El rei abdica, el seu germà no ho ha pogut fer

Avui ens traiem una rèmora de sobre i tenim un paràsit menys. Encara en queden força, tota la prole i ves a saber quin està pitjor, peraquests ja truquen a la porta per poder seguir amb la vida regalada de l'antic monarca.
Alguns lloen la figura que ha representat. Li surten elogis d'arreu. Alguns per aquell vint-i-tres de febrer, però que si ho mirem bé, aquell cop d'Estat barroer i maldestre a qui va afavorir més, en comptes dels colpistes, fou a un rei mancat de credibilitat i alguns polítics mediocres, i per això no deixa de ser interessant plantejar-se l'origen de tal acte penós. L'altre fet que els noticiaris obviaran, a més de la fal·lera d'aquest ossos de vidre per les corbes femenines, serà el suposat accident en que el seu germà, el preferit d'en Joan de Borbó, acabà amb un tret mortal sobre la catifa del palauet d'Estoril.
Ara serà el rei un tal Felip. Un altre Felip. Aquest, a més ha aconseguit quelcom que cap altre havia aconseguit. Mantenir els privilegis d'un rei i alhora acabar amb els deures que no li interessaven, com podia ser haver de casar-se amb una parenta llunyana, fet que ja ens diu quin tarannà porta aquest, pitjor que son pare que com a mínim va haver de passar per la vicaria amb una reina. També és cert que després feia el correllits cada dia, però això ja va amb el càrrec.
La veritat però és que si bé m'importa poc, m'importa pel fet que m'afecta i de moment, fins al 9 de novembre, aquests vividors xarlatans, viuen a costa nostra i les festes que es regalen les paguem entre tots els que estem sota aquest regne que ens empresona.
El que se'm fa més estrany però, és veure que hi ha gent que els dóna suport i que teòricament no en treuen res a canvi. Em fa témer que hi ha molta gent que té un enorme complex d'inferioritat i sinó, com es pot justificar que s'idolatri un personatge poc més que un enze senzillament perquè és fill d'un altre vividor? A més, tenint en compte que la poca barreja de sang fa que la descendència tingui problemes de salut i mentals contrastats, voleu dir que és prudent cedir la governabilitat d'un Estat a uns personatges exposats a un munt de malalties i tares congènites senzillament per mandat diví?
De fet, aquesta forma de govern no deixa de ser una forma de govern arcaica, absurda, interessada i injusta que convé a una certa elit i que s'imposa sobre una majoria governada i silenciada per tal de mantenir i justificar uns privilegis, d'altra banda injustificables, però que molts veuen amb bons ulls si poden arreplegar quelcom del pastís.
Com deia aquell, el rei ha mort -abdicat- mori el rei.

Por qué no te callas?

Hi ha gent que callada està més maca. A més, pel que han de dir, perquè embolicar-se. Si quan obren la boca es contradiuen, sobretot si són coronats. Allà on veuen virtuts als altres, estan fent un llistat de les seves mancances. Mèrit, esforç, treball ¿? Vinga home. Ens vol alliçonar? Mèrit? Quin mèrit? El d'haver estat l'espermatozoide més ràpid a fecundar l'òvul reial ? Això ja li val per tota una vida? És clar, suposo que sent un espermatozoide de sang blava el problema era avançar, perquè tots devien tenir pressa per jeure. Perquè sinó... Quin mèrit té ser rei? Com s'ho ha guanyat? Vaja, si no és pels espermatozoides només se m'acut que deu ser pel dia de la neteja de l'escopeta, perquè digueu-me sinó on és el mèrit, jo no el sé veure, però és clar, sent un pobre plebeu... I l'esforç? És clar, llevar-se cada dia amb un horari en blanc al davant deu ser pesat. Feixuc. Vinga a pensar activitats, vinga a pensar on dar-la. I és que deu ser complicat veure què fer durant tot un dia quan pots seguir sense fer res. Et mal acostumes i t'has d'obligar. Cal tenir voluntat. I si parlem de treball... On busquem? A les ciències? Al treball igual a força pel desplaçament? Deu ser això. Perquè si tenim en compte el que es desplaça per anar a caçar, a navegar, a visitar amigues, a esquiar i darrerament a veure la parentela que s'amaga... Alça Manela! Fa uns viatges llargs, força llargs.
Quines penques, la veritat. Voler alliçonar des d'una posició que no té cap mèrit, ni requereix esforç i poc treball, és poc més que cínic.  És humiliant, vexant. Si viu a una bombolla. 
I ens parla de quimeres. Ell. La gran quimera. O no és una quimera al segle vint-i-u voler mantenir uns privilegis arcaics basats en les classes socials transmeses via coit reial? 
És cert que el problema avui ve per uns escrits, ahir per unes declaracions. Algú dirà que els textos els hi escriuen. És ben veritat que les cartes sovint no les escriu, només faltaria que hagués de recordar totes les normes ortogràfiques o posar-se a teclejar en un ordinador, però potser, sent qui és i amb la poca feina que té, s'ho hauria de pensar dues vegades abans de contractar un escrivent, perquè aquest, amb fam de protagonisme, igual es creu allò de la grandesa del càrrec i la institució i es veu capacitat per d'alliçonar als altres.  Déu n'hi do!
Entenc que deu tremolar perquè veu perillar la mamella que el sosté, la monetària que les altres no, però faria bé de practicar ioga o tai-txi i relaxar-se, perquè cada cop que en diu una tot articulant una oració comprensible, posa la pota fins al maluc. El de titani, és clar.
Perdoneu, però algú més ho havia de dir. 
Por qué no te callas! 

