Creant vincles amb el nord

Divendres vàrem tornar de Prada, de la Catalunya Nord. Durant tres dies, amb els infants de l'escola, hem estat a Prada. Hi vàrem arribar dimecres al migdia i després de dinar plegats amb els infants de la Bressola, vàrem anar a fer un taller de rugbi a l'estadi de la JOP. Un taller molt divertit, on amb jocs molt senzills, infants de Mura i Monistrol, totalment desconeixedors d'aquest esport, varen poder aprendre quatre nocions de manera molt amena de la mà dels catalans del nord.
Després, cap a les cinc, començava el veritable intercanvi. Els nens i nenes marxaven cap a casa dels companys de Prada per viure en família. Per parelles, aquests eren acollits pels nins i nines de la Bressola i d'aquesta manera vivien una altra realitat. De fet, fa uns mesos, varen venir els bressolaires aquí on foren acollits per les nostres famílies i tinc clar que la riquesa d'aquesta activitat rau aquí i és enorme. Vital.
Primer perquè descobreixen una altra realitat. Una altra manera de viure la vida i de veure-la. Després perquè aprenen a esdevenir autònoms, a relacionar-se directament en un altre entorn, en alguns casos un entorn on la llengua no és, necessàriament, comuna amb tots els membres de la família i de l'altra, perquè fan un gran treball personal enfrontant-se a una situació nova i desconeguda que els obliga a usar totes les eines que tenen al seu abast, i que representa que des de l'escola es potencien, per a poder moure's per una nova realitat i adaptar-se a aquesta. Ja no parlo tampoc de la descoberta d'un bocí de país que tenim allà oblidat, que certament també s'esdevé.
L'endemà vàrem anar a visitar Perpinyà i encara que crec que aquesta no és la part més interessant d'un intercanvi, voltar per la capital m'encanta. És una ciutat amb encant, plena de racons preciosos i de contrasts interessants. I el darrer dia ens vàrem dedicar a jugar. Jugar i jugar. Passar estones amb els companys del nord, tot deixant que els infants es relacionessin de la millor manera possible, amb el joc. Deixant temps perquè es coneguessin, riguessin, xerressin... Vaja, perquè establissin uns vincles que només es fan amb el contacte i amb temps i potser, a la llarga, veuran amb afecte aquell tros de terra i aquella bonica i afable gent del nord del nostre país. Els germans del nord.

Pica del Carlit ( 2.921 m. )

Avui, amb l'Oriol, hem anat a fer la Pica del Carlit ( 2.921 m.) L'hem fet des de Porta, a la Catalunya Nord. Des d'aquí es pot pujar travessant el poble i anant per la vall cap a una presa que hi ha o bé enfilant-te un xic, direcció a Pimorent i deixant el cotxe abans d'arribar- hi, a un revolt molt marcat. Per una banda tens desnivell però és més curt, per l'altra ja has fet el desnivell però és un xic més llarg. Nosaltres l'hem deixat a baix ( 1.635 m.).

Només deixar el cotxe el camí ja s'enfila, seguint el Gr-7, de dret, per atrapar el camí que flanqueja la muntanya a mitja alçada. Un cop pres aquest, després el camí va a nivell fins gairebé l'estany de Lanós. És un camí ample, amb bones vistes i elevat. Un bon mirador. Aquest camí es devia fer quan es feren les mines, ja que cap al final, trobes tres entrades de mina. A dues no hi hem entrat, estaven plenes d'aigua, però a la tercera sí. Hi havia una galeria fonda, de sostre baix i humida, excavada a la roca. Cap al final d'aquesta, una altra galeria marxava cap a un costat, fins a un salt d'aigua. Un lloc fresc i agradable.

Un cop a l'estany, on hi ha un refugi i una presa, hem pres un corriol que deixant el Gr, s'enfilava cap al cim. Aquest tram és més dret, entre herba baixa i pedres, fins que al cap de poc, arribes a la base del cim. Una mola s'aixeca davant teu. Imponent. Dreta. Esbelta. Temptadora.
El corriol puja per la canal del mig, zigzaguejant fins al coll. Després, un cop al coll, per darrera, s'acaba de remuntar fins al cim. El coll és el punt de trobada dels que pugen des de les Bulloses i els que pugen de l'altre costat. De fet, de Lanós hem pujat ben pocs, mentre que de les Bulloses hi puja molta gent.
Hem estat una estona al cim i poc després hem baixat cap a l'altra banda, cap a l'oest, direcció a un collet força isolat.

Hem baixat crestejant. El primer tram entre pedres esmolades i ben aferrades, mentre que al final, molta pedra descomposta. Un cop al coll, hem baixat per una tartera, no massa fresada i sense fites fins a l'estanyol de sota el cim, per, des d'allà, desfer el camí que havíem fet al pujar.

Ha estat una bona sortida. Amb bon temps, un indret ben bonic i bona companyia.

Per veure més fotos cliqueu aquí.

M'he omplert de nord...

 Avui hem tornat d'intercanvi amb mainatges de la Catalunya Nord. Tres dies pel Conflent i el Rosselló i sento que m'he omplert de nord. He tornat a experimentar aquelles belles contradiccions.  Les seves contradiccions. Se senten orgullosos de ser catalans tot animant als blaus, sense reciclar massa però amb un país ben net. Tenen unes viles plenes de flors i els carrers tacats de tifes. Contradiccions una rere l'altra, però també amb aquell tarannà deliciós, on la gent no concep veure passar algú i no saludar-lo, ja sigui al carrer o al supermercat. On la gent de bon matí, quan es retroba, es fa un bes i sinó es dóna la mà.

