De platges variades per Astúries

Tot i que no sóc molt entusiasta de les platges, reconec que aquestes m'agraden si no hi ha massa gent i si tenen quelcom i aquests dies a Astúries n'he gaudit d'algunes d'elles. 

Una de les platges que vàrem anar va ser la platja de Gulpiyuri. És una platja ben curiosa. A prop de Llanes es troba aquesta platja. És una platja força concorreguda, més per mirar-la que per banyar-t'hi, tot i que nosaltres ens hi vàrem banyar. Des de la distància sembla un llac, ja que està envoltada per totes bandes de terra, però la gràcia és que hi ha un túnel, degut al desgast de la pedra, que fa que comuniqui amb el mar i de la mateixa manera que al mar hi ha onades, en aquesta també n'hi ha, que venen i van, passant per aquest conducte des del mar a la platja. 

L'altra platja que també ens va agradar molt va ser la de las Cuevas, també a Llanes. El tipus de roca i l'embat constant de les onades, ha fet que aquesta s'erosionés i es formessin coves. Quan vam arribar les vam estar trepitjant, però hores més tard, estaven ja sota l'aigua, gràcies a la marea. 

També gràcies a aquestes onades es van formar els Bufones de Pría. De nou les onades han obert camí entre la roca, però en comptes de fer-ho de manera horitzontal, que també, ho van fer de manera vertical. Així doncs, quan les onades piquen fort, puja cap a munt el so, el vent i a vegades l'aigua, que surt com un sortidor.

I una darrera platja que també ens va agradar va ser la de la Iglesiona del Cabo Vidio. Des del cap Vidio, sobre uns penya-segats d'uns cent metres d'alçada, s'amaga una cova a ran de mar. Aquesta es pot visitar quan hi ha la marea baixa. Cal baixar per un corriol que zigzagueja fins a una pedra que després cal baixar amb l'ajut d'unes cordes. La cova té vàries entrades. Un cop passada una d'aquestes, on cal descalçar-se per passar un tram d'aigua estancada, s'obre la cova, amb el terra ple de pedres arrodonides per l'acció del mar i el sostre de volta. És espectacular i un xic angoixant. Fosca i fresca, retorna el so de les onades del mar amplificat i, un servidor, més de terra endins que de mar salada, es va neguitejar i li van sortir les presses per sortir-ne. 

Després d'anar a aquestes, vàrem anar a la playa de las Vallinas, però l'onatge ens va fer desistir de banyar-nos. 

L'autocrítica per quan siguem un Estat

Vàrem subestimar la violència de l'Estat. Potser no estàvem preparats per a la Independència. L'amenaça era real... I així van caient poc a poc alguns arguments de diferents líders sobiranistes fent autocrítica. Dient que cal fer autocrítica després de tot plegat i que, sento a la ràdio, encara no n'hi ha ni s'espera de l'Estat.
Ara bé, amb tot el que ha passat, esperar res de l'Estat és d'innocents. D'il.lusos. Estem davant d'una paret que ni respon ni escolta i potser, tampoc cal esperar-ne res. No ho sé, però em sembla que a vegades anem amb el lliri a la mà.
L'Estat és ferotge. No escoltarà, ha usat i usarà la violència. Farà escoltes a tothom, seguirà a representants polítics o aquells a qui li sembli. Amenaçarà a tothom que li representi un perill potencial. Usarà la justícia per fer allò que li interessi i el que no podem ni cal que fem, és autocrìtica. Crec que hem d'anar endavant. Si tenim clars uns objectius i ens ho creiem, hi hem d'anar a per totes. Intentar negociar res amb l'Estat és una jugada perdedora perquè asseguts al govern hi ha un partit que té molts casos de corrupció. Que casualment es destrueixen proves, ja sigui a la seva seu o en jutjats o seus policials, que els podrien implicar. També moren persones que els podien perjudicar, alguns disparant-se amb una escopeta al pit i no passa res. Res de res. Però és clar, si tens tots els mecanismes policials i judicials al teu poder, res et fa témer.
Ara sembla que a les escoles ens començaran a inspeccionar. A visitar inspectors per veure com treballem i què fem. No estaria malament si l'origen d'aquestes inspeccions no fossin d'un govern que ha arrabassat les institucions al govern legítim del país i ha dit per activa i passiva que la seva missió és espanyolitzar als infants catalans i acabar amb tanta autonomia.
Molts ho hem dit sempre. Al punt on estem, si retrocedim o ens aturem, l'Estat, com una piconadora, ens passarà pel damunt, intentant acabar amb el fet català. Perquè l'incomode. Hem iniciat un camí que no té volta enrere.
El 21D cal votar amb consciència, perquè si guanya l'independentisme, potser seguirem on som, però amb la força d'una majoria al darrere, si perd, el bloc del 155 ho farà servir com a pretext per acabar amb allò que ens diferencia; llengua, mossos, escola...
A prop tenim exemples d'indrets on han tancat televisions i ràdios, llengües que es discriminen a l'ensenyament o governs sense cap marge d'actuació.
El 21D, tornem a entonar el no passaran.

Demà dia laborable

Demà treballaré. No com sempre, perquè només en aquest Estat pots tenir problemes si treballes en determinades dates, però aniré a la feina.
No estaré fent allò que més m'agrada, que és estar amb els infants, ja que podria ser un delicte i és una lluita, aquesta, que aviat ja no serà cosa meva. Que s'ho qüestionin els de la pell de brau. Com que és una decisió personal, no hi serem tots a l'escola i per tant, tampoc podrem funcionar de manera habitual. Treballaré sense infants. Preparant feines o bé acabant-ne.
Cadascú es coneix la seva vida i pren decisions segons això i un servidor, per principis, demà treballarà, ni que només sigui per mostrar la meva disconformitat amb aquesta data i per sort, no estaré sol. Crec que molts, sinó la majoria, pensa el mateix.
Em sorprèn que es mantingui aquesta efemèride, bé, potser tampoc és cert i menys tenint present que aquest Estat manté i subvenciona el maltracte animal, dient-li art i mostrant-ho en horari infantil a la televisió pública o bé protegint els feixistes que persegueixen aquells que pensen diferent a les manifestacions sense ruboritzar-se. Bé, que persegueixen aquells que pensen.
Entenc que celebrar aquesta data, malgrat representés l'extermini d'uns pobles, els transporta a una època d'esplendor patri. Una època on l'Estat era temut arreu, en canvi, a dia d'avui, com el pinxo poruc, només es mostra fort amb aquells que creu més febles, mentre amb els forts, es mostra servil i poruc i per tant s'aferren a això. A les glòries del passat malgrat el preu que tingués. Però no és excusa. És menyspreable mantenir aquesta festa. És vomitiu.
Avui he escoltat una estona els parlaments dels diputats al congrés. Persones que se suposa il.lustrades debatre sobre un problema cabdalt i tot i esperar-me estadistes hàbils, oradors loquaços i amb recursos, m'he trobat com mirant els toros a televisió espanyola. Molta testosterona. Més mala educació i cap tipus de política ni d'art. Senzillament pinxos mostrant pit i bordant, sense altres arguments que la força d'unes institucions doblegades als seus interessos, sense capacitat de dialogar ni escoltar. Com si sempre fos 12 d'octubre.
Avui, veient i sentint els diputats espanyols, pel que han dit alguns i han callat altres, he vist que demà, més que mai, cal anar a treballar, perquè ni ells ni la seva festa em representen.

