La Païssa

Avui he tornat a la Païssa. Hi havia una trobada de la gent que hi vàrem anar com a monitors durant els anys que va funcionar ( 1982 - 1992 ).
Aquesta casa em porta molts records. Entrar-hi, passejar per les seves cambres, reconèixer els seus racons, és tornar a una època molt feliç, quan el temps semblava no córrer i les amistats ocupaven tot l'espai.  Cada racó té una història, una conversa, una imatge. Moments gravats que ens porten lluny, molt lluny. Fins i tot a veure personatges que ja han marxat, com mon pare.
Amb ell, amb ells, hi vàrem anar abans de les primeres colònies, a preparar la casa. Bé, ells a preparar-la, muntant les lliteres, els armaris, preparant el terreny i jo allà, amb els altres infants vagarejant. Jugant per tot arreu. Descobrint la infinitat de racons que s'amaguen en aquesta casa. Cambres amb tines, pous profunds, preses rovellades, portes tancades que provàvem d'obrir, espais prohibits...
Després, de colònies, primer de nen, després de monitor. 15 dies seguits. Quinze dies d'estiu que donaven per molt, on trobaves en aquelles velles cuineres la tendresa que cercaves en moments d'enyorança o bé la complicitat en aquells monitors joves i eixelebrats. Per un infant quinze dies són molts dies i més si estàs lluny de casa i dels teus. Per un jove és tot. Ets amo de tu mateix. Governant-te.

Els records són curiosos. Les excursions que aleshores ens semblaven inacabables, avui les veus curtes. Les habitacions que creies enormes, són cops de puny i et fas creus que allà hi dormíssiu deu o dotze infants. Però la fermesa de la casa, malgrat totes les esquerdes i esvorancs, malgrat aquelles teules que malden fent equilibris per no caure, sembla a prova de tot. Resisteix. Planta cara al pas dels anys i a l'embat dels elements, però res és etern i la deixadesa d'avui, ho pagarà aviat. Molt aviat. Un altre patrimoni del país que penja d'un fil.
No és només una casa amb història. No és només un edifici entranyable, que ho és. És l'embrió de moltes primeres experiències. De moltes vivències. En aquesta casa molts hi vàrem créixer. Hi vàrem aprendre molt, potser per això seguim anant-hi de tant en tant. Per visitar-la. Per veure aquella vella amiga que tant ens va cuidar. Per retre-li possiblement l'últim homenatge. L'últim fins al proper. Com les abraçades que ens fem amb els amics en acomiadar-nos, que amb els anys, sembla que s'allarguen. Que costen més de desfer, perquè mai se sap i potser cal viure el moment i celebrar-ho. Viure'l intensament mentre es pot.

Per veure fotos de l'interior i des voltants, cliqueu aquí. 

Realitats diferents

Aquesta foto la vaig fer fa anys a una escola de l'Índia. 

Avui, des del Diari Ara, he anat a parar a una pàgina d'un llibre molt curiós. És un llibre fet per un dissenyador i artista de Kènia. En aquest se li proposava el repte de trobar la manera de conscienciar la societat sobre la importància de salvaguardar els drets dels infants i se li va ocórrer fotografiar nens i nenes de diferents països juntament amb la seva habitació. El resultat és sorprenent. Alguns són previsibles, d'altres no tant, però totes les imatges xoquen força.
El que més m'ha sorprès però, és que si bé certs nens dormen en indrets que podríem considerar habituals dins de la seva cultura i que a nosaltres ens poden semblar estranys, disten de ser miserables, com poden ser diferents tipus de cabana, mentre que altres viuen en indrets veritablement mísers. A part d'aquests, n'hi ha un que m'ha sorprès molt, potser el que més i és el d'un nen americà. Increïble. Però bé, ja jutjareu vosaltres mateixos. En totes les imatges s'hi desprèn quelcom d'estrany, de fora de lloc. Alguns molt clars, d'altres no tant. Però veure la realitat d'aquests infants, amb dues imatges, ajuda a valorar allò que es té i a sentir-se un privilegiat; perquè ho som. Massa fins i tot.
L'he cercat per comprar-lo, ja que penso que seria una eina interessant per treballar a l'escola i veure les diferències entre uns i altres, però malauradament està temporalment esgotat. Haurem d'esperar, però és un tema important a tractar.

D'espectacles variats

A vegades ens sembla que calen grans coses per fer un dia especial. Que si no fem tal o Pasqual serà un dia més, però els menuts de casa sovint ens demostren que no calen grans muntatges per fer una jornada única.
Aquest cap de setmana vàrem decidir anar a veure l'exposició de clicks que es feia a Sallent. En una petita sala, sobre unes tarimes, hi havia representats diferents moments de la vida del Bages. Vuit espais. Vuit decorats que anaven des d'un atac romà al Cogulló a una fàbrica de Sallent. Enmig cavallers i mines. A l'entrada, al costat de la porta, quatre decorats més però de dimensions molt reduïdes. I la veritat, gairebé que no passem de la porta. Amb només aquests dos decorats el Berenguer ja en va tenir prou. Un i altre cop entrant i sortint, es veien per les dues bandes, tot i que només estava pensat perquè es mirés d'un costat, mirant les peces i els detalls. Assenyalant i demanant. Rient i preguntant. No hagués dit mai que donés per tant les escenes de clicks.
L'endemà vàrem anar a veure un espectacle infantil a Barcelona. D'entrada l'havia d'apassionar, apareixien pirates, els seus herois. Anava tot a l'entorn de personatges d'Imaginàrium, però tot va ser sortir un pallasso i l'espectacle ja es va acabar. Sembla que té fòbia als pallassos i només veure'l, creu i ratlla. Marxem? O, i tant!
Per tant, el que havia de ser una sortida per passar l'estona va esdevenir un èxit, mentre que la que havia de ser per recordar temps i temps, un fiasco. No per l'espectacle, molt pensat i ben fet que amb ulls de nen era atractiu i seductor, sinó perquè a vegades, per motius que desconeixem, hi ha coses que ens causen urticària i ja pot estar tot molt bé, que el detall és superior al conjunt. Vaja, com a mi amb certs partits polítics, que també em causen urticària, en detall i en conjunt però.