Un país on a l'entrada dels pobles trobes el nom en català i francès, però gairebé a dins tots els rètols en francès i enmig, algun mot que recorda que són catalans. Que volen cridar que són catalans. Arreu cotxes amb l'enganxina del ruc, al costat d'una F ben gran. On qualsevol conversa s'inicia escoltant i enmig del francès, poden caure mots en català, però amb comptagotes, massa temps els han fet callar.
Avui hem tornat de la Catalunya nord i de nou, m'he enamorat d'aquell país i de la seva gent, com els seus infants. Mai un mot més alt que l'altre, sempre atents, sempre educats. Potser són tots, potser només els de la Bressola, però dels que conec, en faig llei. Creuen en tots. En els altres i vetllen pels altres. Mostren generositat. Mostren respecte. Són acollidors.
Avui he tornat de la Catalunya Nord i sé el que fa i va fer que m'enamorés d'aquell tros de país. Tot això i molt més, perquè és un país petit però ric. D'esperit i d'indrets. Ple de colors, des del blanc de l'imponent Canigó, que s'alça de cop de la plana, als mil verds del Conflent. De pobles tractats amb amor, plens d'aigua neta que davalla per tots els racons.
Un país acollidor, per la terra i la gent, però com un vi fort, que va entrant a poc a poc. Sense presses. Glop a glop, però que un cop l'has assaborit, el seu gust t'acompanya sempre i et porta records.
Avui, he tornat d'un bell bocí del nostre país.

Amb els companys de Prada

Avui han marxat els de Prada. Des de dimecres que han estat aquí, d'intercanvi. Durant uns quants dies hem estat fent activitats junts i al vespre, els infants marxaven a casa de les famílies a dormir. A compartir vivències. A casa nostra també, mestres i nens.
De fet, tot i que ha estat el primer cop que els rebíem d'intercanvi, la coneixença que tinc amb els mestres de l'escola de Prada, ha fet que fos quelcom molt natural. D'una banda perquè d'intercanvis amb ells, com a companys d'escola, n'he fet molts i de l'altra perquè les ganes de fer-lo fan que tot sigui de baixada, així com el coneixement de com es fan.
Els intercanvis són una bona experiència. Un bon moment per conèixer altres infants, altres realitats i compartir moments, però també, sobretot, per conèixer els nostres infants. Allà els veus en unes situacions diferents. Interaccionant amb altres companys. Fent l'esforç per buscar punts en comú amb aquell que ha vingut a casa i que poc coneixen. També per veure si són empàtics. Si a més de saber dir que entenen l'altre es saben posar de debò al seu lloc. Acompanyar-lo a la nit, que és quan potser s'enyorarà o buscar jocs que puguin compartir. Vaja, a pensar en algú altre.
D'aquí uns mesos hi pujarem nosaltres. Allà hi tinc força amistats i moltes històries viscudes i això fa que en cert sentit, com en alguns altres llocs, sigui com si  tornés a casa. A veure la família del nord, perquè hi ha vincles que el temps no esborra. Malgrat el pas dels anys i certs períodes en que no ens hem vist, veure els de Prada revifa la flama i aquell foc somort que crema al cor, s'encén de nou i el temps passat s'esbaeix i les amistats i els records retornen.  Sembla com si el temps no hagués passat i la confiança i afecte que els tinc és ben present.
Quan pugem i veiem aquests infants que hem tingut a casa i que ara ja sí, un cop tenen cara i tenim moments compartits, són especials, serà com retrobar vells amics, així com quan veiem de nou els bons amics del nord.

En Fermí i la Valentina a la Catalunya Nord

Un dels personatges dels contes

El diari ARA fa unes setmanes que publica uns bons articles on  personatges reconeguts expliquen com va ser el seu aprenentatge de la llengua catalana en l'època obscura del nap-buf -a nadie se le obligó a hablar en castellano, deia el tarat- i en algun cas s'atribuïa l'accés a la llengua gràcies a algun llibre escrit en català que tenien per casa.
A dia d'avui sembla que aquest accés a la lletra impresa en català està assegurat. És quelcom de normal i ja no ens hi capfiquem. Ara bé, hi ha un petit racó de país, allà passats els Pirineus, on trobar un llibre per infants, que parli de la seva realitat i en català, és poc més que una missió impossible. D'entrada perquè per trobar llibres escrits en la llengua dels seus avantpassats, han d'anar a alguna llibreria poc més que especialitzada, com la Llibreria Catalana de Perpinyà i a sobre, els que trobaran, seran des d'un punt de vista d'aquesta banda dels Pirineus, la vessant sud. És clar que si són adults podran triar un xic més, hi ha un cert nombre d'escriptors nord-catalans que a dia d'avui publiquen des d'allà llibres molt interessants, però per a infants, pocs. Molt pocs.
Per això, si aquells articles del diari ARA us van remoure quelcom, us convido a participar en el projecte de la Bressola i el Mas Casablanca. Un llibre en català per a cada nen de les escoles Bressola, de la Catalunya Nord, d'uns personatges entranyables i que han funcionat aquí al sud, en Fermí i la Valentina. Falta molt poc per assolir el límit del projecte, però també queden molt pocs dies. Aquest cap de setmana s'acaba el plaç.
Qui sap, potser algun dia, un d'aquells nens, explicarà en rossellonès com va poder conservar la llengua gràcies a un llibre que li van donar d'un ratolí. Un llibre que. li va despertar la curiositat i l'estima a una llengua sovint amagada. Potser el primer i únic llibre en català de la seva biblioteca.

Els Països Catalans tenen una cita a Perpinyà

Per aquells que encara creuen que allà a la Jonquera canvien de país i que aquells que allà parlen en francès o bé tenen una pronúncia un xic diferent del català potser afrancesada, no són catalans, els recomanaria que aquest 24 de maig es deixin caure per Perpinyà, a veure i viure la Bressolada. La festa de les escoles en immersió en català de la Catalunya Nord. De la Bressola. 

Allà potser descobriran que rere unes parades plenes de senyeres -te les trobes arreu-, un poble encara viu de sardanes i una gent boja pel rugbi, que parla molt en francès però comença a deixar-se anar amb el català, s'amaga un bocí de país que ens varen voler fer creure que no existia. Que ens amagaren i ens vengueren com el país veí aliè a nosaltres. La Catalunya Nord i no hi ha res més lluny de la veritat.  

