Fototrampeig

Fa uns dies vaig posar una càmera nocturna a prop de casa. La idea és anar-la provant, a veure què es veu, i més endavant fer algun projecte amb els infants de l'escola. 

Durant uns dies la vaig anar deixant, però ja fos perquè no la col·locava al lloc correcte o bé perquè no la tenia ben configurada, mai enxampava res. 

Ara bé, l'altre dia vaig trobar un indret que em va semblar ideal. Una raconada sota unes alzines, amb el terra remenat per diferents animals i en deixar-la, vaig trobar-me el següent l'endemà.

El primer a aparèixer va ser un pit-roig. 

Després una mallerenga blava.

A la nit, sorpresa, una guineu. 

I ja de matinada, un cabirol.

De fet, a sota l'escola, els agents rurals van posar una càmera amb els infants i allà a més de tot això, també van trobar un teixó, senglars...

De racons especials

A tocar de casa hi ha un racó per a mi especial. Un dels meus racons.
Quan puc, surto de casa i prenc el corriol que marxa cap a La Guàrdia. És un corriol ben fresat, bé, ara que les motos, que no hi poden passar mai però hi passen, no surten, està més ufanós. El verd el domina i només una ferida marró s'obre pas entremig zigzaguejant.
A la primavera, que totes les flors competeixen obrint-se per captar el zumzeig que impera, m'agrada passar-hi pel mig i mentalment vaig pensant-ne els noms. En conec força, però ni de llarg totes. I això m'agrada, perquè algun dia que estic més vagarós, m'entretinc en una i la miro i remiro.
Cap al final del corriol, on es bifurca, puc passar per sota la carretera, sota un pont. Aquests dies que el sol comença a escalfar més, només posar el cap dins del pont, l'alenada fresca ja t'envaeix.
El sòl, passat el pont baixa de cop i tot seguit s'aplana. Un pedregar i entremig d'aquest rocam, la farigola que aromatitza ja tot el tram i algun fòssil que es deixa entreveure.
Acte seguit, el corriol t'aboca a una pista en desús. Els plecs del relleu fan que per aquí, quan plou es formi un torrent de temporada. Ara baixa aigua sovint, no massa, però les plantes, assedegades, arrelen en aquest tram i creixen rabioses. En un punt s'embassa un xic.
Només deixar el torrent torna el pedregar i entre aquests, avui ja no, l'almesquí treu el cap aferrant-se feblement al sòl.

Un camí ample que va a ran de timba, però aquesta no es veu, protegida per uns quants pins.
Anant directe al capdamunt, creuant el bosquet, vas a parar a sobre les vies d'escalada de Calders. Una, en especial, és diferent. Una mola de pedra separada de la resta per uns centímetres. A sobre estant, sembla que fent una passa llarga, molt llarga, arribis al castell. Hauries de creuar però, els camps de la barraca del Campà a vol.
M'agrada aquesta roca. Asseure'm i deixar que els peus em pengin amb aquell pessigolleig a l'estómac. Notar l'aire que sempre bufa aquí esbullant-me els cabells i acaronant-me la cara.
La vista és àmplia. Veig la Païssa dels Planell, sobre Monistrol, el castell alçant-se tossut, lluitant amb el pas del temps i a la llunyania, molt enterbolit de vegades, segons com està el cel, el Montcau.
Tots segur que tenim racons i aquest, i més ara que hem d'estar tan tancats, és el meu, una finestra a la natura que sempre que puc, obro. 

Al Montcau ( 1.056 m. )

El fred va marxant. Dalt de les muntanyes, les més altes, la neu encara es conserva. Però durarà poc. Només cal acostar-s'hi, per veure que d'arreu davalla aigua. Regalims d'aigua d'una neu fosa que ja no aguanta el sol del matí. Més avall, l'activitat és frenètica. El zumzeig constant, d'insectes afamats, se sent si altres sons no els emmascaren.

