Visca Catalunya... des de Calders.

Quan em demanen d'on sóc, malgrat les vacil·lacions inicials, ho tinc clar i responc amb un, sóc de Castellar i visc a Calders. I no és per fer un lleig. Potser hauria de fer com l'estimat Rubianes, sóc calderí castellarenc o bé castellarenc calderí, no ho sé pas, però així ho sento.

Una cosa és on tens els teus records d'infància, la família, molts dels amics i l'altra on has fet camí. No només a Calders, és clar, però a Calders hi tinc grans moments, únics. Vitals.

A més del viscut personalment, hi ha aquella sensació de pertinença al grup, perquè quan, com per exemple l'altre dia al concert de festa major mires al teu voltant, totes les cares et són conegudes, totes et són afables i has establert algun tipus de lligam, més o menys fort, amb cadascuna d'aquelles persones i això et fa sentir part de la comunitat. Les històries dels seus avis i àvies són també teves, perquè malgrat la distància són com les històries dels teus, llunyanes en l'espai però properes en el contingut, els infants que juguen a la plaça, són com els teus, dels teus i te'ls mires amb un somriure familiar perquè els coneixes i en coneixes la història i les trapelleries. Has fet nous amics i has establert lligams forts, sòlids i amb el temps, en el poble, has teixit moltes complicitats. Formes part del grup. Ets grup. I tant és el que pensi cadascú, perquè, i potser es va viure més intensament el primer d'octubre, els lligams es van estrènyer i petites discrepàncies amb un o altre, quedaren en això i per sobre de tot, restà el veinatge, on cadascú, des de la seva posició, defensa el poble i els seus veïns. 

Avui, onze de setembre, és d'aquells dies on per sobre de tot està el país, Catalunya. Baixaré amb autocar a Barcelona, a fer país, a reivindicar, colze a colze amb la gent del poble, amb els meus veïns, un país lliure. A clamar per una República Catalana on tothom pugui expressar-se lliurement, decidir el seu futur i construir un país millor. 

Visca Catalunya!  

Diada de l'onze de setembre

Un altre any a la mani de l'onze. De fet diria que només he deixat d'anar a Barcelona quan vivia a la Catalunya Nord i treballava o bé quan el guió requeria que féssim no sé quines històries fora de Barcelona, tipus via catalana o repartits pel territori, nosaltres  a Berga i allà anava. La resta a la capital..
Al principi hi havia poca gent. Recordo pocs milers de manifestants i molts alderulls al carrer, però poc a poc, la cosa ha anat canviant. És cert allò que diuen, que és un moviment de baix a dalt. De la gent als polítics. Dels néts als avis. Perquè els darrers anys, la gent que s'ha manifestat ha esdevingut més plural, més diversa, de totes les edats i tots amb somriures.

Avui, a Barcelona, de nou una barreja de gent fantàstica. D'edat, d'origen... I de nou hi ha hagut moments emocionants.
El primer, el minut de silenci pels atemptats. Un silenci sepulcral. De cop, el girigall que se sentia, ha desaparegut i enmig del so de les banderes onejant pel vent que feia i l'anar i venir d'helicòpters, un silenci respectuós. Compungit. Fort. Més fort que qualsevol crit, que qualsevol clam.
Passat el minut, un esclat d'aplaudiments i al cap de res, els Segadors. Eixordadors. Punyents. Un cant de llibertat. Moments de pell de gallina.
Pocs països s'inscriuen per anar a una manifestació. Menys compren samarretes o altres accessoris. I encara menys, obeeixen les indicacions com el poble català si l'objectiu ho requereix.
Veient tot això, no sé quan trigarem, però tinc clar que tard o d'hora serem independents. Per tossuts. Per francament tossuts i ens ho haurem guanyat a pols.

Per veure més fotos cliqueu aquí.

Feliç Diada a tothom

Ens veiem a la Meridiana, de camí cap a la Independència...

