Un bon cop de peu

No sóc pas violent. De fet, a l'equip de futbol on jugava, feien broma de la manera que intentava resoldre les situacions de tensió o com parlava amb l'àrbitre. Sobretot quan estava enfadat, perquè no em sortia d'esverar-me en excés o malparlar. De fet mai m'ha agradat ni alçar la veu, ni caure en l'insult barroer, menys, per descomptat, l'agressió física. Sempre he intentat raonar i enraonar. Tot i això, recordo un partit, on un dels jugadors contraris va començar a insultar, des del camp estant, a la gent que ens havia vingut a veure. Sobretot família. Als de fora, i també als jugadors de dins. Insults, provocacions, encaraments, comentaris grollers, despectius, amb gesticulacions obscenes. I això durant més d'una part. Una rere l'altra. Sense que vingués a tomb, només per descentrar. Per humiliar.
Mai sabré perquè ho vaig fer. Mai me n'he sentit orgullós, però a la segona part, fart i amb el cap ben ple, en una jugada, quan marxava del nostre camp, vaig colpejar-li els peus. Desequilibrant-lo. No va arribar a caure. Senzillament, un cop sense pilota quan marxava i seguia insultant.
En aquell moment vaig pensar de tot. Primer que m'havia equivocat. Després que, havent vist el tarannà d'aquell noi, allò acabaria malament. Ens encaràrem. Res. Aguantant la mirada. I només li vaig deixar un, em sembla que ja n'hi ha prou. La seva reacció, em va sorprendre. De fet es va disculpar i va argumentar que només ho feia per provocar, però que no volia ofendre. I ara!
Mai més ho vaig tornar a fer. Crec que difícilment ho faria. En alguns camps recordo que hi havia braços del públic que m'encalçaven des de la banda per colpejar-me, senzillament per aturar la jugada, però ni se'm va passar pel cap fer res. Només deixar la pilota i un ja us ho fareu. Només és futbol.
Aquell dia però, vaig dir prou. Vaig empipar-me. I de fet, ara, amb els anys i el record d'aquell estirabot ben viu, veig que és el que ens cal com a país. Un cop de peu. Un prou s'ha acabat. Perquè com aquell bocamoll que es va desactivar quan es va trobar algú que li plantava cara, l'Estat necessita això. Algú que digui fins aquí hem arribat. Algú com a col·lectiu, perquè veig, m'ensumo, percebo que el sentiment d'afartament que tenim molts, acabarà també amb un cop de peu, metafòricament és clar. Farts que ens insultin, trepitgin o intentin humiliar i només és qüestió de temps, que el pinxo acabi acotant el cap. I sinó, temps al temps.

Tot per guanyar

Foto d'un altre partit 

Ahir l'Artés de la canalla jugava contra el Súria. L'àrbitre, com en molts d'aquests partits, no era especialment bo ni dolent. Alguna errada va tenir. Segurament la que el va descentrar més, va ser quan despistat estava a punt de xiular unes mans dins l'àrea com a falta amb tanca. Tot i això va rectificar i va xiular penalti. No sé si ho era o no. No vaig veure la jugada. Ara, ell es va adonar del seu lapsus i segurament es va posar nerviós.
Poc després, en una altra falta, ara a l'àrea de l'Artés, va xiular lliure indirecte. Van xutar i la pilota va sortir. Per tant, va xiular tir de porteria. Tot i això, per rebots fora el camp i un forat a la xarxa la pilota va acabar a dins de la porteria. L'àrbitre, en veure que el porter l'agafava de dins i que potser s'havia equivocat de nou, tot i que tothom anava a seguir la jugada, va rectificar i va xiular gol.
Tothom es va sorprendre. Tots els nens, d'un i altre equip. Els comentaris eren clars. La pilota havia entrat per fora, però donava gol.
Malauradament això va portar a aquells crits i comentaris tan odiosos que se senten als camps. De vergonya aliena. Ara bé, el que potser em va indignar més, a part de la cridòria general i el desconcert dels pobres sagals, va ser l'actitud de l'entrenador del Súria. Conscient que no havia estat gol, més tard comentaria que anava pel penalti xiulat en contra, va callar. No va tenir cap gest. I després parlen d'escola de futbol. Potser per un marcador ajustat, 2 a 3 o per un tarannà competitiu equivocadament entès, però ahir, el missatge que va donar als seus jugadors va ser clar, tot per guanyar. Malgrat sapiguem que no està bé, que hi ha un error i a sobre en fem bandera. És la picaresca d'aquest país i això es transmet als infants. No sé què hagués fet l'entrenador de l'Artés en cas contrari, el que sí que sé, és que per part meva, si hagués actuat de la mateixa manera, tard o d'hora li hauria dit. Perquè abans que un resultat, són les persones que formem.
Si en un partit d'infants que val el que val, s'aprofita de l'error d'altres per guanyar, què no farem quan ens hi juguem interessos propis. Ja a l'anada van aconseguir la victòria gràcies a que l'àrbitre d'aleshores va fer sortir un jugador a cordar-se les sabates fora. Un sagal de 9 anys. Moment de superioritat que van aprofitar, esperonats per l'entrenador, per marcar.
És una llàstima. Ahir era un bon moment per donar una gran lliçó de vida i treballar per un món millor. Si més no, amb el meu fill en vam parlar i ho vàrem veure igual.