Avui, passejant pel Montcau ( 1.056 m. ), he anat a peu de Falconera. M'hi he enfilat un tros, fins gairebé a dalt i a mesura que el sol s'alçava, el vol d'abelles i borinots es feia més intens. D'una flor a l'altra. Feinejant. Alienes a uns ulls que els observaven encuriosits amb una càmera a les mans. 

Si ets prou curós, si saps passejar silent, descobreixes la vida generosa que envaeix el parc. Primer un esquirol que ha passat rabent a prop meu, travessant la carretera. Més endavant uns senglars petits menjant. Quin xivarri! Però ha estat fer una passa i el cruixir d'un branquilló sec, els ha fet fugir esperitats. Més tard, al so de la natura, s'ha afegit el de gent caminant. Des de sota la Falconera se'ls sentia. Parlant, cridant, feliços. Potser un xic baladrers. 

Ara que el dia és clar, més llarg i no massa calorós, és bona època per passejar. Per voltar i trobar-se amb la natura. 

Els darrers bolets

Els darrers dies se m'ha fet força difícil anar a córrer. Justament ara fa una setmana que vaig voler sortir a córrer una estona. Res. Aprofitar la poca llum que quedava i fer la volta. Tot va començar molt bé. El fred m'esperonava i ben abrigat, notava els músculs en tensió. Amb ganes de moure's. I per tant, vaig començar la cursa amb força expectatives. Anava prou bé, a un bon ritme i em semblava que podria córrer bastant, però a mig camí, bé, mig camí és un dir perquè encara em costa decidir quan és el moment de fer mitja volta, vaig descobrir, mig amagat, un rovelló. Un preciós i formós rovelló.
Quan m'ha passat altres cops, dubto si aturar-me o no i en general segueixo corrent. Amb un no en tens per res, però aquell dia, vaig decidir aturar-me. I premi. Al seu costat un altre. I un altre. I un altre. Així fins més d'una dotzena i a tocar d'ells, unes quantes llenegues i algun fredolic. Ara, que quan vas a córrer, no acostumes a dur cistell. Per tant, amb el buff, un d'aquells llargs, vaig improvisar una bossa que vaig omplir.
Un parell de dies més tard, vaig tornar a sortir a córrer i de nou, a mig camí, no sé si era a mig camí o no, però ho acabà sent, vaig trobar-me unes quantes llengües de bou. Força. Altre cop el buff ple.Tot i que alguns estaven  aixafats. Es veu que hi ha qui, quan desconeix un bolet, l'aixafa, no fos que algú altre el conegués i el pogués aprofitar. Per sort no pogué amb tots.
Dies més tard, altre cop ho vaig tornar a provar. Vaig sortir a córrer amb ganes de gaudir d'una bona  estona i aquest cop, malgrat que de tant en tant mirava cap al bosc, no en vaig veure cap i vaig poder córrer sense entrebancs. Segurament, ara que el fred ja ha fet el tomb, ja no hi haurà més distraccions... o sí. Vés a saber.

Cada dia un viatge especial

Mura es troba enclotat. Arrapat a la falda de la muntanya i en front de la riera de Nespres és un poble de postal. De pedra. El sol hi ha zones que hi toca d'esquitllada i ràpidament el fred s'estén.
Aquests dies, en que el cel és clar i lluminós, quan prenc el cotxe per tornar a Calders hi ha diferents indrets que em tenen captivat. Malgrat hi passi cada dia els espero ansiós, delerós.
Un d'ells és a un parell de quilòmetres passat el poble, quan guanyes alçada i després de conduir ran de roca tota l'estona, amb el Montcau com a únic aliat, de sobte s'obre una escletxa i al fons, ara nevats, apareixen el Port del Compte i ajaçada, suau i seductora la Serra del Cadí. Més enrere s'entreveu el Pirineu Oriental. Blanc. Llunyà. Temptador. Darrera, un xic de Montserrat. Però és un parèntesis breu. Tot seguit els arbres corren el teló i el fons se'n va, fins uns revolts més tard quan apareix tota l'àrea prop de Pujalt amb els seus molins de vent. Altre cop és una visió fugaç. Un parpelleig. De nou els arbres s'estenen fins que arribes a dalt de la cruïlla, al trencant per anar cap a Estenalles. Allà, només sortir a la carretera principal i davallant un xic, apareix imponent el Puigmal; el gegant blanc. I poc després, com si esperés el senyal, treu el nas la Tossa d'Alp i el Puigllançada, de moment força pelats. El vent s'ha emportat el mantell blanc que els cobria fa uns dies i en aquest punt, gairebé sempre, allargo el coll i cerco una taca blanquinosa, molt llunyana, difosa, l'entranyable Canigó. Però dura poc. Una altra davallada em deixa enmig del bosc fins que inicio altre cop la pujada, però ara el Pirineu queda lluny, un record i només em queda, tot sigui això, l'amic Montcau que m'esperona de nou i sé que vetlla per mi tot el camí.