Estic il.lusionat...

Estic il.lusionat. Molt il.lusionat. Il.lusionat perquè sento al president del meu país i em fa sentir esperançat. Perquè sembla assenyat i decidit.
Estic il.lusionat perquè hi ha una colla de polítics que sembla que van a una.
Estic il.lusionat perquè malgrat totes les traves d'un Estat que ens menysté la gent es mobilitza. És mou.
Estic il.lusionat perquè líders europeus i dels Estats Units comencen a dir que acceptaran el resultat d'un referèndum aquí.
Estic il.lusionat perquè el contrincant, tot i ser fort, tot i ser dur i tenir tots els tribunals a favor seu, em sembla que se sent desorientat, segueix amb pràctiques d'èpoques franquistes que els retraten arreu del món i no saben com aturar el tsunami democràtic que els ve a sobre. I fan el ridícul.
Estic il.lusionat perquè quan sento els líders dels partits contraris a la independència o fins i tot al referèndum, no només no tenen arguments per defensar el no, sinó que mostren un nivell intel.lectual, democràtic, estratègic i humà molt baix i això tard o d'hora els anirà a la contra.
Estic il.lusionat perquè la Guàrdia Civil va perduda, fa el passerell i semblen i tothom ho percep que són uns titelles d'un govern corrupte i ruc. Perden el temps perseguint fotocopiadores quan avui en dia la tecnologia va molt més enllà.
Estic il.lusionat perquè molts advocats, a través de l'associació Drets, s'ofereixen per a defensar aquells que siguin atacats.
Estic il.lusionat perquè més de set-cents alcaldes i entre ells el de Barcelona, facilitaran el referèndum, posant-se al costat del poble, malgrat les pressions, atacs i coaccions que reben.
Estic il.lusionat en veure que la defensa de l'Estat la fa un tal Millo, entre d'altres, que ha pidolat càrrecs a tots els partits i per tant denota una manca de compromís i criteri èpica.
Estic il.lusionat perquè veig el país il.lusionat, content i decidit, molt madur i segur d'ell mateix, malgrat els atacs, els insults, les mentides, les manipulacions, les coaccions i les vexacions que rep per totes bandes, dels que sabem que ens atacaran sempre i dels que se suposa que haurien de defensar un estat de dret i democràtic.
Per tot això estic il.lusionat i crec que a més de votar, guanyarà el sí. Per dignitat, coherència i sobretot per necessitat.

Estic emprenyat

M'emprenya. M'emprenya que amenacin a l'Anna Gabriel i que la Inés Arrimadas, malgrat la solidaritat que va trobar en aquesta, ella justifiqui els atacs a la cupaire.
M'emprenya que es persegueixi gent que senzillament imprimeix un full, que potser ni s'usarà pel sol fet d'espantar a tothom.
M'emprenya que l'alcalde del meu poble, amb qui tampoc hi tinc massa afinitat política, el citin a declarar per dir que permetrà que poguem votar. Que poguem opinar. Aquí me'l faig meu!
M'emprenya que tricornis verdosos entrin a una empresa per desconnectar una pàgina web que informa d'un procés polític mentre estem en alerta terrorista i feixistes de la Falange, per exemple, tenen la seva pàgina activa vomitant odi, bilis i ignorància.
M'emprenya veure com mitjans de comunicació manipulen la veritat sense cap tipus de vergonya i a sobre en fan bandera.
M'emprenya que polítics d'aquest país, quan veuen que no se'n surten al parlament perquè la gent no els ha votat, boicotegin la voluntat de la majoria de manera xavacana i barroera, amb mala educació, prepotència i mal gust i en cas de necessitat, recorren a un tribunal escollit pels partits estatals per imposar la seva voluntat.
M'emprenya que personatges mediàtics s'excitin davant de greuges determinats però que a vegades, quan qui pateix el greuge és de pensament diferent, només per pensar diferent, callin i no facin soroll.
M'emprenya viure en un Estat on els polítics són capaços de canviar una llei en vint-i-quatre hores per pagar el deute però no per deixar expressar-se a la gent.
M'emprenya que el Partit Popular, que té la sort de que els testimonis que podrien parlar de la seva corrupció morin, es cremin arxius de jutjats o desapareguin ordinadors, parli de democràcia i de llei.
M'emprenya que feixistes o els seus deixebles, aferrats a l'antic règim, ens parlin de democràcia quan ells mai l'han volgut ni l'han defensat si aquesta no els ha anat a favor. Quants morts hi ha a les cunetes!
M'emprenya que en ple segle XXI, encara hi hagi qui defensi la presència d'un rei. D'un personatge inútil, absurd i car, mantenint una institució retrògrada però canviant allò que li plagui al monarca.
M'emprenya que em vulguin espantar, dient que si em demanen d'anar a una taula electoral, em processaran.
M'emprenya que els meus fills visquin en un Estat tan mancat de democràcia i que a sobre, gent d'esquerres se'n desentengui perquè no és la seva lluita, com si la lluita de la llibertat d'expressió, no fos una lluita comuna per a tots aquells que estimen la llibertat en general.
M'emprenya que m'amenacin per expressar allò que penso. Allò que sento i expresso amb respecte. Amb tranquil.litat, sense alçar la veu, sense imposar.
M'emprenya tant, que per poc que pugui votaré i em mantindré ferm, donant suport en tot allò que pugui, perquè si ara claudiquem, les retallades a les llibertats augmentaran.

Tu no tens drets...

