directe, és clar. 

Algunes de les pàgines són Liverpol, Grammata, Visionlibros, Librería Luces, agapea.com, elmundo, Picasso, Parcir...

Un objecte de luxe efímer, el llibre

Veritablement fa mal al cor. Avui he anat a buscar un llibre de text a una llibreria i les cues eren immenses. Cinc dependents atrafegats i sol·lícits anaven amunt i avall cercant els llibres i un altre els cobrava. Trenta, quaranta, cinquanta, setanta euros i més. Quantitats elevades de diners pel que representava només una part del material escolar.
És veritat que hi ha escoles que participen en el projecte de reciclatge de llibres, d'altres que no només no els canvien cada quatre anys -període mínim que mana la llei tot i que les editorials els renoven anualment per impedir que els  trencats o perduts es puguin reposar fàcilment i així crear un problema- sinó que els allarguen més, també és cert que hi ha famílies que els passen entre germans o bé aprofiten els dels cosins, amics o de qui puguin mentre puguin, tot de malabarismes per poder tenir un estri indispensable per poder seguir l'estudi sense haver-se d'hipotecar. Però malgrat tots aquests jocs de mans, el que no deixa de ser xocant, és que un infant hagi d'arribar a pagar entre dos-cents, tres-cents o més euros per poder estudiar, quan en aquest país l'educació, diuen, és gratuïta i sobretot ara, en època de crisis i moment en que tothom malda per retallar d'on sigui per sobreviure.
Fa uns anys, a Calders, l'Ajuntament finançava els llibres i si bé el primer any la despesa fou gran, a mesura que passaven els anys disminuïa mentre les economies familiars ho agraïen. A més es creaven uns hàbits i uns valors importants pel fet de compartir i ser responsable del material. Ara ja no, prioritats.
Fa uns dies vaig sentir un grup d'intel·lectuals escriptors que signaven un manifest en contra de la socialització del llibre de lectura. Segurament els empenyen molts motius lloables per posicionar-se reclamant la biblioteca personal com a dret. Potser però, les virtuts que hi veuen al fet de tenir una biblioteca personal, no és més que un argument matusser per justificar unes vendes que van a la baixa. És veritat que un escriptor viu d'això, de crear llibres i vendre'ls i com més en vengui, més podrà estar a la seva conquilla creant, però potser, amb els temps que corren, s'hauran de reinventar i a més d'escriure hauran de multiplicar les seves actuacions públiques, ja siguin xerrades, col·loquis, lectures o el que sigui, perquè tothom, avui en dia s'ha de moure i no sembla just que facin sentir mals pares aquells que no compren llibres pels seus fills. Malgrat en llegeixin de la biblioteca, dels amics o d'on siguin.

Una volta de novel·la

Ahir, amb la Montse, vàrem fer el que podria ser gairebé tot el recorregut de la novel·la "El senyor de Calders" en bicicleta. Ara, sense seguir l'ordre cronològic. Vàrem sortir de Calders i pel corriol que davalla ran de carretera vàrem anar fins al Canadell. En aquest tros ja vam passar un parell d'antics forns citats, un de teules i l'altra de cola, segurament. Després, creuant la carretera i baixant per la casa de colònies Xaloc, vàrem anar cap a l'Angle. Una de les primeres cases de pagès de Calders. Per descriure-la em vaig basar en una troballa arqueològica a Vilosiu, el mas B. Diria que a l'Angle no en queda res de l'antic mas, excepte la ubicació. Després, per pista vàrem pujar a un dels primers poblaments de Calders, a Llucià, on hi ha una església més moderna. Aquí ens vàrem aturar a veure les generoses vistes.
Tot seguit, vàrem pujar cap a l'Estrada, a la carena que separa Calders i Talamanca. Les vistes impressionants i d'allà, fins a un altre dels llocs. Un dels trossos que els senyors de Calders varen donar al monestir de Sant Benet, a la Mussarra. Ja a dalt de tot, vàrem fer la fantàstica baixada fins a Monistrol, d'allà un tros de pista fins a la Coma  i després ens vàrem desviar fins a la carretera, a la fàbrica. A aquesta alçada, més o menys, hi ha la pedrera Jornet i en una de les parets d'extracció, ara ja abandonades, l'aigua ha brollat fent un llac artificial. Sempre hi ha gent banyant-s'hi.
Passada la fàbrica hi ha un camí que davalla fins al riu i seguint el seu curs s'arriba al castell de Calders, amb l'única paret de Santa Maria que queda dreta guaitant-nos tota l'estona. Una caiguda vertical de vertigen.
En aquest tram hi ha el que sembla que deuria ser un antic forn de ceràmica, així com les marques d'un bassiol on, potser i només potser, s'hi afegia l'argila per fer les peces. Però tot són conjectures, excepte a la novel·la que és un fet demostrat.
I ja al'alçada del niu, pista asfaltada amunt cap al mirador i a la Guàrdia de Calders.
En total uns quaranta quilòmetres. Ara, perquè fos la volta complerta i deixant de banda Manresa, només caldria arribar a Sant Benet i ja tindríem una gran part dels indrets que surten lligats
.

