La fiscal de Catalunya, hombre!

Ara la fiscalia. I amb un gest digne de vassallatge, a més d'acatar perquè toca el burofax de Madrid, la fiscal en cap es nega a parlar en català a la roda de premsa per respecte. Per allò que els havien inoculat als nostres avis de l'educació i el respecte, i el problema és que hi ha gent benintencionada, aquesta no, que ho diu de veritat i s'ho creu. Que ho justifica. Que no parlar en català en certs àmbits és d'educació i respecte, però de fet és el contrari. És una manca de sensibilitat suprema, de respecte, educació i un afront.
D'una banda perquè pressuposa que el seu interlocutor és ruc. Perquè pressuposa que els oients, ja sigui en aquesta roda de premsa feta a Barcelona o bé a qualsevol trobada al país amb qualsevol persona d'aspecte immigrat -en altres casos- , aquests no l'entenen donant per suposat que no poden saber el català. Perquè deuen ser, crec que es deu pensar de manera inconscient , rucs o quelcom per l'estil i per això amaga la llengua i els protegeix. Vaja, que d'entrada insulta per omissió a l'interlocutor.
També és una manca de sensibilitat perquè nega a un col·lectiu poder escoltar les respostes en la seva llengua, sobretot en un tema tan sensible, pressuposant que l'altra llengua és de major prestigi, interès o domini públic. Ara bé,  una llengua, en essència és sentiment i quan se't nega la teva llengua, i repeteixo, en un tema tan important, es tanca un xic la porta de la comprensió i la comunicació.
És un afront perquè mostra una actitud bèl·lica. Per com ho diu, seca, tallant i desafiant, i quan ho diu. En un moment en que els gestos són importants i fer el gest seria senyal d'acostament, de complicitat. Però aquesta fiscal, pel que diu i com ho diu, deixa clar l'amo que té, tot i que s'hauria de pressuposar que treballa pel poble i per tant hauria de mostrar més respecte per aquest en comptes d'encarar-s'hi.
Avui, amb les declaracions de la fiscal, han escrit un capítol més de la desafecció que en diuen ells, jo en diria de l'alliberament. Tant pel fons com per la forma. Perquè en una relació, el primordial és que les dues parts es tractin per igual, amb respecte, consideració i educació i això, l'Estat i tots els òrgans que en pengen, fa temps que ho han deixat enrere i han preferit optar per la tàctica colonialista, d'enfrontament i de la por, a la de l'acostament, el respecte i el pacte. Terra conquerida i cremada que en diuen, però ja ens va bé, perquè cada cop que un d'ells parla o actua, un vel cau i som més i més a prop del nostre objectiu.

Quina feinada fan aquests conservadors espanyols...per a res.

Tenim la llei Wert. Una llei espanyolitzadora que vol uniformitzar l'Estat a nivell educatiu alhora que pretén consolidar les classes socials ja establertes, eliminant l'educació com a eina bàsica d'ascensor social. També tenim la llei Fernández. Una llei destinada a fer callar les discrepàncies al carrer. Tan ambigua que quan se li demana què vol dir que es sancionarà a qui ofengui l'Estat, aquest respon que es sancionaran aquelles persones que facin coses ofensives. Però quines són les coses ofensives? No és ofensiu el mateix per a tothom, ja hem vist que aquests governants tenen la pell fina quan es discrepa del seu model d'Estat. Només que fos educador sabria que les coses s'han de poder quantificar, s'han de poder mesurar objectivament per poder ser just i no dependre de la aleatorietat d'un personatge. Bé sabem que la via catalana els va ofendre, però era quelcom sancionable? No ho crec. I ara, de fa poc tenim la llei Gallardón. Una llei que converteix les dones, de facto, en incapacitades per decidir sobre el seu cos, el seu present i el seu futur. Molts paràmetres conflueixen en un embaràs i només la persona afectada, la dona, és la que té tota la informació i està capacitada per a decidir. Només faltaria. Ella viu l'embaràs, és el seu cos. La resta ho fa des d'una posició molt còmode, perquè desenganyem-nos, l'embaràs és de la dona, l'home comparteix instants, els que li deixen. Ara, alguns governants, sota unes banderes grandiloqüents i amb un tarannà de superioritat insultant volen decidir per elles. Volen imposar la seva raó i alhora coaccionar als metges per tal de que siguin el seu braç armat. Personalment tinc clara la meva postura, però mai m'atreviria a dir què ha de fer algú altre. No em crec amo de res ni de ningú. Només fanàtics religiosos s'atreveixen a decidir per tercers sota la força de les seves creences.

I mentre els de dretes van legislant, els socialistes diuen que quan pugin al poder -tardaran amb els líders que tenen aquí i allà- les derogaran totes. Ho tenen clar. I quan puguin els de dretes altre cop les canviaran i així una espiral eterna, postures enrocades de ments enrocades, excepte amb la qüestió catalana, en aquesta es posen d'acord. La llei que ataca la nostra llibertat té un altre nom i no es canvia. La Constitución.