Jo també vaig tenir un Merlí

Jo també vaig tenir un Merlí. Bé, més o menys, potser no era tan punyent, segurament tenia la llengua menys esmolada i possiblement no feia corredisses pels passadissos empaitant cap faldilla, però a part d'això, les seves hores de filosofia eren aire nou i s'assemblaven al mediàtic.
És cert que hi havia una gran part del temari que havíem de memoritzar. També és cert que hi havia personatges que ens els explicava sense massa espurnes, però l'estona de filosofia, era una estona per pensar. Per confrontar-se. Per acarar idees i una cosa molt estranya en un Institut, per confrontar arguments i hipòtesis, i aquests, fossin els que fossin, si estaven ben estructurats i exposats, eren permesos. A més hi havia un deix de broma, ironia fina o subtil burla en les seves classes, fent que fossin, en general, disteses, alliberadores i alegres.
No puc posar la mà al foc per tothom, però diria que a la majoria dels meus companys, els passava el mateix i de fet, i ara parlo de memòria, els resultats que vàrem treure a la selectivitat, tot i que semblava que no treballàvem massa, eren prou bons. Perquè bàsicament ens feia pensar. Raonar i en un Institut on raonar i pensar no era l'objectiu principal, sinó memoritzar i obeir, era sorprenent.
Molts altres professors tendien a fer-nos memoritzar llargues lletanies i a vomitar-les als exàmens. Per exemple la de química. Unes fórmules espesses i llargues i quan li fèiem qualsevol pregunta que sortís del guió, se sentia perduda. Abatuda i sovint ens demanava temps, la propera classe o una altra que mai arribava, per trobar la solució. O el de biologia, que ens confessà que ell havia aprovat la carrera memorísticament, però que malauradament ara recordava poc. Sort del llibre. Pàgina 235 i endavant!
I així un i altre. Bé, no tots, perquè seria injust posar-los a tots al mateix cabàs. Teníem el savi boig. El de matemàtiques que també feia física. De catàleg. Bata blanca, mirada sorruda i poques paraules, però tenint en compte que quan parlava costava entendre'l, ja està bé. Això sí, intentava que raonéssim, era un apassionat de la física, però no sempre ho aconseguia. O la de català. Molt enamorada de la seva àrea, tractant-nos, potser va ser la primera professora, com a adults. Parlant-nos de tu a tu, baixant del pedestral i mirant-nos als ulls.
Anys després, recordo més amistosament aquells que em varen fer pensar i que em respectaren, que aquells que m'obligaven a obeir i memoritzar, malgrat els resultats acadèmics fossin els que fossin.  

La festa dels Súpers

Avui hem anat amb el meu fill gran a la festa dels Súpers. El xic estava malalt, un altre any serà. És una festa multitudinària que fa les delícies dels infants i posa a prova la paciència dels adults. Sota un sol abrusador, malgrat estar ja a la tardor, milers de persones hem esperat pacientment la presència dels ídols dels infants sobre l'escenari.

L'espectacle ha començat gairebé puntual, tot i que abans de tot ens han donat certes instruccions. Coreografia per les cançons i un cop ja tothom instruït, han sortit els personatges protagonistes. La família del Súper3.

L'espectacle ha fluït com era d'esperar. Entre la tensió, l'emoció, l'alegria i el neguit dels infants i el suport dels grans. Gairebé dues hores d'espectacle.

A fora del recinte, jocs i activitats per als infants. Des d'inflables a gimcanes passant per llits elàstics, motos, ordinadors... Vaja, un munt de reclams i d'activitats per gaudir d'una jornada en família.

De fet és una diada pensada per als infants. L'espectacle remarca certs valors que possiblement la majoria signem que siguin els que guiïn els nostres fills en un futur. La perseverança, la confiança, l'amistat, la tenacitat, la destresa, la solidaritat, el respecte, la imaginació, la veritat i la llibertat entre d'altres, en front de l'individualisme, la competitivitat, la submissió i l'egoisme, sobretot i tot plegat amanit amb unes cançons previsibles i dolces que encisen als infants i als adults se'ns enganxen. Segurament, aquest model basat en uns valors universals, en uns valors que sembla que, a priori tothom vol i desitja, han fet d'aquesta festa, del programa televisiu i per extensió de la cadena, líder per a molts infants i adults, sense importar ni tenir en compte l'origen, la ideologia o el posicionament social i això, aquesta universalitat i visió transversal de la televisió pública, és el que rosega l'Estat més ranci, perquè veu que perd el monopoli de la televisió i a més a més fa de la llengua una normalitat. No és d'estranyar doncs, veient com anava la jornada de l'altre dia, que des de certs poders retrògrads i casposos, intentin fer callar aquesta emissora, equiparant-la vés a saber quines bajanades o retallant múltiplexs, per tal de blindar-se davant d'una societat, si els valors fan forat, lliure i oberta, i que per tant, els foragitarà sense miraments.  

