Si en Pompeu aixequés el cap...

Estaria molt bé i seria just i necessari -com aquelles definicions de matemàtiques que anys enrere ens feien aprendre de memòria- que certs mestres que gaudeixen i aprofiten les vacances des del primer dia, encara que el primer dia sigui aquell que hauria d'estar destinat a la formació, es formessin a nivell ortogràfic i d'aquesta manera, a més de no torturar la llengua catalana gairebé fins a l'extenuació, podrien escriure un text sense errades monumentals. Irònicament molts d'aquests, quan els seus alumnes fan errades i els corregeixen gràcies al llibre de solucions o a la xarxa, cofois els sancionen i alliçonen.
Fa temps que segueixo diferents pàgines de xarxes socials on s'hi connecten mestres i professors i és clar, veure com en Pompeu sagna i plora dia sí dia també, removent-se a la seva tomba fastiguejat, fa mal, sobretot perquè molts d'aquests després reclamaran drets i privilegis, però a l'hora de respondre amb un mínim de qualitat, troben mil i una excuses per justificar-se, des del text informal i fora d'hores de feina on no cal esmerçar-s'hi, fins a les presses i la immediatesa del text per exculpar-se.
Vaja, que com sempre, és culpa dels altres, les retallades o vés a saber, però el que és cert és que si bé hi ha errades que són difícils de detectar, perquè requereixen un cert grau de coneixement de la llengua que molts mestres no tenim -hem rebut la formació que hem rebut-, n'hi ha d'altres que només cal mirar la línia vermella -ortogràfiques- que apareix a sota quan escrius el mot de manera incorrecte. Per tant, no rectificar un text que serà públic denota deixadesa i manca de professionalitat.
Aquí us deixo algunes de les perles que he trobat sense buscar gaire:

"A mi no hem van poder reclamar a la meva escola perquè no portava ni un any treballant..."
"Ara que per fi haurà opos,..."
 "...ja que poden haver especialitats..."
"...qué vol dir abans..."
"...si hi haura oposicions de infantil al 2016? Gracias."
"Algu te aquesta taula ..."
"...treballant per aixó..."
"Lescola es va ekivocar al reclamarme..."
"...aixo a les provisionals mhan donat..."
"La directora semvla k va fer el tramit..." 

En Caja, en Rivera i l'atac constant a la llengua

En Caja aquest, personatge ancorat per l'estètica i la mentalitat al segle XIX, sembla que planeja des dels subterranis de Convivència Cívica Catalana, dit entre els amics i afins, Falange Espanyola Ressuscitada, l'eliminació de la llengua catalana. Bé, no del tot i ara. De fet la seva minorització perquè un toc de mots en altres llengües, com passava al 1978, així com de tradicions manllevades, tipus pa amb tomàquet i botifarra amb seques, fa de la llengua dominant -castellana, és clar- més cosmopolita i oberta, més agradosa. Sembla bona receptora.
L'home aquest, professor d'Estètica, ja té nassos que sigui d'estètica i no medievalista o cavernícola -que em perdonin els dignes historiadors- , té entre cella i cella poblades, acabar amb el català. Ignoro si és tan políglota com en Rajoy, allà a la planura no necessiten massa llengües per voltar i tampoc tenen massa oferta i per això, aquest guerrer de l'Espanya rància, -d'aquella que semblava que amb la mort de l'eunuc i la modèlica transició es va acabar- ha hagut de venir a Catalunya a treballar. Pobre desarrelat. I a sobre a la Universitat de Barcelona. Per cert, si és cert l'escrit d'aquest sinistre personatge, no sé a què tarden a aviar-lo, no perquè vulgui acabar amb el català, que també, sinó perquè un professor que hauria d'estar obert al coneixement i a altres cultures, es mostra tancat, obtús i rabiós. Qui ho sap, potser li van oferir un cafè en català i no ho va entendre i a partir d'aquí va néixer la seva croada feixista i pollosa contra la llengua del país que l'acull. Perquè Catalunya és terra d'acollida, on tothom és benvingut, fins i tot aquells que la volen anihilar. O potser, vés a saber, ja de petit arrencava les ales dels insectes, trepitjava formigues i colpejava els arbres, perquè algú que té tant d'odi contingut, tanta mala bava, de segur que en un moment o altre ho ha passat malament i lluita contra el món. Malauradament sembla que té un altre soci, un de menys franc d'aspecte. El dialèctic Rivera, aquell que parla d'igualtat per reclamar la supremacia estatal, racial deu pensar. Anem ben arreglats, però com diuen ells, allà a casa seva, amb la llengua d'en Cervantes -ai, no, que aquest parlava català- "a todo cerdo le llega su San Martín".

Nosaltres aquí, parlem valencià!

Fa segles, si algú deia que la terra era rodona, com a poc l'empresonaven en vida si era algú de prestigi reconegut o en el pitjor dels casos anava de pet a la foguera si no era algú de renom. Hi havia unes certeses on les persones, empeses per certes entitats, s'aferraven i sortir d'aquestes era perillós. Era quelcom que aterria perquè certes veritats servien per justificar unes teories i aquestes, en trencar-les, equivalia a trencar totes les seves veritats i qüestionar el seu estil de vida.