Ara que a les Espanyes no hi ha govern i que comencen a negociar uns i altres per endur-se el peix al cove, els catalans tornem a estar a l'ull de l'huracà. Deia, el ben plantat d'en Sánchez, sort que és guapo que sinó poc més tindria, que amb els partits nacionalistes s'asseuria per dir que res, que cap concessió. Vaja, que faria com una ràdio, emetria però no rebria, perquè es veu que l'art de la negociació només es permet quan l'altre no demana res. De fet, el que deia, no m'ha sobtat gens. Veient el fatxenda i vividor del González, icona del socialisme amb puro i iot, ja tinc clar que el PSOE fa temps que va perdre pel camí l'essa de socialista i l'o d'obrer. La p, amb les baralles internes que tenen, sembla que trontolla i només els queda la E a la que s'aferren i per això la seva retòrica i el seu argumentari és tan ranci com el del PP. Res de consulta, res de referèndum, res de retocar la Constitució. Però això, de fet, ja dic que no m'estranya ni, en certa mesura, em molesta.
El que sí que em molesta és el vocabulari que fan servir. Els mots que usen, que de fet, denoten més el seu tarannà i aquí incloc la majoria de partits espanyols. Parlen que no ens deixaran, que no ens concediran i això, a més de denotar una jerarquia totalment arbitrària i una prepotència colonialista, denota un tarannà totalitari. Ens situa als que pensem diferent en una altra categoria, en un altre nivell, com si ells, només ells, poguessin decidir per nosaltres. A més a més, fan servir un to condescendent insuportable, parlant de Catalunya com un subjecte buit, immadur i incapaç de decidir.
Els que em fan més evident aquesta manca de sintonia, aquesta injustícia, són els infants, amb la seva senzillesa alhora d'analitzar els problemes, aïllant-se de les idees preconcebudes i atacant el problema de cara. És com aquell equip de bombers, maldant per desencallar un camió que havia quedat encastat en un pont, mitjançant politges i corretges i un nen, passant per allà, els suggerí de desinflar les rodes per poder-lo treure. Doncs això és el que passa dia sí i dia també. Quan hi ha qualsevol notícia sobre el fet català, et diuen amb la seva innocència i alhora clarividència que quin mal hi ha en deixar escollir a la gent. Bé, que si uns volen decidir, perquè no ho poden fer, si totes les persones representa que som iguals i no estem a gust en aquella situació.
L'únic partit que de moment em sembla que té una manera diferent de veure les coses és Podemos, que ara com ara, es manté ferm en la idea de deixar escollir a la gent. És veritat que els Socialistes, quan no governaven, deien el mateix i per això, no me'n refio massa no sigui una estratègia electoral, gat escaldat fuig de l'aigua, però fins que no em demostrin el contrari, veuré els de Podemos amb certa simpatia, tot i les discrepàncies evidents que tenim, perquè l'existència de partits amb programes diferents és riquesa, mentre aquest no et coarti la teva llibertat a defensar els teus interessos i deixi que les urnes decideixin. 

Un 20D que ens defineix, malgrat sigui allà lluny

Ara vénen eleccions, d'Espanya, però encara podem votar i segur que poca gent mira els programes electorals. D'una banda perquè cal buscar-los, fins pocs dies abans de les eleccions no arribaran a les cases per tal que la gent no els examini gaire i de l'altra perquè aquests són, en general, carregosos i com que les promeses se les emporta el vent, allà poden prometre la lluna en un cove tot amagant-la després enmig de la roba bruta.
La majoria de mortals, ens refiem més dels titulars que dels programes, i mirem més les capçaleres que apareixen a les notícies dia a dia que la propaganda electoral. A aquestes fiem el nostre vot i alhora ens serveix de mirall. Segons els partits que votem, potser podem radiografiar, segurament de manera basta, simplista i errònia, els electors.
Els de Convergència -vergonya tenen que han d'amagar el nom tot convertint-lo en quelcom pompós per tal de dissimular les penes de líders corruptes i mafiosos, Llibertat i democràcia-, creuen que ells farien el mateix que el seu gran messies -Pujol vull dir-, així com els del PP, mirar per ells  i si cal, fotre la mà a la caixa. Uns quants n'he conegut, votants de Convergència i algun del PP, i tots prioritzen el bé propi per sobre de tot i s'estranyen que els altres no facin el mateix.
D'Esquerra en veig més una certa coherència. Potser un xic il·lusòria, potser massa d'esplai de dissabte a la tarda, segurament poc efectiva, però si més no encara es mostren conseqüents amb el seu ADN. Primer, Catalunya, la resta, després.
Dels de Ciudadanos què dir-ne. La majoria en contra de tot. Res de definir-se d'esquerres o dretes. Senzillament maniquís bonics, com els seus líders, que l'únic que busquen és el poder i acabar amb la diferència. El que no sigui bell i per a ells, la singularitat catalana no és bella, és molest i lleig. Belles paraules i rostres formosos per a cors vils i mesquins.
Dels de Podemos la glossa. La paraula. Les il·lusions. Farem, canviarem i decidirem entre tots però a l'hora de la veritat, la seva obertura mental i programàtica xoca arreu. El que prometen a Catalunya, una Espanya solidària, forta, intel·ligent i exemplar, xoca amb el que prometen a les espanyes reals i es trobaran amb la dicotomia d'haver d'escollir. D'haver de decidir, si més no quan tinguin un mínim de quota de poder, sobre el que creuen fermament o el que els dóna vots.
I Unió no hi és. Comunica. Estan resant per treure algun vot.
Dels Socialistes? Són venedors de fum. De basar. Aposten per tot i res, segons les orelles que els escolten, i lluiten per la cadira, sobretot dels seus líders. No tenen paraula, ho han demostrat abastament, si més no els feixistes recalcitrans es mantenen ferms en les seves tesis, mentre que aquests, la majoria analfabets sense possibilitats laborals, lluiten per fer-se un lloc a l'ens públic per mantenir el seu ritme de vida opulent i seguir mamant de la mamella institucional.
Aquest 20D no ens enganyem, el govern que surti serà el mirall del poble que l'ha votat, n'és el reflex i si surt un govern de corruptes i mafiosos, és perquè la societat n'és o en seria i si és intransigent o il·lús, és perquè n'és i si surt optimista i un xic eixelebrada, és perquè en desitja ser. Cada poble, no ens equivoquem, té el govern que es mereix, malgrat pesi a les minories.
Per tant, jo tinc clar perquè prefereixo passar. I tu?