Cal ser modern

Fa uns dies els de mecènix, l'editorial que em va publicar el llibre, em va confirmar que a partir d'ara ja es pot comprar la versió electrònica. Es veu que hi ha gent que s'ha llençat de ple a això de llegir llibres des d'una pantalla i és clar, cal explorar totes les possibilitats. 

La veritat és que a mi em costa. M'agrada el tacte d'aquests. L'olor. De tant en tant necessito anar al meu racó amb llibres i agafar-ne un a l'atzar. Passar pàgines, llegir-ne un tros. Si és dels que ja he llegit i me'n recordo -cosa estranya perquè tinc memòria de peix- intentar refer el fil de la història i si és dels que no he llegit o bé dels que no me'n recordo, intentar lligar una història. Ja de petit, a casa de l'avi, on hi havia llibres a tot arreu, des del bany a qualsevol moble o postada, m'agradava seure al terra i fullejar els llibres. Gaudir de la seva companyia. De la seva presència. I suposo que m'ha quedat. 

Així doncs, com deia, a mi m'agrada la presència física dels llibres, però reconec que a vegades costa carretejar segons quin llibre, sobretot a les vacances, quan l'encabiment de l'equipatge esdevé una obra d'enginyeria i portar una pantalla amb un grapat d'aquests facilita la feina. 

Per tant, si a algú li interessa podrà trobar-lo en aquest enllaç, però tal i com estan les coses i com que sóc dels que creu que no es pot posar preu al fum, amb un missatge aquí us l'enviaré gustós i gratuït.   

Cal Gorina

Dijous va ser un dia especial. M'estrenava. Presentava el llibre a Castellar. Nerviós i concentrat vaig arribar una hora abans a Cal Gorina, local on es feia la presentació. Allà m'esperava la Mercè i al cap de poc va arribar el Martí. Amb ells hi havia els seus dos plançons, el Dalmau i el Joan. Uns murris encisadors.
Mentre ens esperàvem al local hi vèiem força moviment. Al fons, al pati, un grup de  persones vestides amb samarretes verdes acabaven unes pancartes i cartells. Eren els de la PAH de Castellar. Poc després sortien en processó a posar cartells a uns quants bancs i caixes del poble. Entre aquestes anades i vingudes va arribar una furgoneta amb vedella ecològica i va descarregar. Es veu que hi ha tres cooperatives que hi funcionen. A més a més, de tant en tant algú o altre passava i entrava per demanar per alguna de les activitats que hi fan. Que si una xerrada, una projecció, un concert... Vaja, un formiguer.
I em va agradar veure aquell atrafegament, aquell anar i venir de persones, totes concentrades i enfeinades amb les seves coses i tan diferents. Es veu, això m'explicaren, que el lloc és un cau d'iniciatives. Un espai recuperat i obert al poble on es generen propostes i activitats. On la gent s'autogestiona, es mobilitza i s'implica.
De la presentació què dir-ne. Que va anar bé. Molt bé. En família. El que cal i esperes, almenys jo, quan ets novell. Uns quants amics dels bons, família de debò i de la que vull. Així doncs, enmig d'aquell pou d'energia va ser un plaer presentar el llibre. Perquè fins i tot quan l'acte en sí pot arribar a ser un bolet, malgrat s'emmarqui en un cicle de presentacions, enmig d'un mar d'activitat esdevé una baula més d'aquell teixit associatiu que desperta, i aleshores passa a ser un acte més del col·lectiu. Qui sap si un acte reivindicatiu més també.
Dijous m'ho vaig passar molt bé i, per sobre de tot i sobretot, em vaig sentir molt bé. Viu. Actiu. Dinàmic. Vaja, implicat.  

Te'l presento?