Instruccions per la diada

Sort que és el darrer any. Sort que aquesta vegada és la definitiva i que els dissenyadors de diades reivindicatives en clau d'alliberament nacional, entraran sense remei a l'atur i un servidor, com milions de persones, ja no haurà d'esperar a veure si aquest any fem el pi amb l'estelada tatuada al cul o bé l'avió tot cantant els segadors amb barretina.
Algú que conec, se'n fum de tanta coreografia i organització, riu i ridiculitza aquesta mania que tenim de reclamar la independència tot ballant al compàs d'un txa-txa-txà, però alhora, no se'n perd ni una, perquè tots o gairebé tots, si no som fans de la faràndula, avorrim haver de fer segons quins numerets per fer-nos visibles, talment el ca que per aconseguir la moixaina s'estira a terra i mou la cua, però és clar, tenim il·lusió i esperança. Creiem que ens en sortirem. L'objectiu, l'anhel, és superior al sentit del ridícul i la il·lusió i les esperances d'aconseguir un futur millor, fa que acceptem el joc i participem amb alegria. Semblem el nen que ja sap que no existeixen els reis però que alhora, la nit de reis, se'n va a dormir d'hora i amb un rau rau a la panxa espera l'endemà al matí. La diferència és que nosaltres, a més de fer-nos veure el dia 11 a tot el món com un poble il·lusionat, imaginatiu, organitzat i tossut, tenim el dia 27 i  podrem demostrar que no només sabem fer números estrambòtics, sinó que a més, votem en clau de país, tot refermant la voluntat d'esdevenir sobirans i amos del nostre destí, sent els veritables reis de casa.
El dia 11 tornarem a sortir al carrer. Farem un xou mediàtic, visualment harmònic i bell. Hi serem per visualitzar la força del procés, per, com aquell nen que per aprendre les quantitats necessita de les perles al costat del dígit per fer-se una idea de la magnitud del nombre, donar visibilitat a la força del procés, pel dia 27, traslladar-ho a les urnes i cridar ben fort i ben alt, que els catalans som una nació que vol regir el seu destí.

 

S'acosta la Diada

Un any més arriba la Diada. Un any més rebem la crida a mobilitzar-nos, a fer-nos presents. A fer-nos veure. N'hi haurà que diran que no servirà de res. N'hi haurà que trauran mèrit a qualsevol acció que ens faci visibles, però la realitat és que el procés, gràcies a la mobilització de milions de persones durant anys, és seguit arreu del món i les pressions, el joc brut i els xantatges que l'Estat ha fet per silenciar l'anhel del poble català, no només queden en entredit sinó que es veuen com el que és, una burda manipulació de la realitat i la demostració més clara de les mancances democràtiques de la pell de brau.
Altre cop estem cridats a fer història, preparem-nos per a l'avantsala de les eleccions. Preparem-nos per a una manifestació massiva abans de les eleccions definitives. Vindran atacs d'arreu. Ens diran de tot. Ens mentiran i coartaran, però ja hi estem avesats. Les seves armes són a nostra força. Les seves mentides, la nostra veritat. Del contrincant no n'espereu treva. Desconfieu de les seves raons. Desconfieu dels seus informes, perquè es desmentiran mesos després.
El dia onze, malgrat diguin que no servirà de res, malgrat diguin que res canviarà, i ho diran per desmobilitzar-nos i adormir-nos, és important sortir al carrer perquè arreu del món se'ns vegi, perquè amb la força de les imatges guanyarem i l'endemà, amb el mandat del poble i les imatges de milions de catalans manifestant-se, se'ns haurà d'escoltar. Se'ns haurà de respectar.
El dia onze, altre cop al carrer, de manera alegre, pacífica i reivindicativa, guanyem-nos el país.