Fent pràctiques... diuen.

Hi ha imatges que tenen valor pel que representen i no pel que són. Des de fa un temps, quan aquí es parla del procés, de manera pacífica, civilitzada i fins a cert punt intel·ligent, des de l'altre costat, apareixen gestos sorgits del sota ventre. A vegades en forma de declaracions de polítics rancis o periodistes ofesos, d'altres en forma d'amenaces directes i d'altres de militars passejant-se pel territori, ja sigui en vehicle o bé a peu.
Avui ha estat aquesta darrera. Una colla de militars, una trepa d'energumens, fent-se una foto a la Mola, a Sant Llorenç del Munt. Suposo que la seva intenció és fer por. Avisar que són presents. Ara bé, més que aquest sentiment, que el poden despertar però més pel tipus de personatges que són i no pas pel que representen, la seva presència em desperta d'altres sentiments. Un de ràbia. Perquè aquests personatges no hi pinten res aquí. Tenen els seus tancats per jugar a fer el fatxenda lluny dels centres civilitzats i allà poden veure qui la té més grossa i trenca més nous a cops de cap sense emprenyar a ningú. D'altra, de pena. Perquè aquests personatges, obedients, em desperten una tristor profunda. Veient-los em pregunto quines mancances han tingut de petits o bé tenen de grans, per delegar tota responsabilitat a una altra persona. Incapaços de raonar o pensar. Capaços de matar o morir per diners. Són l'exemple del que no volem pels nostres infants: aquesta manca de personalitat, aquesta síndrome de Peter Pan eterna, jugant amb armes i fent el milhomes. Recordo d'aquell que m'explicava que en un quarter varen arrestar una escopeta durant un cap de setmana per un accident o deixaren tancat un cotxe en un garatge acusat de provocar no sé quines lesions. I el més gros és que una persona, en ambdós casos un soldat ras, que se suposa adulta i racional, acceptés passar unes quantes hores vigilant que una escopeta o un cotxe no fugís. Vaja, que llargs, no sembla que ho siguin.
El més trist però, és que qualsevol il·luminat pot fer de soldat i anar armat. Pot tenir accés a una escopeta si s'allista. De fet el ministre, no fa massa, va abaixar el llindar de reclutament i els requisits varen esdevenir irrisoris, només calia, pràcticament, fer ombra per poder ser militar. Segurament la manca de militars és un èxit de la universalització de l'educació però un fracàs, perquè se sustenta en alguns d'ells, de les polítiques migratòries. Viva Honduras!
Fa uns anys, un dels assaltants a una carnisseria àrab que hi havia a Sant Vicenç, es va fer militar. Irònicament, temps després, el van enviar a Orient Mitjà en missió de pau. Ja us podeu imaginar la ironia. El llop enviat a casa del ramat. No vull ni pensar què devia fer aquell paio armat i campant de manera impune.
Avui, aquests militars han visitat La Mola. Esperem que si van fer sortides culturals, acabin per abandonar la feina i esdevinguin homes de profit.

Hi ha res més menyspreable que un governant espanyol?

Cada dia una plaga, com a Egipte. Un dia, ens diuen que les pensions no estan garantides. Així, pel broc gros. Sense immutar-se, sabent que aquesta declaració, totalment gratuïta i fortuïta o potser per això, va dirigida a un col·lectiu que, en general, ha patit força, ja que tenen en la memòria el franquisme i és clar, treuen a passejar fantasmes que fins fa poc els han servit per esporuguir-los.
Un altre dia els de la banca. Els mateixos que enganyaven els que suposadament no cobraran les pensions i que han estat rescatats per diners nostres que mai més veurem, ens diuen que marxaran. Que ens deixaran. Ah, però això sí, des de l'interès al client, com em va dir una tele-operadora del Banc Sabadell. 
Més endavant, com una traca, pim, pam, pum, surt el del banc d'Espanya i parla de "corralito" i li fa de teloner el d'esports qüestionant on jugaria el Barça o l'Espanyol. Com si això fos crucial.
Avui, el bisbe que comparava l'avortament amb els execrables casos de capellans pedòfils, pregava resar per la unitat de l'Estat. Aquest paio, aquesta mòmia deshidratada i acomplexada.
I un altre dia, un dirigent que vol sortir d'Europa, l'anglès, ens aconsellava restar a l'Estat per romandre a Europa, mentre que un president americà, el mateix que després aconsegueix la cessió de la base de Morón, ens recomana no separar-nos, com la presidenta del país alemany que més en treu de la comunitat tot ofegant als grecs. Vaja, aquests en bloc, tot i que en Mariano el curt, en breus segons, els desmunta tot allò pel que han treballat els seus assessors.
Mentrestant veiem debats a la tele. Dos blocs ben diferenciats. Un, el de la il·lusió, l'alegria i l'esperança, format per Junts pel sí i la CUP. L'altre els unionistes. El tercer, el trobarem alguna cosa, seguim parlant amb Espanya i ja ho aconseguirem; no em mereixen gaire temps. Els trobo, amb perdó, una presa de pèl. Incapacitat per decidir res i només veure-les venir.
Dels unionistes, que de fet són pràcticament dos partits amb estrets lligams al feixisme -C's i PP- , només diré que els seus líders no tenen arguments sòlids. Són vacus. Superflus. Amb bona presència, és cert, però poc més. Batallen bé, també és cert. S'han après la lliçó. Si l'oponent parla massa i pot ser nociu, el tallen, l'interrompen, l'aborden i van repetint eslògans sense cap dada contrastada, excepte unes  fotocòpies carrinclones i ronyoses de treball d'ESO. Amb allò del diuen, diuen, diuen... Tot per no deixar sentir altres arguments. Per no deixar que la gent tingui dades i les analitzi i voti a consciència.
I amb tot això, només hi ha una cosa clara. Una cosa evident. Aquest Estat -els seus governants- és menyspreable, roí, fals, fatxenda, mentider, covard, dèspota i fràgil, incapaç de lluitar per unes idees des de la democràcia, des de la raó, el dret i la justícia. Es val de les institucions que té, dels favors que li deuen o dels que ven, així com dels mitjans econòmics que té i no dubta a mentir i coaccionar per aconseguir la seva finalitat. Malgrat vagi en contra de tot.
Dissabte no sé què passarà, però la desconnexió i l'allunyament de molts catalans amb aquest Estat, ja és permanent. Dissabte, serà un pas més cap a la total desconnexió, hi hagi el resultat que hi hagi.