Aquest dijous presento el llibre a Castellar. Sí, sí, ja ho sé, sent el senyor de Calders el més lògic hauria estat fer la primera presentació a Calders, però a vegades, les coses van com van i la xocolata no sempre és espessa.
Fa dies que anem dient-nos amb en Josep, regidor de cultura de Calders,  a veure quan serà la presentació, però entremig com un vendaval, la Mercè, arriada com ella sola, em va proposar de fer-ho també a Castellar. I és clar, sent com és un nervi, només acceptar, al cap de pocs dies ja em va dir la data i el lloc. Eficiència contrastada. És clar, Castellar és també el meu poble, res de suspicàcies. A més a més els finals de curs pels mestres són moguts, més si et coincideix amb el viatge de final de curs de sisè, aquest any una setmana al País Basc, i la direcció del centre, per tant, cada cop que ens hem trobat amb en Josep, la conversa era semblant, sí, sí, ja ho farem, més per mi que per ell la demora, mentre que la Mercè ja ho tenia lligat i embastat. Tarannàs diferents.
Per descomptat que més endavant faré la presentació a Calders. I tant! No en va el llibre és fill d'aquí, però de moment passarem nervis i ens explicarem a Castellar, el meu altre poble. Perquè enlloc està escrit que la primera vegada hagi de ser un lloc o altre, ja hi haurà temps per tot, a més, Castellar, malgrat els anys que fa que no hi visc, també és casa meva. Em va veure créixer entre badalls.

Finalista

Dijous al  matí em vaig llevar finalista del Premi Mater de relats curts, amb possibilitats d'esdevenir guanyador. Un premi organitzat per una llibreria de Vic on hi participaven gairebé una trentena de relats. De caramel, el guanyador veuria publicat el seu relat dues mil vegades. Una edició que es donaria per Sant Jordi.
El lliurament del premi es va fer en una cerimònia molt austera. El jurat, format per dos escriptors reconeguts de la comarca, varen explicar els criteris de selecció i després de comentar-ne alguns, anunciaren el guanyador. No sé què d'Utopia. Reconec que va haver-hi un moment, qui sap si va ser quan començaren a parlar dels protagonistes del relat guanyador, que vaig desconnectar. En descàrrec meu diré que el cansament acumulat era gran. Força gran i m'atacava.
Al marxar, com a finalista definitiu, vaig sentir aquell regust agredolç a la boca. D'una banda dolç, molt dolç, per haver estat finalista, però de l'altra banda, evidentment agre, per no haver guanyat.
De totes maneres ahir va ser un dia molt especial. De record, a més a més de l'experiència, me'n vaig emportar un llibre que em donaren. No està malament.
Ah, per cert, el relat és un que ja vaig mostrar fa dies, el dels tres porquets.

Ja el tinc! Aviat el tindreu.

Avui ha arribat. Com si fos nit de reis, avui, amb cotxe i a mitja tarda, han arribat els llibres. El senyor de Calders. Pas previ a enviar-los als seus destinataris. Una tarda per signar i dedicar. I és agraït. Molt agraït i més complicat. Perquè m'agradaria tenir una paraula agradable per cadascú, un mot que expliqués l'agraïment que sento. La il·lusió i la felicitat. Perquè tots i cadascun, en la seva mesura, han ajudat a fer realitat el somni. El llibre. I ara m'agradaria fer el retorn i amb escreix. Amb el llibre, per descomptat, però també amb una mostra de sincer reconeixement en forma de dedicatòria. Perquè és just. Perquè som un equip i així ho he intentat plasmar, només faltaria. A tots, altre cop, moltes gràcies.

Fita aconseguida

Una segona versió del castell de Calders.

Dibuix de Jordi Canet

Poc més de dues setmanes després d'haver començat a cercar mecenatge per editar la novel·la "El senyor de Calders", la fita ha estat assolida. D'aquí a unes setmanes, encara falten dies per acabar el període proposat i potser algú més voldrà afegir-se al projecte, aquesta anirà a impremta. Ara només resta, un cop ja és segur que es farà, els retocs formals. Acabar de decidir com serà la portada, la lletra emprada, els espais deixats, si hi haurà més o menys imatges i després, amb tot ja embastat, esperar que surti del forn.
I mentre espero dolçament que passin els dies, amb aquell rau-rau a l'estómac que em durarà fins que senti els primers comentaris dels lectors, gaudiré sabent que aquest projecte que vaig començar fa uns anys, l'hem acabat entre molts, perquè sense el suport de molta gent aquest hagués restat tancat en un calaix, com molts d'altres, que les pors fa que deixem aparcats per més endavant, a l'espera de temps millors o d'un cop de cap definitiu.
Pel camí força gent m'ha ajudat. Alguns assessorant-me, d'altres corregint-me, encara d'altres donant-me suport en el dia a dia i molts, més dels que em pensava, apostant perquè aquest veiés la llum esdevenint mecenes. A tots ells i elles, gràcies. Gràcies de tot cor.

