En podria triar moltes, la samarreta, l'escola de Ribera, homenatge a Teresa, sí senyor, el desesperat, garrotada en swing o va com va entre moltes altres, però la Fera ferotge de fa temps que em té el cor robat...
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Música. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Música. Mostrar tots els missatges
diumenge, 15 de març del 2015
dissabte, 24 de maig del 2014
La cantata
A la ZER hi participem cada dos anys. Durant el curs els especialistes de música ensenyen als infants les cançons que cantaran i alhora els moviments que faran. Els mestres tutors, com que les hores d'especialistes són limitades, acaben entomant certes feines, ja sigui repassar les cançons o bé preparar el material que s'usarà per la cantata.
El dia del concert, s'arriba al teatre un parell d'hores abans de l'espectacle i per primer cop, els nens i les nenes assagen les cançons amb els altres nens i nenes de les altres escoles sota la direcció del director. Gairebé un parell d'hores intenses en les que el director instrueix els infants amb tot allò que cal al so d'una orquestra musical.
Enguany la cantata es deia "Rambla llibertat" i vam tenir la sort d'interpretar-la sota l'atenta mirada, tot tocant el piano, del compositor.
Va ser un èxit. Un espectacle amb majúscules. Amb tot allò o més, que es pot esperar d'una activitat de música a l'escola. Els infants al·lucinats. Contents. Agraïts. Motivats. Qui sap si d'aquesta activitat en sortirà algun músic, el que sí que sabem és que la majoria miraran la música d'una manera diferent, amb més sensibilitat, amb més passió, amb molt de respecte i de retruc, qui sap si esdevindran més respectuosos, sensibles i apassionats.
Aquest èxit, aquesta joia, aquest treball impressionant, és el que el ministre Wert, el feixista espanyolitzador, vol eliminar eliminant la música de les aules, perquè no li interessa que hi hagi nens i nenes sensibles, cultes, oberts i respectuosos, vol xais. Vol enzes que no pensin ni reflexionin, senzillament que acatin i, si pot ser, els votin.
Demà tenim una oportunitat per demostrar quin tipus de ciutadà volem. Demà, quan votem, fem-ho amb el cap, amb llibertat i criteri. Que la por, la mentida o el catastrofisme no ens domini. Encetem demà la Rambla llibertat.
diumenge, 12 de gener del 2014
Músic i poc més. Joaquín Sabina.
Ai, Joaquín, Joaquín...
I és que al final, tot plegat passa factura i arriba un moment, que després de massa excés, algun connector salta i les relacions neuronals que abans funcionaven plenament, es bloquegen i busquen camins alternatius i estrambòtics. En general mai és de sobte, mai ve de cop i volta. La decadència és progressiva i si bé inicialment costa de desemmascarar, perquè l'aurèola genial del personatge et difumina conductes estranyes sota el vel de les excentricitats del geni, a la llarga, la reiteració de sortides de to o posicionaments estranys et fan adonar que la palanca ha saltat. Els ploms s'han fos.
Bé, és l'única explicació lògica que puc trobar per explicar-me que algú que feia bandera de posicionaments humanistes, llibertaris, socials i solidaris de cop i volta negui el dret a un poble a decidir titllant-lo únicament de provincià i retrògrad.
És cert que ell sempre ha fet del carrer la seva bandera i ha dit que era la seva escola. Possiblement en molts camps li ha estat útil i ha sabut esprémer al màxim el suc de les lliçons rebudes, però segurament ha patit llacunes en molts aspectes i possiblement, un coneixement més ampli de la realitat catalana, a més dels tòpics i estúpids que ha repetit manta vegades, estimo Catalunya, la valoro molt i l'admiro més, li hauria anat bé a l'hora de pronunciar-se. De jutjar-nos.
Va començar el declivi alineant-se amb Ciutadans en la patètica i estrafolària campanya de millor units, sobretot perquè tal com està ara plantejat l'Estat no és una opció, és una obligació i per tant, fer campanya d'un realitat que es innegociable, no deixa de ser un contrasentit. Pur teatre.
Ara ha reblat el clau i en una entrevista al pamflet ABC ha exposat el seu punt de vista sobre la Independència de Catalunya i en comptes d'intentar entendre i qui sap si compartir o respectar l'anhel de milions de persones que volen decidir, es situa per sobre de tot i ell, bon madrileny prepotent i fanfarró -reconec el tòpic-, ens titlla de força coses, amb la seva llengua hàbil i esmolada, una llengua abans universal, oberta, receptiva amb les desigualtats, crítica amb l'excés dels poderosos, observadora i afable, ara bàsicament s'ha radicalitzat més i amb l'edat, ha anat acomodant-se i vivint d'èxits passats i fama guanyada per alinear-se a posicions més oficials i poc revolucionàries.