Valsan com a model per Iberpotash

Sembla ser que els de Iberpotash, un cop hagin buidat el Bages de la sal que els interessa, faran el que a la resta d'Europa els obliguen a fer a mesura que perforen. Recolliran els residus i deixaran tot tal com ho varen trobar. En altres països, a mesura que tanquen galeries, aquestes les reomplen amb allò de rebuig que treuen i així no cal que facin una muntanya de runam salí com la que tenim a Sallent. La solució, si arriba, potser no serà massa tard, tot i que les aigües freàtiques moltes ja estan contaminades i els camps de l'entorn de Sallent i Llobregat avall, estan salinitzats en excés.
Ara bé, si ho fan, ja serà molt, perquè podria passar que fessin com ha fet Valsan a Monistrol. Tancar la paradeta, posar quatre cartellets i si t'he vist, no me'n recordo. Avui, totes les pedreres de Monistrol de Calders, les que explotava Valsan i que ara ha tancat, resten com ferides obertes que ens recorden el que allà es va extreure. És cert que uns quants treballadors en van viure, ara ja no, com també és cert que els dirigents en varen viure i en viuen encara. Segurament hi havia acords que deien que ho havien de restituir tot a l'estat original, però quan es fa fallida, aleshores tot es perdona, menys els guanys que varen fer. Aquests ja els tenen i ningú els els traurà, però de retornar l'espai al seu estat original, res de res. La caixa es veu que és buida i no hi ha diners per embellir l'entorn.
Esperem que Iberpotash no s'emmiralli amb Valsan -Santa Innocència-, perquè també ha promès que un cop acabi, allò semblarà el paradís. Qui sap, potser hi construiran assentaments. Temps al temps...

Amb paciència, tot s'aconsegueix

Són fugissers. El dit és menys ràpid que l'ull i quan veus les primeres lluentors, ja has fet tard. Si fos al revés, primer el so i després l'espectacle elèctric... Però no! La física és meticulosa i un va al davant de l'altre, però aquest cop, encara que sigui a base d'estona, paciència i moltes imatges rebutjades, el vaig caçar. Vaig ser més ràpid i prou saben els que em coneixen que feia dies que li anava al darrere. Em vaig anticipar. Això sí, al fantàstic preu d'estar de matinada càmera en mà al carrer, a la fresca i amb un no sé què al cor esperant el següent, perquè, què voleu que us digui, molts se'm van escapar. Uns perquè mirava a un altre costat, d'altres perquè esborrava imatges sobreres i d'altres perquè arribava tard. Molts em van passar pel davant, aquest no. Quin llampec més bonic!