Què hi ha de real a "El Senyor de Calders"?

Torre de la Manresana, a Els Prats de Rei

Ara fa poc més d'una setmana vaig penjar a mecenix, un portal de mecenatge, la novel·la titulada "El Senyor de Calders". En aquests nou dies s'ha arribat fins a un 75% del necessari per tirar endavant el projecte i és molt engrescador. Exageradament engrescador.
Ara que veig que potser sí que s'acabarà fent, no negaré que d'entrada tenia els meus dubtes, m'agradaria explicar més coses de la novel·la, però sense desvelar res. Potser explicar com l'he anat fent.
Ja vaig explicar que em vaig documentar força per fer-la, que vaig llegir molt i vaig demanar més a qui creia que em podia assessorar. Fruit d'aquesta recerca, inevitablement em trobava amb personatges i fets que em seduïen i que d'alguna manera o altra volia incloure a la trama.
De personatges n'he pres de diferents llocs. Uns, més que trobar-me'ls pel camí, que també n'hi ha, els he anat a buscar. Per exemple, si en un moment o altre es feia un mercat, aleshores anava a cercar aquells personatges que necessitava, ja fos un barber o un ferrer en documents de l'època. Altres personatges me'ls he trobat pel camí mentre indagava i a vegades, m'han captivat tant, que m'han condicionat el desenllaç de la novel·la. Un d'aquests és en Ramió, l'abat de Sant Benet en un dels moments més importants del cenobi.
Pel que fa als indrets per on passa la història un dels exemples més clars de com he intentat contextualitzar la trama és potser el mas de l'Angle o la torre de la marca. En el primer cas, del mas, un dels primers de Calders però només mencionat en certs documents, sense cap descripció exhaustiva, he hagut de recórrer a d'altres indrets per poder imaginar-me'l. Així doncs, he hagut d'anar a un dels pocs masos de l'època estudiats, el mas de Vilosiu al Berguedà. En el segon cas he pres de referència la Manresana, una torre medieval situada a Els Prats de Rei.
Bàsicament el que he fet ha estat prendre personatges històrics i indrets de l'època, i amb uns personatges imaginaris, a mode de fil de cosir, he anat lligant la història, però de manera que els fets més rellevants fossin reals i la trama argumental novel·lística la part imaginària. Al final, el vestit, ha estat, si més no, molt divertit de fer.

El senyor de Calders

El castell de Calders. Dibuix fet pel Jordi Canet
 a partir de les descripcions de la novel·la.

He fet el pas. Després de temps madurant aquest projecte, m'he decidit a fer el salt.
Tot va començar fa temps, amb una llavor que es plantà a base de petites estades en aquesta comarca. De més jove el Moianès representava per a mi un espai de gaudi. Un espai de descoberta i llibertat. Enmig de cursos tediosos i llargs, de disciplina i deures, les estades a l'estiu a Monistrol i més endavant a Calders, eren com una alenada d'aire fresc. Un parèntesis al dia a dia organitzat i estipulat, amb marge per a les il·lusions i els desenganys, als jocs i a les descobertes. Un lloc per ser el jove que el sistema educatiu amaga, el noi amb dret a perdre el temps tot mirant el curs del riu, a viure els amics o a somiar despert sense cap més pressió que la del present immediat.
La vida dóna moltes voltes i anys després vaig venir a viure a Calders. De la memòria sortiren a passejar fantasmes d'aquells anys de gaudi i poc a poc, vaig anar descobrint un territori que la flama de la tendra joventut m'amagava: Racons carregats d'història, personatges misteriosos, indrets per descobrir...
Sense un objectiu clar vaig començar a voltar el territori. A descobrir-ne els tresors i a la llarga, una sed de coneixements m'empenyé a cercar informació d'aquests. Vaig començar a llegir tot allò que trobava de Calders i els seus encontorns i un llibre em portava a l'altre i així amuntegant-los. A més a més sempre que podia recorria al Jaume Perarnau, coneixedor del territori, perquè m'aclarís un o altre dubte i m'ajudés a descobrir el país.
Carregat d'informació em vaig llençar a escriure una novel·la. Tot el que havia escrit fins aleshores, naixia del dia a dia, però cap estava bastit des d'un coneixement històric i em semblà un repte bonic i alhora esfereïdor. Un repte titànic. Era la manera de posar blanc sobre negre a tot allò que havia après. Valer-me d'uns personatges reals que juntament amb d'altres d'imaginaris, m'anirien acompanyant a través del temps a un indret inhòspit i hostil. La intenció era descriure aquells anys foscos de Calders i per extensió del país, però lluny del manual d'història, només amb pinzellades de l'entorn a poc a poc. Com un xarop, a petites dosis.
Amb el text ja acabat i revisat, d'una banda a nivell històric pel mateix Jaume i de l'altra a nivell lingüístic per la Montserrat Torra, m'he decidit editar-lo des d'un portal de mecenatge, MECENIX. Una aposta que el temps dirà si és encertada o no, de moment però, ja he llençat la pedra, sense amagar la mà i ara esperarem a veure què passa.