Bé, malgrat que seguiré escoltant les seves cançons, algunes les trobo molt bones, m'estalviaré les seves declaracions.
I és que al final, tot plegat passa factura i arriba un moment, que després de massa excés, algun connector salta i les relacions neuronals que abans funcionaven plenament, es bloquegen i busquen camins alternatius i estrambòtics. En general mai és de sobte, mai ve de cop i volta. La decadència és progressiva i si bé inicialment costa de desemmascarar, perquè l'aurèola genial del personatge et difumina conductes estranyes sota el vel de les excentricitats del geni, a la llarga, la reiteració de sortides de to o posicionaments estranys et fan adonar que la palanca ha saltat. Els ploms s'han fos.
Bé, és l'única explicació lògica que puc trobar per explicar-me que algú que feia bandera de posicionaments humanistes, llibertaris, socials i solidaris de cop i volta negui el dret a un poble a decidir titllant-lo únicament de provincià i retrògrad.
És cert que ell sempre ha fet del carrer la seva bandera i ha dit que era la seva escola. Possiblement en molts camps li ha estat útil i ha sabut esprémer al màxim el suc de les lliçons rebudes, però segurament ha patit llacunes en molts aspectes i possiblement, un coneixement més ampli de la realitat catalana, a més dels tòpics i estúpids que ha repetit manta vegades, estimo Catalunya, la valoro molt i l'admiro més, li hauria anat bé a l'hora de pronunciar-se. De jutjar-nos.
Va començar el declivi alineant-se amb Ciutadans en la patètica i estrafolària campanya de millor units, sobretot perquè tal com està ara plantejat l'Estat no és una opció, és una obligació i per tant, fer campanya d'un realitat que es innegociable, no deixa de ser un contrasentit. Pur teatre.
Ara ha reblat el clau i en una entrevista al pamflet ABC ha exposat el seu punt de vista sobre la Independència de Catalunya i en comptes d'intentar entendre i qui sap si compartir o respectar l'anhel de milions de persones que volen decidir, es situa per sobre de tot i ell, bon madrileny prepotent i fanfarró -reconec el tòpic-, ens titlla de força coses, amb la seva llengua hàbil i esmolada, una llengua abans universal, oberta, receptiva amb les desigualtats, crítica amb l'excés dels poderosos, observadora i afable, ara bàsicament s'ha radicalitzat més i amb l'edat, ha anat acomodant-se i vivint d'èxits passats i fama guanyada per alinear-se a posicions més oficials i poc revolucionàries.
Bé, malgrat que seguiré escoltant les seves cançons, algunes les trobo molt bones, m'estalviaré les seves declaracions.
divendres, 30 d’agost del 2013
L'Amusic Skazz Band
L'Amusic Skazz Band no ha pogut tocar a la Festa Major Alternativa de Manresa. Un dels seus components, l'Èric Herrera, va participar fa temps en un acte públic en commemoració del 65è aniversari de la formació de l'Estat d'Israel. Personalment m'indigna com es va crear aquest Estat i com actua amb total impunitat sota el beneplàcit d'Europa i dels Estats Units, i per tant, crec que s'haurien de prendre mesures populars i de tot tipus contra aquesta taca allà al final de la mediterrània i resoldre l'ocupació israeliana d'una manera justa i definitiva. D'altra banda però, no crec que ningú tingui el dret de censurar una persona per les seves opinions personals i menys quan es boicoteja i amenaça un grup de música que ni comparteix ni participa d'aquest pensament. Tampoc ell fa servir el grup com a altaveu de les seves inquietuds si es que en fa servir cap.
Actituds de censura com aquesta, atacant una persona pels seus pensaments i de retruc l'entorn proper, ens recorda com funcionava la dictadura. En comptes d'eliminar mitjançant arguments una idea o deixant que la idea es marcís, s'eliminava l'individu que tenia aquell pensament, per d'aquesta manera acabar amb la discrepància ràpidament. Aquests grups que pretenen mostrar el seu desacord amb aquest suport que li atribueixen a l'Èric vers l'Estat d'Israel, no fan més que mostrar la seva vessant més intolerant, més propera a allò que odien, al feixisme que diuen combatre i el que generen és odi, por i rebuig, ja que la seva actitud és pròpia de qualsevol Estat dictatorial, eliminant el desacord, malgrat aquest no s'hagi fet palès ni s'expressi. Sona a guerra preventiva.
I repeteixo, aquest home és músic i fa música. Les seves idees, si és bon músic, poc ens haurien d'importar, si no és que en fa bandera i vol aprofitar el grup musical de plataforma d'exaltació de l'Estat d'Israel o qualsevol altre inquietud. I si fos així, només cal que es trobi una platea buida i potser entendrà el missatge, però no cal marcar-lo amb una X o amenaçar el grup musical.
Per cert, els he escoltat i m'agraden, m'agraden força!!!
