L'hort de casa

De tant en tant, menys sovint del que voldria perquè no dóna per més, baixo al pati i cullo un tomàquet aquí, un enciam allà, una escarola més enllà, quatre mongetes per sopar o una mica de raïm per degustar. És poc. L'espai és minso i fa quatre dies que ens hi hem posat. El problema era que amb un pati de ciment, excepte uns parterres ran de reixat plens de rosers ara ja recuperats, poca cosa podíem fer, però el magí mai para i un dia, navegant per Internet, vàrem trobar la solució. Augmentar l'espai de conreau a base de palets de fusta relligats. Al final hem aconseguit una mica més d'hort i la veritat, més que el fet de collir quatre coses, que són molt bones, boníssimes, però no donen per massa, el que m'agrada és el racó. L'espai i veure com les verdures creixen, les carabasses floreixen i com amb el meu fill, el gran, perquè el petit més aviat tot ho rosega i no està per miraments, n'anem tenint cura i m'ajuda a collir i a regar. S'hi fixa força i coneix les plantes i s'emociona quan un tomàquet madura o les mongetes treuen el cap. Ara esperem pastanagues. Més endavant raves. Cebes quan toqui i així anar plantant. I anar creixent, mirant el pas del temps a través de l'hort.

Cargols, cargols, cargols...

Si n'hi ha de cargols. Sembla que hi ha una plaga. Altres anys no en veia tants o potser, qui sap si des de que em passo el dia fent fotos vaig amb els ulls més oberts, no m'hi fixava. Però n'està plagat. Bé podrien ser dels grans, del bover i aleshores la plaga seria de veïns amb frontals caçant-los al vespre, una visió més divertida i bucòlica, però no, són d'aquells menuts que tothom ignora. Irritantment menuts. I ara que han segat els camps, qualsevol rostoll verd que queda, per minso que sigui, està recobert d'un castell de cargols i amb prou feines si es veu la tija. Després, quan fresqueja surten tots i a vegades veus una corrua de cargols ran de carretera. Una manta blanca ondulada. L'endemà aquell tros és més lluent, esmaltat. Però malgrat la gran quantitat d'aquests que moren en l'intent de travessar la carretera, no sé què esperen trobar a l'altra banda, el seu número sembla no minvar i aleshores, temerós, sabent que l'enemic ens sotja, quan trec a passejar la gossa al final del dia miro i remiro l'hortet per buscar possibles visitants no desitjats i si en trobo els expulso. Cada nit. Amb la fresca i un frontal. Però perquè vull, perquè per quatre tomàquets, cinc patates, deu escaroles i alguna que altra verdura més, no caldria esforçar-s'hi gaire, però és agradable l'exercici al vespre, quan tot està silent i córrer l'aire fresc.