Visca els entrenadors

Avui, el Berenguer ha jugat el penúltim partit de la temporada. Dissabte acaben i seran campions. Els calia una victòria per ser-ho i avui, l'han aconseguit contra el Minorisa. D'entrada pintaven bastos, ja que al ser entre setmana, alguns companys de l'equip no podien ser-hi i eren justos, però la veritat és que han jugat molt bé i han aguantat fins al final.
A principi de temporada se'ls veia un xic perduts. Jugaven amb ganes, però no eren un equip. Cadascú anava a la seva i els partits eren un xic com un foc d'encenalls. Una flamarada i després poc més. Ara bé, a mesura que la temporada ha anat avançant, els seus entrenadors han aconseguit que treballessin en grup. Que se sentissin part d'un col·lectiu i fessin pinya. Darrerament ho hem vist. Corrent tots, jugant generosament. Sabent-se col·locar. Participant i trobant, cadascú el seu rol.
Tenim la sort de tenir uns entrenadors, uns sagals força joves, que gaudeixen de l'esport i de la canalla i així com veiem entrenadors que borden i criden exageradament als seus nanos, perdent els papers, els de Calders es mostren molt respectuosos amb els nens. És clar que també criden i es posen nerviosos quan el resultat és ajustat, però els esperonen, sempre mantenint un tarannà respectuós i això, els nens ho veuen i se'ls estimen. Mostra d'això és que quan els veuen pel poble corren a dir-els-hi quelcom, a picar de mans o a demanar per com els ha anat el seu partit -ells també juguen-. Els tenen confiança i nosaltres també.
Són uns sagals que ho fan de manera desinteressada, per amor al poble, al club i suposo que per estima a la canalla i això, es veu reflectit en els ulls dels nens. Els tenen un respecte i una admiració que només s'aconsegueix amb honestedat, treball i respecte. Tractant als nens com a persones, dignes de confiança.
Avui han guanyat la seva lliga, però el que té més valor, el més important, és veure aquests nois implicats amb el club, amb el poble. Donant temps i dedicació sense esperar res a canvi. Amb ells es veu que tenim un bon futur com a poble.
A Calders, ens sentim afortunats i podem dir ben orgullosos que estem contents i agraïts amb els entrenadors que tenim.