D'acampada

Les llavors es planten amb molt d'amor. Un cop la tens a la mà, busques un lloc fèrtil on et sembli que hi estarà bé. Que hi arrelarà. Ni massa solell, ni massa bac, la mida justa. D'aigua també. Constant però vigilant de no negar-la i amb el temps, les cures necessàries i molta paciència, la llavor germinarà i segurament a la llarga farà una bella flor. Amb aquesta filosofia, amb aquest anhel, ahir vàrem anar amb uns amics a acampar. A Calders, a uns cinc minuts de casa. En un clar envoltat de pins i alzines. A tocar teníem els cotxes. A tots ens apassiona la muntanya. Ens agrada estar en contacte amb la natura  i aquest plaer, aquest amor, és el que volem transmetre als nostres fills. Però a poc a poc. A cullerades. Perquè fins i tot sent amor, molt de cop, tot aquell que tenim, pot avorrir si no es paeix bé. Per això, ahir, vàrem plantar les tendes en un terreny amagat. I al vespre vàrem sopar fent rotllana, varen jugar força estona dins les tendes i en acabat un petit joc de nit. Quatre pistes. Senzill. Fàcil. Però alhora misteriós, com el passeig pel bosc de les fades. Un vespre especial, qui sap si els primers passos de la llavor. 

I un cop acabat, un cop havent mirat quatre estels i havent-se dit bona nit tots plegats, cap a dormir. A la tenda dins del sac i a pair les emocions. 

L'endemà ens vàrem llevar els grans aixafats, fa massa temps que hem canviat la tenda pel refugi de muntanya, però contents i els xics eufòrics, se'ls dibuixava un somriure a la cara d'orella a orella. Una sensació d'alegre felicitat. 

Ara toca la següent. Potser acampant al Prepirineu o qui sap si a un refugi de muntanya. Però a poc a poc. La llavor cal mimar-la, cal tenir-ne cura perquè la flor sigui bella. Allò que diuen alguns que als ceps els agrada patir per fer un bon raïm no és del tot cert, s'adapta, però amb l'aigua justa també donaria bon raïm. Potser menys sofert, més agraït. I això volem. Una llavor que entri amb sucre.  

Colors, colors...

Després d'uns dies grisos, en el que l'únic color que es veia era l'artificial, més o menys, i encara sort de les postes de sol i poc més, arreu torna l'explosió de colors i activitat. De cop. Quatre pluges i sembla que tot plegat s'ha activat de nou i en un tancar i obrir d'ulls els camps s'han acolorit, els dies són més clars i bestioles petites feinegen després d'uns mesos de vacances, com si tinguessin pressa per recuperar el temps perdut. Ara ja no cal sortir a buscar el color, aquest ens ve a trobar i només cal anar amb els ulls oberts i deixar-se seduir. Deixem-nos, doncs. 

I la pluja mai ve sola.

Passada la tempesta.

Després de dies d'anar aixecant pols. De veure les plantes aclofades ja de bon matí i només alçar les fulles al capvespre amb una fresca escadussera i el regar d'un servidor. Després de dies anant a córrer pel bosc acompanyat tan sols del sord espetec a cada passa de les fulles seques. De veure els bassals plens de petjades velles, ahir, finalment, va ploure.
Va començar de bon matí. A poc a poc. Generosament i a la tarda, després d'un matí xopant la terra, amarant el sòl, el patac. Uns instants d'aigua a poals. Un regal als sentits. Les narius, obrint-se gràcies a la humitat, flairaren altre cop l'olor de terra xopa, de terra humida. Aquella olor gairebé desconeguda. I acabat el recital, sortiren els caragols a cabassos. Ratllats, Jueus, Cristians, Bovers o Reinetes. De tot tipus. A gaudir de la fresca i a devorar la carabassera. Tots de cop. Festa grossa. Fins i tot algun llimac -que en són de desagradables- s'apuntà a la gresca. Però ah no, per aquí sí que no hi passo. Massa hores regant i mimant la planta generosa perquè uns reptaires aprofitats se'm mengin el fruit que tant anhelo. Així doncs, a la nit, lot en mà, vaig sortir a fer neteja. A capturar els banyuts nocturns i a deixar-los a camp contrari. Em dol matar perquè sí. Així doncs, sense condicions, l'alliberament es feu a ran de carretera, lluny de l'hort mimat. A l'herbei generós que sempre creix i que de tant en tant esquilen i així, d'aquí a poques setmanes, una crema vellutada de color taronja i fumejant, acompanyarà les nits ja fredes de tardor i les converses familiars.