A dia d'avui, que hem avançat força, ja no fa por reconèixer que la terra és rodona -més o menys- o fins i tot algú podria assegurar que té forma de Donut i no passaria res si ho demostrés. Al contrari. Vivim en una època on la major part de les veritats acordades, poden ser qüestionades i això es veu com una riquesa, ja que si bé la resposta final és important, el més important és el camí. El procés.  I això en tots els camps. Bé, excepte en un.

En la llengua catalana. Aquí passa totalment el contrari. Totes les evidències, dades històriques, proves empíriques ens confirmen i constaten un i altre cop, que el català i el valencià -digueu-n'hi com us surti del sota ventre- són la mateixa llengua, però hi ha qui necessita que no ho siguin per justificar la seva existència i aquesta tossuderia, aquesta manipulació burda, absurda i estúpida de la veritat, fa que a vegades s'arribin a situacions còmiques -si no fos perquè és una representant política d'un país- en que una persona se les veu per mantenir un discurs coherent per confirmar una mentida. I és clar, quan se li veu el llautó, aleshores tiba de votacions. D'Estatut i de lleis. De majories, quan aquest tema, agradi o no, no és un tema de consens, és un tema científic. Vaja, com si ara a l'Estatut del País Valencià ens digués, que ja ho podrien fer car en són ben capaços, que la sida només es transmet els caps de setmana a les discoteques. Un despropòsit només equiparable a la seva fòbia a tot allò que olori a català.

Si voleu veure com en són de diferents els parlars de tots els Països Catalans, aquí teniu un divertit joc del diari Ara.       

El musical del Club Super3

Dissabte vàrem anar a l'espectacle "El musical" del Club Super3. A partir d'una història senzilla, el rapte de l'aranya d'una de les protagonistes, la Lila, per un del malvat de la sèrie, es teixeix un relat que se sosté gràcies a les cançons del club i que els nens i les nenes, i els no tan nens, se saben de memòria i canten emocionats a mesura que sonen. A més a més, en la seva producció hi ha intervingut la companyia Dagoll Dagom, donant-li un toc màgic i un plus de qualitat.
L'obra està força bé, hi ha escenes que són enginyoses i d'altres que són visualment molt boniques, però potser, el que més em va agradar d'aquella representació, a part de veure xalar el meu fill, va ser la constatació del model creat per la Televisió de Catalunya. Un model de qualitat. D'acord que hi ha molt de màrqueting, però l'existència d'aquests espectacles fa que la llengua catalana es normalitzi i els assistents a aquest, en general, hi són per la seva qualitat i no per militància.
Al teatre hi havia gent molt variada, sobretot nens i nenes que des del primer minut ja badaven boca i no la tancaven fins que s'obrien els llums. També gent més granadeta que ha crescut de la mà del club Super 3, gent catalanoparlant d'accent marcat i d'altres de castellanoparlants que vivien l'espectacle amb naturalitat. I és aquest model, aquesta varietat, el que fereix i corseca ànimes fredes i recargolades com les de Convivència Cívica, el PP o Ciutadans. Els costa pair que un producte nacional arreli fent-se en llengua vernacle -com dirien ells- i que aquesta no esdevingui, en cap moment, centre d'atenció, al contrari, la naturalitat amb que tothom anava a veure l'espectacle, parlant la llengua que fos, d'edats dispars, disposats a passar una estona agradable, demostra que a Catalunya no hi ha un conflicte real amb la llengua, només hi ha el conflicte artificial i artificiós creat i mantingut per gent que ho necessita per sobreviure i alhora justificar la seva existència, creant maranya i veient problemes allà on no n'hi ha.
Espectacles com els del Super 3 i per extensió de la Televisió de Catalunya, d'un model de qualitat -amb moltes coses a millorar, és cert- i de país, dolen i fereixen ments obstinades i malaltisses que cerquen qualsevol escletxa per posar-hi la falca del conflicte i si no n'hi ha se l'inventen i el difonen per tal de dividir i crear bàndols.

Ai, aquests de Ciudadanos que se'ls veu el llautó...