Un torneig a Avinyó

L'altre dia amb els nens de Calders, de l'equip de futbol, vàrem anar a disputar un quadrangular a Avinyó. Va ser un matí força distret. Tres partits d'un quart d'hora, o deu minuts, ara no ho sé, i un darrer partit per decidir la tercera i quarta plaça, i els dos primers llocs.
Els de Calders varen quedar els darrers. Van empatar un partit i en van perdre tres, però tal com van anar les coses bé podrien haver quedat millor. Ara bé, el que més em va agradar i més m'ha agradat durant aquesta temporada que han jugat, ha estat l'actitud dels entrenadors. Una actitud positiva, animant, aconsellant, acompanyant-los, com la de la majoria de les famílies i això s'encomana.
Allà hi havia diferents entrenadors i un en concret, es posava molt nerviós amb les errades dels seus jugadors. Cridava i rondinava, sense arribar a dir renecs, aquests ja se sentien des de les graderies dels pares del seu equip.
Quan va acabar el torneig, es va fer una foto amb tots els equips i casualment, alguns dels jugadors d'aquest entrenador, que no van guanyar, es van negar a posar-se amb els altres equips o bé s'hi posaven fent gestos desagradables. Més tard, quan es van recollir les copes -copes per a tots els equips participants- aquests la recolliren plorant i rondinant.
Estic d'acord que un xic de competició és sa, ara bé, un cop ha acabat el partit, cal passar pàgina. Fins i tot els va costar donar la mà a l'equip guanyador i no va ser sota indicacions de l'entrenador que ho feren. Són nens i els instints hi són, però els adults, amb la nostra actitud i comportament, els podem guiar cap a un tarannà més positiu, menys rancorós. Vivint les derrotes com un aprenentatge, sense arribar a que els agradi però acceptant-ho amb esportivitat i reconeixent el mèrit dels altres, sinó, no serà d'estranyar que certes actituds i comportaments que es viuen en molts camps de futbol es repeteixin i perpetuïn.
Aquest diumenge, després del partit, em va venir al cap aquest vídeo i encara que no m'agrada perdre, com a ningú, crec que el perdre és més una actitud que una condició i n'hi ha que ho portaran molt malament i cada derrota enmig d'una victòria serà un fracàs, mentre que d'altres una victòria enmig de derrotes serà un èxit ple d'aprenentatges.

Tot, el camp...

Mai he estat un seguidor acèrrim del futbol. Em va a èpoques. A casa, els pares ni el miraven. Amb prou feines s'assabentaven dels resultats. Del Barça, a vegades. De tant en tant, em sorprenien amb algun comentari, però res més. El que sí que era un seguidor empedreït era mon avi. Un barcelonista de rel. Tant, que no podia mirar ni escoltar el Barça. Es posava nerviós i el sucre li ballava. Per tant, quan hi havia partit, en acabar, jo el trucava. Res. Uns segons. Resultat i jugades més rellevants. És cert que podia assabentar-se'n per la ràdio, però de fet s'establí una dolça complicitat. Jo mirava el partit i en acabar el trucava. 

Anys enrere, quan era més xic, sí que l'escoltàvem plegats, però amb els anys els nervis s'esmolen i costa més mantenir la calma. Per això arribàrem a aquest pacte, no escrit, entre cavallers. 

Ara, anys després, quan encara segueixo entre aquella indignació pel capital que mou el món del futbol i la passió arrelada de la infància, el meu fill gran s'ha enganxat al futbol. L'apassiona. N'està captivat i de resultes, de nou seguim el futbol. 

Ahir vàrem anar al Camp Nou, regal d'aniversari de la tieta i la seva il·lusió i felicitat abans, durant i després del partit, fan que de nou m'enganxi al futbol. Però d'acompanyant i amb el nas arrufat. 

Per què, què no farem per un fill...

Un minut de silenci

L'altre dia, per la mort de no sé qui, feien un minut de silenci al Camp Nou. El mort, no en recordo el nom, es veu que havia estat un dels primers socis del Barça i el club, amb un gest que l'honora, li va voler dedicar una estona del seu temps.
Com sempre en aquestes ocasions els jugadors restaren clavats al camp. El silenci es féu amo de tot el terreny i a poc a poc, amb un augment de volum progressiu, el Cant dels ocells sonà al Camp Nou. Però ai las, al cap de deu segons, quinze a molt estirar, la melodia s'aturà i s'inicià el partit al so de quatre aplaudiments tímids i enfredorits. Ni tan sols seixanta segons de memòria. De record.
La veritat és que ningú no s'estranyà. Cap xiulet o crit de desaprovació. Ans al contrari, com si passéssim del Pol als Tròpics, de cop se sentiren els crits del públic animant l'equip i la pilota començà a córrer.
La veritat és que em sorprengué. M'entristí. Veure que un equip com el Barça no té ni un minut per a una persona que a ELLS els sembla digne de reconeixement és trist. Dies més tard passà el mateix amb l'homenatge a Udo Lattek. Es veu que vivim en una societat tan mercantil que no podem destinar ni un minut a recordar als nostres. Hi haurà qui dirà que és pel preu del minut de televisió. Qui ho sap, però potser, si se li vol fer un minut, no cal que es retransmeti. Potser, si de debò es vol retre un homenatge a tal personatge o tal altre, potser es pot fer abans que sintonitzin amb la tele, si això és el que talla el record, i se li fa com cal. Sinó, més que minut de silenci caldria dir-ne deu segons de silenci, perquè de fet és el que és. Ara bé, sona poc respectuós. Poc d'homenatge. Sembla conya.