El cel d'anit

Acabo de sortir a treure la Píxel, la gossa. La nit és clara. Diàfana que diria un saberut. L'aire és fred, menys del què toca, però comença a fresquejar. Potser que la neu aguanti dalt dels cims. Qui ho sap, però demà, a la plana, glaçat i a rascar. Estem avesats.
Ara però, a l'est, estirat, com dormint tot veient-les venir, Orió que ens observa. Tinc temps sembla que resi. I enfront Pegàs, juganer. Callat. Ocupant força espai. Inflat. Pompós dalt del cel. Enmig d'ells, navegant entre dos mars, diria que avui és Júpiter, però tampoc ho podria asseverar. Brillant sobre els nostres caps. Sense espurneig. Estàtic. Hieràtic. Seguint el camí traçat. Mentre, a darrere, sempre presents, les ósses, jugant al gat i a la rata, cercant-se, buscant-se en una partida eterna que comença quan el sol se'n va i mai s'acabarà. Nit rere nit, girant entorn d'un punt xic. Dansen alegrement. Cassiopea, la tercera en discòrdia. No se n'adona que no la volen i segueix provant, els trepitja els talons. Bufó enganxat a les faldilles dels grans. Ai si et veiessis amb els meus ulls! No veus que els grans et fan vores? Deixa'ls estar. D'altres companys pots trobar.
Avui m'ha semblat veure el cigne. Bella troballa m'he dit. Mes un fanal proper me'l desdibuixava, rere una casa alta. Rere un mur de to torrat. Demà, per gaudir-ne, cop de roc en mà... O no, és igual. Ell igualment sortirà, només cal voltar per veure'l ben clar o... esperar.
Quin cel tenim al damunt! Quin cel veiem de casa estant!

Torna a ploure

De matinada tronava de lluny. No se sentien els espetecs del llit estant però la Píxel, la gossa, rascant la porta amb insistència - l'edat la fa més poruga - ens ho ha fet notar fins que l'hem deixat pujar. Després, acabats de llevar, hem mirat per la finestra amb ulls lleganyosos el xim-xim constant que anava xopant els camps. Feia dies que no plovia seguit i els cargols, farts de secà, han sortit a celebrar l'orgia d'aigua i frescor, al seu pas, és clar. Tindran dies, s'acosta el seu regnat, el dels dies humits.
I a tocar, mentre la cortina d'aigua suau anava calant a poc a poc, com les coses bones que es fan sense presses, uns arbres assedegats s'alliberaven de la pols que aquests mesos els ha cobert, del seu vestit d'estiu. Una pols que els havia arribat a canviar la tonalitat i afeixugar unes branques vincladisses. Mesos potser des de l'última veritable pluja.
I mentrestant, a fora ningú. Sembla que les primeres pluges ens agafen d'improvís i necessitem dies per veure que no passa res. Que podem sortir sota la pluja, aquella desconeguda que ens visita puntualment i no ens descolorim ni encongim. Bé, físicament, perquè d'esperit, cadascú té les seves dèries. Més endavant ja no en farem cabal, ni de l'aigua, ni de les olors, ni dels animals, serà la constant. Ens n'avesarem.
Avui però, feia goig sortir al carrer. Encara no s'havien format els petits rierols de desguàs, tampoc cap bassal, però el terra, obert al cel, es delia per aquell ruixat i el xuclava d'immediat. Aleshores, sota els peus, aquell sòl dur i esquerdat, s'esponjava a poc a poc amorosint-nos el pas, senyal de tardor, és clar.