Actituds de censura com aquesta, atacant una persona pels seus pensaments i de retruc l'entorn proper, ens recorda com funcionava la dictadura. En comptes d'eliminar mitjançant arguments una idea o deixant que la idea es marcís, s'eliminava l'individu que tenia aquell pensament, per d'aquesta manera acabar amb la discrepància ràpidament. Aquests grups que pretenen mostrar el seu desacord amb aquest suport que li atribueixen a l'Èric vers l'Estat d'Israel, no fan més que mostrar la seva vessant més intolerant, més propera a allò que odien, al feixisme que diuen combatre i el que generen és odi, por i rebuig, ja que la seva actitud és pròpia de qualsevol Estat dictatorial, eliminant el desacord, malgrat aquest no s'hagi fet palès ni s'expressi. Sona a guerra preventiva.
I repeteixo, aquest home és músic i fa música. Les seves idees, si és bon músic, poc ens haurien d'importar, si no és que en fa bandera i vol aprofitar el grup musical de plataforma d'exaltació de l'Estat d'Israel o qualsevol altre inquietud. I si fos així, només cal que es trobi una platea buida i potser entendrà el missatge, però no cal marcar-lo amb una X o amenaçar el grup musical.
Per cert, els he escoltat i m'agraden, m'agraden força!!!
dimecres, 23 de gener del 2013
Vomiteu
Hi ha cançons que amb el temps no només no passen de moda sinó que esdevenen de més rabiosa actualitat. Una és aquesta, el Vomiteu. Una cançó escrita pel Dani Sagrera i que Van de Vinatxo va prendre -amb permís, és clar- i després d'alguns arranjaments va incorporar al seu repertori. L'original era només amb guitarra, una cançó reivindicativa de cantautor.
Ara, amb els anys, el ventall d'objectius potencials ha augmentat i quan l'escolto, les seves fesomies m'apareixen, els d'abans altre cop, els d'ara, tot seguit.
Gràcies als premis Enderrock 2013 i si aquesta surt força votada, potser viurà una segona joventut. Jo, per si de cas i veient com està el panorama polític, ja l'he votat. Animeu-vos!
dijous, 4 d’octubre del 2012
Una descoberta
Ahir, a ràdio Flaixbac, la vaig sentir i em va agradar molt. Moltíssim. Fresca, alegre, diferent, divertida. Es del grup barceloní Blaumut, del seu disc "El turista". Una troballa.
dissabte, 25 d’agost del 2012
Un concert esperat
Fa cosa d'uns mesos vàrem saber que tocarien a la festa major de Manresa, a l'Alternativa, justament ahir.
Una setmana abans del concert li ho vàrem recordar, ja li havíem dit que vindrien i des d'aleshores, cada dia, tard o d'hora, demanava si a la nit seria el concert i quan la resposta era que no, demanava quan faltava. I amb els dits comptava. I dia a dia se li il·luminava la cara. Arribat el dia del concert es mostrà tot el dia molt esverat. Entre content i nerviós. Pensant-hi de tant en tant i fent comentaris. Minuts abans del concert dormia com un soc. El viatge en cotxe fins a Manresa es fa feixuc des de Castellar, però un cop va sentir que els músics sortien, obrí els ulls emocionat. I poc a poc anà entrant al concert. Primer deixondint-se des del cotxet, però al cap de poc, ballant i rient. Fent gestos i demanant cançons amb la cara il·luminada veient els seus músics. Un concert esperat, d'aquells que et saps les cançons, coneixes els músics i n'esperes la coreografia.
Ahir, al concert, vàrem encetar una etapa que segurament s'allargarà. S'allargarà força anys. Tenim al davant, aquest era a la tarda, els propers també, però aviat ja no, força viatges amunt i avall. Esperant a la sortida o a dins també ballant. Cada època tindrà la seva demanada. I sí, també ballant, perquè malgrat un sigui dels que li agrada mirar-s'ho tot tranquil·lament, escoltar la música i moure un peu al compàs d'aquesta tot assaborint una cervesa o un refresc, el fill demana i, què no faríem per un fill?
dissabte, 26 de novembre del 2011
ZAZ
Un amic ens va sorprendre amb aquesta descoberta.
Que corri...
La lletra vindria a ser...
JO VULL...
Em dones una suite al Ritz, no la vull pas!
Joies de Chanel, no les vull pas!
Em dones una limusina, què en faré?
M'ofereixes personal, què en faré?
Una mansió a Neufchatel, no és per a mi.
M'ofereixes la Torre Eiffel, què en faré?
tornada:
Jo vull l'amor, l'alegria, el bon humor, no són pas els vostres diners el què farà la meva felicitat, la meva mà sobre el meu cor... van junts, trobar la meva llibertat, així que oblideu-vos de tots els tòpics, benvinguts a la meva realitat.
N'estic tipa de les vostres bones maneres, és massa per a mi!