I tant que costa sentir parlar el català. I ves. L'Estat francès és més sibil·lí que l'espanyol. No se'l veu d'una hora lluny. No ataca espitregat i fatxenda, ataca amb guant de seda però amb puny de ferro. Després d'anys de feina bruta i constant, costa sentir el català pel carrer, perquè els que el parlen de tota la vida, ho fan com sempre ho han fet, d'amagatotis i amb aquell punt de vergonya del meu parlar no és el correcte, però si volteu per l'Esplanada de Perpinyà el dia de la festa, sentireu la quitxalla parlar en català. Desinhibits. Orgullosos. Contents. Ep, però alerta. No parlen el català de Barcelona. I ara. Allà es parla el rossellonès, que per alguns ignorants és un català afrancesat, res més lluny de la veritat. Té els seus mots diferents, propis de l'indret, que per entendre cal escoltar i deixar parlar. Ells, quan venen aquí, també els sembla que parlem espanyol. Bé, català espanyol, perquè també usem de manera incorrecte mots  i estructures manllevades de l'espanyol ( bueno, vale, assentat, tinc que... ), però malgrat tot, malgrat la nostra imperfecció a l'hora d'expressar-nos, no ens qüestionen la catalanitat. Està per sobre de la llengua. Aleshores, perquè ho fem nosaltres? Anem tan sobrats de conciutadans que podem erigir-nos com a jutges i senyors del fet català? O bé ens creiem propietaris d'aquest tret d'identitat que els castellans varen esmicolar i partir? Potser és millor que ens acostumem a sumar, com fan ells. Ja ho veureu, quan volteu per l'Esplanada també trobareu gent de les Illes i del País Valencià. Gent d'arreu des Països Catalans. Gent del mateix País orgullosos del seu origen.  

Perpinyà, per sobre de tot, és la catalana.

Al peu del Canigó

A Perpinyà ha guanyat la primera volta de les eleccions municipals el Front Nacional, el partit xenòfob de la filla d'en Le Pen. Alguns, des d'aquesta banda de la línia imaginària altrament dita frontera, només veuen que al país veí ha guanyat un partit feixista, però que la cosa no va amb nosaltres. Possiblement, poca cosa notarem, però pensar que no va amb nosaltres és com pensar que Plataforma guanyi a Badalona i si no en som veïns no és cosa nostra. I jo em nego. Em nego a donar per perduda aquesta terra catalana perquè hi ha a qui ja li va bé. Perquè una Catalunya unida era massa forta i per això perillosa. La vida dóna moltes voltes i mai se sap, de la mateixa manera que ens van separar sense el nostre consentiment, podríem unir-nos altre cop algun dia de grat.
És veritat que Perpinyà està a un altre Estat. És veritat que poc podem fer ara per ells, però també és veritat que allò és Catalunya i per tant, el que passa allà, també ens afecta, perquè els passa als nostres conciutadans. Si més no ens hauria d'afectar emocionalment. Com si pasés a Badalona, Puigcerdà o bé Tàrrega. Aferrar-nos a que hi ha una línia pintada des de fa uns anys que ens separa per dir que no és part del nostre país o a que parlen majoritàriament una altra llengua, com ho podríem dir de moltes ciutats de l'àrea metropolitana, és només una manera de reconèixer que acceptem el que altres fan en el nostre país sense el nostre consentiment. Que no som amos de casa nostra. Per tant, que a Perpinyà guanyi el Front Nacional és una mala notícia pels catalans i em sap molt de greu pels companys d'allà, els nordcatalans, massa avesats a resistir i sovint massa sols. Ara se'ls obre un altre front, no els deixem sols si més no de cor.

Ser manyac

El Canigó

Si busqueu a un diccionari manyac trobareu que és la denominació afectuosa d'un nen o bé un adjectiu per dir d'un cavall. Vaja, bastant lluny del que em diu aquesta paraula. Si volteu i aneu a la Catalunya Nord, descobrireu que manyac és més que un mot. S'empra molt. És una manera de ser. Em va costar molt explicar què volia dir manyac el primer cop que ho vaig dir per aquí. Allà, els nens i les nenes, quan us veuen, el primer que fan és saludar-vos, fer-vos un petó o dos, i qui sap, potser parlar amb vosaltres o escoltar-vos. Són manyacs. Als nens més xics aquests els fan manyagueries. Juguen amb ells, tenen paciència, els respecten i sobretot, tornen a tenir paciència. Com tots els nens tenen els seus alts i baixos, però la manyagueria, la tendresa, sempre acaba sortint. També amb els adults, més, amb els grans. Els avis o àvies. I no només els nens o les nenes. Quan entres a un lloc, sigui botiga, bar o quiosc, sempre reps un bon dia acompanyat d'un somriure. Malgrat no et coneguin. Fins i tot, no us ho creureu, als supermercats t'atenen mirant-te. No és com si entrés un gos o un cop d'aire hagués obert la porta. T'atenen sense parlar amb la caixera del costat, parlar per telèfon, badallar o menjar xiclet ensenyant-te la dentadura acabada d'estrenar. Quin gust! Que manyacs. D'acord que és poc, perquè també et poden estar maleint o odiant per haver arribat tard o fer-los pencar massa, però mantenen les formes. El respecte. El tracte i estan per tu. Altres cops, quan fas un partit de futbol, en acabar, uns i altres es troben per fer un cop. Per fer un glop. Els de casa conviden els visitants. Els paguen un veure, passi el que passi durant el partit. I això, no et fa millor? No et fa ser manyac? No són manyacs?
Als xics potser els és més natural aquest tracte afectuós. Perquè el veuen i se'ls ensenya. Els grans el treballen. I segueixen sent manyacs. Agradables. Respectuosos. Confiats. Bons jans. Tot això és ser manyac. Un gran mot manyac.

La Catalunya que volen els unionistes, la Catalunya Nord.