Si algú no és del món de l'Educació i sent les dissertacions dels franquistes del PP o bé dels camaleònics integristes de Ciudadanos, podria arribar a pensar que la immersió no és un sistema just i adequat, perquè l'argument que fan servir, reduint el tema lingüístic a una simple equació matemàtica, on la suma de les incògnites sempre ha de donar u, podria semblar lògic i raonable. De faves comptades. Podria semblar que ambdós grupuscles polítics busquessin lloablement un equilibri entre ambdues llengües i fins i tot que els falangistes de Ciudadanos, volguessin anar més enllà, potenciant l'anglès al reclamar un 20% de temps per a aquesta llengua. I sobre el paper sembla bastant clar, si l'escola fos un sistema aïllat sense cap alteració per factors externs i el país fos bilingüe practicant. Però de la mateixa manera que hi ha sistemes que només s'aguanten sobre el paper, aquest també. Un cop ens traslladem a la realitat, a l'aula, podem comprovar empíricament que amb la gran exposició teòrica a la llengua catalana per part dels infants a les escoles, aquests esdevenen competents en ambdues llengües però sense perjudici de cap de les dues, mentre que si establim quotes o bé sistemes diferenciats, aleshores l'equilibri es trencarà i la balança caurà. Hi haurà una part de la població que desconeixerà la llengua pròpia del país, com els passa al País Basc, Galícia o bé al País Valencià. Aquest darrer malgrat els esforços d'entitats i associacions per universalitzar el coneixement de la llengua però que curiosament, els mateixos que demanen una quota del  50% aquí, amb dissertacions pomposes i èpiques, allà no ho apliquen tot i  governar. En el fons tothom té clar el que busquen aquests partits busca-raons i no és més que eradicar de soca-rel la llengua catalana, però com que difícilment exposaran això de manera oberta i sincera, argumenten maquiavèl·licament per anar escurçant la distància al seu objectiu final i així, poc a poc, anar fent forat.
La immersió, a més de ser una eina bàsica per a l'aprenentatge i la consolidació de la llengua, que ens dota d'alumnes competents en ambdues llengües, és un instrument fonamental per a la cohesió social del país. Fa que la població no es divideixi per motiu d'aquesta, ja que en acabar l'escolaritat tothom, si vol, pot expressar-se en ambdues llengües i si algú no parla una llengua o altra, és per conviccions o altres motius, però no per desconeixement. La feina està ben feta. El model és eficient, però aquesta mateixa eficiència és el que corseca certs personatges polítics amb tuf de naftalina i deliris de grandesa.

#Noemtoquislallengua

Si tenim en compte la perla que va deixar anar fa temps el ministre teclat al congrés, allò d'espanyolitzar els nens catalans, aleshores no ens hauria d'estranyar cap decisió de cap tribunal espanyol. Al contrari. La sentència sobre la immersió certifica que l'atac està en marxa. Fins i tot podem estar segurs que de moment n'hi ha hagut pocs, més que n'hi haurà.
No cal que intentem fer-els-hi veure les virtuts de la immersió, la cohesió que ha portat i la destresa en ambdues llengües dels nostres infants. Tampoc que intentem raonar mostrant l'exemple de l'escola en valencià. Menys encara capficar-nos perquè prohibeixin les quatre barres a les illes. Tampoc ofendre'ns perquè rebategin la llengua cada dos per tres per fer-nos creure que parlem diferent del germà. No senyor! Perdem el temps. Temps i diners. Perquè estem usant arguments raonables i sentiments nobles com si a l'altra banda intentessin entendre'ns. Com si el contrincant actués per desconeixement i bona fe, mentre que totes les decisions que va prenent, tots els camins que emprèn, ens mostren que estan meditats i encaminats amb un únic objectiu: Eliminar-nos. Espanyolitzar-nos.
I per això, perquè volen anorrear-nos com a poble, no hem de perdre ni un instant a buscar maneres de justificar-nos, de fer entendre res o de debatre quelcom, perquè no volen. Només volen que perdem temps i energia buscant arguments, justificacions i comparacions i juguem amb les seves normes. Al seu terreny. Amb les seves lleis i els seus jutges, on ja ho tenen tot decidit i el fet d'acudir-hi, només fa que li donem legitimitat. Com si un tribunal espanyol pogués ser just i imparcial. I ara!
L'única sortida possible, l'únic que podem fer, si volem sobreviure com a país, com a nació, és fer les maletes, pagar el compte si cal i marxar. Perquè no hi haurà debat, arguments, explicacions, reflexions o acords que serveixin per a res. L'objectiu està clar, espanyolitzar els nens. Canviar el present per decidir el futur.

Aïllant el català

Segurament serà una visió simplista i que no agradarà a molts. Segurament hi ha molts paràmetres que se m'escapen i que no sé analitzar, però que en Bauzà, aquest dandi salat, amic de les llepades de vaca i enemic de la seva pròpia llengua legisli per acabar amb el parlar de Llull a la seva terra, només és gràcies als illencs. Cal recordar que aquest sinistre personatge va aconseguir més del 46% de vots a les darreres eleccions al Parlament Balear. Per tant, mal em dolgui i em pesi, mal em fereixi i m'indigni, té la seva part de legitimitat a l'hora de fer i desfer segons les majories resultants, doncs així li ho varen confiar. Tampoc sé si en el seu programa electoral hi havia aquesta iniciativa salvatge, perquè si és així té tota la raó quan diu que la revolta el sorprèn, però en cas contrari, si no és així i no és més que una carta treta de la màniga a darrera hora, actuant amb nocturnitat i traïdoria, aleshores no té cap dret a demanar res, perquè hi ha temes i aquest n'és un, que necessiten imperativament del consens del país, ja que canviar en educació és remoure els fonaments d'aquest i per tant s'hauria de consensuar qualsevol canvi o en cas contrari esperar, si és que té tants dits de front com els que se li veuen, que la seva acció provoqui una reacció igual de ferma i contundent.
A Catalunya ens passa quelcom de diferent. El parlament és majoritàriament partidari de la consulta i així ho ha proclamat a tort i dret, la gent surt al carrer per a donar-hi suport, però en canvi, aquells que defensen el dret democràtic d'en Bauzà de legislar per majories, ara no piulen, fan un Pilats amb l'afer català i callen. Ja se sap, n'hi ha que tenen dues vares de mesurar. Una quan parlen dels seus interessos i l'altra quan segueixen parlant dels seus interessos.
Sigui com sigui, dono tot el meu suport als docents de les illes i als seus habitants en general, però no com una revolta en contra d'un personatge pervers que em pot caure més o més malament, sinó per la pervivència d'una llengua. Per la subsistència d'una manera de veure el món. El mateix que passa al País Valencià i a la Franja.