La JEC i la mare que els va parir

Segons la JEC -òrgan semblant en composició i caspa al Tribunal Constitucional-, aquest bloc, que malgrat ser de caire privat té una exposició pública notòria, ha excedit les entrades que donen veu als grups parlamentaris que es postulen a favor de la Independència i per tant, d'aquí a poc, encara no s'ha rebut la circular oficial però està al caure, hi haurà un dia en què les entrades versaran totes sobre les virtuts de l'unionisme i la bellesa dels seus candidats i candidates.
De fet, no serà difícil trobar material d'aquests, perquè com deia la il·lustre i xerraire presentadora de la Sexta Ana Pastor al President de la Generalitat -cadascú té els mèrits que té-, "no em parlis dels avantatges de la Independència que és propaganda, parla'm dels desavantatges" i per tant, parlarem amb alegria d'aquesta gran orgia desenfrenada plena de menges exquisides i abundoses que és, ha estat i serà la permanència dins de l'Estat més harmònic i generós de la galàxia. L'Estat que, curiosament, ha perdut més colònies de la història. Li marxen, tu!
Podria intentar escarrassar-me a cercar noves dades. Podria buscar uns arguments que ells no han donat ni han trobat. Ara bé, ja avanço que aquests no serien ni el de la por ni l'insult, eines bàsiques del manual de l'Estat,  però aleshores hauria de fer un exhaustiu i minuciós treball de recerca a no sé on i que de fet em fa mandra i basarda. Segurament no trobaré massa arguments, no n'he sentit cap i en canvi, d'arguments de la por i del clatellot aniré sobrat de documents gràfics i exemples a mil. D'una banda perquè a totes les cadenes estatals les tertúlies que ofereixen sobre el tema són bàsicament compostes de personatges unionistes de pensament únic i tancat -on és aquí la JEC?-, mentre que a les que no són estatals -apareix la JEC-, les catalanes, unes directrius clares obliguen a contrarestar el temps d'exposició al virus de la Independència pel sèrum de l'unionisme.
La guerra bruta segueix. La darrera la declaració de l'Obama, lloant la unitat de l'Estat. Per cert que quan Cuba era espanyola no pensaven el mateix, però és igual, fa anys i no és cosa seva. Ara bé, és curiós que d'unes eleccions que només són autonòmiques, en parlin els dirigents més importants del món. Qui ho sap, potser sí que és veritat que podem decidir el nostre futur i per tant, espantats com estan a la pell de brau fan servir tots els contactes que tenen per evitar una victòria aclaparadora del sí a les eleccions.
Jo, per si de cas, no només votaré sí a la independència sinó que en faré campanya i animaré a tothom a votar. Per canviar el país, per garantir un futur digne i lliure als meus fills i per viure més tranquil.

Eficàcia provada...

Si no fos per la gravetat de l'assumpte, això de l'Ebola i l'Estat, sonaria a conya de la fina. Com una càmera oculta a gran escala. Qui sap, amb el sopes sempre darrera la pantalla, res no es pot descartar. Li agrada el món dels audiovisuals al noi. Ara bé, partint de la presumpció d'incompetència, podem creure que és ben real i que el primer Estat amb algú infectat d'Ebola fora d'Àfrica és el modern, efectiu, il·lustrat i científic Estat espanyol. Ep, però només uns filets d'Ebola com plastilina que s'han escapat. I la veritat és que fa patir, perquè ens varen dir i redir que seguien tots els protocols, que no passaria res i ara, quan s'ha vist que no l'encerten mai, surt la ministra de les festes, aquella dels confetis, la xauxa i disbauxa tot a càrrec del contribuent, i ens diu que res. Que no passa res. Que és un cas anecdòtic i que ho tenen tot controlat. Que s'han seguit els protocols. Ara, jo em demano si s'han seguit els protocols de la mateixa manera que els varen seguir per verificar la seguretat de la planta Castor i que ara, veient que anaven mal dades, tanquen la parada, indemnitzen a l'amic Floren i socialitzen les pèrdues. Perquè si un protocol sí que el tenen clar, és el de repartir les despeses. Com amb Caixa Madrid, on es veu que hi havia qui tenia una tarja que donava diners i pobres ells, es pensaven que el mannà rajava directe del cel i que era per la seva gràcia formosa que els era atorgat tal regal i ara els sorprèn que les compres i viatges fetes per ells, anessin a l'apartat d'error o bé de targes robades i pateixen. Sí nois, ho estan passant malament. I altre cop, quan hi ha pèrdues, perquè en això sí que són generosos, aquestes es socialitzen i de nou el ciutadà ha de pagar.
Mentre, de dimissions cap ni una, sembla que aquest mot els és desconegut i segueixen donant lliçons a tort i a dret de legalitats i beneficis de pertànyer a l'Estat. Segurament, a casa, al nostre petit país, també hi ha molt incompetent, molt aprofitat, lladre i dèspota però com a mínim, si votem, decidirem si volem seguir mantenint-los a tots o canviar l'estructura de país per fer net. Per fer foc net. Perquè el dret a decidir lligat a la Independència és per tot, per decidir el país i decidir com el volem ja de bon inici i aviar sangoneres, incompetents, aprofitats, lladres, corruptes i tota la cagarel·la.

A tot porc li arriba el seu Sant Martí, que diuen ells...

Parlen de desafecció. De divisió. De desencís. De societat partida. I es lamenten del procés iniciat a Catalunya, perquè es veu que fins ara, estàvem molt bé. Fantàsticament bé. Sobretot ho diuen els que ja els va bé que tot segueixi igual. Els que estan a favor que la nostra nació segueixi sent una mera joguina en mans de l'Estat. Sense cap tipus de capacitat de decisió, ja que qualsevol línia que surt del guió, és ràpidament tallada. Avortada de soca-rel. El botxí és un tribunal. Un grup de juristes que deuen el seu càrrec i sou a aquells que volen un Estat perenne, sense canvis, sense mutacions, sense alteracions. No en va el president d'aquesta colla de corbs infames fou militant d'un dels partits hereus del franquisme, on vells fantasmes encara pul·lulen i noves hienes s'alcen amb fam de poder i usen totes les estratègies que tenen a l'abast per fer-se un lloc. Res els fa canviar de parer. Res sacseja el seu cor petri i podrit. Ni mobilitzacions massives ni raons lògiques ni arguments democràtics. I ara! Aquests darrers els causen urticària. Només tenen una missió. Esprémer la mamella catalana i humiliar el conquerit, per això, a més de passar-nos per la cara la resolució dels dotze eunucs titelles, aprofiten l'avinentesa per mostrar-nos la seva generositat en forma de pressupostos encara més minvats. Reben molt de les terres catalanes, buiden les arques tal bandoler despietat, però la moneda de canvi és l'escarni i l'aixeta seca. La mofa i la prepotència.