Diada a Barcelona

Dijous vàrem baixar a Barcelona a participar a la Via Catalana. Un any més. Tot i que des de l'assemblea local de Calders es muntava un autocar -quina gran feina que fan, s'ha de dir-, vàrem preferir baixar en cotxe, sobretot perquè anant amb nens petits, ens va semblar que era el més encertat.
Així doncs, de bon matí ens vàrem trobar amb el Jordi i la Gemma a la plaça -ells també tenen nens petits, nenes- i vàrem marxar cap a la capital plegats. L'entrada fou plàcida i vàrem trobar aparcament força bé.
Ja només baixar del cotxe ens vàrem adonar que poc a poc, anava augmentant pel carrer la gent vestida de groc o de vermell. Grups de gent que s'anaven reunint i preparant per a la concentració de la tarda.
Nosaltres estàvem al tram 52, amb la gent del Bages, a tocar dels del Berguedà. Allà hi regnava un ambient alegre i festiu. D'una banda hi havia un escenari on en Titot i els dels Brams, ja ben d'hora, anaven assajant cançons i posant l'equip de so en solfa. D'altra banda gegants, grallers i timbalers fent sarau.
Mentre estàvem passejant, vàrem veure arribar una corrua de motos. Un gran nombre d'aquestes amb estelades i tocant la botzina. Fent temperi i saludant. Pell de gallina.
A mesura que s'acostava l'hora l'emoció anava creixent i la gent s'anava reunint a tocar del carrer on fèiem el mosaic. Aviat varen arribar les autocars de Calders, seguits dels de Navàs i Artés i poc a poc el carrer s'anà omplint fins que tallaren el trànsit i esdevingué una veritable marea humana.
D'entrada semblava que seria impossible aconseguir fer les quatre barres ben definides, però poc a poc, la gent, s'anà col·locant al seu tram i la senyera, abans una taca difusa i confusa, anà prenent forma fins a quedar totalment ben definida.
Vàrem esperar llarga estona ben col·locats i quan foren les 17:14, un bram s'escampà, acompanyat d'alguns aplaudiments a l'hora que s'entonava el crit orgullós i sentit d'Independència.
Un cop acabat hi va haver castells i concert en directe. També vàrem poder veure dansar els gegants, aquests tota l'estona, de Moià i em sembla que els d'Artés.
Va ser una jornada molt emotiva i esperançadora. Una jornada que esperem, l'any vinent no calgui repetir, si més no amb aquest anhel i senzillament puguem festejar la Diada sense haver de reclamar quelcom tan bàsic, democràtic i alhora difícil com el dret a votar com volem viure.

Demà, a Barcelona!

Demà! Demà a Barcelona. A reclamar la llibertat. Els citats a Tarragona no sé pas què demanen. Potser la por els mou. Segur. Ja s'ho veuen a sobre i venen d'arreu de la pell de brau a fer número. A fer pinya i fer-se passar per catalans. Ja s'ho faran.
Nosaltres ens llevarem ben d'hora i anirem cap a la capital del país. A mostrar el nostre suport al procés i a empènyer encara una mica més. Avui, en Cameron implorava als escocesos que votessin no a la secessió, que es quedessin dintre del Regne Unit. Acte seguit, en un altre dial, sentia en Rajoy dient que no. Que ell no acceptaria res. Ni consulta, ni dret a decidir, ni cap tipus de democràcia que no fos la de la força de l'Estat.
Escoltant-los em plantejava qui era el més fort. El més ferm. Si en Cameron implorant o en Rajoy ferm i ordenant. Podria semblar que l'actitud d'en Cameron fos de feblesa. De debilitat. Veure un líder d'una potència mundial demanar quelcom, suplicant, podria semblar que fos perquè temés quelcom, que patís i fos dèbil. En canvi, en Rajoy, negant fermament podria donar l'aparença de força. De poder. Capaç de tallar unes ales que no li interessen. Però de fons, possiblement el fort sigui en Cameron, perquè sabent que té el poder de la força bruta, d'unes lleis que es pot fer a mida, opta per lluitar amb la raó, amb el seny i vol seduir, convèncer, atraure. Fins i tot va posar a tots els edificis oficials anglesos la bandera escocesa, mentre en Rajoy, volent aparentar força i determinació, s'aferra a l'únic argument del feble, del dèbil. La força bruta i la negació, acompanyat de la tàctica de l'estruç.
Els anglesos tenen molts defectes, han comès molts errors, però a dia d'avui, es mereixen ser, en aquest cas, dignes de respecte, perquè prefereixen una seducció que sigui una solució duradora i ben rebuda per totes les parts, que no pas una solució tirànica i obtusa. Un pedaç que només servirà per tapar temporalment el malestar, si és que pot, d'un poble que es vol lliure, a base d'emmanillar-lo i emmordassar-lo.
Demà, farem un altre pas cap a la llibertat, malgrat el líder obtús i sopes del'Estat i les seves eternes negacions.

L'onze de setembre, FESTA DE PAÍS. Festa d'Estat.