Comencem el curs amb temes vells

Ara que tornem a l'escola, que les aules s'omplen de nou, no puc treure'm del cap un neguit. Una pregunta. Per què certs dirigents s'entossudeixen a demanar que el castellà sigui la llengua vehicular de l'escola? Pels fills, per unes idees, per uns tactismes polítics, per unes pors?
Hi ha realitats que només parant les orelles són fàcilment contrastables. Són fàcilment demostrables. Una seria que el castellà no està en perill a Catalunya. I menys que no s'aprengui. Només cal  voltar per les escoles per adonar-se que no hi ha un sol infant al final de la seva etapa educativa que no sàpiga parlar en castellà, en canvi, fàcilment trobarem infants que tenen dificultats per expressar-se correctament en català. Tenim un sistema d'immersió lingüística que no és sinònim de nens i nenes competents en català, però facilita que tots els infants de Catalunya tinguin un contacte real amb la llengua, que d'altra banda si no es fa a l'escola, podria passar que no existís. A més a més poden expressar-se en aquesta llengua. Per això, per aquest guany intel·lectual, només infants de famílies recalcitrants, tancades i obtuses, incapaces de veure la riquesa dels aprenentatges, acaben esdevenint monolingües funcionals, però com a mínim, tenen una base pel dia de demà, si cal, poder expressar-se correctament en català a més del castellà.
A més a més a Catalunya molts tenen dificultats d'accés al català. I no parlo de casos puntuals, de barris d'àrea metropolitana o ciutats gran, parlo de molts indrets del país. Molts infants l'únic contacte diari real amb el català és a l'escola i només a l'aula. A fora, al pati, al menjador, a casa, a la televisió, a la ràdio, amb els amics, la família, els comerços... tot el seu món és en castellà.
Per tant si es perd aquest contacte amb la llengua, privem a aquests infants de la possibilitat d'aprendre la llengua pròpia del país i aleshores, passen a estar en desavantatge. A viure en un país català incapaços d'expressar-se còmodament en català. Els estem tancant una porta de coneixement, a més d'una d'integració al país. Els condemnem a ser ciutadans de segona. També si s'obre la porta a escollir la llengua, estarem separant els infants, classificant-los, marcant-los. I això, a la llarga, esdevindrà una divisió de país, ja que la llengua la fan servir per dividir, no per sumar.
Des d'aquest punt de vista es fa difícil pensar que la decisió de reclamar el castellà com a vehicular es faci pensant en els infants, ja que els estem privant d'un aprenentatge i per tant, d'una riquesa, a més d'incitar a la separació dels infants per raó de llengua, que qui sap si esdevindrà a la llarga de procedència.
I si no és pels infants, perquè serà? Potser per ideals, per resistència a la terra d'acollida, per remarcar una identitat? Però des d'aquest punt de vista, crec que ja ni s'hauria de tenir en compte les seves reclamacions, car desplaçar-se a un indret comporta integrar-se i adaptar-se a la realitat del país, que d'altra banda no és una realitat secreta i perversa. És clara i diàfana, tothom sap què hi ha.
Podria ser que fos per tacticisme polític, per jugades electorals i per tant, veient que en aquest cas es fa servir com a moneda de canvi uns infants, empenyorant el seu futur a canvi d'un hipotètic rèdit polític, aleshores caldria tenir present els partits que donen suport a la mesura veient quin interès els desperten les persones i com les usen per després ser-ne conseqüent i anorrear-los políticament.
Però potser em decanto pel tema pors. Potser em decanto per les pors que desperta en molts adults que els seus fills parlin una llengua que ells desconeixen. Podria ser, podrien pensar que aquest coneixement fes que esborressin les seves arrels i potser per la por de perdre la identitat, prefereixin tancar una porta a un coneixement, abans que arriscar-se a perdre l'essència. Encara que no té perquè passar si al darrera hi ha una base sòlida i oberta, com la ment.