Avui dia, volem i dolem. Volem recordar els morts però ens fan nosa. Perquè ens tallen l'espectacle i ho fem a corre-cuita. Poc a poc anem mercantilitzant tot allò que ens fa singulars, més que un club en diuen, i ho fem d'esma i sense creure'ns-ho de debò. Perquè toca i aquest és el pas previ per a fer-ho desaparèixer o buidar-ho de contingut i de fet, si a tothom ja li està bé, potser no cal mantenir formes d'abans que ens són incòmodes i molestes, senzillament, cal adaptar-se als nous temps i no témer als canvis i si un minut no ens el podem permetre -ja és trist- diem que el recordem i ja està. Sense quantificar-ho. Sense treure pit. 

 

El museu del Barça

L'altre dia vàrem anar al museu del Barça i la veritat és que el vaig trobar pobre. Rònec. Desangelat. Fosc. Potser fosc per amagar unes parets nues de formigó fred, no ho sé. A l'entrada hi havia unes taules amb objectes històrics del club, no massa. Quatre botes, algun banderí, algunes fotos i alguna pilota. Poc més.
A tocar, en una altra sala, hi havia unes vitrines llargues, molt llargues, amb trofeus del club. Sobretot de futbol, les seccions, un xic a part. La germana pobra. Hi havia copes variades sobre un fons blanc, tirant ja a torrat, el temps no passa en va, amb rètols mecanografiats, algun semblava fins i tot que s'hi podia distingir un xic de Tip-ex, on deia l'any i poca cosa més. Els aparadors més buscats i fotografiats eren tres. Un amb les copes d'Europa i els altres dos amb les botes d'or i les pilotes d'or d'en Messi.
En una altra sala hi havia una part més moderna. Unes pantalles tàctils grans on podies trobar des d'informació de penyes i jugadors a repeticions de jugades i moments històrics. Potser del millor, tot i que també enmig d'aquell ambient lúgubre i fosc. A tocar d'aquesta sala una sala enorme amb unes pantalles de gairebé dos metres d'alçada que repetien gols memorables, i a la sortida objectes que havien donat altres esportistes al club. Ara, un xic mal endreçat i deixat.
Segurament el millor de la visita al museu era a fora. Sortint d'aquest. Una volta per diferents instal·lacions del club; sala de premsa, vestidors de l'equip visitant, túnel de sortida, gespa i graderia, entre d'altres, donant valor a una visita poc memorable. Ara bé, amb ulls de nen, increïble. Al·lucinant. Amb ulls d'adult, pobre. Cara. 23 € per adult.
Es fa estrany pensar que aquest museu és el més visitat de Catalunya, segurament pels èxits i el nom del club i no pas pel que ofereix. Veurem si el dia que els títols manquin i la fama baixi si seguirà sent tan visitat.
Ara bé, per anar-hi amb nens està bé, perquè els espais, tot i no estar adaptat per cotxets, i molt menys cadires de rodes, són amplis i oberts i en cap cas tens la sensació d'ofec.