L'estimada Païssa

Diumenge vàrem anar després de molts anys a la Païssa dels Planell a Monistrol. De xic, quan els estius eren llargs i despreocupats,  quan un cop deixaves l'escola només tenies per davant mesos i mesos de mandrejar, anava de colònies a aquesta casa. Setmanes abans ja hi anàvem tota la família juntament amb d'altres famílies de la junta de l'esplai a arreglar la casa. Recordo haver-hi passat caps de setmana sencers jugant a l'era mentre els grans -pares i mares- soldaven llits, arreglaven les finestres o bé netejaven al casa i ajudant de tant en tant en allò que podíem. Eren uns cap de setmana atrafegats per preparar la casa per a les colònies.
I a començaments d'estiu marxàvem cap allà. El viatge des de Castellar fins a Monistrol ens semblava etern. Crèiem que anàvem a l'altra punta de país gràcies als revolts marejadors i la lentitud de la Vallesana, - això segueix igual- però eren poc més de vint-i-cinc quilòmetres. De camí fèiem una aturada a Sant Llorenç per recollir nens i nenes d'una casa d'acollida que s'afegien a les colònies i que al final de l'estada ja no recordaves qui venia des del principi amb l'autobús i qui havia pujat a Sant Llorenç.
Un cop allà, a peu del camí que menava a la casa, l'autobús ens deixava amb les darreres cançons cantades que ressonaven,  i carregats amb uns farcells mal fets, pensats només per a encabir tot allò que necessitaríem durant quinze dies, no per a carretejar-ho, enfilàvem per la pista de terra fins a la casa sota un sol abrusador.  Una corrua d'infants caminant penosament fins a la casa. De lluny estant ja ens saludava la seva esvelta torre sota el xerric de les cigales. Ja en aquella època es veia vella, però ens tenia el cor robat. Era un casalot amb milers de racons, racons evocadors, racons misteriosos. La sala amb la premsa, els pous, els cellers amb encara bótes velles, l'ermita fresca, la torre inaccessible, la frescor de l'entrada, el menjador amb el terra de pedra, les cambres prohibides... Un lloc amb infinitat d'indrets on fer-se mal i perdre's, però que curiosament mai ningú de colònies s'hi féu mal ni s'hi perdé
Amb nosaltres viatjaven també les cuineres, àvies de Castellar que passaven els dies d'estiu cuinant per a nosaltres. La cuinera principal durant força anys fou la Paquita. Una gran dona, cuinera excepcional, però poc disposada als excessos. Millor donar pa sec, que del dia, solia dir, ja que així en menjaran menys argumentava tot seguit. Però malgrat tot si acabaves amb gana, només calia rondar per allà i tard o d'hora cauria alguna peça de fruita, un mos de pa o quelcom de més, mentre amb un fingit enutjament t'aviaven somrient per sota del nas.
Diumenge quan vaig entrar a la casa, altre cop després de tots aquests anys, vaig reviure molts moments. Em semblà per uns instants veure les cuineres assegudes en rotllana pelant patates a la cuina i rient, els monitors a la sala preparant els jocs, les habitacions, que ara semblaven més petites, altre cop plenes de les lliteres soldades per mon pare entre d'altres i de lluny les rialles i crits ofegats d'infants sota dutxes d'aigua gèlida. Un encadenament de records que m'assaltà de sobte. Que em colpí de front. Moments molt feliços, moments únics. Primer d'infant, després de monitor ja que també en vaig ser uns anys. Vàrem entrar-hi amb la Judit i la Martina, la seva filla, assedegats de records, parlant amb la casa, recordant els instants, fent servir la nena de pretext per a recordar profusament.
Cada cambra, cada paret, cada racó, ens retornava una història. Un moment, un passat feliç. Anàvem passejant amb un somriure a la cara acompanyat de sospirs emotius. Diria que a tots dos, a mesura que anàvem passant per les cambres i veient com estava la casa, encara hi havia objectes d'aquella època, un formigueig ens recorria el cos. Un desig de fer el salt anys enrere, ni que només fos per uns instants, i tornar a ser el nen o la nena que allà corria, reia o cantava. El nen despreocupat de colònies. Res, uns instants, per assaborir-ne altre cop la dolçor.
La visita em despertà una sensació de retorn a casa, de retorn a la infància. El retrobament amb un vell amic que fa temps que no visites i que us heu dit molt. Amb un vell company. Allà aprenguérem un munt de coses, cadascú a la seva manera, cadascú al seu moment. Aprenguérem el significat de l'amistat, de la companyonia, de la confiança, de la responsabilitat, del compromís, del respecte... però també de la trapelleria, de la innocència, del joc. Descobrírem els primers amors, els primers desenganys, les primeres decepcions. Quinze dies intensos de vida, de passió, d'infància. Una època que ens marcà, una època d'aquelles que amb els anys només fa que enriquir-se, com el bon vi, i que amb sospirs i somriures càlids vas rememorant de tant en tant.