No em toqueu la nostra ni pel País Valencià

Sembla ser que finalment TV3 es podrà veure al Regne de València i a canvi, ull per ull, dent per dent, a Catalunya, Principat, es veurà el canal 9. Vaja, com es fa al món civilitzat. Tu veus la meva i jo la teva. Bé, sempre i quan l'Estat formós concedeixi llicències per ampliar els canals, cosa que, segur, segur, farà ipso facto, per tal de fomentar aquest agermanament entre diferents territoris de la pell de brau. Però com que el viatge és cap a terres catalanes i no volen que ens desacostumem, que es comença per un dit i després agafem tot el braç, pagarem peatge. O això volen. I és lògic, perquè si els catalans rebéssim el preu just, sense pagar de més ni flagel·lar-nos un xic, encara ens mal acostumaríem i voldríem menys peatges i més igualtat, és clar. Doncs com deia. Que si volem, ja té nassos que haguem de ser nosaltres que defensem l'emissió i no ells, però deixem de banda aquest detall, el que deia, que si volem que la nostra es vegi allà, hem de moderar la boca. Ai, sí. Aquesta boca que ens perd. Res de País Valencià, i ara! Que ofen i molesta. Cal dir Comunitat Valenciana i si molt em burxes, Comunidad Valenciana.
Males llengües diuen que estan preparant un llistat de mots que no es poden sentir a la terra del sol ixent, a València, no fos cas que els donéssim idees. Alguns mots, com ara Catalunya, Independència, corrupció, consulta, Estat espanyol, entre d'altres, els ofen i per això, perquè puguin veure la nostra sense haver de menester un desfibrilador al costat i s'assembli al màxim a la seva, demanaran que es faci una purga. Sí senyor. I què voleu que us digui. Malgrat em sàpiga greu per la gran quantitat d'habitants del País Valencià que es perdran la nostra, també la seva, no crec que hàgim de baixar del burro, perquè si acotem el cap serà el primer pas cap a una intervenció aliena a la nostra i deixarà de ser la nostra -a vegades ja costa veure-la com a pròpia- per ser la d'ells, la de l'Estat, perquè darrera de tot això hi ha un estadista, és clar. Un estadista espanyol que malda per aigualir-nos i esborrar-nos.

Cuní amb patates

L'ós panda, el koala entranyable, agradós i afable, si més no a primera vista, se m'ha tornat repulsiu. Abans, aquella flonjor que desprèn, aquella mirada miop, podia entendrir, fins i tot apropar, però amb el temps, la mirada ha esdevingut inquisitiva i la flonjor, desmanegament llunyà. És el què passa quan t'habitues a un tarannà i desapareix la capa inicial. Veus l'interior, cargol llefiscós.
D'entrada un comentari podia ser àcid, un incís càustic, però l'excés d'ambdós, llautó com és, l'ha rovellat.
Ja feia temps que m'ho ensumava, feia temps que me n'adonava que el seu tarannà era més de llepar-se el musell i baixar als bassals per emmirallar-se que escoltar la natura, que buscar l'arbre ideal. Fixeu-vos sinó amb l'ego que el precedeix. Abans d'arribar, ja al primer mot, parla de forma imperativa i autoritària, exigint i censurant, impel·lint i criticant. Qui es pot permetre aquesta educació estruncada? Doncs aquells que es creuen millors, que es veuen més formosos, capaç d'atacar col·laboradors, de fer callar companys. Pobres secundaris.
Però tornant al mestre i deixant els seus acòlits, es veu que és d'aquells que s'escolta, d'aquells que se sap escoltat i per tant, quan parla, és dels que es para més atenció. Dels que saps que un cop acabis la frase, per interessant que sigui, ell et respondrà amb quelcom totalment deslligat però referent a ell. Vaja, que si parles de naps, ell et parla de les seves cols, de les seves grans i formoses cols, que a sobre li treuen bones notes.
Potser per això li ha esclatat als morros. Per excés. Per embafador. No sense avís però, ja s'ho veia, sinó de què aniria disfressat amb pedanteria a un programa familiar. Es veu que va voler ser papallona en un món de flors, però encara segueix sent el capoll, o estant-hi, que sempre em confonc.
L'altre dia en una entrevista volia ser de nou el protagonista. Atacant, parlant de naps quan tothom hi veia cols i volia saber-ne de cols. Però obtús i massa preocupat per escoltar-se, desviava la conversa cap on ell volia, per crear polèmica, només per fer-se el paó, per inflar-se amb uns arguments suats i absurds. Ara, no se'n va sortir. En Joan Pere el va farcir per posar-lo al forn. Un forn industrial, és clar.
Després d'allò però, potser és l'hora de pensar a jubilar-se. Les vacances les té més que merescudes i nosaltres sobradament. Cal que deixi pas a la jovenalla, que segueixi voltant pels paisatges de Catalunya amb barret si cal, però sol, que ja n'hem tingut prou.
Sí, home Cuní, agafa't un segle sabàtic, parla amb les ostres que elles t'escoltaran amb la boca oberta i et riuran les ocurrències. I a aquells que fan coses, que treballen pel país, deixa'ls fer i escolta'ls que potser aprendràs quelcom, potser un xic de modèstia.

Sabíes que...

El canal 33 va programar un documental de Joan Carles I l'aniversari de l'afusellament del president Companys?

Sembla un clar exemple de la Síndrome d'Estocolm.

És un estat psicològic en què la víctima d'un segrest o la persona retinguda contra la seva pròpia voluntat, desenvolupa una relació de complicitat amb el seu segrestador. Llegiu-hi nació, país, comunitat, regió,...

Com dèiem, la nostra és la seva.

Per cert, el títol del documental, La Forja d'un líder.

Quins nassos!

Calen més paraules?