M'agradaria proposar un exercici. Un joc pels que reclamen el federalisme com els socialistes o els que enalteixen el paper de l'Estat com els Ciudadanos o el PP. Segurament ja l'han fet, no m'estranyaria i a això van, però per si de cas jo els el proposo. La proposta que els faig és que visitin la Catalunya Nord, aquell racó de país que els espanyols, no ho oblidéssim pas, van regalar sense el consentiment dels seus habitants a canvi d'unes terres del nord per tancar un tractat de pau, i que s'hi estiguin un temps. No cal massa.
El primer que els sobtarà i alegrarà, és que allà amb prou feines se sent el català al carrer, més si no et coneixen. Fins i tot els enorgullirà veure que els francesos han fet com fan ells arreu on es parla català i no és el Principat, li canvien el nom. Li diuen d'altres noms per desprestigiar la llengua, allà l'etiqueten de patuès. El cor no els cabrà al pit.
Altres coses que veurien amb alegria és el sentiment d'inferioritat que han aconseguit inculcar als seus habitants, fent-los creure que valen menys perquè no són de l'urbs francesa i els ho recorden constantment. I per assegurar-se la feina, empobreixen el territori, fent-lo dependent, amb grans superfícies amb seu a París o negocis deslocalitzats. Promovent una economia de subsistència, sense crear riquesa, sense crear teixit industrial. Condemnant-los a dependre de l'Estat.
A més a més, com va fer l'Estat aquí però amb la diferència que allà els ha sortit bé, potencien la mobilitat geogràfica. Fent que les terres del sud siguin atractives pels jubilats del nord, mentre que els joves del sud, si no tenen camps i volen anar a la Universitat, han de marxar i per tant, s'han d'integrar a l'Estat i és clar, cal ser molt ferm per mantenir els ideals quilòmetres enllà de casa, en territori hostil, sol i amb tota una maquinària estatal en contra. La majoria, per descomptat, acaba claudicant. Què faríem nosaltres si d'adolescents per estudiar ens enviessin a Saragossa i la feina la tinguéssim a Toledo? Difícilment seríem abanderats del país.
També els alegraria veure que el que sobreviu més és la vessant més folklòrica, la menys perillosa, la més agradable. Senyeres arreu, sardanes a totes les festes i algun plat o beguda local. I ja està. El toc català francès. Vistós i poc perillós.
Si els partits polítics unionistes anessin a la Catalunya Nord, estarien contents de la feina feta pel govern francès, però també veurien que han de treballar més al sud i així ho fan, ja que la subsistència del nord, va estretament lligada a la subsistència del Principat, com també el Nord sofert ens recorda als del Principat a què ens enfrontem. A l'anihilació com a país. A la reducció a parc temàtic si no disposem de la força d'un Estat o un veí fort que ens respecti. Per tant, per ells i per nosaltres, només hi ha un camí per a sobreviure com a entitat. La Independència. La resta, ja vindrà sola.

Bressolada 2013 i el LAPAO

Dissabte torna altre cop la Bressolada. La festa de les escoles d'immersió de la Catalunya Nord. I està bé que ho celebrin ara, quan hi ha tota la conya del LAPAO. Sentia l'altre dia  l'il·luminat aquell de la Federació d'Associacions Culturals de l'Aragó Oriental i em va produir una barreja de vergonya aliena i llàstima profunda. Aquest personatge, en Luís Gascón Cases, parlava amb en Basté a Rac1 i tot i parlar gairebé igual que el locutor i els tertulians, excepte algun mot més local i algun altre de manllevat de l'idioma veí, a saber l'Argentí d'ultramar, insistia en que no parlava català, sinó xapurriau o codonyès. Però en cap moment va caldre traductor ni demanar aclariment, al contrari, parlava un català més que correcte. Preciós.
I és que el problema és aquest. Personatges incultes -un dels arguments que feia servir és que en seixanta anys de vida mai n'hi havia dit català, cosa gens estranya veient la tírria a tot allò que fes ferum de català- legislen, però sense encomanar-se a lingüistes ni a científics. Perquè construeixen des del fetge, sense bases sòlides, senzillament a partir dels sentiments i està clar que les construccions fetes a partir dels sentiments, si es refereixen a llengües, tendeixen a esdevenir castells de cartes esbiaixats. Fràgils i efímers, perquè hi ha temes, i la llengua n'és un d'aquests, que hauríem de deixar per als experts i acceptar el seu criteri. D'aquesta manera es descobriria que el valencià, el mallorquí, el lapao, l'andorrà i desenes de llengües més no deixen de ser variants dialectals del català. Però els fa ràbia. Ràbia i por, tanta com ridícul fan i ignorància mostren.
Així doncs, tornant al principi, aquest dissabte festa de la Bressola a la Catalunya Nord, on parlen rossellonès, una variant dialectal del català. També és cert que els francesos més obtusos n'hi diuen despectivament patuès. Per menystenir-lo, com xapurriau al de la Franja. I d'això es tracta, d'esmicolar fins a eliminar. De convertir-la en una llengua de segona perquè deixi de ser atractiva i s'abandoni. Un tractament polític per un assumpte científic.