Excel·lentíssimes pràctiques de tir II

No es pot posar fi a aquest disbarat? Ningú no hi pot fer res? Potser si recollíssim signatures per modificar la llei... Jo, signo. És clar. Tot i que les lleis que surten de Catalunya poca gent se les creu i menys les acata, però cal provar-ho.
Si no em veiés obligat a viure en aquest patètic estat, se me'n fotria, de debò. La monarquia i tots els seus acòlits. Però no és així. De moment estem condemnats a viure sota la tutela de l'estat espanyol, tot i que la bona conducta farà que aviat se'ns rebaixi la condemna, segur. Però mentrestant, vulguem o no, hi estem lligats. Per tant, com que en formem part, podem dir-hi la nostra. Encara que no ens importin, encara que ens sembli que és un problema d'altres, dels espanyols, podem opinar i fins i tot intentar canviar-ho i canviar-ho des de dins. Ja seria el súmmum que gràcies als catalans, la monarquia desaparegués. I no parlo només del nostre estudiant avançat, l'Urdangarin. No senyor.
Perquè ara i mentre les coses no canviïn, aquest cínic també ens representa. Mal ens pesi. Mal no tingui res a veure amb nosaltres. Perquè si ens hem d'esperar que poc a poc es pelin entre ells, a principis de setmana va haver-hi la primera jornada de pràctiques, avui una altra, en tenim per dies, perquè ni amb això se'n sortiran. Tenen massa assumits els privilegis. Potser els haurem d'ajudar. Vaja, empentar-los una mica. Perquè són innecessaris. Perquè són un reducte del passat. Són caducs. No tenen sentit ni cabuda a la societat moderna. A la societat europea. Viuen d'uns privilegis abusius. Immerescuts. Impropis d'una societat igualitària, justa i demòcrata. Són una figura indecent i totalment prescindible.
Mentre arreu tothom malda per sobreviure, per tirar endavant, aquesta colla de cràpules, vividors i inútils, no només viuen de renda sinó que a més a més ens ho passen per la cara. Ni un bri de continència. Ni un bri de solidaritat. Res de res. Excés i opulència. I no en dubteu, gran part de la seva riquesa, del seu benestar, ve de Catalunya, ve dels nostres impostos.
No tenen ni respecte pel medi ambient -parlem d'elefants, animals en perill d'extinció- ni deferència vers els governats. Ells a la seva. Mirant per ells. Ja ho feren quan el Felip -massa aviat s'ha oblidat la tradició de quadres girats o retrats a les latrines- es casà amb una plebea. Ni les seves absurdes normes acaten. Només interessos i privilegis. Només mirar-se el melic i fer-se el món a mida.
Messieur de Guillotin, com us enyorem.