S'acosta la tardor

Avui ha estat el dia. Matí fred, sí, d'acord, no ha glaçat, però 6 graus quan venim de no baixar de quinze bé pot semblar fred. I matí clar. Diàfan que diria algun grup d'ara, d'aquests grups que emergeixen com bolets i es mantenen surant gràcies a reinventar-se dia sí, dia també i no temen usar un vocabulari més ampli, menys col·loquial. I tot plegat amb un cel blau de fons, net de núvols excepte la traça d'algun avió que s'allunya somnis enllà.
A la tarda, després de plegar, una conducció dolça, encadenant els revolts un rere l'altre, amb les temperatures més càlides, la finestra baixada i una lluïssor d'aquelles que el sol ens regala. De les que et parlen de tardor.
Amb la feina gairebé feta, torno a casa. Solitari entre revolts flanquejats d'arbres que serveixen d'amagatall d'alguna guineu - crec que deu ser la de sempre però tampoc ho puc assegurar- que fuig quan entreveu el cotxe, ni abans ni després, sempre m'espera. Just perquè vegi la seva cua onejar entre els arbres i suposo ella sentir unes notes llunyanes del meu Cd. Deu agradar-li la música que escolto o espera per assegurar-se que torno estalvi a la llar.
Després, en arribar a casa, celebrem el dia marxant a passejar, anant a jugar amb la sorra i l'aigua que nosaltres portem. En Berenguer, el fill, feliç de totes, content de tenir-nos per a ell finalment. El dia se li fa llarg. I junts, en qualsevol camp, avui Serramalera, amb Montserrat de fons, fent pastetes i corrent aquí i allà.
Aviat els dies s'escurçaran de cop i en arribar a casa, fosc tancat, haurem de restar enclaustrats. Pendents del fred i del què caigui del cel. El temps manarà.
Avui però, encara a les acaballes de l'estiu, amb aquell romanent de saldo a favor, hem pogut acomiadar-nos dels dies llargs i assolellats, dels dies mandrosos i càlids, però gaudint ja del què la tardor ens promet. Frescor, tons suaus i aire esbullant-nos els cabells.
Avui, ha estat realment un bon dia.

Cuques

Avui, quan treia a passejar la Píxel, me n'he recordat que cada estiu, tard o d'hora, a tocar de casa trobava cuques. Cuques de llum. Uns petits animalons dansant lentament al ritme d'una balada d'amor.
Normalment poques, tres o quatre. Però en general, cada any n'he trobat. Ve a ser com buscar estels, però al terra i vigilant de no trepitjar-los. Vas passejant i aleshores veus a la llunyania un puntet lluminós, però mai n'estàs segur de què serà, doncs desapareix sovint. I quan t'hi acostes i les veus, se't dibuixa un somriure a la cara.
Vaja, a mi em passa. És com un encanteri. Després, t'ajups i amb tendresa apartes les fulles del voltant, sense tocar les cuques per a no malmetre-les - tan fràgils es veuen -, només deixant-els-hi espai perquè es moguin i les mires. Les observes. Són uns animalons extraordinaris.
Així doncs avui n'he buscat però encara no n'he trobat. Qui ho sap, potser demà tindré més sort.

Una flor d'ametller al febrer

Quant de temps li queda? Poc, molt? Qui ho sap, potser aquesta mateixa nit una glaçada la malmetrà i tot i això, malgrat que encara no som a la primavera i el seu futur és incert, ha sortit, ha decidit aparèixer. Aprofitar una pujada de les temperatures per brotar.
Ella té la sort que la seva aposta no serà en va, car una foto, un retrat, l'ha immortalitzat i perdurarà llargament a la xarxa.
Passàvem per allà, tranquil·lament, amb els ulls oberts i l'esperit despert i sota el camí, al marge d'un camp, hi havia un ametller florit. Bell enmig d'un camp ple de brots tendres. I no ens n'hem pogut estar. Hem deixat a terra les bicis i ens hi hem atansat. Durant una estona hem gaudit de la seva bellesa i de la seva fragància.
I la veritat, segurament ens hem fet un regal mutu. Nosaltres aprofitant la seva presència, ella, per quedar immortalitzada. D'aquesta manera hem donat fe de la seva existència i es podrà afirmar del seu pas per aquest món, ja que només podem assegurar que hem existit si algú en pot donar fe.
Així doncs, tal dia com avui, una flor d'ametller, ha saludat els darrers raig de sol bellament i nosaltres hi érem.