La indecència del futbol

Què voleu que us digui, que un noi barbamec corrent rere una pilota guanyi milions ja no em deixa indiferent. Durant anys he seguit els partits del Barça. Fins i tot algun cop he pagat per veure'n. Segurament alguna cosa hi tenia a veure la passió d'algun familiar estimat, però amb els anys, vas filtrant. Vas madurant i vas donant-li voltes a les coses i quan mires al teu voltant i veus la gran quantitat de gent que amb prou feines se'n surt, que no en té ni per menjar, d'altres que els fan fora de casa per una o dues quotes impagades o a la majoria els retallen part del sou, si tenen feina; m'empipo. I ho trobo un insult. L'exemple sublim de l'estupidesa col·lectiva. De la insolidaritat malgrat per Nadal portin quatre llepolies als hospitals.  Després anirem rere els directors de bancs, filles de matadors d'elefants, polítics adinerats o vés a saber qui, però també cobren segons uns mèrits hipotètics diuen. Podem argüir que uns són públics, d'altres privats, però diria que l'erari també col·labora amb certs clubs i fins i tot els compra terrenys. I és indigne. Si més no si no es marquen uns límits. Unes línies vermelles. Unes prioritats.

Algú em deia que guanyaven segons la riquesa que generaven. Però si és així, si realment és així i així deu ser, d'algun lloc han de sortir les misses, ens ho hem de fer mirar. Hem d'analitzar el país que tenim i cap a on anem, perquè el valor de les coses malauradament radica en el que estem disposats a pagar per elles i en aquest país es valora molt més marcar un gol que investigar qualsevol malaltia, aturar una pilota que tenir cura dels malalts, tallar una pilota que educar els infants i així centenars d'exemples. Vaja, que en aquest país del totxo, que de cop i volta ja no ho és i tothom es menja els mocs, ara és el país del futbol. Que dóna moltes alegries efímeres però de menjar, coneixements o futur, cap ni un. El poble mor, visca el futbol!

Barça campió i l'Athlètic, a pastar.

Sembla que ens emmirallem en ells. O potser que ens els mirem des de sota. Fins i tot hi ha qui els idolatra. Qui ho sap, alguns envegen els seus mètodes, d'altres la seva tossuderia. Però sigui com sigui molts parlen d'agermanament.  Sobretot quan ens trobem en un camp de futbol. Dues afeccions simpàtiques. Dos pobles semblants. Però si rasquem aquesta superfície veurem que més que agermanament, és un tram de camí on coincidim. Mentre des d'aquí es parla de les seves virtuts i fins i tot es farien sacrificis per ajudar a la causa basca, des d'allà, més pragmàtics, no perden el nord i si bé ens miren amb certa simpatia -l'augment de caos a l'estat ens afavoreix a tots plegats- tenen clar els seus objectius i aquests passen per sobre de tot i tothom. L'erre h que en deien. I quan els cal bandegen qualsevol si no els és favorable. No es lliguen amb ningú. I és lloable. És digne. I n'hem d'aprendre. Potser cal tenir clar que primer som nosaltres i si pel camí ens cal deixar-los o aprofitar-nos d'ells, a fer-ho, ells sí que ho farien. Zero a tres i perquè no n'han caigut deu. Massa temps Catalunya ha depès de tercers i quan ja no ens han necessitat, aleshores, bon vent i barca nova. I d'allò que parlàvem, demà en farà un any. Si com a país fóssim més egoistes, més nats a la nostra, més maquiavèl·lics, potser hauríem aconseguit més coses, perquè restar als anuaris mundials com la regió més solidària, col·laboradora, afable i respectuosa, no puntua per escollir el camí cap a la llibertat, ans al contrari. Senzillament afavoreix al menyspreu i a la ignorància, car coneixen les poques respostes contundents que donem.
La xiulada a l'himne ens agermanà. Alguns, des d'aquí, ja la troben desmesurada o exagerada, mostra d'aquest tarannà poruc i absurd català. El voler quedar bé, el que diran i aleshores, ni en l'únic lloc on ens podem expressar, malgrat segrestin xiulets i banderes, ho fem. O ho hauríem de fer. No podem fer-ho via referèndum, tampoc anirem a la desfilada hispànica a pispar la cabra, però si ens obliguen a jugar una copa d'un rei faldiller, assassí, covard i aprofitat, aleshores ens expressarem i aquí, segurament, trobarem complicitats amb bascos, serem germans, però demà, si cal votar sobre el finançament català i aquest passa per trinxar el basc, doncs a fer-ho. Ells bé ho farien. I està clar que només els catalans defensem Catalunya, la resta, els demés, fins que els necessitem i després, apa siau molt bones.