Excel·lentíssimes pràctiques de tir

Ens ha sortit espavilat el sagal. Li vindrà del pare o de la mare? Hi ha camp per córrer, és clar. La genètica no és capriciosa i escull sàviament, oimés quan té el bo i millor de dues nissagues històriques on agafar. La condensació de l'excel·lència sintetitzada. I amb aquests antecedents, amb alegria, veient els progenitors, un que zigzagueja sovint, l'altra que moqueja puntualment, li donen una arma? Una escopeta? Aparteu les criatures, senyors. Si un accident és poc amb el que podria haver passat. Poc importa que fa quatre dies anava arrapat a la faldilla de sa mare o de la dida. El nen ja està a punt per a disparar. Només faltaria, es porta a la sang. Sang de Bic, sí senyor. Visca l'estirp. Qui ho sap, potser és que preveuen un esdevenidor obscur on hauran finalment de treballar i ja el comencen a preparar per reconquerir el reialme que s'esquinça. O potser, no ho podem descartar, és que ha sentit tantes històries assegut a la falda de l'avi vora la llar de foc que potser, i només potser, es prepara per si es dóna el cas i ha de seguir la tradició. No fos cas que un germà petit, Déu n'hi do si hi ha plançons que anhelen la posició, un dia volgués netejar l'escopeta al seu davant i se li disparés. Ah no, a mi no! Malastrugança familiar n'hi diuen. Fora stocks sembla que facin.
Sigui com sigui el nen s'ha fet mal. D'acord, no és cosa de conya. Pobre nen. No en té cap culpa de ser el fill de qui és, com tampoc el Felip o si molt m'apureu el que nunca a nadie se le obligó a hablar el castellano, però allà estan, dant pel sac. I al ser càrrecs públics, pagats per tots, a això s'exposen, només faltaria. És l'únic que ens queda. I sinó, ja ho saben, ample és Castella.
El cert és que amb les maneres que apunta, em sembla que la cosa no millora.

Treball col·laboratiu

Ep, que el mèrit és d'ambdós pobles, no fotem. Els bascos per drets de naixement. Els catalans en concepte de formació. Està clar que entre tots dos pobles hem creat el personatge ideal. L'home clau. Ell sol ha fet el que molts han intentat durant anys i fins ara ningú no havia aconseguit. Posar en escac al rei. Posar en tela de judici la monarquia, ja ho veureu.
Els jugadors d'handbol tenen unes mans grosses i poderoses, saben on aferrar-se si cauen i el nostre enviat especial, el corresponsal a la Sarsuela - del palau no del plat de marisc, tot i que n'hi ha molt de crustaci per allà - , ja s'arrapa als enagos de la maca i ella, deixant per un moment la feina feixuga a la caixa de mileurista, para la mà amb les bonificacions i mira cap a un altre costat. Què hi farem, té obligacions. Però t'hem enganxat i ara com ho arreglaràs?
El papà, diràs? Doncs que comenci a parlar que bascos i catalans seguim preparant infiltrats i aviat els deixarem anar. Teniu dones casadores, majestat? Tenim gendres ideals, fins i tot si en voleu pel dels lavabos, és clar.
La tàctica ha canviat!

Segur que tots som iguals davant de la llei?

Gravat a l'interior d'un castell en runes.

Avui hem arribat de passar uns dies a Granyena de les Garrigues, a tocar de Lleida. Allà, a més del munt de parets que desafien la llei de la gravetat tot recordant que un dia s'hi aixecava un mas o una casa, hi ha força castells en estat ruïnós i abandonats.
Alguns els estan restaurant. A d'altres, senzillament els fan treballs de consolidació. La majoria però, estan sent esborrats del mapa pel vent i la pluja.
Fa temps ja deia que em sap greu que tot aquest patrimoni es perdi. Sobretot perquè és un bocí de la nostra història i encara en podem aprendre molt del que en queda.
Casualitats de la vida, l'altre dia, en el molt celebrat i lloat discurs del rei, aquell que deia que tothom ha de ser igual davant de la llei, em vaig sentir una mica estafat. Enganyat, si  voleu. Vaja, que se'ns pixen a la cara i diuen que plou. No ho dic pas per l'obscur cas de la mort del seu germà, això ja és una altra història i sembla que no hi ha ni cas. Ho dic més per la barra de dir que tots som iguals sabent-se diferent. Sabent-se privilegiat. Sabent-se dins d'un cercle tancat. Ell i els seus amics. El Marquès de Sentmenat que encara cobra cens de cases i terrenys que es venen, per drets medievals, el Baró de Balsareny a qui se li entreguen dotze capons a l'any o a tots aquells càrrecs nobiliaris encara vigents.
Em sembla que hauria de ser lògic i lícit, que si aquest drets perduren, si els béns i privilegis que tenen es mantenen sobre la base d'uns avantpassats il·lustres, sobre uns mèrits dinàstics, crec que també se'ls hauria de poder jutjar i alhora fer pagar per la manera com han aconseguit aquests béns i privilegis. Si un privilegi no prescriu, tampoc la manera com es va aconseguir. S'hauria de poder reclamar responsabilitats en nom de les persones a qui van oprimir, assassinar o robar. S'hauria de poder fer en nom de la vila o del poble.
No reclamen la perdurabilitat dels drets? Aleshores els deures també hi haurien d'anar associats i si volen mantenir tot allò que avantpassats seus varen aconseguir amb l'explotació i l'abús dels ciutadans, doncs que en paguin el preu just. I sinó, que ho retornin i tots en gaudirem.
Hi havia un corrent intel·lectual i polític que reclamava a l'església un acte de contrició per les malvestats fetes durant la Inquisició. Sembla que poc a poc també hi ha un corrent que vol aconseguir que realment tothom sigui igual davant de la llei. Per a ells, per a aquests que anhelen la igualtat de les persones, com anys enrere les sufragistes lluitaren per quelcom que als seus contemporanis els semblava absurd però aconseguiren, és una sort comptar com a aliat amb tot un rei. Perquè segur que és això. És un visionari benintencionat. I el proper pas, qui sap si el Nadal proper, serà un acte de contrició i donació. Segur! Els seus fills acabaran treballant com tothom!