S'acaba una etapa. Bona feina, Joan Pere

A partir de la primavera del 2013 quan pugi a veure els amics a La Bressola se'm farà estrany no trobar-hi al Joan Pere. Molt estrany. I és que es jubila. Hi ha persones que sembla que mai es jubilaran, que sempre superaran les anades i vingudes dels altres. Seran presents, com rocs a la costa, combatent l'embat de les onades, però de la mateixa manera que la mar erosiona el rocam, el temps implacable fa forat i tothom, tard o d'hora, ha de fer un pas enrere. Ha de recular. Però del Joan Pere se'm farà estrany. Molt estrany. La institució va lligada a ell i ell, està lligat a la institució. Geni i figura, dandi del nord, músic trobador, mestre apassionat, pedagog autodidacta, ha dedicat la seva vida i les seves energies per assolir un somni. Una il·lusió. El seu discurs sempre conflueix en un punt, en un anhel. El desig de veure normalitzat el país. El desig de veure normalitzada la llengua en aquell racó de nació. Amb gran personalitat, com tot home amb bon nas, no deixa indiferent.
Quan començà molts se'n reien d'aquell grupet de vuit nens i nenes amb aquell senyor curiós. Eren simpàtics. Eren divertits. Amb el temps i molt d'esforç, l'escola creixé i aquells 8 nens i nenes n'esdevingueren 100 a Prada i 700 més arreu del territori i les mirades, ara, són de respecte, de reconeixement. La formiga fa dia a dia. Només ella es creu que omplirà el rebost. No escolta els cants de sirena. La cigala ja pot riure, però a l'hivern, qui riu, és la formiga vora la llar amb la panxa plena, com el JP.
Té el cor ocupat. La ment sempre està barrinant. La llengua, el català, aquell mal de llengua que deia en Larreula, l'amic incondicional, amb La Bressola l'ha enamorat.
És un home de recursos, capaç al matí de saludar a un ministre, al migdia trobar una subvenció de sota les pedres i a la tarda netejar mocs. Sobretot, els mocs, als inicis. Quan el mestre model ho era tot, per alguns una utopia, una flor d'estiu. Ara estem més habituats. Trencà esquemes, entrà el català a l'educació del nord, l'estengué a tot arreu. Lluità i convencé, encara ho fa avui dia, per omplir l'escola de català. Tot el dia, totes les hores. Tots els racons. Fent normal escoltar el català en aquelles terres maltractades. En aquelles terres oblidades. Tornant-li l'orgull. El valor. La força.
Molts, com jo, vàrem arribar a La Bressola seduïts pel model, un model que anà creixent amb l'escola, que s'anà fent amb els anys. En ell vèiem un pilar. El pal de paller. Vaig tenir la sort de treballar amb ell uns quants anys. Ell i d'altres de molt bons. De discutir amb ell. De meditar amb ell. De fer-nos amics. Com tothom té clarobscurs, però només personatges especials, amb petites dosis d'egocentrisme, d'eixelebrament, de rauxa, de valentia, d'inconsciència, de passió i de molta força i convicció aconsegueixen grans fites. Perquè el camí fins avui ha estat dur. Ple de pedres. Ple d'entrebancs. Reptes des de fora i des de dins i per sobreviure a tot, cal tenir un cap ben moblat, uns objectius clars i una voluntat de ferro.
La seva vida, durant molts anys, ha estat la Bressola. Ha estat la llengua. Ha estat el país i gràcies a personatges com ell, perquè cal ser un personatge per lluitar a contracorrent, avui parlar català a la Catalunya Nord és més normal. Més habitual. Un dret.
Ell i d'altres també, és cert, han tornat el prestigi al català, al país i malgrat encara queda molta feina a fer, ara el camí és més planer i al fons, allà rere un revolt, on els arbres deixen pas a la clariana, comença la baixada. Preparem l'embranzida.

Lipdub a Perpinyà

Al Castellet a la final de rugbi

El proper dissabte 31 de març és el dia assenyalat per a manifestar-se a l'estat francès a favor de les llengües pròpies de cada regió. Hi haurà movilitzacions a tot l'hexàgon en favor del reconeixement d'aquestes llengües i a la Catalunya Nord, de manera especial, es farà tot gravant un lipdub pel català.
L'estat francès és un dels pocs estats que encara no reconeix altres llengües dins les seves fronteres fora del francès. Segurament, per aquells que es pregunten l'estat del català a la Catalunya Nord, els aniria bé saber com n'és de sibil·lí aquest estat. Un estat que actua implacablement, amb més bones maneres que l'estat espanyol, la testosterona la deixen pels braus rucs i es dediquen a reafirmar-se en articles constitucionals com el que diu que l'única llengua de l'estat és el francès. Ras i curt. Qualsevol altre llengua la consideren una molèstia i fins fa poc eren perseguides amb menys soroll que a Espanya, però de manera més efectiva. Blasmant i ridiculitzant les altres llengües, amb articles de pretesos experts parlant del dany irreparable sobre els infants - i de no fa gaire- que aprenen més d'una llengua, de la potenciació del francès com a ascensor laboral i social, de la mobilitat laboral dels funcionaris, fins i tot i per sobre de tot els mestres, enviats fora de la seva regió per tal d'eliminar possibles mestres catalanoparlants o occitans o alsacians... Tot i que sempre, a la llarga, molts poden tornar després d'anys de servei i un cop institucionalitzats. I així un llarg llistat de mesures.
Així doncs, si aquest dissabte podeu, ja ho sabeu. A Perpinyà hi falta gent. Per cert que darrerament sembla que no sortim d'una que anem a raure a una altra, i les que ens esperen...

El Lipdub a Perpinyà: el que cal saber per a participar-hi.


Com se passarà concretament hora per hora.

• entre les 10 i les 11 tots els voluntaris i cantants han de ser al peu del castellet
• 11h assaig amb els cantants
• 11h obertura de les taules d'informació i de comptatge
• 13h arribada de totes les entitats que tindran protagonisme al recorregut
• 14h primera gravació
• 14h 30 segona gravació
• 15h tercera gravació
• 15h30 quarta gravació
• 16h balanç de la manifestació i parlament.

 IMPORTANT:

Els cantants hauran de ser al peu del Castellet abans de les 11h per a assajar. Tots han de saber perfectament la cançó .

Els voluntaris hauran de ser presents abans de les 11 del matí per a poder organitzar correctament la manifestació. Cada un ha de portar una armilla d'aquestes que duem al cotxe.

Els protagonistes: és a dir TOTHOM hauria de ser al peu del Castellet a la una del migdia per a posicionar-se al llarg del recorregut.