Jo menjo amb les mans i sóc així!
Crido i sóc sincera, perdoneu-me!
Acabeu la hipocresia, foto el camp!
N'estic farta del políticament correcte!
Mira'm, de totes maneres no us vull pas, sóc així.
tornada:
Jo vull l'amor, l'alegria, el bon humor, no són pas els vostres diners el què farà la meva felicitat, la meva mà sobre el meu cor... van junts, trobar la meva llibertat, així que oblideu-vos de tots els tòpics, benvinguts a la meva realitat.
La lletra vindria a ser...
JO VULL...
Em dones una suite al Ritz, no la vull pas!
Joies de Chanel, no les vull pas!
Em dones una limusina, què en faré?
M'ofereixes personal, què en faré?
Una mansió a Neufchatel, no és per a mi.
M'ofereixes la Torre Eiffel, què en faré?
tornada:
Jo vull l'amor, l'alegria, el bon humor, no són pas els vostres diners el què farà la meva felicitat, la meva mà sobre el meu cor... van junts, trobar la meva llibertat, així que oblideu-vos de tots els tòpics, benvinguts a la meva realitat.
N'estic tipa de les vostres bones maneres, és massa per a mi!
Jo menjo amb les mans i sóc així!
Crido i sóc sincera, perdoneu-me!
Acabeu la hipocresia, foto el camp!
N'estic farta del políticament correcte!
Mira'm, de totes maneres no us vull pas, sóc així.
tornada:
Jo vull l'amor, l'alegria, el bon humor, no són pas els vostres diners el què farà la meva felicitat, la meva mà sobre el meu cor... van junts, trobar la meva llibertat, així que oblideu-vos de tots els tòpics, benvinguts a la meva realitat.
diumenge, 25 de setembre del 2011
Manel
Divendres vàrem anar al concert de Manel a Manresa i en vàrem gaudir. No massa gent, a ran d'escenari i amb moltes ganes de veure'ls, sobretot de sentir altre cop les lletres de les seves cançons, en directe ara, així com dels comentaris que hi posen entremig. Tenen la virtut de trobar la frase justa, la paraula encertada i amb quatre mots ben escollits et transporten lluny o et dibuixen un decorat immens al davant. Són uns veritables creadors d'il·lusions, uns mags de les paraules.
Ep, sempre a parer d'un servidor, un analfabet musical consumat però que té clar el què li agrada i que reconeix que les seves cançons li desperten certes emocions.
Ep, sempre a parer d'un servidor, un analfabet musical consumat però que té clar el què li agrada i que reconeix que les seves cançons li desperten certes emocions.
divendres, 18 de febrer del 2011
Una setmana negra pel país
Avui és un dia doblement trist pel país. Un dia negre.
Al nord mor un dels referents de la llengua. Jordi Barre. Al sud, tanquen les emissions de TV3 per qüestions polítiques. Per feixisme institucional. Per raons lingüístiques.Una, llei de vida, l'altra llei d'estat. Ambdues, unes grans pèrdues.
Jordi Barre cantava en català, vivia i pensava en català. D'ell sortiren cançons que canten generacions de nord-catalans que malgrat no parlar la llengua que els és pròpia, pel treball implacable i impecable de l'Estat Francès, les senten seves i s'emocionen sentint-les.
Ja sigui amb "els hi fotrem" al camp de la USAP o amb el "Parlem català". Dues clares declaracions d'intencions.
Jordi Barre fou un incansable lluitador. Als seus 90 anys encara cantava a ple pulmó si la proposta era bona, ja fos per ajudar a les escoles catalanes La Bressola, ja fos per esperonar l'equip nord-català.
Fa uns anys, juntament amb Gerard Jacquet, Maties Mazarico, Albert Bueno i d'altres cantants nord-catalans, va fer un concert per recaptar fons per la Bressola. De fora estant donava una sensació de fragilitat, de persona que està ja a les acaballes. Més com el mestre que és convidat per deferència pels seus deixebles que per un cantant amb mèrits propis o que pugui oferir res més.
El concert fou en general molt emotiu, però quan sortí en Jordi Barre, es feu un gran silenci i dalt de l'escenari mostrà una força i un dinamisme instants abans impensable. Cantà sense micròfon perquè aquest s'espatllà i aconseguí sobreposar-se a la sala tot captivant als presents.
Encara avui quan sento certes cançons se m'ericen els pèls d'emoció. I fins i tot, se'm negaren els ulls al saber-ne la notícia.
Entre vestidors va parlar amb els mestres allà presents, de manera molt propera i cordial, mostrant-se obert i agradable, un personatge entranyable, un veritable cavaller.