Ser manyac

El Canigó

Si busqueu a un diccionari manyac trobareu que és la denominació afectuosa d'un nen o bé un adjectiu per dir d'un cavall. Vaja, bastant lluny del que em diu aquesta paraula. Si volteu i aneu a la Catalunya Nord, descobrireu que manyac és més que un mot. S'empra molt. És una manera de ser. Em va costar molt explicar què volia dir manyac el primer cop que ho vaig dir per aquí. Allà, els nens i les nenes, quan us veuen, el primer que fan és saludar-vos, fer-vos un petó o dos, i qui sap, potser parlar amb vosaltres o escoltar-vos. Són manyacs. Als nens més xics aquests els fan manyagueries. Juguen amb ells, tenen paciència, els respecten i sobretot, tornen a tenir paciència. Com tots els nens tenen els seus alts i baixos, però la manyagueria, la tendresa, sempre acaba sortint. També amb els adults, més, amb els grans. Els avis o àvies. I no només els nens o les nenes. Quan entres a un lloc, sigui botiga, bar o quiosc, sempre reps un bon dia acompanyat d'un somriure. Malgrat no et coneguin. Fins i tot, no us ho creureu, als supermercats t'atenen mirant-te. No és com si entrés un gos o un cop d'aire hagués obert la porta. T'atenen sense parlar amb la caixera del costat, parlar per telèfon, badallar o menjar xiclet ensenyant-te la dentadura acabada d'estrenar. Quin gust! Que manyacs. D'acord que és poc, perquè també et poden estar maleint o odiant per haver arribat tard o fer-los pencar massa, però mantenen les formes. El respecte. El tracte i estan per tu. Altres cops, quan fas un partit de futbol, en acabar, uns i altres es troben per fer un cop. Per fer un glop. Els de casa conviden els visitants. Els paguen un veure, passi el que passi durant el partit. I això, no et fa millor? No et fa ser manyac? No són manyacs?
Als xics potser els és més natural aquest tracte afectuós. Perquè el veuen i se'ls ensenya. Els grans el treballen. I segueixen sent manyacs. Agradables. Respectuosos. Confiats. Bons jans. Tot això és ser manyac. Un gran mot manyac.

Bressolada 2013 i el LAPAO

Dissabte torna altre cop la Bressolada. La festa de les escoles d'immersió de la Catalunya Nord. I està bé que ho celebrin ara, quan hi ha tota la conya del LAPAO. Sentia l'altre dia  l'il·luminat aquell de la Federació d'Associacions Culturals de l'Aragó Oriental i em va produir una barreja de vergonya aliena i llàstima profunda. Aquest personatge, en Luís Gascón Cases, parlava amb en Basté a Rac1 i tot i parlar gairebé igual que el locutor i els tertulians, excepte algun mot més local i algun altre de manllevat de l'idioma veí, a saber l'Argentí d'ultramar, insistia en que no parlava català, sinó xapurriau o codonyès. Però en cap moment va caldre traductor ni demanar aclariment, al contrari, parlava un català més que correcte. Preciós.
I és que el problema és aquest. Personatges incultes -un dels arguments que feia servir és que en seixanta anys de vida mai n'hi havia dit català, cosa gens estranya veient la tírria a tot allò que fes ferum de català- legislen, però sense encomanar-se a lingüistes ni a científics. Perquè construeixen des del fetge, sense bases sòlides, senzillament a partir dels sentiments i està clar que les construccions fetes a partir dels sentiments, si es refereixen a llengües, tendeixen a esdevenir castells de cartes esbiaixats. Fràgils i efímers, perquè hi ha temes, i la llengua n'és un d'aquests, que hauríem de deixar per als experts i acceptar el seu criteri. D'aquesta manera es descobriria que el valencià, el mallorquí, el lapao, l'andorrà i desenes de llengües més no deixen de ser variants dialectals del català. Però els fa ràbia. Ràbia i por, tanta com ridícul fan i ignorància mostren.
Així doncs, tornant al principi, aquest dissabte festa de la Bressola a la Catalunya Nord, on parlen rossellonès, una variant dialectal del català. També és cert que els francesos més obtusos n'hi diuen despectivament patuès. Per menystenir-lo, com xapurriau al de la Franja. I d'això es tracta, d'esmicolar fins a eliminar. De convertir-la en una llengua de segona perquè deixi de ser atractiva i s'abandoni. Un tractament polític per un assumpte científic.

LAPAO

És difícil fer una entrada parlant de la LAPAO i que no soni a broma. Què se'n pot dir? Poca cosa. Podríem parlar de l'afany aniquilador dels polítics del PP, ja sigui per por a tot allò que fa olor de català, ja sigui per baixesa humana. No ho sé, però sembla estrany que al segle XXI hi hagi qui encara vulgui trobar un nom a una llengua mil·lenària, ben definida i acotada. Senyors, que no estem parlant d'un poblat aïllat d'una civilització descoberta fa uns mesos!
Segurament aquest galimaties de noms deu ser intencionat -malintencionat- per disgregar. Per esmicolar. Per fragmentar. Fa temps varen començar al País Valencià, dient que allà es parlava el valencià, més endavant a les Illes i ara a la Franja. És trist. Molt trist. I crec que s'ha de veure com el que és, una ofensiva espanyola per atacar tot allò que constati la unitat de la llengua i de resultes, l'origen comú de tots aquests territoris anomenats Països Catalans. Perquè els fa urticària i per això, perquè els fa a més por, car aquests territoris són bàsicament la riquesa econòmica del que en diuen Espanya, busquen qualsevol argument, per nimi que sigui, per contradir proves científiques.
Diuen que ara volen portar a votació si la Lluna és una illa habitada d'Espanya. Faran una votació a les escoles de primària de pobles d'Extremadura amb més de 500 habitants i és clar, sent com són democràtics, acataran la decisió i els primers atles de l'any vinent ja vindran actualitzats. La Lluna serà TEO ( Territori Espanyol Ocupat )