Si Ciudadanos i PP no volen celebrar la Diada és més que respectable. No ho han de fer. No hi estan obligats, ans al contrari, seria lloable. No tenen perquè commemorar la derrota del nostre país, alhora que valentia, sobretot perquè per a ells va ser una victòria. Que ara vulguin celebrar al dia de la diada no sé quines collonades, i perdoneu-me l'expressió, ho trobo maquiavèl·lic. Però què es pensen, que ens mamem el dit? És una manera menyspreable i barroera d'intentar prostituir una efemèride. Volen enganyar-nos i esborrar un fet històric. Són com aquells nacionalistes espanyols que s'amaguen sota l'escut de ciutadans del món. I un rave! L'onze de setembre és el que és. Ni la festa dels petons, ni la del pèsol, ni la del accident de la pistola que netejava i germà que perdo. Es recorda una derrota amb tints èpics. Un homenatge a un poble que va resistir amb el que tenia. Abandonat a la seva sort i traït per mitja Europa. Poden posar-li el nom folklòric que vulguin a la seva cutre festa, però el que està clar, és que aquest dia és la festa de Catalunya, els agradi o no, i si es pensen que posant-li noms bonics, com dia de la llibertat i convivència -em recorda en Bush a l'hora d'envair Irak, llibertat duradora, ecs-, són més enzes del que semblen, perquè en intentar manipular aquesta festa, fent que s'oblidin els que es van sacrificar en nom dels assassins, se'ls veu el llautó. I és roí. Roí i cruel. L'onze de setembre un poble va ser gairebé aniquilat. Civils em mans d'un exèrcit nombrós, ben armat i poderós, i això no pot esdevenir la festa de la convivència perquè sinó, seria com riure's dels que van morir defensant la ciutat i honorar per igual assassins i assassinats, com passa ara amb els franquistes. Quina convivència s'honora? I llibertat diuen. Però si des d'aleshores va començar el calvari de Catalunya sota el jou de l'Estat.
N'hi ha que es pensen que perquè ens visitin amb un ram de flors li comprarem les idees mesquines i oblidarem l'essència del país, però no és així. L'onze de setembre és un dia de resistència. De record. D'honor. I si a alguns polítics els pica, que es rasquin perquè qui perd les arrels, perd la identitat i en el fons és el que volen, que perdem la identitat per ser fagocitats per aquest Estat que fa anys que ho intenta.
L'onze de setembre, fem VIA!  

Un pas més cap a la llibertat

A la carretera, entre Altafulla i Torredembarra. 

Milers. Desenes de milers. Encara més. Una marea groga que tot ho abastava. Una franja de nord a sud resseguida per milers de persones de manera festiva. Alegre. Emocionada. Amb samarretes de la Via, a favor de l'escola pública, del Nat's... però totes grogues. Seguint la consigna. I a cada baula de la cadena una història. Al costat teníem una senyora  gran i el seu fill asseguts en un banc que es varen portar ells mateixos. La parella del fill i la seva filla fent fotos. Mirant drets. A l'altre costat una parella jove, de poc més d'una vintena d'anys enganxats al mòbil. Jugant i enviant missatges. Durant uns breus instants ell va jugar amb el petit de casa. Ambdós rient a cor que vols. Més enllà un grup nombrós de Viladecavalls o ves a saber. Cantaven i reien i saltaven. I més enllà més gent. Grans i petits. Famílies senceres. Gegants, músics, fotògrafs... Veïns junts.
Diuen que vàrem ser molts. També en sé de molts que no varen venir per molts motius, però no pas perquè no siguin independentistes. El ball de xifres és important, però no és el més important.
Les sensacions, els neguits, les emocions. Això és el més important. Un rau-rau que ens va acompanyar tot el dia i perquè no dir-ho, alguna llàgrima d'emoció que maldàrem per amagar, car sabíem que no vindrien soles i calia veure-ho tot. Perquè una força com la d'ahir, un sentiment tan compartit, un desig tan clar, posa la pell de gallina. Excita el cor i desperta sensacions des del més profund. Sensacions atàviques. Primitives. Pures.
Diuen, els detractors, que érem pocs comparats amb els que no hi eren. I tant. Però els que no hi eren no és que estiguessin en contra, ningú se'ls pot apuntar. Els del sí eren a la Via. Els del no del PP a la Plaça del Rei i a no sé on els dels Ciutadans. Aquests sí que són quatre gats. La resta dubten. Però justificar el no atribuint això als absents és com donar diputats a l'abstenció. Un algoritme estrany. Trampós.
L'onada els passa per sobre i no saben com encaixar-ho. Ja s'ho trobaran. Si ahir, en comptes de tancar els ulls i tapar-se les orelles haguessin escoltat i mirat, potser entendrien moltes coses perquè res poden fer contra un poble unit, alegre i combatiu.