El veritable problema no és la desafecció o el trencament de lligams que diuen i existeix, és el rebuig i el fàstic que poc a poc aconsegueixen instal·lar aquests governants plàsmics al cor dels catalans i que cada cop més, n'hi ha que veuen i veiem, l'Estat com un ens desagradable i ofensiu, agressiu i mesquí, que només ens vol per succionar la riquesa alhora que es vanta del seu poder i ens ofega. Ara bé, arribarà un dia, no massa llunyà, que de nou ressonaran a les muntanyes de Montserrat timbals i tambors i totes les estratègies pedants i abusives d'aquest Estat pseudodemocràtic, que s'ha bastit a base de falses veritats, transicions basades en la por i l'amenaça, reis imposats i lleis castradores i parcials, se'ls giraran en contra i quan vulguin rectificar o retenir la mà que els dóna de menjar, serà massa tard i ja haurem encetat el nostre viatge sols. Lluny d'aquest ésser despòtic i malaltís, que tot ho corromp i espatlla i aleshores, res sentirem quan demanin socors per sobreviure sense el motor sòlid que els ha fet prosperar fent que Europa oblidés la seva essència nècia i tirana i els convidarem a retornar a l'època pretèrita d'on mai haurien d'haver sortit. Al pou de l'ostracisme que es mereixen.   

Espanya o la perversió del llenguatge

Avui, en un poblet, he vist un dels nombrosos cartells de la campanya Ara és l'hora amb una esvàstica dibuixada amb retolador a sobre. Molt mal feta, a corre cuita. D'un ésser suposo que mononeuronal, tampoc costa gaire de dibuixar-la. I la veritat, m'ha molestat, per la ignorància de qui ho ha fet.
L'Estat, a través dels seus altaveus mediàtics, estan fent allò que a en Goebbels li va anar tan bé i és repetir una mentida fins a la sacietat per tal que la mentida repetida un gran nombre de vegades i gràcies a la força dels seus altaveus propagandístics, sembli veritat.
No em molesta que titllin de feixista l'expressió democràtica del poble català, perquè sé que votar és democràtic i just. Ja els coneixem. Fan això i més, com atacar tots els que s'atreveixen a posar en qüestió l'Estat, a l'Assemblea li toca ara, sense ni tan sols intentar trobar arguments positius per a seduir-nos. Possiblement ni en tenen.
Però el súmmum de la qüestió, és que els que són descendents dels feixistes, que són on són gràcies a assassins que es van alçar sobre la legalitat vigent, aquella que ara clamen a defensar i que ni tan sols han condemnat l'antic règim dictatorial, s'atreveixin a titllar als altres d'allò que són ells i donin lliçons.
Detritus de la societat. Desferres humanes. Vaja, com la Camacho que insta en Pujol a presentar-se a la comissió del Parlament quan ella ni es va presentar, quins nassos! Operats, és clar.
Trobo que tenen molta barra i que només, assegurant-se un poble ignorant i sumís, d'aquí la llei Wert, successor d'en Goebbels, poden aconseguir els seus objectius. Una societat apagada i sense esma.
Fa uns dies, uns energumens, van atacar a Granollers una parada de l'ANC. Aquests, esperonats pels discursos incendiaris dels Populars i Ciutadans, atiats per mitjans afins al règim, van  agredir unes persones que senzillament reclamaven el dret a vot i que expressaven el seu desig pacíficament i curiosament, els titllats com a feixistes, els intransigents, són aquells que volen portar la democràcia a la seva màxima expressió i són pacífics. L'exercici del vot. Però és clar, aquest Estat, bastit a base de morts silenciats i assassins reciclats, es mostra tal com és quan se'l posa a prova. Quan ha de demostrar la cabuda de les llibertats i dels drets en aquest. Aleshores la cintura se li esqueixa i li retornen els tics del passat, tics dels guanyadors d'una guerra il·legal, recordem que es van alçar en contra de la legalitat vigent tot tapant les misèries a base de coaccions i pors i després ens parlen de la Llei i ens donen lliçons.

Felip VI. El pes de l'herència.

Felip de Borbó ha de ser rei. Felip VI ha de pujar al tron. Ha de continuar la línia successòria, ha de regnar. Ha de seguir la nissaga i d'aquesta manera, un cop sigui coronat, haurà acceptat l'herència rebuda. Haurà acceptat la seva vinculació amb el passat que el fa rei, perquè només és rei si segueix una línia successòria i per acceptar aquesta, per acceptar els privilegis dels seus avantpassats per tal  de poder-se posar la corona lluent al cap, ha d'acceptar com a propis tots els fets dels seus avantpassats, perquè una cosa va amb l'altra. No pot reclamar només la sang pròpia i alhora rebutjar l'aliena. I acceptant tot això, accepta el reconeixement de la massacre que va fer el fill de la grandíssima Felip V, perquè sense aquesta, segurament no seria rei i això és bo. Això va bé.
En Gallardon, aquest ministre que semblava obert i modern abans de ser al poder però que s'ha destapat com un carca recalcitrant i cínic, ha tirat endavant una llei polsegosa entre d'altres, per tal de tancar la porta a resoldre assassinats i massacres fets en la dictadura i alhora negar la justícia universal. Ara bé, en un futur Estat Català, amb les seves lleis i amb els seus drets, segurament aquesta iniciativa desapareixerà i possiblement qualsevol barceloní o català, a més de denunciar qualsevol dels dirigents de l'actual partit popular per temes relacionats amb la dictadura, podrà encausar al cap de l'Estat com a successor i per tant com a beneficiat i principal òrgan visible del genocidi fet a Barcelona el 1714. Un atac a població civil sense cap tipus de justificació, només equiparable al bombardeig fet durant la guerra civil a Barcelona per les tropes franquistes. Pot semblar absurd i fora de temps, però una cosa va amb l'altra i coses més estranyes s'han vist.
Com diu el bon Titot, si el rei vol corona, corona li darem. Que vingui a Barcelona i més enllà del 9N li cobrarem.

