Allò que mengem...

Tomàquet de Mura o Montserrat

De bon matí, quan em llevo i esmorzo, prenc un cafè Soley. Sense sucre. Ah, abans un te negre de la Flor del Pirineu. Després menjo una mica, fruita i a vegades ho acompanyo amb dolç, una torrada amb mantega Cadí i melmelada Bon Preu o feta per nosaltres, o bé salat, pa amb tomàquet i embotit o formatge. Sovint pernil salat de Girona, formatge Montbrú o bé fuet Ausa, i ple d'energies vaig a treballar.
Si tinc gana a mig matí, puc menjar quatre galetes, generalment Núria normals o bé integrals. Un descobriment.
A l'hora de dinar depèn. Normalment verdura, amanides, aquestes acompanyades amb oli de Sant Amanç, Molí de Noguera o Borges, vinagre de Falset i sal Costa o bé pasta, Moianesa per exemple o arròs del Montsià. També hi ha dies que prenem cremes, de carabassó, de carabassa però sempre amb ceba de Figueres i de segon en general carn i en principi és de per aquí. A la comarca hi ha força ramaders.
Abans bevíem l'aigua de l'aixeta però darrerament té molta calç i ens hem acostumat a la de Ribes o Viladrau, però com que l'aigua espatlla els camins, un toc de vi, del Sindicat o qualsevol D.O. catalana ja va bé. Ajuda a fer baixar.
De capritxets a mitja tarda tots en tenim i alguna presa de xocolata Torras cau, però si és més tard, patates Ravich amb una cervesa Estrella o Moritz per tancar el dia fan el fet.
A la nit som més de caldos i si no els fem, podem menjar un caldo Aneto. Car però bo. I després carn o bé pizza. Alguns dies de Casa Mas, d'altres de Tarradellas o bé la Bruixa de Moià, tant hi fa i així un dia i un altre, anar menjant i alhora, anar fent país, perquè tot allò que comprem aquí, que per cert hi ha molt per escollir i bo, ajuda a que el país tiri endavant. No en contra de ningú, tan sols per potenciar allò que és nostre i ajudar al teixit productiu del país. T'hi apuntes?

De compres als supermercats

Quan era un marrec passava bona part de les vacances a casa dels avis. També caps de setmana. Amb el temps i veient que anar amb l'avi al Casal d'avis o al cinema no podia ser tot el que fes un sagal durant l'estiu, l'avi em va proposar d'anar a treballar -ajudar- a una botiga que hi havia davant de casa seva: Les drogues. Una drogueria força gran i amb nom a Sabadell.
Recordo el primer dia que hi vam anar. Arrapat a l'avi, ran de taulell, em va presentar a l'encarregat, un tal Jordi, un sagal jove i simpàtic. Aquest, veient el marrec que tenia al davant, va dir mig divertit que era ben vingut i se'm va adreçar sincer. Abans no m'hagués dit res més però, vaig repetir la frase que l'avi sempre em deia, aquella del client sempre té la raó i agafant aire i un xic vermell, vaig mirar el noi a veure què deia.
Només em digué amb un somriure ample que molt bé, que li agradava el que acabava de sentir i que a més a més, havia de ser ben educat, saludar als clients i ajudar-los si podia.
Hi vaig anar anant força temps. I sempre vaig tenir present les dues consignes. Primer perquè no volia fallar al Jordi que tan bé m'havia rebut i després, perquè l'avi cada dos per tres m'ho recordava.
Ara, anys després, penso que a moltes de les caixeres dels supermercats els hauria anat bé tenir un avi com el meu o un encarregat com aquell, perquè avui, quan vas a comprar, amb sort només t'ignoren, ja que normalment mostren el seu enuig perquè els talles la conversa que tenien amb la caixera del costat i a més a més els tapes la visió d'aquesta. Em sap greu noies. No em puc fer invisible.