Gravacions: per raons evidents farem 4 gravacions, una a les 2, una a les 2h30, una a les 3 i una a les 3h30. Les raons evidents són les següents:

• la gravació del Lipdub fa ofici de manifestació, és a dir d'ocupació de l'espai públic per a tenir un màxim de visibilitat
• un Lipdub és un pla-seqüència, llavors si per una raó o per una altra fallès una gravació hem de fer-ne una altra i encara una altra... així que en farem 4 i al final guardarem la millor. 

Les gravacions duraran de 7 a 10 minuts. Entre cada gravació hi haurà animacions: parlaments, intervencions de cantants i informarem de l'actualitat de cada una de les manifestacions a nivell estatal.

Recorregut i posició dels diferents grups. Tots els grups, totes les entitats, totes les persones que no surten pas al plànol seran Plaça de la Victòria. 

Guió: demà publicarem el guió actuatzat

És important que TOTHOM sigui a plaça a partir de la 1 del migdia i quedi fins a final de les 4 gravacions.

De les vacances com cal

Deia a la darrera entrada que sense passar uns dies a casa de la Martina a Fillols no serien vacances. Bé, no serien les mateixes vacances.
És un punt i a part, una glopada d'aire fresc. Tornar a la Catalunya Nord i deixar-se embolcallar per aquell tarannà, per aquell cop de fre de mà al temps i reduir la velocitat del dia a dia. Per parlar i fer projectes. I perquè no, per rejovenir un poc.
Anar a Fillols, a cals Montagne, és trobar-se de nou amb gent a qui molt estimes i que molt t'estimen. Amb qui has estat colze a colze treballant plegats durant temps i ara, anys després, quan els dies viscuts comencen a difuminar-se, a esborrar-se, perquè el temps és el gran dissolvent universal, fer-ne de nous. Afegir moments. Seguir sumant perquè no tot s'acabà un cop deixàrem enrere aquelles terres i aquelles persones. Perquè amb els fonaments ben ferms d'un passat comú, d'un passat especial, junt amb el treball d'un present plegats, poder anar construint un futur junts.
Senzillament, el nostre pas per la Catalunya Nord l'hem afegit al nostre equipatge, al nostre llibre vital i de tant en tant ens cal anar-hi. Desfer les maletes. És com una crida salvatge que ens reclama tornar a aquelles terres amb els amics d'antany i sabem que sempre, malgrat els "sempres" no existeixen, sempre la tindrem com a referent, un pilar que ajudarà a mantenir la flama d'aquells anys vius, de l'amistat latent. El far que saps que hi és i hi serà, malgrat l'embat de les onades, del pas del temps, per fer de cola, de nexe de tots els que vàrem partir en diferents èpoques però que coincidirem. La clau de volta de la nostra amistat. La fita de la Catalunya Nord.

Cal fer pinya

Podria ser que es tanqués una escola. Podria ser que una de les set Bressoles, la de Càldegues, a la Cerdanya, hagués de tancar.
Estem en una època difícil, els números no surten i es retalla arreu. A més a més si no ets gaire desitjat, com passa amb les escoles catalanes a la Catalunya Nord per part de l'Estat Francès, veus que les diferents aixetes que t'alimenten es van tancant, es van eixugant.
De res serveix que hi hagi demanda, que les llistes d'espera per poder accedir a l'educació en català augmentin. L'economia ha sentenciat. No hi ha recursos per mantenir la flama de la llengua.
És cert que Catalunya Sud, a aquesta banda dels Pirineus bé es dóna un cop de mà, però caldria que ho veiéssim com quelcom nostre, com sostenir una escola a Tarragona, Lleida o al Vallès. No hem de donar un cop de mà, hem de pagar-les del tot si cal. Tenim la mala sort que al nostre país hi ha fronteres internes, però no n'hem de fer cas, no hi ha més frontera que la mental.
Passat els Pirineus encara hi ha quilòmetres de Catalunya. Encara hi ha quilòmetres de país. Pot ser difícil de constatar, molts dels que hi heu anat direu que allà parlen francès, que hi ha moltes banderes franceses i que tal i qual, però durant massa anys han hagut de lluitar contra un estat jacobí. Han tingut l'enemic a l'interior... però encara resisteixen.
Ara no li podem girar l'esquena, mirar a l'altra banda i signar la seva acta de defunció, no podem ésser tan covards.
Cadascú ha de fer segons les seves possibilitats, tant el país com els individus. Ja sigui mantenint i si cal augmentant l'ajut econòmic del principat, ja sigui fent-nos socis a nivell personal o amb allò que puguem, tan s'hi val.
La clau és veure-ho com de quelcom nostre, com quelcom proper. Un bocí de terra que durant anys ha estat resistint, que rep atacs per totes bandes i que a molts, aquí i allà, els interessa fer-nos creure que ja no en resta res d'aquell racó de terra que ens prengueren. Fins i tot ens volen fer oblidar que vàrem caminar junts fins que els castellans ho regalaren per afeblir-nos. Per cert, algun dia en passarem comptes?
Bé, el proper 28 de maig tenim una oportunitat, fem pinya. Es celebra altre cop LA BRESSOLADA, enguany sota el lema amb coratge. Altra volta a Perpinyà. Per captivar-nos, per mostrar-nos que la mobilització ja ha començat, arribant des del País Valencià, OBRINT PAS actuarà, de manera que els beneficis que se'n treguin vagin a parar a l'associació.
No donem l'esquena al país, mentre les consultes sobre la independència es van celebrant exitosament, no podem deixar de banda una part important de casa, el bressol d'aquesta.
Com diuen, qui perd els seus orígens, perd la identitat.

Amb bells, vells amics.