I malgrat tot, estem a tocar de l'estiu

Avui les temperatures han baixat i ha estat tot el dia plovent, i malgrat que aquests dies poden ensopir, també ens permeten veure el què tenim a tocar d'una altra manera.
Petits detalls que fan que fins i tot un dia tancats sota teulada tingui també quelcom de bell.
Cal però, estar alerta per no deixar passar cap oportunitat.

Gaudir de la natura

Miro al voltant i veig un verd que tot ho acoloreix. I enmig d'aquest, entre tanta verdor, una verdor que no té res d'uniforme, que s'anomena verd per posar-li un nom, ja que la infinitat de matisos que assoleix mostra una paleta de colors que fa semblar absurd anomenar amb el mateix mot colors tant distants, posant el contrapunt treuen el cap milers de flors de colors vius i variats.
Són colors sortits directament de l'arc de Sant Martí, esquitxos cromàtics d'una vivesa inversemblant i alhora tan corrents. Grocs, vermells, liles, blaus... i cadascun seguint una gradació incomptable, augmentant la diversitat a uns nivells d'esquizofrènia.
I davant de tot aquest panorama, amb aquesta postal als peus, gaudeixo entrant d'amagatotis als camps, com si fos un furtiu sonat i enmig d'aquests, dret, entre les fileres de blat o d'ordi, tancar els ulls mentre deixo caure els braços just a l'alçada en què els palmells freguen les plantes, només d'esquitllada i així, sense mirar, fer quatre passes i deixar que mentre l'aire, si tinc sort, m'embulla els cabells i el sol m'escalfa la cara, les mans sentin aquesta verdor que és palpable, que està viva.
És un d'aquells petits plaers incomparables, una càrrega d'energia necessària.

Botó d'or i malva.



Badabadoc i xicoira.

L'hort

Fa uns mesos, no gaires, vam posar-nos d'acord amb uns amics per menar un tros de terra. Res, més espai del que necessitem i menys del que voldríem tenir.
La idea era, i és, fer un hort ecològic. Un petit espai on tot el què hi conreéssim estigués lliure de productes químics, lliure de màcula.
Una de les primeres verdures que plantàrem foren enciams. Deliciosos, aromàtics i verds enciams. Uns vegetals dignes de concurs ecobiofestiu. La primera setmana els anàrem a regar dia sí i dia també, a mirar-los i mimar-los, però passa el què passa i dies després, anàrem espaiant les visites. Arrencada de cavall i aturada de ruc en diuen.
Ara, uns mesos després, em fa por sortir al carrer. Ja no en queda res dels enciams i suposo que un cargol, de dos-cents quilos aproximadament, qui sinó es podria haver cruspit en pocs dies tot el què plantàrem, deu estar voltant pels rodals, menjant enciams i bledes d'allà on pot, però sobretot del nostre hort, ves sinó.
Més endavant, som perseverants, plantàrem faves. Unes magnífiques i enormes faves. Per llepar-se els dits. Creixeren esponeroses, formoses, dignes de veure. Avui, setmanes després, una pàtina negre, un núvol de pugó tot ho cobreix i les baines sucoses que vèiem, la capsa del tresor que anhelàvem, ara són les postres d'uns éssers diminuts, negres i estàtics. Ara, mai fumigarem, no fos cas. La solució diuen, és que si ens dediquem a caçar marietes i aconseguim que s'instal·lin a l'hort, a tocar de les faves, es menjaran el pugó, però com coi s'ensinistra una marieta? Si són anàrquiques!
Però bé, persistim. Seguim volent fer un hort ecològic, sense res de química i de tant en tant anem a comprar planter o el fem a casa i ens esllomem per plantar-lo. I de passada convidem als insectes de la contrada a una festa culinària variada. Si no pots amb el teu enemic, engreixa'l.
El millor però, es voltar pel poble. Arreu veus horts superbs, florits, espessos com si fossin selves tropicals, plens de fruits generosos, excepte el nostre tros, és clar. Un tros gairebé erm, rèplica a escala del desert del Sàhara. Difícil de fer, no ho negarem, però inútil del tot.
Qui sap, potser d'aquí a uns anys, amb paciència...
Ep, però no tot és negatiu. Fugint de l'embat, hàbilment, tal un oasis enmig de l'eixutesa, unes cebes aconseguirem créixer i un vespre, anàrem silenciosos i contents, vigilant de no topar-nos amb el senyor cargol, i menjàrem el primer producte de l'hort. Una amanida de cebes amb cebes. I és que el què es conrea un mateix, és diferent. Té un gust ... gust i no té preu! O sí, però tampoc entrarem en detalls.