De l'altre, del que ha propiciat el tancament de TV3, què n'hem de dir? Que li agraden els rellotges cars? Que vesteix bé? No ho sé, però sembla que poden fer tot allò que volen i no passa res. Semblen gaudir d'una immunitat excessiva. Ara, tard o d'hora pagaran els seus excessos, segur.
divendres, 10 de desembre del 2010
Torna Gerard Quintana
Potser em ve d'un concert on, estelades en mà i càntics independentistes, de cop i volta ens negà i no en volia saber res de tots aquells que temps enrere feien els mateixos càntics en concerts amb quatre gats. Era a la cresta de l'onada de l'èxit quan es desvinculà de tot allò que abans mai havia contradit, doncs havia estat la catapulta perfecte cap a la fama i començà una aventura per les espanyes sense massa història.
Potser per això vaig deixar d'escoltar-lo, se'm mostrà menys franc i me'l vaig mirar amb més recel, tot i reconèixer que té cançons molt bones.
Ara però, anys després, aquesta cançó potser em serveix per veure que sí que pot implicar-se - com també la seva col·laboració en el darrer disc per La Bressola - i que potser, només potser, les seves lletres no són només rimes ben aconseguides però sense fons ni pes. Diríem que l'he retrobat, sobretot en el seu darrer treball, Deterratenterrat.
En la cançó dita La crosta envia un dard enverinat a en Joan Ferran, aquell nacionalista espanyol que no és nacionalista, però que intentà fer desaparèixer qualsevol rastre de catalanitat d'una emissora catalana. Vaja, el de la crosta.
Ara bé, després de les eleccions ja no haurà de patir, doncs des de casa estant, potser li supurarà menys o s'hi posarà més iode.
Potser per això vaig deixar d'escoltar-lo, se'm mostrà menys franc i me'l vaig mirar amb més recel, tot i reconèixer que té cançons molt bones.
Ara però, anys després, aquesta cançó potser em serveix per veure que sí que pot implicar-se - com també la seva col·laboració en el darrer disc per La Bressola - i que potser, només potser, les seves lletres no són només rimes ben aconseguides però sense fons ni pes. Diríem que l'he retrobat, sobretot en el seu darrer treball, Deterratenterrat.
En la cançó dita La crosta envia un dard enverinat a en Joan Ferran, aquell nacionalista espanyol que no és nacionalista, però que intentà fer desaparèixer qualsevol rastre de catalanitat d'una emissora catalana. Vaja, el de la crosta.
Ara bé, després de les eleccions ja no haurà de patir, doncs des de casa estant, potser li supurarà menys o s'hi posarà més iode.
divendres, 19 de novembre del 2010
Com anell al dit
En Dani fa anys la va escriure i temps després, Van de Vinatxo va fer-ne uns arranjaments i la va incorporar al seu repertori.
Aquests dies, abans del 28 de novembre, s'escau d'allò més bé...
Aquests dies, abans del 28 de novembre, s'escau d'allò més bé...
dimecres, 11 d’agost del 2010
Miquel Gil
Els que tenim una veu greu, d'aquelles que més d'un cop quan hem intentat taral·lejar una melodia hem notat que les mirades del voltant ens sotjaven, gairebé indignats, pregant-nos per un benaurat silenci, podríem trobar en Miquel Gil un gran defensor. No és aquell esquellot impertinent que alguns portem ben endins, és quelcom més. No només perquè té la veu greu i aspre, sinó perquè a més a més, i aquí arriba el súmmum, entona. Sap pujar i baixar octaves dolçament, això sí, sempre dins del seu registre.
Va ser una de les descobertes que vaig fer gràcies a Obrint Pas i que sovint cerco i escolto.
Espero que en gaudiu tant com jo.
Aquí canta amb la Lídia Pujol una cançó del gran Ovidi.
Ara, per si no la coneixeu, us en deixo també l'original per poder comparar.
Bon appetit, gourmets!
Va ser una de les descobertes que vaig fer gràcies a Obrint Pas i que sovint cerco i escolto.
Espero que en gaudiu tant com jo.
Aquí canta amb la Lídia Pujol una cançó del gran Ovidi.
Ara, per si no la coneixeu, us en deixo també l'original per poder comparar.
Bon appetit, gourmets!
dimarts, 3 d’agost del 2010
The Wolfe Tones
Molts grups de música tradicional han sorgit a Irlanda. Dels més coneguts potser els Chieftains o els Dubliners. Dos grups que es troben a moltes botigues d'aquí i que fa temps que sonen. Dels primers segur que sonaran a la majoria Women of Ireland ( Mná na h-Éireann )
dels segons, potser Molly Malone. Per cert que fa poc varen venir a Manresa i tot i que ja són força grans, encara no han perdut l'agilitat dels seus dits i aquests volen veloçment sobre les cordes dels instruments.