Sanitat pública

Quina barra! Quins nassos! A sobre hem de sentir que afalaga la sanitat pública catalana.
No només monopolitza el servei i els professionals durant uns dies, sinó que a més a més tanquen tota una ala de l'hospital per ell i per les mesures de seguretat. Possiblement no ha hagut de fer cues ni llistes d'espera ni res de res, no senyor. I a sobre, pagant des de Catalunya.
Que no en tenen d'hospitals a Madrid? La sanitat està transferida, no? La paga la Generalitat, no? Doncs si vol que el visitin, que pagui, que nosaltres ja paguem per tots els seus capricis per una guerra que vàrem perdre.
Aquests monarques foten el què els rota. Que vol casar-se amb una persona que no és de la noblesa, endavant, que som moderns. No passa res, modernitzem la institució. Però si l'única via de modernitzar-la és suprimint-la! Enrere aquests privilegis de l'època medieval, deixem-los allà als castells enrunats. I si volen privilegis, que també tinguin les obligacions, a buscar dona, lletja, de la família però princesa per tal de continuar la nissaga i tenir un proper rei com els d'abans, amb motius dignes com el Gras, l'Impotent, el Geperut, el Calb, el Botella ... i uns quants més.
Però és clar, són prou moderns per canviar allò que els interessa, però no allò que no els és favorable. I els demés, vinga a fer la rosca, que deu minuts de telediari van bé per les enquestes i això que els que manen són d'esquerres... Deuen ser de l'esquerra de l'Eixample perquè sinó, no s'entén.
És com jugar a cartes contra el crupier, amb una baralla marcada, en una cambra plena de miralls i amb jugadors cecs. No perdran mai aquests.
Llàstima que al 1789 no estiguéssim més globalitzats...

Portem la música molt endins

Un segon assaig i sembla que la coral comença a prendre força. Al principi hi havia nervis, pors d'entrar a destemps o bé de tocar una nota en fals i per això, l'actuació començava abans que se sentissin els primers compassos de la peça.
Ara, després de veure l'efecte sonor causat, la gran comunió sorgida, s'ha optat per iniciar el repertori sense esperar les notes de megafonia, només cal que surti l'eloqüent agermanador de llengües per donar la tonada i tothom, ben ensenyats com estan, comencen a musicar.
Uns, fins i tot adapten la coreografia, recordada fa uns dies pel del bigoti que posa els peus sobre la taula al ranxo de Texas, al compàs de la música entonant xiulets alegres i ganyotes apropiades.
Després, com si fos assajat llargament, sona l'himne reverberant a causa de l'acústica imperfecte de l'espai, però que tècnics de so netegen d'impureses i transmeten, via cadena de televisió, amb una sonoritat inimaginable, mentre les imatges, en desacord amb els sons, mostren un xivarri eixordador.
Aquest diumenge, paradoxes del directe, aquell que poc fa, però que dóna nom a trofeus després que el que no fou dictador però dictà, el col·locà, veié com el seu trofeu se li girava en contra i de nou, saludà impertèrrit al costat d'una dama de porcellana mentre el públic li dedicava una coreografia xiulada.
De nou notà l'estima i el caliu del poble.