No em toqueu la immersió

Ja hi tornem a ser. Són pesats. Carrinclons, arnats, dèspotes, facinerosos i pòtols. Un altre cop atacant la immersió. Altre cop el criteri no és respectar un acord de país, una manera de funcionar que ha donat resultats més que correctes i que no ha segregat els alumnes, no. És atacar el moll de l'os. Veient que la seva decisió de permetre que un infant fos educat en castellà es respectava, això sí, mantenint aquesta decisió familiar de manera individual, ara ataquen el grup. Cerquen còmplices. Un exèrcit a l'ombra. N'hi ha prou que una família vulgui el castellà perquè tot el grup llepi. Perquè està clar, el castellà, la llengua de la pàtria, ha de ser preeminent. Només faltaria. Preservar la llengua de l'imperi i si queda res, pels pobres. Quins nassos! I em revolta. Perquè això fa que qualsevol il·luminat, que no instruït, pugui condicionar l'aprenentatge de tot un grup d'infants, des de l'estúpid amb complexa d'inferioritat de Plataforma al pompós amb aires de superioritat intel·lectual de Ciutadans, passant per l'interessat intransigent autòmat Popular. Un exèrcit disposat a convertir les aules al castellà. Només cal una cèl·lula, un grupuscle, un ésser obtús per canviar tota una institució. No parlarem del pobre infant que malda per aprendre el català al País Valencià i ara! Aquest és de segona.
Quan treballava a Castellar, a la llar, hi havia un personatge tètric que volia que tot es fes en castellà, dit sigui de passada tampoc tenia moltes llums. Ell, molt demòcrata, volia lliurar-nos del català imposat per la Generalitat -deia- a tots, però al ser un àtom ínfim res no podia fer, per sort. Tampoc volíem. Ara ja pot condicionar tot un grup. Salvar-nos. Imposar el seu sant criteri.
I parlant d'ignorància. Aquest tribunal que pren decisions educatives, pedagògiques, en què es basa? Quin és el seu criteri si no és partidista? Poden saber de lleis, de normes, de reglaments, però a nivell pedagògic en saben tant com un peixater de Mercabarna. Res. I és llastimós. Penós. Bé i no és el mateix, perquè el peixater, com a mínim,  encara que no en sàpiga, no pren decisions, es limita a comentar allò que creu però amb el seu cercle reduït, sense imposar. Sense legislar. El més flagrant és que aquests jutges són uns personatges escollits per uns partits. Estan condicionats. Tacats. Bruts. Tenen comptes pendents. Favors per tornar i per tant prenen decisions polítiques dirigides per partits que volen eliminar-nos. Humiliar-nos. Esborrar-nos i més ara que anem directes cap a la llibertat.
Està clar que amb ells no hi tenim res a fer. Prenem nota. Per quan la consulta, senyor Mas?

Quedi clar...

Nou atac al català

- T’adones amic. Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s’escriga o es pense.

Ovidi Montllor 

Què en podem dir de l'esborrany presentat per en Wert? Poca cosa. Si va endavant veurem com la voluntat expressada pel poble català a les darreres eleccions, serà obviada altre cop, perquè si ens fixem en els resultats, la tercera força política per la cua, la marca blanca del feixisme, els continuadors de l'eunuc alçat a Melilla, decidiran sense haver estat escollits, si més no aquí, el nostre futur. Ja va passar també amb l'Estatut, bé, l'estatutet, perquè les pors catalanes, allò que tant ens caracteritza, va fer que el paquet postal enviat a Madrid pesés molt menys del que hauria de pesar. Un segell de franqueig i encara. 

Ara s'està convocant una manifestació per aquest desembre, al pas que anem tindrem una protesta diària, per mostrar el nostre rebuig a aquesta nova ofensiva contra el català, llengua de convivència i d'integració. Sembla ser que els conservadors, ministres de blanc i negre, per l'època, no pel vestit, estan fent neteja dels armaris i treuen a passejar el seus ancestres més il·lustres

Mentre, la bocamoll d'aquí, mentidera compulsiva que durant la campanya electoral no callava ni sota l'aigua, calla com el que és i s'espera a qualsevol saló d'estètica que li allisin les arrugues per tornar a sortir a la palestra quan xiulin des de Madrid. Els d'allà ja aniran fent la feina escanyant-nos econòmicament i cultural per així fer desaparèixer la realitat catalana, malgrat la voluntat expressada a les urnes.
Entenc que deu ser difícil de comprendre, des de la mentalitat monolingüe espanyola, aquesta tossuderia per la llengua, perquè saben que en dominem dues, malgrat la immersió o gràcies a ella. Potser l'entendrien si fossin més empàtics i entenguessin que negar-nos la llengua, seria com negar-los a ells el dret de viure en castellà, amb la diferència que ells es quedarien muts. Quin alleujament, per cert.
Ara volen passar el català a quarta llengua, un partit que té per president algú capaç de dir "it's very difficult todo esto". Un exemple de competència lingüística. Neci! 