Engrunes a canvi d'un país

Res és gratuït. Que a dia d'avui surti a les notícies que l'Estat veí proposarà una oferta econòmica a Catalunya per desactivar el procés és senyal de vàries coses. Una d'elles és que encara es pensen que tot l'anhel independentista sorgeix a partir d'un mal finançament i si bé és important aquest aspecte i durant anys hem parlat del mal tracte econòmic rebut, només comparable a un tracte colonial, no n'és el detonant. També demostra que s'acosten eleccions i els populars establerts a Catalunya necessiten una bombolla d'oxigen. A més, el fet de l'oferta ens diu que coneixen o bé creuen conèixer un dels principals actors d'aquest moment històric, Convergència i Unió i el seu famós seny català. El del peix al cove o del cul premut. Bàsicament perquè al llarg dels anys han funcionat així, tibant de la corda amb molt soroll fins que aconseguien qualsevol engruna i després, de cop i volta, acollonits, refredant la situació i venent la claudicació com a èxit. Gràcies Pujol! Espero que aquest cop no els funcioni, tot i que no les tinc totes, conec massa Convergents i algun d'Unió.
Un altre aspecte és que es pensen que l'agror que ara es respira no té res a veure amb l'atac frontal i continuat a aspectes d'identitat, eteris moltes vegades, com el sentiment nacional i a d'altres més palpables com la llengua i l'escola. Perquè molta de la gent que a dia d'avui ha pres posició en contra d'aquest Estat, és la que no vol haver-se de justificar a l'hora de dir que és català o bé haver de lluitar un i altre cop per la seva llengua o la de l'escola, gent que se sent agredida dia sí i dia també.
I ells ens proposen un sac de monedes d'or i és cert que l'home és l'únic animal que s'entrebanca dues vegades amb la mateixa pedra, però tantes... Tenim més mostres de les que voldríem que aquest Estat no compleix els pactes. És un Estat estafador i mentider. Promet a mans plenes però a l'hora de la veritat, és capaç i sense cap tipus de vergonya ni escrúpol, de desdir-se malgrat hagi assegurat i signat l'oferta, perquè se sent amo i senyor d'aquest tros de terra i no creu que hagi de donar explicacions a ningú i per això fa i desfà com vol. No en va nomena els jutges dels seus tribunals a dit.
Per tot això espero que en Rajoy, el poliglota gallec, rebi la mateixa resposta que la que dóna ell davant dels reptes que se li proposen. En primer lloc un silenci obtús i buit a la proposta formal i més endavant, quan sembli que cal prendre partit i mullar-se, un menyspreu i una porta tancada als nassos ben forta.

País Valencià a les fosques. Proper objectiu: Catalunya. Via dèficit.

Podria ser que les emissions de Catalunya Ràdio i Catalunya Informació no es fessin de la millor manera. Podria ser que usessin unes freqüències que no haurien d'haver usat i fins i tot que algun operador esperés aquestes freqüències per usar-les per alguna emissora tipus teletenda o bé fórmula musical. Qualsevol d'aquests supòsits és vàlid i possible, però en un escenari de concòrdia, amistós, democràtic i de justícia i respecte, cap govern democràtic faria callar una emissora informativa i menys sabent que era la darrera que quedava en llengua catalana al País Valencià. Buscaria una solució pactada per no deixar tot un territori a les fosques. Hipotèticament, queda Internet. Mentalment a les fosques, volen pensar.
Per tant, fer emmudir les ràdios catalanes al País Valencià obeeix a una estratègia política. A una voluntat de dominació. De guerra. Com feren callar ja les teles i ràdios pròpies.
D'entrada i avui dia, per la necessitat de filtrar les informacions del procés sobiranista català en terres valencianes i els demés temes actuals per així donar la seva versió, via plasma, d'allò que passa o fins i tot que volen que passi. D'altra banda arraconar la llengua catalana al país, deixant-ne només presència, si és que s'acaba fent, en escassos minuts a televisió espanyola, la del règim, a mode folklòric i simpàtic.
L'Estat i el Pp per simplificació, parlen de la gran estima i respecte vers el poble català. Divaguen i diuen dels grans beneficis de pertànyer a aquest Estat i ens ensabonen, després d'amenaçar-nos, amb la necessitat d'anar junts per ser forts i per defensar la nostra singularitat, però el que diuen, s'ensorra amb el que fan.
Són venedors ambulants de productes robats, xarlatans de medicines miraculoses i estranyes que tot ho poden i tot ho curen però sent només aigua bruta, oradors ebris de trobades familiars, personatges estúpids que diuen blanc mentre amb la mà signen negre i es creuen que viuen en plena transició, on la por era mordassa i consigna i les teles en blanc i negre emetien les ones desitjades al moment oportú. Doncs no! Ni som cecs, ni sords, ni rucs. Sabem que ens volen eliminar, físicament no, és clar, no gosen, el món els mira i per tant, volen fer neteja collant-nos, eliminant bocí a bocí els mitjans que no controlen per dominar-nos. Per arraconar-nos i poc a poc, a base de decret, llei i tribunal despullar el país del seu vestit mil·lenari per deixar-nos, nus, buits i perduts per finalment assimilar-nos.
Via fora els adormits!!!!

Pas a pas...

Tenim la llei Wert. Tenim la llei Fernández, el dels tics i mal orador, és clar. Tenim un president d'Estat sopes, que veu en els insults i la banalització d'un dels fets més tràgics del segle passat una mostra de llibertat d'expressió. I tot això, de blanc i negre però ara i aquí.
Es veu que si a un periodista espanyol, per exemple, li surt d'allà baix començar a vomitar i bordar sobre el nacionalisme català, sigui de la manera que sigui, encara que aquest nacionalisme sigui pacífic, raonat, fonamentat, respectuós i assenyat, és totalment lícit i necessari, és clar. Perquè de nacionalisme víric només n'hi ha un. El català. L'altre, el veritablement agressiu, el de l'estanquera, el del brau, el de les manifestacions de braç alçat, cap rapat i cervell reduït, el de tancar mitjans públics que parlen amb altres llengües, el d'ofegar econòmicament la discrepància i d'altres mostres iguals de punyents, no n'és pas. I ara! Són mostres d'un gran patriotisme. Genètica. Obra de Déu. Agraïment. Rectitud.
Mostra d'això és que li dius a un policia cap de trons o que l'Estat put i et sancionaran. En canvi als catalans ens diuen nazis i què sé jo què més i aleshores no passa res perquè hi ha llibertat d'expressió i és el que pensa la immensa majoria d'espanyols. Això darrer dit pel Presidente, altrament conegut com a l'estudiós de llengües vives i mortes, orador plàsmic, bústia B o senyor apunts. Prova més de que els catalans no som espanyols, és clar.
La veritat és que ara que s'han tret la màscara, ja fa mesos, potser hauria de ser més fàcil aconseguir la Independència. Ja ho veurem. Ells, ja ens ajuden, ja...