I ja en són 200, qui ho hagués dit!

Fa uns anys vaig escriure una novel·la. Va ser un impuls, un intent de convertir-me en allò que més admirava. Estava fascinat per aquesta virtut dels escriptors de transportar-te mitjançant la paraula a escenaris misteriosos, de deixar-te enganxat al llit o al sofà pendent d'un mot o bé fer-te riure o plorar a plaer. Volia jugar amb les paraules, em veia com si dansés enmig d'un enorme llibre tot escollint mots a cada salt, somrient de felicitat. Anhelava aquest poder, el poder de la lletra que en un instant et pot elevar fins la felicitat més absoluta o bé fer-te davallar fins un malson de patiments. I tot a partir de la ficció, jugant amb les emocions, fent creïble allò que se sap inventat.
Sense gaire criteri vaig començar a imaginar una trama, uns personatges i poc a poc vaig anar construint una història. Va ser divertit. Va ser alliçonador.
La facilitat que endevinava en aquells escriptors, capaços d'unir els mateixos mots de què jo disposo però amb una combinació graciosa i bella, se'm revelà impossible. Intentava construir escenes esplèndides i plàstiques, trames alegres o fatals i no passava d'un decorat auster i gris.
Ara bé, amb el temps vaig descobrir que certes coses que ells explicaven, fins i tot a algú mediocre, li podia arribar a passar.
Per exemple, els personatges prenien vida. Reclamaven el seu destí i allò que d'entrada jo tenia previst, era rebutjat perquè em demanava quelcom de diferent, sí senyor, el personatge prenia vida i em guiava. M'agafava de la mà i condescendent em portava a on més li plaïa.
Més endavant vaig tornar-me a posar a escriure. Aquest cop partint d'un personatge real i des d'allà anar bastint una història, una trama, amb certs aspectes ficticis i d'altres de reals. Aquest cas em serví per buidar-me, per esplaiar-me en els sentiments i deixar-me anar, posant als personatges sensacions i emocions que seria incapaç d'usar en primera persona.
Amb el temps, aquests dos escrits allà arraconats al fons d'un calaix, em demanaren de sortir, de veure la llum i malgrat les reticències, al final vaig decidir penjar-ho a Internet. Publicar-ho. Però sense reclamar-ne massa la paternitat, més com aquell qui llença una pilota a la paret, tot esperant que aquesta estigui lluny, molt lluny.
I així ha estat. Durant temps l'he tingut allà, a un portal d'Internet i malgrat que sé que no són res de l'altre món, els he volgut compartir. Amb les meves pors, els meus recels. I encara que crec - i no ho dic esperant cap afalac - que no valen massa, amb el temps me'n sento més orgullós, més satisfet. Tenen moltes pegues, moltes coses no encaixen, però és com l'Ítaca, el més important és el camí.
I la resta, qui sap, potser a algú li haurà agradat o fins i tot a d'altri l'haurà ajudat a veure què no s'ha de fer.
Ara, sigui com sigui estic content, ja que hi ha hagut 200 persones - potser n'ets una d'elles - que han sentit curiositat i se l'han descarregat i el què en facin després, ja no és cosa meva.
M'agrada la idea de compartir i com que poc tinc, compartim coneixements, compartim il·lusions que no costa res.