Però uns que potser no són tan coneguts, segurament perquè són bastant punyents i durs, que parlen sense embuts i són poc exportables, són els Wolfe Tones. Tenen cançons que parlen de foragitar l'invasor, que denuncien els seus excessos, parlen de la realitat irlandesa i dels sentiments que hi ha al darrera. Barregen música i instruments tradicionals amb lletres que ens parlen del dia a dia irlandès.
Als pubs, on sempre hi ha grups a punt per a amenitzar les llargues vetllades del nord, se senten força, normalment després de la petició dels presents. Quan comencen a sonar les primeres notes, instants després d'un primer silenci gairebé respectuós, tothom comença a taral·lejar la tonada i acte seguit, plens d'orgull, entonen les lletra de les cançons a ple pulmó mentre sacsegen uns vasos curulls de cervesa negra escumosa.
Algunes ens narren els fets d'aquell diumenge sagnant -colpidora -, d'altres el gran èxode d'irlandesos cap als Estats Units. També n'hi ha que aborden temes com l'Exèrcit Republicà Irlandès o fins i tot el desig que tenen que els Britànics marxin. Són lletres que parlen d'amor i de guerra, d'il·lusions i desesperança, de tristeses i alegries. Són lletres que ens parlen del negre passat d'un país i de l'esdevenidor que s'atansa.
Cançons que sempre diuen quelcom, que estan fetes amb el cor i que per raons òbvies, per proximitat, per paral·lelismes nacionals, sempre m'han despertat simpatia i un sentiment de proximitat.
dels segons, potser Molly Malone. Per cert que fa poc varen venir a Manresa i tot i que ja són força grans, encara no han perdut l'agilitat dels seus dits i aquests volen veloçment sobre les cordes dels instruments.
Però uns que potser no són tan coneguts, segurament perquè són bastant punyents i durs, que parlen sense embuts i són poc exportables, són els Wolfe Tones. Tenen cançons que parlen de foragitar l'invasor, que denuncien els seus excessos, parlen de la realitat irlandesa i dels sentiments que hi ha al darrera. Barregen música i instruments tradicionals amb lletres que ens parlen del dia a dia irlandès.
Als pubs, on sempre hi ha grups a punt per a amenitzar les llargues vetllades del nord, se senten força, normalment després de la petició dels presents. Quan comencen a sonar les primeres notes, instants després d'un primer silenci gairebé respectuós, tothom comença a taral·lejar la tonada i acte seguit, plens d'orgull, entonen les lletra de les cançons a ple pulmó mentre sacsegen uns vasos curulls de cervesa negra escumosa.
Algunes ens narren els fets d'aquell diumenge sagnant -colpidora -, d'altres el gran èxode d'irlandesos cap als Estats Units. També n'hi ha que aborden temes com l'Exèrcit Republicà Irlandès o fins i tot el desig que tenen que els Britànics marxin. Són lletres que parlen d'amor i de guerra, d'il·lusions i desesperança, de tristeses i alegries. Són lletres que ens parlen del negre passat d'un país i de l'esdevenidor que s'atansa.
Cançons que sempre diuen quelcom, que estan fetes amb el cor i que per raons òbvies, per proximitat, per paral·lelismes nacionals, sempre m'han despertat simpatia i un sentiment de proximitat.
dimarts, 22 de juny del 2010
Tot tancant els ulls
Un moment. Res, abans de seguir llegint, deixeu que us sorprengui aquesta cançó. Gaudiu-ne. Després ja en parlarem.
Potser l'heu sentit abans. Sonava a una pel·lícula de l'Almodovar, " Todo sobre mi madre" i buscant, buscant, vaig descobrir - amb ajut- un fantàstic músic, molt conegut al seu país, el Senegal i que s'anomena Ismael Lö.
Aquesta cançó es diu Tajabone ( Tadie Bone ). El Tajabone és una festa musulmana, semblant a aquella americana on els nens i les nenes es disfressen i van casa per casa demanant caramels, però allà, al Senegal, en comptes de disfressar-se van per les cases i canten cançons tot ballant i els adults els donen diners o llepolies.
Potser m'agrada més aquesta versió que la dels americans, per allò de que no cal fer por perquè et donin res.
És una cançó que el primer cop que la vaig sentir em sorprengué i anys després, no em canso d'escoltar-la.
I tornem un altre cop??
Aquesta cançó es diu Tajabone ( Tadie Bone ). El Tajabone és una festa musulmana, semblant a aquella americana on els nens i les nenes es disfressen i van casa per casa demanant caramels, però allà, al Senegal, en comptes de disfressar-se van per les cases i canten cançons tot ballant i els adults els donen diners o llepolies.
Potser m'agrada més aquesta versió que la dels americans, per allò de que no cal fer por perquè et donin res.
És una cançó que el primer cop que la vaig sentir em sorprengué i anys després, no em canso d'escoltar-la.
I tornem un altre cop??
divendres, 28 de maig del 2010
Brutal
Sembla que és senzill. L'objectiu és fer veure que es canta.