La majoria silenciosa

Què celebren? Extermini gairebé total o la resistència?

Quina mania de fer comptes sense tenir en compte els números. Els catalans tenim una dita molt nostrada que haurien d'aprendre els de la "lengua de encuentro": Tants caps, tants barrets. A l'Alícia se li han enganxat les presses del conill amb rellotge de cadena mentre busca el pastisset que li faci créixer els acòlits, però no se n'adona que ja ha fet tard i malgrat usi estratègies de prestidigitador de fira rural o de triler de la Rambla, ja no li quadra res o pitjor encara, se li veuen els enagos. Primer va sortir amb aquella majoria silenciosa. Suposo que demà, dia del genocidi espanyol, prendrà la galeta del fes-me petit i aquelles majories silencioses d'ahir seran només un record del passat i els valents turistes que per quatre euros tenen pac complert, manifestació, sopar i beatificació des de qualsevol punt de la pell de brau mentre acreditin electroencefalograma pla, seran comptats a la potència. Però tampoc se li pot demanar més, dona de números no n'és i ara, ociosa, el pont aeri ja li és sobrer, engega una campanya que parla de 47 milions. Abans s'apropiava d'aquells que no sortien al carrer, ara fins i tot d'aquells que surten al carrer per dir que no són del club del toro. Però està clar. Practica el monopoli. Si no te amb qui comptar, se'ls inventa o apropia tot esperant que la rectificació arribi tard i ningú se n'adoni de la  jugada mestra. Iniesta, Estopa... Personatges usats com a reclam per una jornada d'infame record per a milions de persones i que ells ja han declinat el protagonisme però que ja han quedat lligats a la festa de la raça.
Jo demà faré una llarga migdiada i a sumar majories silencioses, perquè diumenge farem recompte i com diuen ells, els que no són al carrer no estan d'acord amb el que se celebra i d'aquesta manera ens estalviarem els diners de la consulta. Visca la majoria silenciosa. Visca!

Compte enrere

En Felipe González diu que és impossible. Que mai de la vida Catalunya serà independent. En Belloch també i a més afirma que si ETA, amb els seus assassinats no ho va aconseguir, una demanda pacífica com la catalana no se'n sortirà. Només faltaria. En Rajoy, l'home del plasma, del parlar poc i malament i del amagar-se porugament, li demana al president català gestos de grandesa. La Sáez borda més que no parla mentre la Cospedal, si surt del guió, s'embolica i acaba fent sorolls guturals per dissimular mots que desconeix. En Montoro parla amb menyspreu de qualsevol reivindicació legítima catalana. I com fa quinze dies, tres setmanes o uns mesos, tots igual. Tots a l'atac. I podria semblar que se senten forts, que estan segurs, perquè van en bloc. Ataquen tots alhora. Fins i tot mouen fils per tal que representants europeus, l'Almúnia no compta perquè aquest canvia segons el vent, diguin allò que volen sentir les orelles hispàniques. Però la imatge que volen transmetre, la seguretat que volen aparentar, queda esmicolada amb els arguments  que fan servir i la insistència i els esforços que hi esmercen. Tots a parlar del mateix, malgrat sigui un tema tancat segons ells i els arguments, els únics, de caixa o faixa, Europa, tribunal constitucional, constitució... Senyal que no els en queden més.
Ara, a sobre, amb la retallada pressupostària d'un 24% constatem la por. Diran qualsevol cosa, argumentaran sobre la grandesa del sistema, però és un càstig. Una coacció prepotent. Xantatge del que se sap, de moment, superior, amb tots els trumfos a la màniga, però en aquest món, res és definitiu, excepte la mort.
Potser els aniria bé però, tenir més memòria i recordar que aquell vast imperi, aquell on mai es pon el sol, tot d'una es va esquinçar i desmembrar malgrat els semblava impossible. Malgrat la solidesa que deien tenir. I ara els passa tres quarts del mateix. On mostren gallardia, s'amaga por. On mostren solidesa, hi ha desconfiança. On mostren seguretat, hi ha terror. On mostren comprensió, hi ha ignorància.
De debò que crec que anem bé. Força bé!

Fin de la cita

Avui mirava la compareixença d'en Mariano i tal, esto es very difficult i veia que com una estrella de rock en un concert per adolescents plens d'alcohol de garrafa, cada cop que acabava una frase, la claca, tipus joves il·luminats d'aquells que van a veure el Sant Pare a Roma, aplaudia, reia, cridava i bramava. Vàries vegades. Fins i tot semblava que de tant en tant demanessin un bis. Qui sap si la Fàtima o en Wert s'han desmaiat de tanta emoció. D'altra banda, a la bancada oposada, els més afins als balls de saló, disgustats pel xivarri del músic de rock, de tant en tant clamaven, cridaven i xiulaven. Després al revés, sense escoltar l'altre, només emetent, radiant. Uns admirats per la seva claca i repudiats per la contrària, d'altres a l'inrevés. Hores i hores. Alguns grups, els principals, omplint seients, els altres, els teloners, amb quatre seguidors fidels. Però el resultat sempre el mateix. Crits i aplaudiments, xiulets, somriures i comentaris.
I ja està bé que es reconegui la feina del músic, però veient com estem de números darrerament, que retallem i retallem, per la feina que fan també els podríem retallar. Els gravem un dia i la resta de l'any passem els talls de veu, no fan res tampoc i a més de l'estalvi que suposaria la seva absència, ens estalviaríem les imatges patètiques, deplorables, infantils, messiàniques, obcecades, ignorants i estúpides d'alguns diputats, uns escarnint de manera mal educada, altres idolatrant de manera llagotera, però tots fora de lloc i amb molt poca dignitat.
Per tant, proposaria que si hi ha deu partits hi hagi només deu persones, això sí, cadascú amb la gravació de la seva claca i ens estalviem una bona morterada de sobres a final de mes, uns en blanc i altres en negre. Fin de la cita.