Per tant, com que fa poc temps d'unes eleccions, on a més a més va sortir una majoria aclaparadorament nacionalista, potser cal anar fent via. Cada dia que estem en aquest patètic i estúpid Estat, estem perdent temps, calés i energies. Fem el referèndum i acomiadem-nos educadament. A reveure, veïns espanyols! Bon dia llibertat!

Bé pel Burger King

Algú em pot explicar què em trec? I en tan sols un minut? No ho sé pas. Hi he donat força voltes però no hi arribo. No sóc tan llarg.
Ara, per qui fa l'anunci, Burger King, dedueixo que deu ser quelcom de menjar. Suposo que em dec treure la gana, no? Serà una nova hamburguesa i es dirà fame? Si entro i dic, em dóna una fame, me'n donaran una com la que surt a la foto? Serà el seu nom? Ostres, que grans.
Deu ser una barreja entre fam i hambre i potser l'híbrid resultant és fame, que bons. Els successors d'en Zamenhof, l'esperantista. Creen paraules, cerquen complicitats. Uneixen llengües gastronòmicament. Perquè, no serà un error, no? Ells que tenen beneficis milionaris, no escatimarien amb un traductor, no? O és que algú té una altra explicació? Jo, de ben segur que no. No senyor. 

El Premi Nacional en castellà

El premi nacional de cultura catalana per a un escriptor que escriu en castellà. Oi tant. Si és bo, cal reconèixer-li el mèrit. Les virtuts. Demà, vivim en un país global, podrem donar el premi nacional de cultura a algú que escrigui en àrab, anglès o xinès. I tant. Per descomptat. I d'aquesta manera el terme nacional esdevé internacional. Perquè els catalans, malgrat tenir una nació discutida, d'aquelles que tothom es veu amb el dret de dir si n'és o no, fa quatre dies els espanyols ens qüestionaven el dret a dir que érem una nació, sense tenir en compte que nació és un terme amb unes clares arrels culturals però de base sentimental, hem de ser ciutadans del món. És igual que la llengua catalana rebi atacs per totes bandes. És igual que el castellà estigui protegit per diferents estats. I ara. Els catalans som especials, millors -ironia- i malgrat tenir la llengua en perill i la nació ofegada, volem ser justos, malgrat el perill que suposa per la nostra supervivència. El fer català. Amb el cap dins del llot i encara mirant si el veí ens trepitja amb bambes o sabates.
Doncs crec que no. Fins que no tinguem un país normal, amb eines d'Estat, amb recursos d'Estat, no podem comportar-nos com un Estat, sinó que hem de mostrar-nos gelosos del nostre fet diferencial, protegir-lo i mimar-lo. Vetllar per les nostres institucions i llengua, perquè si no ho fem nosaltres, qui ho farà. L'Estat espanyol? Europa? Amèrica? Els cascos blaus? I un rave.
Seré ciutadà del món quan Catalunya compti en aquest món, hi estigui ubicada i reconeguda, mentrestant, només defensaré Catalunya i el català, la resta ja tenen padrins i ben peixats.

Tribunal suprem o les Suprems opinant?

A València parlen català. Però d'estudiar en català, poc, en castellà i encara. Sort de l'escola valenciana, que sinó... A les Illes el català era reconegut arreu, ara, un catalanoparlant que vagi a l'administració pot trobar-se dues situacions. La primera és que l'atengui algú eixerit, viu, format i que parli i entengui el català, és un mèrit o bé algú mediocre i bàsic, senzillament, algú que tot i viure a les illes no parli ni entengui el català i per tant, el dret del treballador està per sobre del ciutadà. Aleshores aquest darrer haurà de deixar la seva llengua teòricament reconeguda en favor d'algú que representa que està al seu servei. Irònic, no? A la franja parlen l'aragonès oriental, aquella llengua altrament dita català. Suposo que a l'altra banda parlen l'aragonès occidental, altrament dit castellà. I ara aquí, ens volen trinxar el sistema d'immersió. Fa temps que hi van al darrere. Uns magistrats estrangers que tenen com a llengua pròpia i única el castellà, han de pronunciar-se sobre la immersió en català. Vinga home, si els deu picar la toga per tot arreu quan senten el mot català. I desenganyeu-vos, això ho fan gràcies a les majories absolutes del Pp. És una tàctica premeditada i estudiada per fragmentar la llengua i debilitar-la, per d'aquesta manera debilitar i minar el sentiment nacional. Divideix i venceràs. Per això el Pp, tot i els problemes que té o potser per aquests, s'ha llençat de ple a atacar als Països Catalans la llengua. Sí, Països Catalans. Aquells Països que tenen com a punt en comú una llengua i una cultura, així com unes arrels, malgrat que alguns, fins i tot d'aquí dins, vulguin desmentir-ho o aigualir-ho. Duran per exemple o el Pp català. Per cert que dir que el pp d'aquí és català, després de veure'l actuar, és com dir que existeixen els unicorns, bonic però fals.