Els que hi participen cal que es vesteixin com vulguin i s'inventin una coreografia mentre la càmera va filmant de manera continuada.
Aquest lipdub s'ha fet a la Universitat de Vic i és brutal. Ple de referències, d'imatges insòlites, de coreografies sorprenents, vaja, que m'ha agradat moltíssim.
Una bona pensada.
Els que hi participen cal que es vesteixin com vulguin i s'inventin una coreografia mentre la càmera va filmant de manera continuada.
Aquest lipdub s'ha fet a la Universitat de Vic i és brutal. Ple de referències, d'imatges insòlites, de coreografies sorprenents, vaja, que m'ha agradat moltíssim.
Una bona pensada.
dijous, 15 d’abril del 2010
divendres, 2 d’abril del 2010
Va de música.
Fa uns dies, algú molt proper - es diu el pecat però no el pecador - em va dir que sempre escrivia missatges negatius, sempre crític i rondinaire, mai optimista i il·lusionat.
La veritat és que en discrepo. Potser és cert que m'és més fàcil buscar el costat negatiu aliè i treure'n suc - de taronja, m'agradaria- que no pas veure el què és agradable del què ens envolta i realçar-ho.
Ara, com a atenuant presentaria les fotos que penjo de tant en tant com el costat positiu del meu ésser, si és possible.
És veritat que potser sóc així, potser m'agrada més buscar la palla a l'ull de l'altre, que mirar-me les meves ninetes, reconeixem-ho, però són maneres de fer. Cadascú fa el què pot o sap i veient tantes palles al món... qui es pot quedar callat?
Avui, després d'un breu, brevíssim descans a Gósol i amb la mira més desenfocada - com sinó -, m'agradaria veure el costat positiu de les coses. Buscar-lo si cal.
Així doncs, ni parlaré del país, ni de la llengua directament, ni de res on em surtin rampells esquizofrènics venjatius masoquistes, sinó que em centraré en un espai on només tinc coses bones a dir, la música d'aquest país. Del nostre país.
Personatges que no m'agraden... vaja, ja em surt de nou el costat obscur de la força... bé doncs, personatges musicals com en Gerard Quintana, omplen i engrandeixen el nostre panorama líric amb peces desenfadades i sense necessitat de gaires missatges, només per fer música, només per regalar-nos uns minuts de pur plaer musical, sense anar més enllà. El plaer pel plaer.
N'hi ha molts més. La majoria o s'han consagrat ja dalt de l'escenari, com Manel, o ho faran aviat, com el Petit de Ca l'Eril.
De tots ells, una de les cançons més absurdes però que més m'agrada, per això, perquè és planera i senzilla, és la de l'elefant.
Bé doncs, aquí us la deixo. A gaudir-ne doncs.
La veritat és que en discrepo. Potser és cert que m'és més fàcil buscar el costat negatiu aliè i treure'n suc - de taronja, m'agradaria- que no pas veure el què és agradable del què ens envolta i realçar-ho.
Ara, com a atenuant presentaria les fotos que penjo de tant en tant com el costat positiu del meu ésser, si és possible.
És veritat que potser sóc així, potser m'agrada més buscar la palla a l'ull de l'altre, que mirar-me les meves ninetes, reconeixem-ho, però són maneres de fer. Cadascú fa el què pot o sap i veient tantes palles al món... qui es pot quedar callat?
Avui, després d'un breu, brevíssim descans a Gósol i amb la mira més desenfocada - com sinó -, m'agradaria veure el costat positiu de les coses. Buscar-lo si cal.
Així doncs, ni parlaré del país, ni de la llengua directament, ni de res on em surtin rampells esquizofrènics venjatius masoquistes, sinó que em centraré en un espai on només tinc coses bones a dir, la música d'aquest país. Del nostre país.
Personatges que no m'agraden... vaja, ja em surt de nou el costat obscur de la força... bé doncs, personatges musicals com en Gerard Quintana, omplen i engrandeixen el nostre panorama líric amb peces desenfadades i sense necessitat de gaires missatges, només per fer música, només per regalar-nos uns minuts de pur plaer musical, sense anar més enllà. El plaer pel plaer.
N'hi ha molts més. La majoria o s'han consagrat ja dalt de l'escenari, com Manel, o ho faran aviat, com el Petit de Ca l'Eril.
De tots ells, una de les cançons més absurdes però que més m'agrada, per això, perquè és planera i senzilla, és la de l'elefant.
Bé doncs, aquí us la deixo. A gaudir-ne doncs.
dimarts, 27 d’octubre del 2009
Concerts amics
Sóc afortunat.
A vegades hi ha coses que en el moment de viure-les no les valores i no és fins després, amb la distància, quan veus la singularitat d'allò que passa, que comprens que el què has viscut, potser serà irrepetible.
