Per Setmana Santa, tornen els dels pantalons ajustats

Fira matemàtica a Manresa

Costa d'entendre que a un recinte com al Saló de l'Ensenyament, on hi ha l'oferta educativa que pretén ser la llavor que millori aquest país, hi tingui cabuda l'estand de l'exèrcit. Argumenten que ells també ofereixen estudis. Uns aprenentatges reglats que podrien aplicar-se també a la vida civil. Segurament tenen raó. Segurament formen mecànics o radio-operadors, ara bé, l'entorn en que es desenvolupen aquests estudis, un entorn hostil a la sapiència, d'obediència cega i acatament extrem fins al punt d'eliminar els interessos personals o la curiositat innata de les persones, així com la capacitat d'elecció, fan que aquests estudis s'oposin frontalment a tot allò que s'espera del coneixement. Allò que s'espera aconseguir amb el saber i no és res més que la capacitat crítica. La capacitat de raonar i argumentar. De confrontar idees i proposar solucions. Vaja, de fet qualsevol aprenentatge pretén que les persones pensin i prenguin decisions segons allò que han après i qüestionin la veritat acceptada, mentre que a l'exèrcit, on són capaços de barrabassades com tenir sota vigilància objectes, no és el millor lloc per donar cabuda a l'obertura a la ment, ans al contrari, allà predomina una jerarquia fèrria. El de dalt sempre té la raó per sobre del de sota, mentre que l'obediència està per sobre de tot coneixement.
És cert que a tots els Estats els interessa tenir peons, gent poc formada i menys culte, capaç de sacrificar-se per uns interessos aliens, ja siguin econòmics o bé polítics i per això, el que els interessa és donar-se a conèixer arreu i vendre el producte. Per això van a Barcelona, aprofitant el prestigi de l'entorn, per fer creure, en aquest cas, que tenen a veure amb centres de coneixement. Maquillant la seva funció, per netejar la seva imatge. Cal recordar que la manca d'efectius un cop es va eliminar la mili obligatòria, va fer que el nivell d'exigència intel·lectual per accedir a l'exèrcit baixés fins a límits discutibles. 
D'altra banda, s'han de fer presents. Visibles. Per això aquesta Setmana Santa volien desfilar a L'Hospitalet el paradigma de l'exèrcit: els legionaris.  Ara bé, sembla que no podran passejar-se ni per aquí ni per Palafolls. És una sort que no es permeti aquesta bajanada malgrat el sindicat - mafiós- ultrafeixista Manos Limpias. Aquesta oda a la ignorància no es representarà.
A l'alcaldessa de Barcelona li van caure garrotades per totes bandes des de la caverna per defensar allò que representa i ara, per fi, els socialistes catalans també ho fan.
S'entén, ara que ja fa anys la mili obligatòria no hi és, que hagin de buscar estratègies per sobreviure, però també s'entén que les coses es diguin pel seu nom i fer de soldat no té res a veure amb el que ens volen vendre, ni els anuncis que ens ensenyen. Ser soldat, és una altra cosa ben diferent. 

Fent pràctiques... diuen.

Hi ha imatges que tenen valor pel que representen i no pel que són. Des de fa un temps, quan aquí es parla del procés, de manera pacífica, civilitzada i fins a cert punt intel·ligent, des de l'altre costat, apareixen gestos sorgits del sota ventre. A vegades en forma de declaracions de polítics rancis o periodistes ofesos, d'altres en forma d'amenaces directes i d'altres de militars passejant-se pel territori, ja sigui en vehicle o bé a peu.
Avui ha estat aquesta darrera. Una colla de militars, una trepa d'energumens, fent-se una foto a la Mola, a Sant Llorenç del Munt. Suposo que la seva intenció és fer por. Avisar que són presents. Ara bé, més que aquest sentiment, que el poden despertar però més pel tipus de personatges que són i no pas pel que representen, la seva presència em desperta d'altres sentiments. Un de ràbia. Perquè aquests personatges no hi pinten res aquí. Tenen els seus tancats per jugar a fer el fatxenda lluny dels centres civilitzats i allà poden veure qui la té més grossa i trenca més nous a cops de cap sense emprenyar a ningú. D'altra, de pena. Perquè aquests personatges, obedients, em desperten una tristor profunda. Veient-los em pregunto quines mancances han tingut de petits o bé tenen de grans, per delegar tota responsabilitat a una altra persona. Incapaços de raonar o pensar. Capaços de matar o morir per diners. Són l'exemple del que no volem pels nostres infants: aquesta manca de personalitat, aquesta síndrome de Peter Pan eterna, jugant amb armes i fent el milhomes. Recordo d'aquell que m'explicava que en un quarter varen arrestar una escopeta durant un cap de setmana per un accident o deixaren tancat un cotxe en un garatge acusat de provocar no sé quines lesions. I el més gros és que una persona, en ambdós casos un soldat ras, que se suposa adulta i racional, acceptés passar unes quantes hores vigilant que una escopeta o un cotxe no fugís. Vaja, que llargs, no sembla que ho siguin.
El més trist però, és que qualsevol il·luminat pot fer de soldat i anar armat. Pot tenir accés a una escopeta si s'allista. De fet el ministre, no fa massa, va abaixar el llindar de reclutament i els requisits varen esdevenir irrisoris, només calia, pràcticament, fer ombra per poder ser militar. Segurament la manca de militars és un èxit de la universalització de l'educació però un fracàs, perquè se sustenta en alguns d'ells, de les polítiques migratòries. Viva Honduras!
Fa uns anys, un dels assaltants a una carnisseria àrab que hi havia a Sant Vicenç, es va fer militar. Irònicament, temps després, el van enviar a Orient Mitjà en missió de pau. Ja us podeu imaginar la ironia. El llop enviat a casa del ramat. No vull ni pensar què devia fer aquell paio armat i campant de manera impune.
Avui, aquests militars han visitat La Mola. Esperem que si van fer sortides culturals, acabin per abandonar la feina i esdevinguin homes de profit.