El lipdub de Perpinyà

Demà la sentència, ergo fem el pas.

La Garrotxa? Anoia? Empordà?

Demà  diuen que sortirà la sentència contra el català. Havia de ser avui, però no. Està clar que ens faran gruar la decisió, una manera de fer-nos adonar de qui mana, de qui decideix a casa nostra. De tenir-nos amb l'ai al cor. La decisió però, poc importa, o molt. Si és que sí, serà la sentència a mort d'una llengua malalta, d'una llengua fràgil. L'estocada final i no serà estrany d'altra banda veient com els agrada matar i maltractar éssers innocents en places ben concorregudes. Però en cas de que diguessin que no, que ho dubto, són magistrats, per tant integristes espanyols, només serà un aplaçament, un ajornament fins que un altre torni a decidir atacar de nou la convivència i altre cop a parlar-ne, a justificar-se, a patir. Les lleis els acompanyen. Està clar que d'inadaptats, esquizofrènics, interessats o afamats les deixalleries de l'anonimat en són plenes i només cal que vegin la llum del populisme per emergir, per cercar el seu minut de glòria. Poc els importa en realitat el benestar dels infants, car si els importés, avalarien el model, un model que els permet parlar perfectament ambdues llengües, esdevenint competents en tots els camps i plenament integrats al territori. Però volen màrtirs que justifiquin les seves fòbies, els seus atacs, la seva ira i el seu sou.
Nosaltres ja sabem per enèsima vegada que no som amos del nostre destí. Gent de fora pot decidir del que aquí es cou. I malgrat que tota la maquinària política catalana faci un front comú, amb la ciutadania al darrera, què hi podem fer? Les lleis són seves, els fan costat, així com la força i com en el cas de l'Estatut, només podem acatar... o no, depèn. Cal ser valents, cal fer el pas. Tot comença amb un petit pas, ja ho digué l'Armstrong, un petit pas per ell, un gran pas per la humanitat. Ara potser ens toca a nosaltres. Podem alliberar-nos de l'espasa de Dàmocles triant el nostre camí. Amistosament, com persones adultes, com éssers assenyats. Posicionant-nos, defensant el que és nostre.
El matrimoni ha durat massa anys, va ser forçat, nosaltres res hi vàrem dir i ara que els temps estan canviant, que la mamella raja menys i el brau es creu més gran, potser és hora de deixar-lo anar sol, que creixi. Alliberem-lo de la nostra càrrega. I així, nosaltres, humilment, abatuts però oberts, també seguirem el nostre camí i a les escoles, si hi volem impartir castellà, anglès o txec, ja ho farem. Dependrà del que ens interessi, del que vulguem, del que creguem que és el millor pels nostres fills. El dret a decidir ha de ser també per a nosaltres, pel país, pels catalans.

Envia un correu al TSJC en favor del model d'immersió

Benvolguts/des amics i amigues 

       El proper 7 de març, el Ple de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal de Justícia de Catalunya deliberarà, votarà i fallarà respecte l'execució de les sentències del Tribunal Suprem que exigeixen a la Generalitat que el castellà sigui llengua vehicular de l'ensenyament de Catalunya.

Després de concentrar-nos milers de persones davant del TSJC el passat 12 de febrer en senyal de protesta, ara ha arribat el moment de fer arribar als magistrats del TSJC la importància i el suport que té el model d'immersió lingüística per a la cohesió del nostre país. Per això hem organitzat una campanya d'enviament de cartes als 23 magistrats del TSJC per demanar-los que no executin les sentències del Tribunal Suprem que posarien fi al nostre model d'escola en català.

T'animem doncs a enviar una carta electrònica als 23 jutges del TSJC, clicant aquest enllaç, i que facis córrer aquesta campanya entre els teus amics, familiars, el teu centre docent, escola, col·legi, institut, facultat... Només si els 23 jutges del TSJC copsen el suport social que té la immersió lingüística en català al nostre país podrem evitar una més que possible sentència adversa.

A més, Escola en Català continua recollint signatures exercint el dret de petició al Parlament de Catalunya per a que els parlamentaris aprovin la proposició de llei "Defensem l'Escola en Català" que preténblindar el català com a única llengua vehicular de l'ensenyament a Catalunya, fem una crida a presentar mocions als consistoris perquè el català sigui l'única llengua vehicular, i desenvoluparem tot un seguit d'accions de resposta a les sentènciesper mobilitzar el poble de Catalunya exigint al Govern que no les acati.

Ara més que mai, defensem l'Escola en Català!

Per saber què pots fer per l'Escola en Català clica aquí. 

Si vols col·laborar amb la campanya pots enviar un correu a info@escolaencatala.cat

Moltes gràcies pel vostre suport.