De més jove, posem uns setze anys, anava de campaments i era un trapella. Sí, no parava i els monitors que em tenien en quedaven ben tips. I no va ser fins anys després, quan també em vaig fer monitor, que vaig valorar aquella paciència, el què m'havien ensenyat i sobretot les vetllades, el tancament del dia.
D'oïda en tinc poca, de veu menys. Però en rotllana i cançoner en mà ens passàvem hores cada vespre cantant una cançó rera l'altre. Bé, jo més aviat escoltava, em deixava emportar. Eren vespres que de la mà de Lluís Llach o dels Esquirols, cantats per joves voluntariosos, m'aixecava de la rotllana i volava terres enllà acompanyat d'un cor d'amics únics. I sempre, després d'una cançó, en demanava una altra.
Més endavant, ja més gran, vaig anar a treballar a la Bressola. El director general, en Joan Pere LeBihan, és músic i encara que s'ha abocat de ple a les escoles immersives i ha deixat un xic de banda aquesta virtut, manté molt bona relació amb músics d'arreu. Així doncs, a vegades, per tal de promocionar i fer actes per difondre les escoles, recorre a companys d'ofici, ja siguin amics d'antuvi, ja sigui amics de causa. Gerard Jacquet, Pascal Comelade, Jordi Barre, Lluís Llach, Albert Bueno, Pere Figueres, Blues de Picolat, Teresa Rebull, Teràpia de Shok... aquests i molts d'altres han col·laborat amb la Bressola i de retruc, molts en poguérem gaudir. Xerrar de tu a tu o bé gaudir d'alguna peça més en una escola al final de la jornada era el premi per ser-hi, però sempre de manera natural, sense forçar-ho, per allò de toquem-ne una més entre nosaltres. Cantem-la plegats per tancar la festa.
Ara fa uns dies vaig anar a un concert de l'Eladi. Allà vaig viure una regressió, un retorn a quelcom semblant al què havia viscut, però sabent que el què estava vivint era un moment d'aquells que només et passen per davant de tant en tant. D'aquells que has d'atrapar al vol i donar-ne les gràcies.
Per això, perquè de nou vaig poder gaudir d'un concert especial, d'un concert de proximitat, d'aquells que pots parlar amb l'autor de tu a tu, que pots demanar-li qualsevol cosa, per tot això, ho torno a dir, sóc afortunat.
A vegades hi ha coses que en el moment de viure-les no les valores i no és fins després, amb la distància, quan veus la singularitat d'allò que passa, que comprens que el què has viscut, potser serà irrepetible.
De més jove, posem uns setze anys, anava de campaments i era un trapella. Sí, no parava i els monitors que em tenien en quedaven ben tips. I no va ser fins anys després, quan també em vaig fer monitor, que vaig valorar aquella paciència, el què m'havien ensenyat i sobretot les vetllades, el tancament del dia.
D'oïda en tinc poca, de veu menys. Però en rotllana i cançoner en mà ens passàvem hores cada vespre cantant una cançó rera l'altre. Bé, jo més aviat escoltava, em deixava emportar. Eren vespres que de la mà de Lluís Llach o dels Esquirols, cantats per joves voluntariosos, m'aixecava de la rotllana i volava terres enllà acompanyat d'un cor d'amics únics. I sempre, després d'una cançó, en demanava una altra.
Més endavant, ja més gran, vaig anar a treballar a la Bressola. El director general, en Joan Pere LeBihan, és músic i encara que s'ha abocat de ple a les escoles immersives i ha deixat un xic de banda aquesta virtut, manté molt bona relació amb músics d'arreu. Així doncs, a vegades, per tal de promocionar i fer actes per difondre les escoles, recorre a companys d'ofici, ja siguin amics d'antuvi, ja sigui amics de causa. Gerard Jacquet, Pascal Comelade, Jordi Barre, Lluís Llach, Albert Bueno, Pere Figueres, Blues de Picolat, Teresa Rebull, Teràpia de Shok... aquests i molts d'altres han col·laborat amb la Bressola i de retruc, molts en poguérem gaudir. Xerrar de tu a tu o bé gaudir d'alguna peça més en una escola al final de la jornada era el premi per ser-hi, però sempre de manera natural, sense forçar-ho, per allò de toquem-ne una més entre nosaltres. Cantem-la plegats per tancar la festa.
Ara fa uns dies vaig anar a un concert de l'Eladi. Allà vaig viure una regressió, un retorn a quelcom semblant al què havia viscut, però sabent que el què estava vivint era un moment d'aquells que només et passen per davant de tant en tant. D'aquells que has d'atrapar al vol i donar-ne les gràcies.
Per això, perquè de nou vaig poder gaudir d'un concert especial, d'un concert de proximitat, d'aquells que pots parlar amb l'autor de tu a tu, que pots demanar-li qualsevol cosa, per tot això, ho torno a dir, sóc afortunat.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)