Bada, badoc!

Avui no me n'he pogut estar. Tornava de fer un volt en bicicleta i ja arribant a casa, a l'alçada del carrer Pirineus, he fet mitja volta.
La monotonia d'un verd que ara tot ho acoloreix, es veia trencada en uns camps per un roig viu i alegre. A més a més, el sol, ja en declivi, il·luminava el camp d'una manera especial, fent que semblés que la llum sortia de dins del camp donant-li encara més vida.
Sorprès, de debò, he anat corrent cap a casa i he agafat la càmera.
Segurament les imatges preses no fan justícia al decorat que tenia al davant, ben clar que m'és impossible transmetre la sensació que m'ha despertat aquella lluentor al passar-hi, però és que sóc un incondicional dels badabadocs i per això n'he retratat uns quants. Serà perquè sóc un poc badoc?
No ho sé, però sempre m'ha sorprès que un color tan viu existís sense cap tipus d'artificis ni manipulacions. A més a més, quan surten els primers, sento un xiuxiueig que a cau d'orella em diu que el bon temps ja s'acosta.

. . .

Un ensurt

Calders ho té això.
Quan acaba de ploure i fa una mica de sol, val la pena sortir a passejar. La frescor, els colors vius i el silenci només trencat per la piuladissa de certs ocells o el fregadís de les plantes que dansen amb el vent, conviden a sortir a fer el volt. Tenim el bosc a tocar, diria que des de qualsevol casa no es deu tardar més d'un parell o tres de minuts a trepitjar bosc. Així doncs, he pres la motxilla per portar al Berenguer i hem sortit a fer un volt. Tots dos sols, pare i fill. Camí de la Fonteta, Mirador i cap al Pou de Glaç sense arribar-hi.
Enmig, he anat fent breus aturades per anar fent fotos de la vida que esclata en forma de flors, i ja de tornada, m'he aturat més estona a un roquissar, ple d'almesquins, per fer-ne fotos tot buscant la llum ideal. Mentrestant en Berenguer ha aprofitat per seure i jugar una mica. Té un any, el seu radi d'acció augmenta però encara no es dispara. De seguida ha començat a agafar pedres tot mostrant-les com si les volgués llençar perquè la Píxel, la gossa, les atrapés, entre rialles i primeres paraules en forma de sons escurçats.

Almesquí

De cop, un sisè sentit o un rampell paternal, m'ha fet recordar les colònies de petit. Tots els infants ens dedicàvem a investigar. Fòssils, plantes, ocells i sobretot a aixecar les pedres per trobar escorpins, per veure'n com s'amagaven ràpidament tot mostrant el seu agulló amenaçadorament.
Dit i fet. No acabo de pensar en la bèstia que miro la pedra que té a les mans i veig que a sota, encongit i suposo que esporuguit - o molest - hi ha un petit escorpí. Minúscul direu, però jo al Berenguer tampoc el veig massa gran en comparació.

Escorpí blanc

Segurament no li hauria fet res. Segurament ha estat un ensurt innocent, però d'una revolada l'he alçat - al Berenguer, és clar - i hem anat uns metres més enllà, sobre una catifa verda molt espessa.
La tarda ha estat agradable. La passejada distreta, però l'ai del cor m'ha durat força estona.