Aquest cap de setmana l'hem passat a Fillols, sota el Canigó. Un poble del Conflent, just després de Vilafranca. Bé, més o menys, cal deixar la ruta principal que va de Prada a Puigcerdà a l'alçada de Vilafranca i anar direcció al Canigó. Muntanyes endins.
La carretera fins al poble està flanquejada per arbres de fulla caduca, plenes de fullam de color torrat a hores d'ara, que contrasten amb el blanc del cim i el blau del cel, donant-li a l'indret un aire romàntic i acollidor.
És una carretereta de muntanya, plena de revolts i giragonses, on dos cotxes a l'hora fan de mal passar i que després de diferents trencalls i pendents, arribes a un petit poblet, d'uns cent i poc habitants, ple de vida i animació. Un poble arrecerat a la falda de la muntanya.
Feia temps que ho dèiem, hem de quedar i veure'ns tots de nou tranquil·lament, i dissabte, després d'haver marcat i remarcat la data al calendari amb vermell, els antics companys de La Bressola de Prada ens vàrem trobar. Vàrem quedar a casa de la Martina, una casa enmig de camps i boscos, a cinc minuts del poble per passar el cap de setmana. Amb un estable i molts tractors, descobrírem la llar dels Montagne. Un indret encisador com ells mateixos.
Al vespre, havent sopat, passejant per prendre l'aire, em vaig adonar que quelcom em torbava. Quelcom em sorprenia i no va ser fins una estona després, que me'n vaig adonar. Silenci. Un silenci insultant. Gairebé de tant de silenci et feien mal les orelles. Aquella manca d'estímuls, ja que ni tan sols se sentia el bestiar, et tocava ben endins. Una sensació estranya, agradable d'una banda i inquietant de l'altra.
I de la trobada, què dir-ne. El temps ha passat. Cadascú ha seguit el seu camí, però malgrat les distàncies, seguim veient-nos de tant en tant i passa allò que passa de vegades amb certes persones. Aquella connexió que tens i que per molt de temps que passis sense veure't, quan et trobes, sembla que res hagi canviat i segueixes una conversa que vares deixar temps enrere, com si fes només uns instants que us haguéssiu acomiadat.
Aquest cap de setmana vàrem tornar a estar junts, a parlar de La Bressola, del país i del muscat. De tot i de res. Començàrem unes converses i n'acabàrem d'altres i el proper dia que ens trobem, seguirem on érem, com si mai ens haguéssim separat.
Per cert, també hem comentat que aquest Nadal podrem gaudir de la segona part de Musiquetes per a la Bressola, aquest cop amb el Gerard Quintana, el Gabaldà, l'Anna Roig, la Lídia Pujol, Refree i els nins i nines de Prada. Un altre espectacle digne de veure.

La Bressola a l'ull de l'huracà

Un cop més l'associació La Bressola i especialment les escoles La Bressola, reben un nou atac mediàtic i organitzat. Primer va ser a nivell de l'Estat, amenaçant amb la retallada de places de mestres, ara des de diferents sindicats, acusant les escoles de menystenir els drets dels treballadors. Sempre amb el fantasma de la il·legalitat d'ensenyar en català.

I és clar, un servidor, com a ex-treballador de La Bressola, ha signat el manifest aquí a sota reproduït per tal de donar constància de que en el meu cas i suposo que en el de tots els demés, vam rebre un tracte just a la Bressola i que, si bé és veritat que de feina n'hi havia molta, sempre es partí des de la voluntat dels que s'afegiren al projecte i tenint en compte els objectius marcats.

Així doncs, per a mi...

"La Bressola és una escola innovadora, creativa, formadora, que s'implica amb el territori, els infants i les famílies, immersiva i que fa una gran tasca educativa en llengua catalana. El seu bon fer es coneix i reconeix dins del món educatiu, sent-ne un referent i és per això que diferents estudiants d'universitats d'arreu i mestres fins i tot, van als centres a formar-se i observar la pedagogia que allà s'aplica.

Aquests estudiants fan a la Bressola el mateix que farien a qualsevol escola del sud, observar, col·laborar i fins i tot fer pràctiques de classe, és per això que hi van, per aprendre. Aprendre de manera teòrica però també pràctica, de manera que en un futur proper, podrem tenir uns millors mestres. És una de les altres coses que pot oferir la Bressola, formació.

I aquesta escola referent, global i implicada només pot existir amb la implicació de tot el personal en la tasca educativa. Amb la convicció de tots els agents implicats. Treballar a la Bressola, pels professionals és treballar en un marc on els mestres poden gaudir de la seva feina, on poden posar a la pràctica noves experiències educatives, treballar en equip, innovar i alhora aprendre de l'acumulat de l'associació. També aquest grau d'implicació es tradueix en un esforç, però que surt espontàniament si ets conscient d'allò que estàs creant. Treballar a l'escola és treballar en equip i comporta un alt grau d'implicació, ja que es treballa per un objectiu comú.

Tots som educadors, ja sigui a la cantina, donant models de català, ja sigui a les classes verdes o intercanvis, on els infants viuen el sentit del projecte. Veuen que formen part d'un conjunt. És aleshores que hi ha qui descobreix que treballar a La Bressola no és fàcil ni còmode, però sí que és significatiu. Cal arromangar-se però. Totes les hores que el personal és al centre, són hores educatives i així com a certs centres l'hora d'esbarjo, malgrat ser comptabilitzada com a hora laborable la destinen a altres tasques, a la Bressola es destinen als infants. I dins del projecte de La Bressola, és molt important assegurar un contacte dels infants amb d'altres infants que visquin en català. Li dóna sentit al projecte. Per això cal prioritzar, esperonar, mimar i potenciar els intercanvis, ja que són una de les raons de ser de l'escola, on els nens i nenes conviuran en català les vint-i-quatre hores del dia.

Ara bé, treballar a la Bressola es fa per convicció però també per un sou. Un sou d'educador segons la llei i unes condicions de treball d'educador. La implicació és personal i cadascú arriba fins on creu o vol, com a totes les escoles.

Quan una persona entra a treballar a La Bressola, i de fet en qualsevol associació, hi entra perquè vol. Perquè és un projecte que li interessa i el motiva. I quan una institució realitza una tasca com la de La Bressola, busca que tot el personal que hi intervé comparteixi aquest projecte. Treballar a la Bressola implica creure i voler un model de societat i de país concret i per tant comporta acceptar la manera de treballar per assolir aquests objectius.

El document que es dóna a l'inici, en el qual es mostren les línies d'actuació de La Bressola, permet veure què se n'espera de cadascú i començar la partida amb les regles de joc clares. Cadascú és lliure d'acceptar-les o no.

Per tot això, creiem que el manifest aparegut recentment a diferents mitjans de comunicació, promogut per uns sindicats minoritaris, parteix del desconeixement de La Bressola i obeeix a uns interessos personals, per part dels demandants i polítics, per part dels sindicats.

Amb tot això, els sota-signants volem demostrar la nostra disconformitat amb els punts expressats en el manifest, com a ex-treballadors de La Bressola, declarant que la nostra estada a l'associació ha gaudit sempre d'un tracte respectuós, just i coherent i donar tot el nostre suport als companys i companyes de La Bressola i que pateixen constantment aquests atacs per tal de desestabilitzar i minar l'ensenyament de la llengua catalana a la Catalunya Nord."

Visa pour l'image

Durant el temps que vaig viure a la Catalunya Nord una de les cites més esperades de sempre, fou el Visa Pour l'Image.
Cada inici de curs, cap al setembre, s'obren diferents indrets de Perpinyà al públic i allà s'hi exposen fotografies de diferents autors, des de fotoperiodistes reconeguts a d'altres que s'estan donant a conèixer, però sempre imatges de gran qualitat.
Les temàtiques són molt variades, des de viatges a conflictes armats, passant per denúncies mediambientals o bé mirades diferents a indrets llunyans i propers. Són imatges acompanyades d'uns peus de foto explicatius, extensos i clars, però que són totalment prescindibles.
Allà sempre vaig trobar alguna exposició que m'impactà i em trasbalsà i que encara recordo profusament. Un any fou una mirada a un camp de mutilats de guerra, un altre any a la malaurada i oblidada ciutat de Bhopal, un altre dones del món, un altre els desballestadors indis. Sempre n'hi havia alguna d'especial i per això sempre hi tornava.
A més a més podia descobrir indrets que generalment estaven tancats al públic i passejar-me per uns edificis singulars sense presses i al meu aire. Vaja, que a més de visitar indrets de manera discrecional, podies gaudir i reflexionar a través de la mirada de diferents fotògrafs. Una experiència totalment recomanable si s'és a prop de Perpinyà o es vol descobrir la ciutat passant inadvertit, voltant arreu i sense donar explicacions.

Què és la Bressola?

per si encara no ho he explicat prou clar...

El Canigó de sang i or.

Aquest vídeo apareix a L'indépendant, un diari de la Catalunya Nord que es centra en noticies sobretot locals. En ell ens explica el perquè d'un grup de persones amb senyeres al cim del Canigó.
Un dels objectius, diuen, era aconseguir prou gent al Canigó amb els colors de la senyera per tal de fer-ne una fotografia especial. En aquesta apareixen una seixantena d'excursionistes a dalt del cim.
Aquesta imatge sortirà al llibre "66. Sang i Or ", on, a més, hi haurà 364 fotografies més, una per dia durant un any als Pirineus Orientals.
És previst que arribi a les llibreries - suposo que primer a les nord-catalanes i després al sud- al setembre.
La idea ha estat d'Air photographique, una empresa que es dedica a fer fotografies des de l'aire. A la seva pàgina web podeu veure algunes imatges del llibre.
Segurament serà una altra manera de conèixer, tot i que potser haurem de destriar els tòpics, aquell bocí de Catalunya que regalaren al veí sense demanar-ho i que és el gran desconegut.

Bressolada 2010 i final del Campionat de Rugbi

Un any més s'ha fet la Bressolada. Un any més ha estat un èxit d'organització i de participació, i més tenint en compte que una gran part dels nord-catalans eren a París, a veure la final de rugbi a 15 entre l'USAP i el Clermont Ferrand.
Els que s'han quedat han sortit per festejar l'existència d'una escola i amb l'esperança de celebrar el segon títol consecutiu del seu equip. Pels carrers només roig i groc. Els colors dels catalans, els colors del país.

.

Bressolada. L'hora de l'àpat i abans del concert.

Mentre que a una banda del Passeig dels Plàtans es festejava l'existència de les escoles d'immersió al català i el seu creixement, a l'altra banda, a tocar del Castellet, amb pantalla gegant inclosa, es festejava que un equip català era a punt de disputar la final del campionat francès. Ambdós actes com a mostra de la vitalitat d'un país, de la tossuderia d'una gent que no dóna el braç a tòrcer, malgrat la dificultat de poder parlar la seva llengua, malgrat la impossibilitat de trobar-se en un atles francès, veient-se només com a Pirineus Orientals o bé dins d'una enorme regió anomenada Llenguadoc-Rosselló, sense gaire pes, sense gaire presència. Sense cap lògica.
I tot i les adversitats, hi són, sobreviuen o més ben dit, es refan poc a poc, mostrant-se al món. Fent que les escoles creixin i alhora omplint l'estadi de París amb senyeres i càntics, malgrat l'afany francès per desdibuixar-los i fer-los callar.


.

Perpinyà bullia. L'USAP estava jugant la final a París...

Durant tot el dia cercavila, geganters, castellers, concert, jocs... i tot organitzat pels mestres, amb més ganes que temps però amb molta empenta i dedicació. I a la tarda, després del concert, tothom al davant d'una pantalla, a casa o bé al Castellet. Tots al crit de Vinga USAP! Endavant els catalans.
Dissabte, mentre que a un cap de passeig uns festejaven la consolidació d'un model d'escola que si bé no garanteix el futur del català a l'Estat Francès, sí que dóna esperances, a l'altra banda es preparava una altra manifestació de sentiment de país, aquest cop a través d'un esport, d'un equip. I al vespre tots junts, animant als jugadors.